Una ciutat impressionant: bonica, agradable de visitar, plena de cultura, i amb molts llocs on passar-ho be.
A la tornada ja donare mes detalls, de moment us faig saber que els teclats alemanys son prou diferents dels catalans com per voler escriure nomes el mes imprescindible.
Fins aviat!
Arxiu d'etiquetes: Alemanya
Des de Berlin
Hitler: Nemesis (1936-1945)
Segon volum de la monumental biografia d’Adolf Hitler, de Sir Ian Kershaw.
En aquest segon volum Ian Kershaw centra la seva atenció en dos objectius tant obvis com enigmàtics: la barbàrie del Tercer Reich, principalment la Solució Final, però també d’altres aspectes no menys horrorosos; i el devenir militar del Reich. Tanmateix, aquesta obra continua sent una biografia de l’inspirador principal d’aquests fets, no un assaig sobre cap d’ambdós temes.
Sempre m’havia intrigat perquè l’alt comandament alemany havia obeït les ordres d’un caporal fins al punt que els va portar a la més absoluta destrucció. La teoria de Kershaw és complexa, i es basa en la coincidència de diversos factors: uns generals que no van donar la talla; un servei d’intel·ligència que tampoc no va ajudar; moltes ganes de medrar dins del sistema i d’agradar al Führer; i un sorprenent rati d’encert del mateix Hitler en les seves primeres decisions, just quan es disposava de gran superioritat sobre l’enemic i condicions polítiques favorables.
També queda clar que dins tant de l’exèrcit com dels serveis secrets va haver un munt d’alts càrrecs que estaven més aviat en contra de moltes coses que es feien. Uns van intentar la fracassada i ara famosa Operació Valquíria, d’altres van expressar les seves objeccions però sense gosar desobeir; d’altres van mirar cap altra banda; i encara d’altres eren simplement incapaços de portar-li la contrària al Führer.
Kershaw expressa la seva tesi sobre com va anar tot plegat dient que a l’Alemanya nazi tothom estava working towards the Führer, treballant per agradar Hitler, fent el que calgués per a implementar els desitjos de Hitler, expressats ja fos com una ordre formal o mitjançant un comentari casual o una línea interpretada dins d’un discurs de tres hores. Acomplir els desitjos del Führer era la manera d’escalar econòmicament, socialment, jeràrquicament, a aquella (i a qualsevol altra) dictadura.
I aquest working towards the Führer explica també en part perquè no s’han trobat proves escrites que Hitler donés l’ordre d’exterminar tants jueus com fos possible. Perquè només que ell digués que els jueus havien de desaparèixer d’Europa, i ho va dir manta vegades, apareixien un munt de funcionaris servils oferint idees per a acomplir tots els plans que es van fer per a aconseguir aquest objectiu: deportar-los a Madagascar; a camps de treball a les estepes àrtiques russes; i quan la guerra va impedir aquest plan, a camps d’extermini a la més propera Polònia.
Per altra banda, Adolf Hitler era perfectament conscient de la barbaritat que això representava. Per això va cuidar-se molt bé que no hagués cap prova escrita de les seves indicacions i ni tant sol que cap memoràndum que li arribés a ell fos massa expícit.
Hitler, 1936-1945: Nemesis ofereix una visió global sobre el patiment que es va sofrir en aquells temps. La barbàrie nazi va caure també sobre tots aquells que eren racialment inferiors (segons la seva paranòica ideologia): la població eslava ocupada, primer els polonesos i després i més durament els russos, els malalts psíquics o incurables (el primer genocidi nazi va ser dels propis alemanys), o de qualsevol que no mostrés prou entusiasme per la seva lluita.
Adient si voleu aprendre un munt de coses. Contraindicat si teniu el cor sensible.
Salut i sort,
Ivan.
Hitler: Hubris (1889-1936)
Acabo de llegir la monumental biografia d’Adolf Hitler, escrita per Ian Kershaw.
Sempre m’havia intrigat saber com s’ho havia fet Hitler per a fascinar, no només grans masses de població, sinó també les elits alemanyes: els empresaris, els polítics, els militars que van col·laborar amb ell i el partit nazi.
El primer volum de la biografia escrita per Sir Ian Kershaw dóna resposta a aquesta pregunta. Es va donar una extraordinària conjunció de fets, que separadament eren dolents però que al coincidir tots plegats eren pitjors; i sota l’habilitat manipuladora d’Adolf Hitler, els efectes van ser catastròfics.
Entre les causes, a cop de memòria, cito l’escassa qualitat de tota la classe política de la República de Weimar; l’esfondrament moral alemany després de la Primera Guerra Mundial; l’ànim de revenja d’una part important de les forces armades alemanyes; la pèrdua de valors després de la derrota bèlica i l’esfonçament de la monarquia; el cataclisme econòmic de la Gran Depressió; i, per sobre de totes, el geni propagandístic, l’habilitat de demagog i l’habilitat social d’Adolf Hitler.
Com va ser possible que un país civilitzat que acabava de lliurar-se d’una dictadura escollís lliurement un feixista que portaria una dictadura molt pitjor? Francament, no havia practicament ningú que defensés la República de Weimar. Començant pel partit comunista i continuant per tot l’espectre polític fins els conservadors, tots aspiraven a alguna altra forma de govern diferent d’una democràcia com la britànica. Els nazis no eren tant diferents al capdavall.
Es veu que aquest era un pensament força estés a l’época. A The Remains of the Day (tant a la novel·la com a la pel·lícula) hi ha una escena molt reveladora al respecte. Els italians també van caure en el mateix parany. Els espanyols, per partida doble.
Hitler, 1889-1936, Hubris és un relat extraordinàriament ben escrit, didàctic i elegant, apassionantment revelador, i aterridorament real. I sense voler caure en el catastrofisme, una lliçó ben vigent. No és tant un recull de vivències concretes i de registre de l’activitat personal del Führer, que també, sinó una explicació raonada i justificada, de perquè va passar el que va passar.
Adient per aprendre els perills de pensar amb els collons. Contraindicat si busqueu lectura d’evasió.
Salut i sort,
Ivan.
Auschwitz: The Nazis and the Final Solution
Aquesta sèrie consta de sis capítols d’una hora en que s’explica com i perquè es va crear el camp de concentració i extermini d’Auschwitz.
Parla de més coses: com es va decidir matar els jueus d’aquella manera, qui eren els que ho feien, d’on venien els que van anar a parar allà, qui més havia a més de jueus, i un munt de coses que molta gent desconeix. De fet, tot i que Auschwitz ens pot semblar un nom mític, o potser per això, la realitat al darrera no és tant coneguda com hauria de ser-ho: una de les motivacions de la BBC per a filmar la sèrie va ser que es van trobar que molta gent, especialment molts joves, desconeixia el que allà havia passat.
A banda de la narració dels fets, de l’explicació d’un dels més grans assassinats en massa perpetrats a la Història, el més interessant són els testimonis de gent que ho va viure allà mateix. Apareixen jueus supervivents i també d’altres que també estaven tancats allà treballant com a esclaus (literalment) mentre esperaven hora per a morir. Hi havia presoners polítics polonesos, presoners de guerra soviètics, gitanos, homosexuals, testimonis de Jehova i d’altres colectius. Dir-li genocidi, per tant, no és exactament correcte, tot i que també ho va ser. Va haver més d’un grup perseguit.
També apareix un antic oficial de les SS. Un home que ara és plenament conscient que el que va fer està malament i que segons ell ofereix el seu testimoni per a lluitar contra els negacionistes o revisionistes. Tanmateix, els seus esforços per a passar desapercebut al final de la guerra indiquen clarament que aleshores també sabia perfectament que estava col·laborant en un crim a gran escala.
Aquest i altres testimonis del bàndol dels exterminadors afirmen que la propaganda nazi els va convèncer que els jueus havien causat la seva desgràcia personal (el fet de no viure millor del que ho feien), la del seu país (Alemanya, Polònia, etc.) i que encara en portarien més en el futur. També els nens?, demana l’entrevistador. El problema no eren els nens, sinó la sang jueva que portaven dins, que ho corrompia tot. Por, racisme, enveja, ràbia i una certa eròtica d’exercir un poder cruel i implacable es van unir per a perpetrar tota aquella barbaritat. Segons Hitler i Himmler, calia una solució.
I la solució va ser la més expeditiva possible. la solució final. Hi ha qui diu que la primera intenció no era matar els jueus sinó només deportar-los a tots a Madagascar, però el cert és que al desembre del 1.941 Adolf Hitler va decidir exterminar-los d’Europa i a la conferència de Wannsee (1.942) la SS va establir el mètode per aconseguir-ho. Un film protagonitzat per Kenneth Branagh recrea aquesta conferència.
Tot i així, crec que molt dels arguments que aporten aquests còmplices de la massacre, no se’ls creuen ni ells. Els cal amagar d’alguna manera la seva culpabilitat, sigui directa o indirecta, en tot allò que van estar recolzant d’alguna manera.
La investigació històrica ha estat coordinada per Sir Ian Kershaw, autor d’una de les biografies de referència del dictador. A més de la impressionant recerca de testimonis, documents i localitzacions, la BBC ha excel·lit en dos apartats més. El primer, que ha desenvolupat un munt de models infogràfics amb els quals aconseguia mostrar els edificis d’Auschwitz tal com van ser en el seu moment, abans que els nazis els destruissin intentant eliminar proves. El segon, la representació fílmica d’un munt d’escenes per a ilustrar la vida familiar dels carcellers, les reunions de nazis, l’activitat de Josef Mengele i altres moments històrics. Han fet servir actors, decorats i cotxes d’época entre d’altres recursos per a donar una imatge el més fidedigna possible d’aquells moments, i ho han brodat.
La sèrie no és gens morbosa. Si és impactant i busca commoure l’audiència, però sense emprar ni llenguatge ni imatges més explícites del compte, perquè amb l’exposició serena dels fets ja n’hi ha prou. I la sel·lecció de testimonis és prou ampla com per tenir un ventall divers de perspectives. A més, la denúncia no és tampoc cega: el govern americà i l’exèrcit britànic surten malparats en algun moment, els francesos queden retratats, i alguns pocs alemanys queden reivindicats.
Entre d’altres recursos d’internet sobre la Shoah, hi ha el United States Holocaust Memorial Museum, l’Holocaust History Project i aquí trobareu alguns enllaços més. El DVD de la sèrie el podeu trobar a Amazon.
A mi m’ha agradat molt.
Salut i sort,
Ivan.
An Army at Dawn
Quan es parla de la Segona Guerra Mundial al Nord d’Àfrica, tothom pensa immediatament en paratges com Tobruk, El Alamein, i Bengazhi, en els Desert Rats anglesos (la mateixa unitat que ara està al port iraquià de Basora) i el seu comandant Montgomery, i sobre tot, en el llegendari Erwin Rommel i el seu no menys llegendari Afrika Korps.
Doncs bé, aquest llibre només parla d’ells lateralment. L’immens reportatge de Rick Atkinson està centrat en la invasió angloamericana del nordoest africà, és a dir, del Marroc i l’Algèria franceses (la França de Vichy) al novembre del 1.942. Ja sabeu, allà on passa Casablanca.
Amb gairebé sis-centes pàgines de text i més de dos-centes de cites, notes i referències, a ningú no li pot extranyar que el llibre sigui un estudi d’allò més exhaustiu i rigorós, i de fet li van concedir el premi Pulitzer d’Història l’any 2.003. La narració és amena i molt àgil, si bé els catorze mapes que ilustren els moviments dels diferents exèrcits són insuficients per a donar una referència geogràfica tant de les diferents batalles en concret, com de determinats aspectes estratègics, en especial en la defensa alemana de Tunísia. En canvi, a la web d’An Army at Dawn, podeu trobar un mapa interactiu molt ben fet que si ajuda molt millor a comprendre l’evolució de la campanya militar.
Com a llibre, una lectura més que recomenable si us agrada la Història, el món militar o si us van les aventures bèliques. A mi m’ha costat una mica el nivell d’anglès, perquè fa servir molts adjectius i expressions col·loquials que he hagut de buscar al diccionari. Ara anem a coses que he descobert en el llibre.
La primera idea que m’ha quedat és que, a grans trets, els aliats van guanyar la guerra per la tremenda capacitat productiva que aportaven els Estats Units. Força bruta. Els alemanys la van perdre perquè un caporal es va entestar en exercir de comandant suprem, el seu Estat Major va ser incapaç de fer-li veure el desastre que estava provocant, i també perquè alguns generals es van preocupar més de fer-se la guitza entre ells que no de fer-se-la als Aliats. Patètic.
Els americans van arribar al teatre d’operacions europeu sense experiència pràctica de combat. L’art de la guerra havia canviat decisivament des de la seva darrera experiència bèl·lica a la Primera Guerra Mundial. La lluita al Pacífic no els va aportar experiència aplicable a Àfrica ja que era sobre tot de caire aeronaval, amb ensenyaments no aplicables a les batalles terrestres i amb problemàtiques logístiques completament diferents. Això va portar molts problemes menors però generalitzats per part de la tropa tant al front com a la reraguarda, i també una sèrie d’errors dels seus generals que van ser catastròfics pels soldats. Tot plegat, a banda de la manca d’eficàcia, va provocar un sentiment de superioritat dels militars britànics i de desdeny dels seus cosins americans. Afegiu-li els llibres d’història que havien estudiat tots els comandaments americans, on els dolents eren els anglesos dels que s’havien independitzat, i ja tenim muntat un bonic sidral. El va haver.
Però, una de les coses que més m’ha sorprés del llibre ha estat descobrir que l’estratègia marc de la guerra va ser concebuda pels britànics. Els militars americans van acudir a la decisiva reunió de Casablanca sense haver pensat un plan concret, només amb algunes idees al cap. Churchill en canvi va fer anar un vaixell expressament per a transportar els mapes i plans del seu Alt Estat Major i poder argumentar i convencer els americans que fessin el que ell deia i que bàsicament consistia en primer assegurar el Mediterrani ocupant el nord d’Àfrica, després desembarcar a Itàlia, i només llavors desembarcar a França. Els americans, en canvi, volien anar per feina desembarcant directament a França, per la qual cosa no només necessitaven un nombre de divisions del que en aquell moment no disposaven, sinó que a més tot aquell contingent exigia un avituallament que exigia molts més vaixells dels que tenien tots els països aliats conjuntament.
També s’ha de dir que Roosevelt si que portava el seu pla polític molt ben pensat. Aquest és un tema que apareix només tangencialment, però la invasió nord-americana d’Àfrica marca el punt d’inflexió a la política internacional. Fins aleshores, les grans potències eren l’Imperi Britànic (encara es deien així i el Rei era the King Emperor, Rei d’Anglaterra i Emperador de la Índia) i França. A partir de novembre del 1.942 queda palés que els EUA són no només el país que pot derrotar la major potència militar del moment (Alemanya) sinó també l’únic que pot salvar de la derrota tots els altres que junts estaven perdent la guerra contra Hitler.
Molt interessant també el paper dels francesos. Aquella part del Marroc, Algèria i Tunísia eren colònies de la França de Vichy. Tot i els esforços sota mà dels americans, els francesos els van rebre a trets i els van causar unes tres mil baixes. En canvi, els alemanys van poder portar a Tunisia més de cent mil homes i tot el material i avituallament necessari sense rebre un sol tret en contra. Però, al cap de tres dies del desembarcament aliat, les tropes franceses es posen sota el comandament d’Eisenhower (inicialment el general francès Giraud demanava no només el comandament de les tropes franceses, sinó també de les angloamericanes!) i es posen a combatre els alemanys. Parlem-ne, de canvis de jaqueta …
Per qüestió de temps i espai renuncio a comentar en aquest petitíssim resum molts punts interessants, com les anàlisis de les personalitats dels diferents generals, moltes anècdotes de soldats anònims, els regals que van rebre per Nadal o alguns episodis de brutalitat de soldats americans contra la població àrab, que llegits ara ajuden a explicar prejudicis i malfiances per una banda i actituds arrogants per l’altra. I també, tota la discussió sobre la necessitat que els soldats americans aprenguessin a odiar l’enemic i s’alliberessin de l’escrúpol de matar. Però, per acabar bé, és imprescindible que us expliqui un parell d’anècdotes de les batalles a El Guettar i Maknassy, que tenen molt de suc.
La primera és la trucada que va fer-li el General Patton al seu subordinat el també general Ward. Quan Ward li va comentar Patton que aquell dia havien tingut molta sort de no sofrir la baixa de cap oficial, Patton li va contestar que “that’s bad for the morale of the enlisted men; I want more officers killed.”. Davant la sorpresa de Ward, Patton va aclarir-li el que volia: “I want you to put some officers out as observers well up front and keep them there until a couple gets killed”. (que s’ho fes com vulgués, però que matessin alguns oficials americans per a augmentar la moral dels soldats reclutats a la força; Pàgina 446 del llibre, les cites són textuals).
La segona és més divertida i també intervé Patton (pàgina 442). A les tres de la tarda, el seu servei d’intel·ligència intercepta un missatge dels alemanys: sis batallons atacaran a les quatre en un determinat punt. Per anar ràpid, Patton avisa en missatges sense codificar els seus comandants d’aquest atac. A tres quarts de quatre, intercepten un altre missatge: per a donar temps a que l’artilleria agafi bones posicions, l’atac es retarda fins a les 16:40. Però es veu que no tothom rep el segon avís (que atacaran més tard) i a les 16:15, el general Terry Allen, cap de la Primera Divisió Cuirassada Americana, envia el següent missatge sense codificar en una freqüència de ràdio que saben que fa servir la divisió panzer que els atacarà: “What the hell are you guys waiting for? We have been ready since 3:45 PM. Signed, First Division.” (on sou? fa mig hora que us estem esperant). Naturalment, els alemanys van cancel·lar l’atac i van canviar els seus codis secrets. Patton va comentar: “Terry, when are you going to learn to take this damned war seriously?” (quan dimoni et prendràs aquesta guerra seriosament?).
Aquesta darrera, ni Gila.
Salut i sort,
Ivan.
Das Leben der Anderen
Els Oscars que s’acaben d’entregar han distingit Babel, un film mediocre amb un missatge esplèndid, han deixat de banda Diamante de sangre, una pel·lícula entretinguda amb molt bones intencions però massa ensucrada, i han impulsat a la taquilla l’alemana La vida de los otros, un pelicularro de cap a peus i una història imprescindible.
República Democràtica Alemana, 1984: un capità de la Stasi rep l’encàrrec de vigilar un conegut escriptor que viu amb una famosa actriu. Punt de partida d’un argument on els que es dediquen professionalment a la ficció mai no enganyen i els professionals de trobar la veritat es passen la vida actuant. Si voleu conèixer més detalls de la trama, la Wikipedia en anglès parla de The Lives of Others.
Per a mí, la pel·lícula va del difícil que és fer el que està bé en una dictadura. Situació idealitzada molts cops (que si la resistència, els maquis i tot allò) però en la que la gent ha d’anar a treballar, pagar el col·legi dels nens i arribar a final de mes, i no tothom té fusta d’heroi o temps lliure per a dedicar-se a les disquisicions polítiques. Parla també del poder que té l’art per arribar-nos al cor, tant la poesia de Brecht com la bona música tocada al piano. I parla, com no, de l’us que molts fan, no només a les dictadures però especialment en elles, d’uns ideals i un poder que han estat pensat per altres propòsits, de la corrupció d’uns i de la dignitat d’altres. La República Democràtica Alemana era 1984.
El film és l’opera prima de Florian Henckel von Donnersmarck, que també ha escrit el guió. Ha creat una historia captivant, on controla fins el milímetre el punt just de les emocions de tots els personatges i gairebé i tot de l’espectador, i on petits detalls expliquen molt. I l’ha rodada amb un ritme precís i una fotografia elegant que destaca la manca de gràcia que tenia aquell país del que també parlava Goodbye Lenin des d’una perspectiva completament diferent. I que ningú s’enganyi: això no és un drama polític, això és un thriller apassionant que t’agafa pel coll i no et solta fins que surten els crèdits del final.
Jo sóc més de valorar els diàlegs i la narració, però és que a banda d’un relat perfectament construit, Das Leben der Anderen ens ofereix una petita col·lecció de moments de poesia visual: la tristor del país explicada amb l’ambient d’un bar, la redempció del culpable amb el nom d’una pilota, la necessitat d’estimar i de ser estimat, la caiguda del mur i l’abandonament de l’antic sistema i el comiat final.
L’ambientació és discreta i molt eficaç. Aquest article sobre La vida de los otros a labutaca.net explica com Florian Henckel von Donnersmarck va concebre els personatges i l’ambientació. De fet, veus molt pocs escenaris, els mínims. La iluminació i combinació cromàtica de les escenes és espectacular: colors càlids a l’apartament dels artistes, reflectint el caliu de les seves vides; vestuari i decoració grisa en el cas del policia, puntuant la tristor i buidor que pateix; una habitació fosca és el lloc des del que es realitza l’espionatge, subratllant la vergonya.
Es veu que a Alemanya va tornar a engegar el debat sobre aquella época, mai no suficientment valorada amb objectivitat. El cert és que el film pot alimentar moltes tertúlies sobre Política, Història o anàlisi del comportament humà. Hi ha un munt de pel·lícules on un personatge sacrifica quelcom important per diners, poder o la família; aquí veiem on pot arribar la gent per la seva vocació; la contemplació de l’art pot de debó canviar la percepció política? De debó que havia gent que creia en ideals purs i que tots els que manaven eren bons? I d’altres qüestions apassionants que sorgeixen durant les dues hores i mitja que dura el film.
A mi em van semblar només cinc minuts i em van deixar amb els ulls humits.
Salut i sort,
Ivan.
Florian Henckel von Donnersmarck
Das Leben der Anderen
Bayerischer Rundfunk / Arte / Creado Film / Wiedemann & Berg Filmproduktion, 2006.
Mares treballadores a Alemanya
Fa dies que tenia pendent comentar la polèmica que hi ha a Alemanya pel tema de les llars d’infants. Avui, dissabte de la setmana en que hem viscut el dia de la dona treballadora, sembla una data adient per a parlar-ne.
Em vaig enterar gràcies a La Vanguardia. Es veu que a Alemània només el 12% dels infants troben plaça a una llar d’infants, i Ursula von der Leyen, la Ministra de Família que és democristiana i mare de set fills, vol augmentar el nombre de llars d’infants i així facilitar que la dona no hagi de deixar de treballar. Treballar de manera assalariada, naturalment.
Els sectors més conservadors i l’Esglèsia alemana han posat el crit al cel. Cito textualment de l’article de Marc Bassets:
En Alemania sigue arraigada la idea de que la madre tiene que vivir en permanente contacto con el hijo durante los primeros años de vida. Incluso existe una hiriente palabra para las madres que aparcan al retoño en una guardería: Rabenmutter, madre cuervo.
Podeu veure l’article de la Wikipedia en alemany sobre rabenmutter o també comprovar que en anglès es pot traduir com uncaring/unnatural mother.
Em sorprén que hagi una polèmica així a un país del que sempre hem pensat que és tant modern, que ara mateix està dirigit per una dona casada per segon cop i que va haver d’incorporar de manera total la dona al mercat de treball, amb tot el que això implica, pel desastre que va suposar la II Guerra Mundial. M’extranya que un país que porta anys d’estancament econòmic (estancament que ja voldria jo pel meu país, s’ha de dir) no vegi les coses de manera més pragmàtica. I em sobta que un país on el tema de la immigració porta més temps i molta més gent que a casa nostra, no es plantegi més seriosament el tema demogràfic.
A banda, hi ha el tema dels professionals de la religió. A diferència de filòsofs, escriptors, periodistes i altres variants de pensadors oficials o intel·lectuals, els capellans, monges, clergues i similars ni han de treballar per viure ni tenen pel general un contacte directe i estret amb la realitat que envolta la majoria dels seus veïns (que no s’ha de confondre amb la seva parròquia, molt més reduïda). Això fa que estiguin separats del món actual i que la interpretació que fan dels esdeveniments de començament del segle XXI continui basant-se en escriptures de fa uns quatre mil anys. A la República Federal, com a casa nostra, cada cop va menys gent a les esglèsies. Dubto que hagin deixat de creure en Deu; més aviat han deixat de voler escoltar missatges passats d’época.
Curiosament, la senyora Von der Leyen va ser rebuda amb els braços oberts pels sectors conservadors i fins i tot els catòlics (ella és protestant), ja que el que sempre ha defensat són els valors familiars tradicionals i entre ells la bondat d’una natalitat elevada pel país. Podeu veure una entrevista que li va fer l’ABC (només el titular ja paga la pena) que va ser reproduida a Iglesia.org, i una altra entrevista a Alba Digital. Com sempre, els humoristes gràfics són els que millor retraten la realitat.
De totes formes, el més important no és deixar la criatura a la guarde o estar-te a casa cuidant-la, sinó fer el que vols. I vivim en un món on la majoria de famílies no tenen aquesta elecció. Les dones de la generació anterior, tampoc la van tenir.
Salut i sort,
Ivan.
Karneval: les fotos
La Nunuki (i em diuen que també la Py) reclamen més informació carnavalera … i sobre tot més fotografies comprometedores. En fi, que quan dues senyores et demanen quelcom, el millor que pots fer és complaure-les.
Comencem deixant constància de l’ambient als carrers de Köln. Fixeu-vos en el percentatge de disfressats respecte del total de la gent. Aclareixo que els que apareixen en primer pla van disfressats de personal d’obra, no són treballadors.
I això és a l’estació del tramvia. Aquí és una llàstima que la majoria de la gent porti quelcom d’abric a sobre, però és que heu de tenir en compte que quan surts d’un local t’has de posar alguna cosa per a no notar la baixada de temperatura. Tot i així no ens podem queixar del temps que ens va fer.
I aquesta és la plaça on ens va deixar el tramvia. No és que siguin fotos massa lluïdes, ho sé, però ja em direu què espereu d’una vaca que s’està movent enmig de tota aquesta gernació. Per allà enmig hi ha un parell d’abelles, una disfressa molt popular aquest any.
L’ambient a la festa era més o menys aquest. Això que veieu són les escales, un punt conflictiu on convergien els que anaven a buscar cervesa o salsitxes (també havia hamburgueses i steak tartar, no creieu), els que buscaven parella, els que cercaven la parella, els que buscaven desesperadament el bany (ai, la cervesa …) i els que volien canviar d’ambient musical. A l’esquerra, el grup de rock, quan ho amplieu igual es veu bé.
Aquest és un dels típics grups que interpreten cançons de Carnestoltes. Estan actuant a un centre cultural, a la festa que ja he comentat a un altre article, i van tenir un èxit impressionant. La vaca de la primera fila no és cap de nosaltres dos: és una rossa avorrida que no va fer bona cara en tota la nit i va deixar en mal lloc el sindicat vacú.
Aquests dos no es coneixien (o això semblava) a priori, però la germanor del karneval, la nit, la música, els litres de cervesa i les ganes de festa fan … ja ho veieu el que fan. Va haver consens en afirmar que el de la dreta és clavadet al John Goodman. A vosaltres què us sembla?
El de Claudia és una disfressa típica: perruca lluent, vestit agoserat i a lluir somriure. La Lenka va d’astronauta.
Aquesta noia és italiana i els combinats (vodka/coca cola/red bull) que preparava la Lenka no li van sentar massa bé. A banda d’això, la disfressa de felina és una de les més populars entre les noies: hi ha les que es posen una samarreta leoparda i es maquillen una mica la cara, les que com aquesta mossa es queden en un punt intermig, i les que es vesteixen de cap a peu de tigresses. Miau!
Quatre amics (Ester, Lenka, Samuel i John) vestits d’astronautes.
Ara podeu riure de valent. A les tantes de la matinada m’agradaria veure-us a vosaltres a una festa que comença a una hora tant inhumana com les sis de la tarda. I després d’haver dinat no-recordo-què acompanyat d’un combinat amb vodka, red bull i coca cola. Mai no deixeu que una eslovaca us convidi a dinar … Els que us esteu demanant què és el que penja al davant, passeu a la següent foto.
Aquest és l’estri que et permet portar i tenir la cervesa sense haver de menester les mans. Bé, cervesa o el que volgueu beure. Tothom el fa servir. Aquest era de goma, però n’hi ha de punt, de plàstic, de roba, llisos, estampats, fashions, horteres, … Compte que si queda poc líquid hi ha perill que bolqui i et taquis de birra. Parla la veu de l’experiència.
I finalment, la constatació que jo no era la única vaca que es movia per Köln ara fa una setmana.
No sabeu el que costa paginar bé un article amb fotos a Blogger! El resultat és acceptable i prou, però crec que us farà gràcia.
Salut i sort,
Ivan.
Rosenmontagzug
Dilluns va ser el dia de la Rua de Carnestoltes. Aquest any no hem pogut assistir a la de Colònia, que com és costum barreja tradició, irreverència i sàtira política: els alemanys s’estimen molt les seves tradicions, són uns apassionats de les discussions polítiques i tenen molt més sentit de l’humor del que els tòpics els atorguen.
Anem a veure unes quantes fotos que he trobat per internet de la Rosenmontagzug, que es com en alemany es diu la desfilada del dilluns de Carnestoltes. Les de El País són d’ahir dilluns, mentre que les de Flickr són d’altres anys però molt representatives.
Hitler Humillado
Foto publicada per El País. Ara mateix està triomfant a les cartelleres alemanes la comèdia Mein Führer, que aborda el nazisme d’una manera mai vista al cinema. Fer broma d’aquell periode durant molt temps ha estat tabú, ara sembla que la mentalitat ha canviat.
Pelea de Gallos
Foto publicada per El País. La frontera francesa no està tant lluny i els candidats a la presidència francesa també són motiu d’atenció. Recordo que fa dos anys vam veure imatges conyones de Helmut Kohl i del Schroeder, o sigui que també tenen mala baba amb els seus líders actuals.
La Iglesia no se salva de la caricatura
Foto publicada per El País. El primer Papa alemany en més de cinc-cents anys no anava a lliurar-se de tenir la seva pròpia carrossa, oi? Algú em pot dir perquè el posen en un cotxe d’auto-escola? És que Ratzinger no sap conduir?
Rosenmontagszug Köln. Una foto de picksel. Com podeu veure, hi ha gent que s’esforça un munt tant en les carrosses com en les disfresses. Tot i que les més cridaneres són les satíriques que he posat al davant, la majoria de carrosses són d’aquestes, de lluir habilitat a la confecció, model elegant i divertit.
Land unter.
Una foto de nora_la.Vista general amb la preciosa catedral de Colònia al fons. Fixeu-vos en la munió de gent, tota disfressada. Fa dos anys nosaltres estàvem si fa no fa en aquest punt del recorregut. La desfilada havia començat sobre les nou del matí, nosaltres vam posar-nos al lloc cap allà quarts d’onze, i la primera carrossa no va arribar fins gairebé la una. Tot això sota el tòrrid clima hivernal alemany fa que el consum de gluewein (vi calent) sigui d’allò més popular.
-. Una foto de lichtundschatten. Segurament aquest soldat del segle XVIII està muntat a un cavall (ho dic per l’enfocament) però també podria ser algun dels speakers, els que van arengant la gernació congregada i cridant allò de Kölle! Alaaf! que els engresca tant. És una de les disfresses més populars.
Wenn et Trömmelche jeht…. Una foto de nora_la. Les bandes de música són omnipresents. A més, al llarg de tot el recorregut hi ha instal·lada megafonia, o sigui que quan no hi ha música en directe, tens el fil musical. Amb el soroll ambiental i els cors espontanis de tots els congregats, és clar.
Rosenmontag Parade. Una foto de jfvo oldskool. Aquesta és una carrossa típica. Fixeu-vos en el gest que estan fent els de dalt: estan llençant kamelle, caramels. D’altres llencen flors, bombons, i especialment xocolata. des de galetes petites fins a capses tipus Lidl de gran mida, però el típic són les barres, o fins i tot llibres pels nens petits. Ara fixeu-vos en la gent que està mirant la rua a la següent foto.
Rosenmontag Parade. Una foto de jfvo oldskool.Veieu la bossa vermella? Doncs segurament ja està plena de llaminadures. No he trobat cap foto on es vegi alguna de les lluites sense quarter que es produeixen entre el públic quan la xocolata arriba al terra … La qüestió és que has d’anar preparat amb si més no un parell de bosses de gran mida per anar recollint tot el que la desfilada aboca sobre teu. Donde fueres, haz lo que vieres.
Si busqueu a Google o a Flickr, trobareu moltíssimes fotos més.
Per exemple, la jfvo oldskool (que sembla que en realitat es diu Francesca), en té publicades un munt a Flickr, juntament amb una breu presentació en anglès del que representa allà el Karneval, a aquesta pàgina. També n’ha publicat unes quantes de la rua d’ahir mateix, on sembla ser que participava en una comparsa que anaven tots disfressats de trolls.
Prometo escriure alguna cosa més sobre el Karneval. I publicar fotos nostres.
Salut i sort,
Ivan.
Karneval: FAQ
Perquè durant una setmana no ha hagut articles a Famoses Darreres Paraules?
Hem estat de vacances, visitant amics a Brussel·les (Bruxelles/Brussel) i Colònia (Köln).
Perquè Köln, si ja havieu estat fa dos anys?
Perquè era el Karneval. La gent parla de Rio, Venècia, Cadis, Tenerife o Sitges, però resulta que el de Colònia és festa grosssa també.
Què té d’especial el Carnaval a Colònia per a que en parlis tant?
Què és molt participatiu. A Barcelona hi participa la gent dels mercats, els nens als col·legis i poca cosa més. Les rues són deslluïdes. A llocs com Sallent o Vinarós la farra és tremenda, molta gent es disfressa, especialment els que són a les comparses, però la majoria de la gent mira com altres van disfressats. A Colònia, el 95% de la població entre sis mesos i noranta anys va disfressada, o com a mínim maquillada, pel carrer.
És una bogeria descontrolada?
De cap manera. Tot i que la gent no para de beure, costa molt trobar gent beguda i passada de voltes. Tingues en compte que la festa compren tota la població, no només el jovent, i això fa que l’ambient sigui de rauxa però no de … Sanfermines, per entendre’ns. Per exemple, diumenge el matí vam anar a una plaça on havien actuacions. La plaça estava plena a vessar de gent de vint fins a setanta anys. Tots juntets passant-ho bé.
Actuacions? De quina mena?
Primer vam veure les majorettes i després els grups de música. A diferència d’aquí, allà les majorettes són nois i noies (elles es diuen funkemarichen; ells … importa?). No porten bastó però ballen al ritme de la banda de música que els acompanya. Feien coreografies de ball i acrobàcies. Les noies porten unes minifaldilles que en ple més de febrer treuen el singlop, i quan les llencen a l’aire (literalment) descobreixes que les calces són blanques i molt bufones.
Estàs de conya?
No, que va. Un dels números consistia en mantejar una rossa que mínim feia metre vuitanta, poca broma. Sis joves rossos i forts (típic tòpic nibelung) la feien arribar als tres o quatre metres d’alçada, moment en que ella aprofitava per obrir braços i cames per a demostrar que només havia perdut el seny, no el coneixement. Un altre número consistia en que un tio dempeus li agafava els turmells a una noia plantada a sobre seu; aleshores ella es deixava caure enrera i dos més l’aguantaven i la impulsaven cap endavant, i aleshores ella queia cap endavant del tio que l’aguantava, on altres dos nibelungos la tornaven a enviar cap el darrera; així sis o vuit cops. Com que no va vomitar, vam concloure que no havia esmorzat. I que era muda.
I els grups musicals?
Catxondos mentals tots. Són bandes que interpreten repertori típic de carnestoltes, cançons pensades per a que les canti tothom, que parlen de passar-s’ho bé, beure i lligar i que la majoria estan escrites no en alemany sinó en kölsch, el dialecte que parlen a Köln. Responen a l’esquema cantant, guitarra, baix, bateria i acordió. En alguns casos, teclats o altres guitarres. Les cançons són per cantar tothom: el cantant, els acompanyants i tot el públic. Imagina’t que a les Festes Majors del teu poble contracten els Status Quo per a cantar el repertori de La Trinca i que tothom es sap les cançons i tothom les canta. Doncs això.
I això els agrada?
Flipen. Dijous vam anar a una festa que organitzaven al que deu de ser un casal cultural o centre cívic d’allà, un edifici de tres plantes, amb quatre espais diferents, ple fins a la bandera. Igual erem cinc mil persones. Hi havia una orquestra que oferia música de big band i de ball, un conjunt soul força bo, un DJ que posava electrònica i coses més pop, i un grup que feia versions pop i rock. Ambient animadíssim i la gent responent. Però quan de debó les pistes de ball s’emplenaven (per a descans momentani dels que servien les cerveses) era quan alguna banda d’aquestes de carnaval sortia a l’escenari. La gent deixava de ballar i beure i passava a cantar i abraçar-se els uns als altres formant cadenes que es movien esquerra-dreta a tot l’ample de la sala. Impressionant.
Però els alemanys no eren gent sèria i organitzada?
Organitzats ho són un munt! Fixa’t: dijous festa grossa; divendres només marxa per la nit (necessiten el dia per a netejar el de la nit passada); dissabte marxa a tope; diumenge marxa relaxada (un altre cop neteja i recuperació hepàtica); dilluns la rua; i dimarts tornen a treballar.
Com que necessiten un dia per a netejar?
Divendres a les tres de la tarda passàvem per davant d’un pub que l’estaven netejant i et prometo que es veia la diferència d’alçada entre el terra net i el que encara havien de recuperar. Igual amb les taules. Quan vam deixar la festa de dijous, vam anar a buscar el tren, una passejada d’un quart d’hora. Els primers deu minuts pel carrer vam estar trepitjant vidres trencats; no per gust, sinó perquè no havia lloc on no hagués un vidre (got) trencat. Ja no t’explico el que s’enganxaven les sabates al terra gràcies a la beguda derramada, la quantitat de papers per terra, etc. Això si, l’endemà tot net i pulit.
Quan comença el Karneval?
El Karneval comença dijous, exactament a les onze del matí. Per això, algunes empreses tanquen bé a les onze bé a les dotze del migdia (les altres donen el dia lliure directament). De fet, vam veure un munt de gent que entrava o sortia de treballar disfressada. Fins i tot vam passar per un banc a treure diners d’un caixer i tots els empleats que hi havia anaven disfressats. T’imagines demanar-li una hipoteca a un pirata o que un pallasso et doni la nòmina?
I quan acaba?
Dilluns. Cap allà les nou del matí surt la primera carrossa de la rua; la darrera surt cap a les sis de la tarda. Això vol dir que, depenent on siguis del recorregut, pots estar esperant fins les tres de la tarda a que arribin i que veuràs passar la darrera més tard de les nou de la nit. Veus passar un exèrcit de gent disfressada: comparses que van tots iguals, colles d’amics que van cadascú com vol, policies uniformats amb barba postissa o nas de pallasso, de tot. Les carrosses van llençant dolços, xocolata, caramels, llibres infantils, confetti i altres andròmines. Nosaltres vam tenir pastilles de xocolata durant un any, només de les que vam recollir a la rua del 2005.
I això, tot el dia?
Difícil de dir. Nosaltres ens despertàvem tard (com mana el manual de vacances) i quan sortiem al carrer ja veiem a tothom disfressat. Com que estavem a un hotel a un poblet al costat de Colònia vam tornar sempre amb el tren de dos quarts de tres del matí (el servei és ininterromput, tota la nit, un tren cada hora). Sempre vam tornar acompanyats de pollastres, presidiaris, pirates, ossos i altres personatges ocurrents, en gran ambient musical (divendres va acompanyar-nos la banda sencera: tuba, trompetes, trombons, etc.) i de cel·lebració. Heu anat mai a Canaletes en metro després que el Barça guanyi un títol? Tothom saltant, cridant i fent gresca? Doncs això. A quarts de tres. I havia colles que aguantaven molt més, clar.
Però la festa, a quina hora comença?
Ja t’he dit que els alemanys estan molt ben organitzats. La festa que t’he dit abans va obrir les portes a les sis en punt de la tarda, però de camí vam passar per davant de locals que ja estaven en marxa a les tres de la tarda. Com que divendres i dissabte hi ha gent que treballa, no és qüestió de perdre el temps.
La gent, de què es disfressa?
Aquest any han tingut molt d’èxit els pirates, els indis (natius nord-americans) i els cowboys, els escocesos i els Lost in Translation (els que hagueu vist la pel·lícula: vestits com la Scarlett i el Bill Murray la nit que surten de festa). Altres clàssics que no han faltat són els pallassos, els tios vestits de monja, els monjos, els soldats del segle XVIII, les tigresses i els lleons. Però també hem vist disfresses molt originals, com la d’una senyora que anava de camp de futbol, un Atila molt currat i unes japoneses molt aconseguides. Nosaltres anàvem de vaques i els nostres amics d’astronautes. Els que us animeu a anar, tingueu en compte que si heu d’anar pel carrer convé que la disfressa abrigui. I si heu de portar un abric o anorak a sobre, que sigui ben vell, perquè igual li cau a sobre algun litre de cervesa.
De debó beuen tant?
Tingues en compte que la cervesa alemanya és aigua-xirri, nivell Xibeca. A més, Köln no és Munich: el got típic és un quinto, 200 ml. Sorprenentment, els lavabos es mantenen en bones condicions higièniques fins i tot a la matinada. I insisteixo que no veus gaire gent torrada.
Així, puc anar amb la família?
I tant! Pots portar la dona, els sogres, els fills i fins i tot el gos. Només hi ha tres condicions: tothom disfressat (o us sentireu desplaçats), que us agradin les salsitxes i la cervesa, i bon humor.
Alguna cosa més que hagi de saber?
A qualsevol gresca acostuma a haver un animador, vestit de soldat del segle XVIII. A part de soltar les parrafades d’introducció als grups i les comparses, és el que va animant la gent. Ell alça el braç dret i crida Kölle! (crec que vol dir els de Colònia) i la gent contesta Alaaf! (aixecant també el braç dret, de la mateixa manera que tu diries apa, ves). No sé què vol dir Alaaf, però tenint en compte que ho diuen tres-centes vegades al dia i que el consum mig de cervesa és de tres-cents gots, podem fer una bona suposició.
Finalment, patirem algun altre article sobre el Karneval?
I tant! Encara us he de castigar amb una descripció més detallada de la rua, ensenyar-vos les fotos que hem fet, les que han fet els nostres amics, i si pot ser, també ensenyar-vos alguna cançoneta.
Salut i sort,
Ivan.
Suscripció
-
Comentaris recents
Ivan on Speak Now World Tour francis black on Speak Now World Tour victor on Escriure un bloc barrinantAlfred on Casa Bacardí, a Sitges Ivan on Music of the Spheres Algunes lectures
No data found
