Malauradament aquest any tampoc no he pogut veure tots els partits, però si la majoria, i em dóna per fer un resum del que he vist, fent un comentari breu dels equips.

Itàlia: cumplidors. Van guanyar a Escòcia i posar en moltíssimes dificultats a Anglaterra. Però amb els tres equips més potents, tot i fer un paper digne, encara no tenen res a pelar, i més sense poder comptar amb el seu capità Parisse, lesionat. M’amoïna no veure cares joves a l’equip. Tinc la impressió que les baixes a mig termini de Marco Bergamasco i Castrogiovanni poden esfonsar el nivell.

Escòcia: frustrants. Ahir van fer un partidàs a Croke Park, però ni contra França ni a Roma van donar el seu nivell, i contra Anglaterra només van aportar coratge, mai clarividència. El partit que els retrata és el de Cardiff: molt bon joc, però una feblesa mental impròpia de l’esport d’elit. Dan Parks s’ha consagrat com la nova referència de l’equip i un dels millors apertures del món. Han de trobar la manera de treure’s complexos de sobre i rendir més.

Gal·les: desesperants. No es pot sortir al camp quaranta minuts després que el contrari, i menys al màxim nivell de competició. Contra Escòcia només una expulsió i una jugada de llegenda els van donar la victòria, però ni Anglaterra ni França li van perdonar aquesta rucada. Talent desaprofitat i moment que s’ha perdut, però queden anys de grans possibilitats. Han protagonitzat els moments més espectaculars del torneig.

Anglaterra: persistents. És un equip pla que no sorprén gairebé mai, però tenen la capacitat de lluita i la determinació que necessitarien galesos i escocesos. El debat sobre si Jonny Wilkinson ha de ser titular o no continua obert. Els cal amb urgència trobar ales capaces de trencar la defensa rival.

Irlanda: a un pam de la glòria. Necessiten rendir al seu màxim nivell per a guanyar els partits, cosa sorprenent quan tenen probablement el millor quinze del torneig, amb el permís de Gal·les, i la veterania apropiada per a sortir amb determinació concentració en tots els partits. Si aconsegueixen concentrar la determinació i claredat mental de tothom, poden donar la campanada a la Copa del Món, abans d’anar cedint protagonisme a la nova generació. Ronan O’Gara ja té substitut en el encara un pèl tendre Jonnathan Sexton, i tant Brian O’Driscoll com D’Arcy tenen encara corda per estona.

França: implacables. Jugant malament, guanyen a Anglaterra. Jugant sense esforçar-se, guanyen a Escòcia i a Itàlia. Van patir la segona part a Cardiff i els primers vint minuts contra Irlanda, però són els únics que saben a què juguen i què han de fer per conseguir-ho. I això que el seu seleccionador Lievremont portava anys donant voltes a la idea de joc i a l’alineació. En el Sis Nacions 2.010 Parra i Trin-Dhuc han condemnat a l’ostracisme Elissalde i tant Chabal com Szarzewsky han tingut un rol secundari. Són un equip fet per a no perdre i que pot guanyar a qualsevol.Justos guanyadors del Grand Slam

Com a curiositat, la porra del bloc Patada a Seguir demostra que els resultats, sense ser cap sorpresa, tampoc no els esperava ningú.

Salut i sort,
Ivan.

Itàlia va guanyar el seu primer partit al darrer minut, gràcies a un drop de Marcato. Si fem cas de la wikipedia, això no els va lliurar de la cullera de fusta, però si del whitewash (perdre tots els partits). Premi a un equip entusiasta, amb una davantera que no té res a envejar a les de les altres nacions, però que veu com la seva línia de tres quarts no dóna el nivell. Canale desaprofita actuacions molt meritòries tot cometent errades bàsiques en moments decisius. En progressió.

Escòcia va mostrar una indolència insultant pels seus seguidors. O no tenien ganes de guanyar a Roma, o pensaven que ho podrien fer només amb el nom. I això que Itàlia els va escombrar l’any passat a Murrayfield, podiem esperar ànsia de revenja. Però s’ha confirmat que els del card no tenen l’esperit i l’empenta necessaris per a competir. Sembla que l’avantatge que suposa disposar d’un patejador tant implacable com Paterson més aviat els fa tornar mandrosos i no intenten aconseguir tries. En decadència.

Anglaterra va guanyar i va apallissar Irlànda. No va jugar tant bé com diu el resultat, però si que va disposar d’alguns contracops com no havia tingut a la resta del torneig i va descobrir que hi ha vida més enllà de Wilkinson. Cipriani també és solvent tirant a pals i té més influència en la seva tres quarts. Inglaterra està estancada.

Irlanda va enlluernar en els primers deu minuts i després es va esfonçar. Deixant de banda les absències d’O’Driscoll i D’Arcy, es va confirmar que l’extraordinari obertura que és Ronan O’Gara es troba massa sol dins un quinze molt irregular i que mai no cumpleix amb les seves expectatives. Em quedo amb el dubte de si Reddan o Stringer, però en qualsevol cas m’esperava més de gent com Jackman. Un equip perdut.

Abans del començament, tots els comentaristes donàven a França com a favorita: quan no hi ha un favorit clar, tothom mira cap a París. Les bleus han ofert un conjunt jove dirigit per un seleccionador igualment jove que ha canviat totalment el seu joc respecte dels darrers anys. Elissalde i Skrela aporten la veterania que els cal en moments puntuals, i Trin-dhuc serà un nom que tothom sabrà deletrejar al proper mundial. Joc vistós, amplitud de recursos i empenta durant 80 minuts. En alça.

Els flaixos van cap a Shane Williams, però bé podrien anar cap a James Hook, Martyn Williams, Lee Byrne, Ryan Jones, Mike Phillips,o Jenkins. Un equip tant jove com el francès però amb encara més jugadors determinants i que han mostrat una ambició i una fe cega en el triomf. La seva davantera no està al nivell d’altres, però ho compensen amb una entrega total durant tot el partit. Han estat els millors del torneig i són l’enemic a batre a l’edició del 2009. Igual que França, apunta molt alt pel proper mundial.

Salut i sort,
Ivan.

El partit va ser emocionant, molt disputat i també accidentat. Escòcia va patir dos lesionats, un d’ells Lamont a l’acció que es veu a la imatge, i que va ser retirat inconscient. Però, el partit va estar marcat per dos factors que van limitar i molt l’espectacularitat del joc: primer, la pluja caiguda a Edimburg fins el final de la primera part, que va fer que la gespa de Murrayfield estigués molt pesant i dificultés tant el control de la pilota com les carreres; i segona, la gran defensa exhibida per tots dos conjunts.

En aquestes condicions, el partit es va convertir en un intercanvi de cops de càstig, terreny on Paterson és un arma temible i gairebé infalible. Escòcia va progressar continuadament amb el joc de davantera però sense imposar-se de manera decisiva. A més, a la que s’apropava prou a la línia de marca, els anglesos cometien alguna infracció que l’equip local no dubtava en xutar a pals, frustrant així l’expectativa d’un assaig local.

Per la seva part Anglaterra no va aconseguir més que un cop desplegar el seu joc obert, però sense conseqüències. La defensa escocesa va estar molt atenta en tot moment i Wilkinson no va gaudir de cap oportunitat de drop. Això si, el primer penalty que va transformar el va convertir en el jugador que més punts ha aconseguit en partits internacionals, segon récord que ahir va caldre actualitzar.

El matx, a banda de trencar pronòstics, deixa els dos equips en estats anímics ben diferents. Els escocesos, ara alleugerits davant la seva visita a Itàlia, farien bé en demanar-se més en el joc dels seus backs, sense els quals no podran aspirar a més. Els anglesos, deprimits per la seva segona derrota, farien bé en no consolar-se pensant en la llarga llista de baixes i les dues finals de la Copa del Món disputades, i demanar-se perquè un equip tant limitat com Escòcia els ha pogut aturar.

Salut i sort,
Ivan.

Anglaterra va jugar com sempre, però a diferència d’altres vegades el seu joc obert va ser punyent. Vainiloko va ser una procupació constant pels gals, Noon va ser molt incisiu i Balshaw continua intervenint poc però fallant absolutament no res. Per la seva banda, Jonny Wilkinson va fallar tres patades a pals, en el que deu haver estat la seva pitjor nit en molt de temps.

França va jugar bé, es pot dir el mateix dels sis equips d’ahir, i va demostrar tres coses. La primera, que és un equip en formació. El seu gran objectiu és el mundial del 2011 a Nova Zelanda. Això fa que els falti solidesa en aspectes clau del joc, però els dóna una serenitat i una claredat d’idees molt perilloses pels rivals.

La segona, que la seva aposta és el joc obert. Han optat per una davantera més mòbil i dinàmica, però menys potent. La potència la guanyaran amb l’experiència, però de moment no poden competir en el joc estàtic amb els braus anglesos. Ahir van perdre el partit perquè la defensa anglesa no els va permetre obrir el joc i va imposar sempre el xoc de davanteres.

La tercera, que França està completant de manera modèlica el traspàs generacional. Ahir va faltar Elissalde, per mi el fly-scrum de referència a l’hemisferi nord, i Parra va cumplir perfectament. El veterà Skrela va aparèixer només al final com a mesura d’emergència i el jove Trinh-Duc va cumplir més que bé a l’obertura.

És el somni de qualsevol entrenador: fer crèixer l’equip i continuar sent competitius alhora.

Salut i sort,
Ivan.

Irlanda, 16 – Itàlia, 11

En el partit inaugural, Irlanda va tenir un to displicent i va fer servir la llei del mínim esforç per a obtenir una victòria menys cómoda del que s’esperava contra Itàlia. El seu mig de melée Eoin Reddan va jugar de maravella el seu primer partit al torneig, fins que va ser substituit per Peter Stringer, l’habitual en aquesta posició. Malauradament, el dinamisme celta no va durar més que uns pocs minuts de la primera part, en que van aprofitar per a fer un assaig, i el començament de la segona part. Van demostrar que quan juguen ràpid a la mà són temibles, però van lluir molt poca determinació per exhibir-se davant del seu públic.

Itàlia va lluitar moltíssim, del primer al darrer minut, i va ensenyar caràcter i força. El seu progrés des que s’ha unit al torneig és evident. El seu pack de davanters és poderós (van aconseguir un sensacional assaig empenyent el maul) i juguen molt bé les touches. Però la seva línia de tres quarts té poc a oferir, no intimida. I tampoc no disposen d’un jugador capaç de convertir amb seguretat els tirs a pals. En aquestes condicions, han de ser molt superiors al rival per a poder guanyar.

Anglaterra, 19 – País del Gal·les, 26

A Twickenham van poder gaudir d’un partit memorable amb dues parts ben diferenciades. La primera part, que podriem dir que va durar fins el minut tres de la segona meitat, va ser pels anglesos. El XV de la rosa no feia gairebé res i s’emportava un munt de punts de distància respecte del seu rival. A banda de dos rapidíssims contracops que van tallar com mantega la defensa galesa, l’únic que es va veure de l’equip local van ser les ja habituals patades de Wilkinson, que va igualar ahir el récord de drops en partits internacionals. Ja en té 29. Això sí, dos assajos pesen molt més que la sensació d’un joc pobre.

Durant aquesta primera part, el XV del llorer va jugar de manera apocada, amb patades a touche poc profundes i sense fluidesa en el joc a la mà. La possessió va ser eminentment anglesa, i es va jugar majoritàriament en camp gal·lès.

Quan al minut dos de la represa Jonny Wilkinson va fer pujar el 19-6, es mascava la pallissa. No sé què va passar pel camp dels gal·lesos, ni que els va dir el seu entrenador al descans, però va funcionar. País de Gal·les va començar a combinar a la mà, es van oblidar de les patades a seguir i al lateral (allà els anglesos eren superiors) i van jugar amb un dinamisme i una determinació que van primer sorprendre i després aplastar els anglesos. Només dir-vos que Vio va arribar en aquest moment al Michael Collins i quan li vaig dir que jugava Wilkinson d’apertura em va contestar: Ah, si? Doncs no se’l veu per enlloc.

Primer, James Hook va convertir dos cops de càstig que reduien la diferència a un assaig i una conversió. El segon va ser des de la vint-i-dos anglesa i es podia pensar en manca d’ambició, però el rugbi ha canviat molt: El darrer penalty a favor d’Anglaterra va ser comés a cinc metres de la línia de marca i Vickery, el capità de la rosa, va dir de tirar a pals.

El que va venir després va ser una allau de joc combinatiu i d’agressivitat en les recuperacions que va fer trontollar Twickenham. Gal·les va primer empatar amb un assaig amb la línia de tres quarts desbocada, i després amb un altre aconseguit gràcies a placar una patada al full-back anglès. Quedaven més de deu minuts i tothom esperava la reacció anglesa.

Però el que vam veure va ser un XV gal·lès molt compacte i que va acorralar Anglaterra un altre cop a la seva vint-i-dos. A punt van estar de fer un tercer assaig. Anglaterra no va poder sortir de la 22 pròpia fins els moments del descompte, ja a la desesperada.

Avui Escòcia rebrà la vigent campeona França a Murrayfield. Aquest any Escòcia encara un calendari favorable, rebent a casa els dos equips grans, i tot i que els seus darrers tornejos han estat decebedors, té una oportunitat per assolir la glòria.

Us deixo enllaços a la classificació del torneig, a l’anàlisi que fa el Marca, i a la web oficial del 6 Nacions.

Salut i sort,
Ivan.

Anglaterra hauria de ser la favorita del torneig, donada la seva condició de finalista mundial. Res més lluny de la realitat: per a mi són els tercers a la llista de favorits, especialment depenents de la seva estrella Jonny Wilkinson. Els joves Hodgson i Narraway poden aportar sàbia nova a un equip que la necessita, i sembla que el darrer, que juga de tercera línia, debutarà dissabte.

D’Escòcia ningú no espera res de bo i això pot jugar al seu favor, asserenant l’ambient. Paterson i companyia porten un registre insuperable de més del noranta per cent de conversions en tirs a pals en els darrers setanta partits internacionals, i això els permet confiar en sumar uns quants punts a poc que forcin les defenses contràries. Cal veure si aprenen a jugar del primer moment tal com ho fan quan ja ho tenen tot perdut.

França tornarà a optar a una victòria internacional després de la decepció del seu quart lloc (nogensmenys, tot un èxit) a la RWC 2007. Cal veure si la marxa del seu carismàtic seleccionador Laporte (ara secretari d’estat per l’esport amb el seu amic Sarkozy) relaxarà l’ambient i tornarem a veure rugbi xampany.

País de Gal·les viu temps convulsos. El seu seleccionador Gatland ha declarat públicament que els jugadors que fitxin per clubs no galesos ho tindran magre per continuar o entrar a la selecció. Ja veurem quin ambient es respirarà, però un XV que no destacava per altra cosa que el seu esperit d’equip i concentració pot trobar-se en serioses dificultats. D’entrada, fa vint anys que no guanyen a Twickenham, on debutaran dissabte. Però a un mal auguri també li correspon un detall de fortalesa: tretze jugadors convocats d’un mateix equip (els Ospreys): molt difícil que el drac roig no sigui un equip ben compacte.

Irlanda és per mi la gran favorita. Juguen millor que cap altre, van ser els principals damnificats per l’actuació argentina al darrer mundial de França i el seu capità O’Driscoll ha declarat que amb haver guanyat tres Triples Corones no n’hi ha prou, que volen guanyar el torneig. Tenen força, tenen talent, i tenen l’estadi de Croke Park, apte per a més de vuitanta mil expectadors, mítica seu dels esports tradicionals gaèlics. El llegendari Lansdowne Road està sent remodelat per a convertir-se en el segon estadi més gran d’Europa després del Camp Nou.

Itàlia encara està en un nivell en que evitar la cullera de fusta és un èxit. Si aconsegueixen guanyar un altre cop fora de casa, aleshores estarem parlant ja d’un gran èxit.

I la setena nació, l’ombra de la qual planarà sobre el torneig, serà Argentina. El gran paper dels Pumas en el darrer mundial va disparar els rumors sobre la seva inclusió al torneig. Les sis nacions actuals necessiten deixar clar amb el seu joc que no els cal que arribi ningú altre a pujar el nivell del torneig, especialment les tres (França, dos cops, Irlanda i Escòcia) que van caure derrotats davant els albicelestes.

Em sap greu pels que no us interessa el rugbi, però em penso constituir en enviat especial de Lo Bloc al Michael Collins per a seguir en directe les retransmissions.

Salut i sort,
Ivan.

Els anglesos van plantejar un partit agressiu, volent fer valer la potència de la seva davantera, i van aconseguir dominar territorialment els sudafricans. Anglaterra va jugar el millor partit que li he vist durant aquest mes. De fet, al començament de la segona part van aconseguir un assaig que el jutge de video no va concedir i que podia haver canviat el partit. Anglaterra va jugar tant bé com pot, però algun dels seus jugadors no va estar afortunat.

Jonny Wilkinson no va disposar de gaire oportunitats per anotar entre pals, i va fallar dos drops que no hauria d’haver provat. Jason Robinson es va lesionar quan el seu equip més el necessitava, Gomarsall no va tenir gaire participació en el joc, i el seu 14 Sackey va estar massa lent. Però col·lectivament, van donar la cara i van fer un partit molt bo, dins de les seves limitacions.

Malauradament, Sudàfrica va decidir no jugar a rugbi i aplicar els anglesos la seva amarga medicina. S’han limitat a impedir que els anglesos puguessin acostar-se massa a la línia de marca, negant-els la possibilitat d’executar drops i cops de càstig, i han arriscat el mínim la pilota.

Així, tots els punts del partit han estat fruit de cops de càstig fruit d’excessos defensius. Ambdós equips han aconseguit arribar a centímetres de la marca contrària, però cap dels dos ha sabut obrir el joc en el moment decisiu, i ambdues davanteres han defensat molt bé.

Per la banda sudafricana, hem pogut veure un partit imperial de l’arriere Percy Montgomery, Brian Habana no ha pogut córrer com a la semifinal però ha col·laborat bé en defensa, i la imatge del partit ha estat veure el capità Springbok John Smit tornar al camp després que li apliquessin punts de sutura a la parpella esquerra.

Ha guanyat el millor, però un torneig tant bo i tant important mereixia una final molt millor. Si voleu contrastar opinions, podeu llegir les de Marca o la BBC.

Salut i sort,

A casa nostra el torneig ha tingut un ressó molt més gran del que jo m’esperava. La Vanguardia ha publicat articles i cròniques gairebé cada dia; Marca, Sport i El Mundo Deportivo li han dedicat també pàgines senceres els dies després dels partits; Canal+ ha transmés en prime-time una de les semifinals i aquesta nit i demà oferirà els dos darrers matxs del campeonat. I fins i tot a blogs dedicats al futbol ha aparegut el tema.

Però tot això pal·lideix davant de l’expectació amb que s’està vivint l’espera de la final a Àfrica del Sud. A hores d’ara Internet és plena d’emails i webs on els seguidors dels Springboks s’en riuen, amenacen o criden a batalla davant el XV de la rosa. Un, de la vessant guerrera i que fa referència a la Guerra dels Boers, és aquest:

They put our children and wives in concentration camps.
Plundered our farms and stole our animals to force us to give into them from hunger.
They torched our houses and burnt our crops.
SATURDAY IT’S PAYBACK TIME!

I un acudit que circula per la xarxa és aquest:

England rugby practice was delayed for two hours this afternoon after players reported finding a white powdery substance on the ground.
Head coach Ashton immediately suspended practice while the police were called to investigate.
After a complete forensic search Scotland Yard determined that the white stuff, which was unknown to the players was in fact the try line.
Practice was continued, as police were happy the players were unlikely to encounter the substance again.

Riu-te’n tu d’un Barça-Madrid.

Salut i sort,

Com molt bé ha dit Michael Robinson durant la retransmissió del partit, tots dos equips van jugar el seu gran partit a la ronda anterior, eliminant a Nova Zelanda i Austràlia. Després de l’esforç heroic que això va suposar, el partit jugat dissabte la nit l’afrontaven des de la baixada física i anímica, i la por a perdre i enviar a norris tot el que havien aconseguit. Això s’ha traduit durant els vuitanta minuts en molta por, errades a l’hora de jugar a la mà i errades gravíssimes a quan s’encarava la línia de marca adversària.

França ha mostrat un joc combinatiu acceptable i una davantera prou hàbil com per a competir amb la molt més forta davantera anglesa, però no han sabut materialitzar en punts la seva superioritat tècnica i tàctica. Han tingut empenta fins el darrer moment, però els ha mancat aquella fe indestructible en la victòria que els ha portat tantes vegades a remuntades tant increïbles com memorables.

Anglaterra ha aconseguit un assaig quan encara no es portaven ni dos minuts de joc, ha fet servir una davantera pesant i voluntariosa però poc eficaç en guanyar metres, i ha demostrat perquè tot i tenir alguns jugadors interessants ha perdut tants partits en els darrers quatre anys. Però tenen a Jonny Wilkinson.

El partit de Wilco ha estat una metàfora dels seus darrers quatre anys. Desaparegut durant la major part del matx, ha fallat els seus tres primers intents a pals. Però a la segona part ha aparegut i ell solet ha fet els nou punts del seu equip en aquest periode.

A més, quan el XV de la rosa s’ha posat les piles ha estat als 10 darrers minuts de partit, quan fa mal, quan ja no queda temps a remuntar. La incertesa en el resultat ha durat fins el darrer segon de partit, però al final els anglesos han pogut cel·lebrar un èxit que ni ells mateixos es deuen de creure. Després d’haver encadenat setze derrotes consecutives i haver encaixat a la fase de grups un dolorós 0-43 davant els Springboks, ara jugaran la gran final.

Per la seva banda, el seleccionador francès Bernard Laporte es convertirà en Ministre d’Esports del seu amic Sarkozy, però no ho podrà fer com a campió del món.

Salut i sort,

Fotos: http://www.rugbyworldcup.com i Reuters.

I això que el partit no podia començar millor pels novazelandesos, que es van posar per davant amb un clar 13-0 i durant déu minuts van ballar el XV del gall. Però, durant la resta del partit el legendari quinze kiwi va tenir una actitud molt ràcana, massa prudent, i no va desplegar el seu famós joc a la mà amb el que ha arrassat tots els rivals de la primera fase i va enlluernar en el passat TriNations.

França mai no es dóna per vençuda i menys quan no té altra sortida que atacar a la desesperada. Els encertats canvis del sel·leccionador francès van introduir cames fresques al seu XV i les bleus van aconseguir primer empatar i després capgirar el marcador.

Al començament de la segona part, l’expulsió durant 10 minuts de Luke McAlister va ser la palanca de la remuntada. Va tallar el ritme als All Blacks, que nogensmenys es van passar vuit dels 10 minuts que eren en inferioritat a la zona de vint-i-dos francesa. Però els jugadors acabats d’entrar van enllaçar un contraatac a velocitat diabòlica i el partit va haver de tornar a començar, empatat a 13.

Avui tothom parla (un cop acabat el partit) de si el canvi tàctic o els jugadors de refresc van ser factors decisius que van capgirar el partit. Bestieses. El gall va tenir la sort de cara i la por al fracàs en el Mundial que ells organitzen els va impulsar i els va donar l’encert a l’hora de contraatacar.

En tot moment els All Blacks van dominar totes les fases estàtiques, la seva davantera va ser una piconadora brutal (van avançar dos cops la zona de 22 francesa sencera) i els seus tres quarts van jugar un partit molt sòlid … i massa poc imaginatiu. Fins el darrer segon vaig creure possible la remuntada, però les dues ocasions claríssimes que van tenir els All Blacks es van frustrar per imprecisions en la darrera passada.

A més, es van lesionar successivament el mig d’apertura Dan Carter i el seu substitut Nick Evans. Tot i així els All Blacks van acabar el partit amb el 70% de possessió, i prop d’un 75% de domini territorial. Això no ho tenia pensat el modest Bernard Laporte, preparador francès i Ministre d’Esports in pectore.

Al final França es va trobar un triomf tant inesperat com el del seu arxirrival Anglaterra, que a la tarda havia tornat a aturar Austràlia en el seu camí cap el tricampeonat (12-10), armada exclusivament amb les conversions de Johnny Wilkinson.

Per cert, que gràcies a aquest partit Wilkinson ha ultrapassat Gavin Hastings, un dels meus ídols de l’adolescència, com a màxim anotador en la història de la Copa del Món.

L’Hemisferi Nord tindrà així un representant a la gran final del campeonat, però cap dels dos sembla prou bo com per a mereixer la corona, i no en parlem ja d’aturar els Springboks. Si no es dóna l’enèssima sorpresa, és clar.

Salut i sort,

La primera part va ser molt disputada i emocionant, amb l’equip local volent assolir la històrica fita d’una tercera victòria i Irlanda lluitant pel torneig. Els azzurri van destacar en el joc de davantera i en les sacades de lateral, guanyant-ne vàries als irlandesos, Destacar també el parell de drops de Ramiro Pez. Malgrat els seus esforços, el superior talent de l’equip d’Irlanda els va portar a aconseguir tres assajos que deixaven el partit molt ben encarat (12-20) i la porta oberta a aconseguir un marge de punts que obligués França a apallissar Escòcia.

La segona part va ser un cant al rugby. Joc purament ofensiu per totes dues bandes: uns que volien marcar quants més punts millor (i la millor manera de sumar és mitjançant assajos), els altres volent assajar per així agradar la seva entusiasta afició. Irlanda en va sumar cinc i Itàlia, afavorida pel joc obert dels verds, un parell (per mi el segon era il·legal, però que hi farem). Ningú va xutar cap falta a pals. Visca el rugby.

Ronan O’Gara, un dels millors jugadors del 6 Nacions d’enguany, va tenir la satisfacció de convertir-se en el setè jugador mundial en punts anotats de tota la història, ultrapassant l’escocès Gavin Hastings, un dels meus ídols d’aquest esport. Malauradament ahir no va tenir un dia excessivament brillant i va fallar fins a tres conversions.

França van sortir al camp savent que el resultat final del partit (24-51) els obligava a guanyar Escòcia de 24 punts o més per a adjudicar-se el campeonat. Missió complicada altres anys però assequible aquest en que Escòcia ha demostrat poc caràcter i manca de recursos ofensius. Sorprenentment, els del card van començar aconseguint un meritori assaig als sis minuts que va emmudir tot l’Stade de France. Però, els bleus són molt millor equip i ho van deixar clar: joc molt més ràpid i dinàmic, idees molt més clares sobre com atacar i una davantera que encara que era inferior en pes sabia com fer-se valdre. Un sensacional try de Sean Lamont al darrer instant de la primera part (20-14) va endolcir una mica el tràngol dels escocesos, però poca cosa més van demostrar.

A la segona part, liderats pel seu incansable capità Rafael Ibáñez, els francesos van sortir a completar la diferència. Hi ho van aconseguir de manera implacable i impecable. Mica en mica, sense arriscar més del comtpe en defensa, van anar sumant fins a tres assajos més (addicionals als dos de la primera part) i posar-se amb vint-i-cinc punts d’avantatge en el minut 24, a falta d’un quart d’hora. L’estadi cantant la marsellesa, l’equip desbocat i tota la pinta d’una pallissa històrica a Escòcia. Doncs no.

L’orgull escocès ja no dóna per a més humiliacions i el seu seleccionador Frank Hadden va decidir introduir un triple canvi per a donar més dinamisme a la seva esquadra. Paral·lelament, els francesos van relaxar-se una mica, volent assegurar la diferència de punts i van anar contemporitzant. Beauxis va fallar un cop de càstig i els escocesos van posar-se a atacar de debó. A falta de tres minuts, jugada d’aquelles que esdevenen mítiques: cop de càstig a favor d’Escòcia dins de la 22 francesa; tota Irlanda demanant que tirin a pals per a que França perdi la diferència de punts en el desempat. Paterson decideix tirar a touche i guanyar metres: a Escòcia no li va el torneig i ja fa tard pel partit, només busca l’honor d’un darrer assaig. Lluita ferotge a la línia de marca francesa i en el minut 39 i 45 segons, Scott Murray aconsegueix un assaig que els irlandesos de tot el món cel·lebren alhora. Ja en temps de descompte, Paterson envia la conversió al pal (ahir se’n van veure un munt de pals).

Només queda temps per a la darrera jugada, la que l’àrbitre concedeix per a compensar el temps que s’ha perdut en la preparació de la conversió i les altres pèrdues de temps durant el partit. Bernard Laporte entén el que cal fer i canvia dos davanters pesants per altres dos de més ràpids. Quan la pilota quedi morta el partit s’ha acabat; França ha de fer un assaig en una sola jugada. Recordeu el que va passar a Dublin?

Patada curta de França; la seva davantera guanya la pilota; avancen metre a metre fins la línia de marca d’Escòcia, que els fa fora un parell de vegades (ara s’estan defensant de maravella! Aquest equip només sap jugar d’esquena a l’abisme) però l’oval no acaba de sortir del terreny de joc, tota França empenyent, forcen un ruck a un metre de la línia de marca; un altre a mig metre; un tercer just a sobre de la línia de marca (el primer pla de la televisió és impresionant); s’agrupa tota la davantera i entre tots impulsen a Vermeulen, que creua la línia de marca amb dos escocesos penjats del coll i mig equip blau (ahir de blanc) empenyent-li el cul.

Assaig? L’àrbitre, ajagut a un metre de la pila humana resultant, és incapaç de veure la pilota (i si ha arribat a tocar terra i si era en poder d’un francès; les condicions per a concedir l’assaig). Demana consell del jutge de televisió … què és irlandès. Aquest pobre home, igual que la resta del món, no podia apreciar cap detall per televisió que impedís concedir l’assaig, amb la qual cosa el va autoritzar i el seu país no va aconseguir un torneig que porta molts anys cobejant. Al final, França 46, Escòcia 19.

El calendari es coneixia des del començament i per tant no hi ha res a dir. L’interès econòmic de permetre que un aficionat pugui seguir les retransmissions de tots tres partits ha passat pel davant de la igualtat d’oportunitats esportiva i, si tothom ho accepta, no hi ha lloc per la queixa. Però, jo crec que hagués estat molt bé una retransmissió simultània de tots tres partits finals. Quedava el duel final, on Anglaterra podia empatar a victòries, però hauria de guanyar per més de 55 punts per aspirar al Sis Nacions.

I si els dos primers partits van ser emocionants, quedava gaudir de la titànica lluita del País de Gal·les per a evitar la cullera de fusta que els amables anglesos els volien encolomar. Els dragons van fer tot el que no han fet la resta del torneig: joc ràpid, dinàmic, i contundent; patades profundes i joc a la mà inspirat, i una agressivitat defensiva impactant i un mig d’apertura, el jove de 21 anys James Hook, que val un món.

També van demostar que se’ls escapa el domini del partit en moments massa llargs, permetent els campeons del món empatar un partit que tenien molt coll avall. Però el XV de la rosa també va fer palés que no està per alegries i que a França no acudirà com a favorita. Sense Wilkinson, Anglaterra té un joc pla on només Dave Strettle aporta una mica de màgia. Mark Cueto i Toby Flood encara no tenen la suficient influència a l’equip per a ser decisius i Jason Robinson no ha estat especialment brillant en cap partit del torneig, tot i que ahir va fer un gran try.

El 27-18 final va premiar l’ambició galesa, un equip que va demostrar ser molt millor del que havia aparentat els quatre partits precedents, tot i que tampoc no havia merescut arribar a la darrera jornada en blanc. Cara a la Mundial de Rugby que es jugarà principalment a França durant setembre i octubre, els vermells presentaran un equip al que li mancarà experiència però que pot disputar partits vibrants contra Austràlia a la primera fase i Sudàfrica, previsible rival a quarts de final.

Encara no han penjat els d’ahir, però els resums d’un quart d’hora dels partits del torneig són a la web oficial del Sis Nacions.

Salut i sort,
Ivan.

Dissabte Irlanda jugava a Edimburg amb l’esperança d’assolir per tercer cop en els darrers quatre anys la Triple Corona. Escòcia per la seva part tenia la pretensió de fer oblidar els seus seguidors el desastre patit la jornada anterior al caure derrotada també a casa davant Itàlia, incloent els probablement pitjors cinc minuts inicials de la història del rugby mundial.

La primera mitja hora va oferir només joc lent de davantera i intercanvi de penalties convertits tant per O’Gara per banda irlandesa com per Paterson per l’equip del cardo. A la mitja hora, però, el mateix Paterson va engegar una petita tangana al colpejar un jugador rival i el capità irlandès O’Driscoll li va saltar a sobre amb intenció de fer-li una renovació facial. Prou com per escalfar el fins aleshores molt tranquil Murrayfield i insuflar ganes d’apallissar el rival a tots dos equips. El joc es va tornar molt més ràpid i intens. En aquest periode final de la primera part va ser quan irlanda, mitjançant el mateix O’Gara, va aconseguir l’únic assaig del partit.

La segona part va incrementar el compte anotador dels dos mateixos jugadors (únics puntuadors dels seus respectius equips) i per a generar taquicàrdies, ja que a falta d’un quart d’hora l’empenta escocesa va aconseguir posar l’equip per davant. Aquest cop però, Irlanda va apretar de valent i va tornar a convertir un darrer penalty que els manté en la lluita del títol d’aquest any i els atorga una nova Triple Crown. Irlanda ha demostrat tenir el millor joc del torneig fins ara, però també ha demostrat que no té l’ambició, la contundència, l’instint assassí per a guanyar els partits amb tota l’autoritat que el seu joc li hauria de donar. Davant França se’ls va escapar la victòria al darrer segon (literalment) i dissabte van estar mig hora perdent el temps davant una Escòcia que patia per a plantar cara.

Itàlia, per primer cop des que s’ha incorporat al torneig, ha sumat una segona victòria consecutiva al derrotar País de Gal·les 23-20 a Roma, amb polèmica arbitral inclosa al darrer instant de partit. A la darrera jornada es convertiran en àrbitres del torneig a l’enfrontar-se també a casa amb els irlandesos, mentre a Cardiff Gal·les farà el possible davant d’Anglaterra per a evitar la cullera de fusta.

Al partit dominical, Anglaterra ha aconseguit una sorprenent victòria per 26-18 davant França. Sorprenent no només perquè el joc que s’havia vist fins ara donava com favorits les bleus, sinó perquè el XV de la Rosa afrontava el matx amb baixes sensibles (Wilkinson entre elles) i el seu seleccionador Brian Ashton havia decidit cobrir-les amb gent jove. Una aposta que ha sortit molt bé i que ens ha descobert un parell de talents novells i un parell de veterans que han tornat feliçment a l’equip nacional.

El partit ha estat més o menys igual que el cel·lebrat a Murrayfield, però els espectadors anglesos han pogut veure dos assajos locals (el darrer certament polèmic, amb un possible avant previ de Catt) i disfrutar en moltes fases del partit d’un joc combinatiu més que acceptable. Però, la quantitat d’errors en el joc a la mà, per les dues formacions, ha estat esfereidorament elevat: es notaven els nervis que patien els francesos per la possibilitat (ara, perduda) de guanyar el Grand Slam, i els anglesos per recuperar-se de la pallissa patida a Dublin la jornada anterior.

Per part anglesa, l’arrierre Toby Flood ha fet un partit molt complert fins que s’ha lesionat el genoll i ha hagut de plegar. No només ha aconseguit el primer assaig del seu equip, sinó que ha estat molt efectiu en els xuts a porta i ha controlat en tot moment el perill dels francesos, que ben just si han tingut un parell d’ocasions al voltant de la línia de marca anglesa. Shane Geraghty i l’ala Dave Strettle han estat també dels destacats, mentre que Jason Robinson només ha pogut deixar un parell de pinzellades de la seva gran velocitat. La primera part ha estat una successió molt poruga de conversions de penalties, generalment amb un lleuger avantatge francès, però sense cap equip dominant clarament l’altre. Ha extranyat moltíssim la manca d’ambició i determinació dels francesos, que han deixat passar una gran oportunitat no només de guanyar ja el torneig sinó d’aspirar al Grand Slam.

A la segona part Anglaterra s’ha posat les piles i França, que mai no ha deixat de lluitar, no ha pogut aconseguir cap assaig mentre que ha vist com el seu rival n’aconseguia un parell, a més a més tots dos magnífics. Quan s’han adonat que tenien el partit costa amunt, quedava ja molt poc temps per a remuntar.

Dissabte vinent ens espera una jornada apassionant on tres seleccions (Irlanda, Anglaterra i França) poden aconseguir la victòria final i les tres es presenten empatades a punts. Segurament serà la diferència de puntuació i d’assajos la que decideixi qui s’emporta aquesta edició del Sis Nacions.

Salut i sort,
Ivan.

La primera mig hora del matx es va resoldre amb un intercanvi de cops de càstig que, donat que els anglesos es veien més exigits, donava més oportunitats a Ronan O’Gara que no a Jonie Wilkinson. El 9-3 reflectia això i donava tranquilitat als del trèbol. El joc havia començat com seria durant tot el partit: ràpid, viu, alternant joc de davantera, joc a la mà i, a la banda irlandesa, patades profundes i mesurades que guanyaven molts metres. Ahir la defensa irlandesa va estar esplèndida des del primer moment; l’anglesa va aguantar durant aquesta mig hora.

Gràcies a dues poderoses jugades de davantera, primer Dempsey i després Wallace van aconseguir en deu minuts dos assajos que O’Gara va poder arrodonir per a un 23-3 que al descans deixava les coses molt de cara al conjunt de casa. En la primera, a més, Irlanda va donar una lliçó sobre com aprofitar una touche a cinc metres, fixant primer la davantera rival i després movent ràpidament la pilota de banda a banda del camp.

Quan a la mitja part et trobes vint punts avall, només et queda l’opció d’atacar amb tot i aconseguir un assaig ràpidament. Això és el que va fer Anglaterra, que gràcies al debutant Strettle (a banda de l’assaig va fer un bon partit) i a la conversió i un cop de càstig de Wilkinson es va acostar fins el 23-13. I aleshores, a falta de vint minuts, arriben les dues jugades que comencen a decidir el partit: primer, O’Gara transforma una altra falta, després, Wilkinson en falla una, tot en tres minuts. El vent havia canviat de direcció.

Els darrers vint minuts van ser un calvari pels anglesos. Primer Shane Horgan va culminar el seu extraordinari partit amb un assaig. Després, la línia de tres quarts va començar a a moure ràpid la pilota i a generar mauls i rucks que no feien més que posar en evidència la ja castigada davantera anglesa. Tom Darcy va estar especialment actiu durant tot el partit. Quan Irlanda va fer sortir del camp per a rebre els aplaudiments del públic tant el capità O’Driscoll com el propi O’Gara, tothom sabia ja com acabaria el matx. Només quedava que Isaac Boss executés un contraatac fulminant per a assajar entre pals al darrer minut.

La jornada del Sis Nacions havia començat amb la sorpresa del torneig. A Murrayfield Itàlia aconseguia la seva primera victòria a domicili des que va incorporar-se al torneig l’any 2000. Ha derrotat Escòcia amb un contundent 17-37 després d’haver-se posat pel davant amb un definitiu 0-21 als cinc minuts de partit, tot aprofitant tres errades en el joc a la mà dels desastrosos anfitrions.

A París, França va imposar-se al País de Gal·les (32-21) i es converteix així en la única selecció invicta i en la gran favorita a revalidar el títol aconseguit l’any passat.

Salut i sort,
Ivan.

La primera part va ser molt disputada i emocionant, però amb molt poc joc de qualitat. Va predominar el joc de davantera, però sense que cap de les dues aconseguís imposar-se a la rival. Taylor va ser molt viu i va anotar un assaig al minut 25 aprofitant una errada de la defensa anglesa, i Robinson va desar l’oval darrera la línia de marca escocesa, culminant una brillant combinació a la mà de la línia de tres quarts de la rosa. Poca cosa més en una primera part on Anglaterra va dominar territorialment i en possessió de la pilota, però no va aconseguir fer mal a l’ordenada defensa del card.

La segona part va ser una altra història, l’habitual a la Calcutta Cup. Quan es portaven 10 minuts i Escòcia havia aconseguit reduir la diferència fins els quatre punts, els anglesos van encadenar deu minuts arrassadors en que van convertir dos penalties, dos assatjos (Robinson i Wilkinson, aquest amb polèmica) i les dues conversions. A partir d’allí Anglaterra va moderar la fúria del seu atac i va esperar pacientment a que Escòcia, que havia d’arriscar per a remontar, cometés més errors. I la paciència va ser premiada amb un darrrer assaig de Magnus Lund. Escòcia, com li acostuma a passar al davant del seu veï del sud, només va jugar realment bé quan ja estava contra les cordes, però van cometre errades decisives en el joc a la mà en moments capdals. El darrer assaig de Dewey no va poder dissimular gaire la magnitud de la derrota.

El partit li deixa un sac d’esperança a Anglaterra. Després de patir vuit derrotes en els seus darrers nou partits, el d’ahir va ser una injecció d’autoestima (quatre assatjos) que serà multiplicada més enllà de la millora real de joc pel retorn de Jonny (sic) Wilkinson. El mig d’apertura va liderar el seu equip amb frescura i decisió, sense que es veiés cap seqüela dels tres anys de lesions que ha patit. Va anotar un assaig (potser il·legal, la repetició televisiva donava a entendre que el seu genoll dret tocava fora del camp en el moment de desar el balon, però els arbitres el van donar per bo després de consultar), un molt respectable 7 de nou en conversions i un drop que a tota Anglaterra li va fer concebre la il·lusió de repetir èxit al proper Mundial a França. I Wilkinson va ser merescudament declarat Man of the Match, havent deixat la fotogènica imatge de la seva cara plena de sang, a l’haver-se partit el llavi als cinc minuts de partit.

Però el cert és que no hi ha per tant. Escòcia, tot i tornar a arrugar-se a Twickenham, va dominar les fases estàtiques del joc. Només van perdre una touch i no van perdre cap meleé. Fins i tot li’n van guanyar una als anglesos. Les seves patades van ser profundes i ben dirigides, i a excepció del joc a la mà i la rapidesa del seu desplegament (aspectes crucials quan t’enfrontes a un XV d’elit) ho van fer prou bé. Una de les millors notícies és que tornen a comptar amb un arriere decent, un cop han desplaçat Patterson (el jugador més sobrevalorat del rugby mundial, si m’ho demaneu) a la banda.

Tinc la impressió que ahir no vaig veure jugar el campió del torneig. A Roma, Itàlia va perdre la copa Giuseppe Garibaldi contra França per 3-22 i avui Irlanda estrenarà en competició de rugby el seu estadi de Croke Park (el tercer més gran d’Europa, després del Camp Nou i San Siro) davant el País de Gal·les.

En el Sis Nacions B, Espanya va caure davant Portugal. No he trobat enlloc que van fer les noies al Sis Nacions femení.

Salutacions,
Ivan.

Anglaterra, 42 – Escòcia, 20
Twickenham, 3 de febrer del 2007
Sis Nacions.

Al Millenium Stadium de Cardiff França no ha fet avui cap bon partit. Gal·les, liderada pel mig de mèlée Michael Phillios i l’apertura Martin Williams, ha exhibit un joc de gran escola: dinàmic, ofensiu i dominant totes les facetes del joc. L’única cosa atractiva dels francesos eren els seus uniformes de disseny; el rugby champagne no ha aparegut en cap moment i només aconseguia acostar-se a Gal·les amb un cop de càstig i un assaig a començament de la segona part.

A Gal·les només li ha faltat marcar un tercer assaig, del qual s’han vist privats en una polèmica decisió de l’arbitre quan, després de consultar amb el jutge televisiu, ha donat validesa a un anul·lat francès a les acaballes del partit. França, però, té una llarga tradició de remuntades al final del partit i avui l’ha fet valdre, amb un altre assaig del centre Florian Fritz que li ha acabat donant el torneig a manca de només vuit minuts pel final.

La victòria de l’equip del gall obligava Irlanda, si volia guanyar el torneig, a guanyar Anglaterra a domicili i de 34 punts. Els de la rosa, en ple debat entre penjar d’un arbre o només destituir el seu entrenador Anderson, avui han millorat molt respecte de la debacle parisenca, però està clar ja no són l’equip que va guanyar la copa del món. Wilkinson està tenint molt mala sort amb les lesions i Dallaglio, no sé perquè, és suplent i avui no ha jugat.

El partit ha començat amb un assaig anglès en el seu primer atac, gràcies a Noon, però Irlanda ha empatat al minut vuit mitjançant el seu tercera línia Hoogan. Ni Goode per Anglaterra ni O’Gara a Irlanda han tingut avui el seu dia i tots dos han fallat un munt de conversions i cops de càstig. Sense aquests punts, el torneig era clarament francès.

Irlanda ha exhibit un joc viu, ràpid i fluid, que li ha permés marxar al descans amb un important avantatge. En canvi, a la segona meitat, Anglaterra ha fet valer el seu joc de davantera, físicament molt més poderosa, i ha arribat a posar-se per davant a manca de només cinc minuts del final. Irlanda ha comés durant tot el segon temps moltes errades en el joc de mà, producte dels nervis i la precipitació per tractar de sumar punts.

Dues victòries injustes en una mateixa tarda és massa, i els Déus de l’esport ens han regalat un final emocionantíssim i han impulsat el XV del trébol a aconseguir un darrer assaig, a manca de dos minuts pel final i que també ha hagut de ser jutjat amb l’ajut de la televisió. L’assaig de Shane Morgan i la conversió (ara si) d’O’Gara han deixat al marcador el definitiu 24-28 que atorga els homes de verd la seva vuitena Triple Corona, tal com ja anuncia poques hores després del partit la seva pàgina a la Wikipedia.

En l’intrascendent tercer partit de la jornada, Escòcia ha derrotat Itàlia per un ajustat 10-13.

Salut i sort,
Ivan.