Der Untergang
El hundimiento (Der Untergang).
Director: Oliver Hirschbiegel.
Alemania, 2004.
El film està basat en una novela de Joachim Fest, un autor que ja havia escrit abans un parell de llibres sobre Adolf Hitler i que per tant sap del que parla. No conec el llibre, però la pel·lícula és impressionant. Colpidora com poques. Cinema de cinc estrelles.
Com ja us podeu imaginar, la trama són els darrers dies de vida del Tercer Reich i del seu dictador, entre el vint d’abril i el dos de maig. Manegant una trama que tothom coneix i sap com acaba, el film t’atrapa des del primer moment i fa que no pestanyegis fins que no surten els crèdits finals.
Després d’haver-la vist, i havent passat temps des de la seva estrena i la cua que va portar, puc opinar sobre la polèmica: va haver gent que es va queixar perquè li havien fet un retrat amable. Jo he vist retratat un èsser menyspreable, cruel, ególatra i fanàtic. No hi ha cap mena de consideració amb la seva persona ni amb la seva figura històrica. No he vist una sola escena en que Hitler faci alguna cosa que estigui bé. El que si que hi ha són alguns moments en que veus una persona físicament fràgil: als seus 56 anys, era un vell malalt de Parkinson i emocionalment castigat pel seu gran fracàs. Perquè per molt que s’enganyi el pitjor fanàtic, tothom sap en el seu interior quan s’ha equivocat; i Hitler s’adonava perfectament de l’abisme on havia abocat Alemanya. A algunes escenes mostra bona educació o fins i tot afecte cap els que l’envolten, però tampoc crec que això constitueixi un elogi de la seva figura. Al contrari, el que veiem és una reacció normal, potser excepcional en una persona tan anormal. I hi ha un comentari lapidari d’Eva Braun: al cap de vint anys d’acompanyar-lo, encara no coneixia gairebé res d’ell.
En definitiva, tinc la impressió que el relat respon fidelment a la memòria de Traudl Junge, la darrera secretària de Hitler, i que aquests records corresponen prou bé a la realitat. La senyora Jungle té una breu aparició personal en el film, fent el pròleg i l’epíleg, i és molt interessant sentir les seves paraules i el seu to (les intervencions estan subtitulades). El que vull dir és que Hirschbiegel no estava interessat en fer un panflet a favor o en contra del nazisme, només perseguia fer una bona pel·lícula i crec que encertadament, ha escollit la millor manera: no deformar en cap sentit una història ja prou apassionant.
El director sap trobar el to precís per a explicar el relat, tot i que a mi m’ha semblat que la narració és cansina, reflectint bé l’esperit derrotat que hauria aquells dies al Bunker, però m’esperava un ambient més frenètic a les escenes al carrer. La fotografia de Rainer Klausmann està plena de foscors i d’austeritat, retratant un ambient ombrívol i trist, descarnat. Un treball remarcable i que m’ha recordat molt l’estil de Javier Aguirresarobe.
Perquè apassionant és veure com un munt de gent estava absolutament fanatitzada al darrera d’aquest dictador. A una entrevista al diari Avui, Joachim Fest recorda que durant el setge de Berlin, que només va durar dues setmanes, l’exèrcit alemany va afusellar uns 10.000 desertors. Com pots fer aquesta barbaritat quan ja saps que tot està perdut? I la infermera que es llença a plorar demanant-li al seu Führer que mantingui la Fe i l’Esperança, que si ell ho fa els altres el podran seguir on calgui? Per no parlar de la senyora Goebbels …
A una altra entrevista que recentment ha publicat la revista dominical de La Vanguardia, el senyor Fest afirma que la figura de Hitler li ha demostrat que la maldat habita dins de cada èsser humà, al contrari del que creien els ilustrats. Que l’home, per definició, és dolent.
Aquesta és una d’aquelles pel·lícules que em fa ràbia haver vist doblada. Només les expressions corporals ja fan que afirmi que les interpretacions dels actors són excel·lents. També és molt bona la feina que han fet els actors de doblatge, però m’he quedat amb les ganes d’escoltar la veu dels actors alemanys. Bruno Ganz fa una composició perfecta, plena de matisos i gens caricaturesca. Entre ell i aquell líder torrencial que va retratar Leni Rifensthal a Nuremberg hi ha l’envelliment i el pas de la victòria a la derrota, però durant molta estona vaig pensar verament que estava veient el Hitler de debò.
Seria molt injust no nombrar, ni que fos de passada a d’altres actors. Tots, fins el darrer secundari, ho fan molt bé, però ni ha dos que vull anomenar. Corinna Harfouch i Ulrich Matthes interpreten el matrimoni Goebbels. No saps quin dels dos actors ho fa millor; com no pots decidir quin dels dos personatges era pitjor…
Un darrer avís: aquest film deixa un regust molt amarg. D’acord que perden els dolents, però veus molta maldat i molt fanatisme per enmig. I hi ha un parell d’escenes que t’arriben a l’ànima.
Si visiteu la fitxa a IMDB, podeu trobar molta més informació.
Salut i sort,
Ivan.
