Arxiu d'etiquetes: Adolf Hitler

Hitler: Nemesis (1936-1945)

Segon volum de la monumental biografia d’Adolf Hitler, de Sir Ian Kershaw.

Hitler, 1936-1945: Nemesis

En aquest segon volum Ian Kershaw centra la seva atenció en dos objectius tant obvis com enigmàtics: la barbàrie del Tercer Reich, principalment la Solució Final, però també d’altres aspectes no menys horrorosos; i el devenir militar del Reich. Tanmateix, aquesta obra continua sent una biografia de l’inspirador principal d’aquests fets, no un assaig sobre cap d’ambdós temes.

Sempre m’havia intrigat perquè l’alt comandament alemany havia obeït les ordres d’un caporal fins al punt que els va portar a la més absoluta destrucció. La teoria de Kershaw és complexa, i es basa en la coincidència de diversos factors: uns generals que no van donar la talla; un servei d’intel·ligència que tampoc no va ajudar; moltes ganes de medrar dins del sistema i d’agradar al Führer; i un sorprenent rati d’encert del mateix Hitler en les seves primeres decisions, just quan es disposava de gran superioritat sobre l’enemic i condicions polítiques favorables.

També queda clar que dins tant de l’exèrcit com dels serveis secrets va haver un munt d’alts càrrecs que estaven més aviat en contra de moltes coses que es feien. Uns van intentar la fracassada i ara famosa Operació Valquíria, d’altres van expressar les seves objeccions però sense gosar desobeir; d’altres van mirar cap altra banda; i encara d’altres eren simplement incapaços de portar-li la contrària al Führer.

Kershaw expressa la seva tesi sobre com va anar tot plegat dient que a l’Alemanya nazi tothom estava working towards the Führer, treballant per agradar Hitler, fent el que calgués per a implementar els desitjos de Hitler, expressats ja fos com una ordre formal o mitjançant un comentari casual o una línea interpretada dins d’un discurs de tres hores. Acomplir els desitjos del Führer era la manera d’escalar econòmicament, socialment, jeràrquicament, a aquella (i a qualsevol altra) dictadura.

I aquest working towards the Führer explica també en part perquè no s’han trobat proves escrites que Hitler donés l’ordre d’exterminar tants jueus com fos possible. Perquè només que ell digués que els jueus havien de desaparèixer d’Europa, i ho va dir manta vegades, apareixien un munt de funcionaris servils oferint idees per a acomplir tots els plans que es van fer per a aconseguir aquest objectiu: deportar-los a Madagascar; a camps de treball a les estepes àrtiques russes; i quan la guerra va impedir aquest plan, a camps d’extermini a la més propera Polònia.

Per altra banda, Adolf Hitler era perfectament conscient de la barbaritat que això representava. Per això va cuidar-se molt bé que no hagués cap prova escrita de les seves indicacions i ni tant sol que cap memoràndum que li arribés a ell fos massa expícit.

Hitler, 1936-1945: Nemesis ofereix una visió global sobre el patiment que es va sofrir en aquells temps. La barbàrie nazi va caure també sobre tots aquells que eren racialment inferiors (segons la seva paranòica ideologia): la població eslava ocupada, primer els polonesos i després i més durament els russos, els malalts psíquics o incurables (el primer genocidi nazi va ser dels propis alemanys), o de qualsevol que no mostrés prou entusiasme per la seva lluita.

Adient si voleu aprendre un munt de coses. Contraindicat si teniu el cor sensible.

Salut i sort,
Ivan.

Hitler: Hubris (1889-1936)

Acabo de llegir la monumental biografia d’Adolf Hitler, escrita per Ian Kershaw.

Hitler, 1889-1936: Hubris

Sempre m’havia intrigat saber com s’ho havia fet Hitler per a fascinar, no només grans masses de població, sinó també les elits alemanyes: els empresaris, els polítics, els militars que van col·laborar amb ell i el partit nazi.

El primer volum de la biografia escrita per Sir Ian Kershaw dóna resposta a aquesta pregunta. Es va donar una extraordinària conjunció de fets, que separadament eren dolents però que al coincidir tots plegats eren pitjors; i sota l’habilitat manipuladora d’Adolf Hitler, els efectes van ser catastròfics.

Entre les causes, a cop de memòria, cito l’escassa qualitat de tota la classe política de la República de Weimar; l’esfondrament moral alemany després de la Primera Guerra Mundial; l’ànim de revenja d’una part important de les forces armades alemanyes; la pèrdua de valors després de la derrota bèlica i l’esfonçament de la monarquia; el cataclisme econòmic de la Gran Depressió; i, per sobre de totes, el geni propagandístic, l’habilitat de demagog i l’habilitat social d’Adolf Hitler.

Com va ser possible que un país civilitzat que acabava de lliurar-se d’una dictadura escollís lliurement un feixista que portaria una dictadura molt pitjor? Francament, no havia practicament ningú que defensés la República de Weimar. Començant pel partit comunista i continuant per tot l’espectre polític fins els conservadors, tots aspiraven a alguna altra forma de govern diferent d’una democràcia com la britànica. Els nazis no eren tant diferents al capdavall.

Es veu que aquest era un pensament força estés a l’época. A The Remains of the Day (tant a la novel·la com a la pel·lícula) hi ha una escena molt reveladora al respecte. Els italians també van caure en el mateix parany. Els espanyols, per partida doble.

Hitler, 1889-1936, Hubris és un relat extraordinàriament ben escrit, didàctic i elegant, apassionantment revelador, i aterridorament real. I sense voler caure en el catastrofisme, una lliçó ben vigent. No és tant un recull de vivències concretes i de registre de l’activitat personal del Führer, que també, sinó una explicació raonada i justificada, de perquè va passar el que va passar.

Adient per aprendre els perills de pensar amb els collons. Contraindicat si busqueu lectura d’evasió.

Salut i sort,
Ivan.

El hundimiento

Der Untergang

El hundimiento (Der Untergang).
Director: Oliver Hirschbiegel.
Alemania, 2004.

El film està basat en una novela de Joachim Fest, un autor que ja havia escrit abans un parell de llibres sobre Adolf Hitler i que per tant sap del que parla. No conec el llibre, però la pel·lícula és impressionant. Colpidora com poques. Cinema de cinc estrelles.

Com ja us podeu imaginar, la trama són els darrers dies de vida del Tercer Reich i del seu dictador, entre el vint d’abril i el dos de maig. Manegant una trama que tothom coneix i sap com acaba, el film t’atrapa des del primer moment i fa que no pestanyegis fins que no surten els crèdits finals.

Després d’haver-la vist, i havent passat temps des de la seva estrena i la cua que va portar, puc opinar sobre la polèmica: va haver gent que es va queixar perquè li havien fet un retrat amable. Jo he vist retratat un èsser menyspreable, cruel, ególatra i fanàtic. No hi ha cap mena de consideració amb la seva persona ni amb la seva figura històrica. No he vist una sola escena en que Hitler faci alguna cosa que estigui bé. El que si que hi ha són alguns moments en que veus una persona físicament fràgil: als seus 56 anys, era un vell malalt de Parkinson i emocionalment castigat pel seu gran fracàs. Perquè per molt que s’enganyi el pitjor fanàtic, tothom sap en el seu interior quan s’ha equivocat; i Hitler s’adonava perfectament de l’abisme on havia abocat Alemanya. A algunes escenes mostra bona educació o fins i tot afecte cap els que l’envolten, però tampoc crec que això constitueixi un elogi de la seva figura. Al contrari, el que veiem és una reacció normal, potser excepcional en una persona tan anormal. I hi ha un comentari lapidari d’Eva Braun: al cap de vint anys d’acompanyar-lo, encara no coneixia gairebé res d’ell.

En definitiva, tinc la impressió que el relat respon fidelment a la memòria de Traudl Junge, la darrera secretària de Hitler, i que aquests records corresponen prou bé a la realitat. La senyora Jungle té una breu aparició personal en el film, fent el pròleg i l’epíleg, i és molt interessant sentir les seves paraules i el seu to (les intervencions estan subtitulades). El que vull dir és que Hirschbiegel no estava interessat en fer un panflet a favor o en contra del nazisme, només perseguia fer una bona pel·lícula i crec que encertadament, ha escollit la millor manera: no deformar en cap sentit una història ja prou apassionant.

El director sap trobar el to precís per a explicar el relat, tot i que a mi m’ha semblat que la narració és cansina, reflectint bé l’esperit derrotat que hauria aquells dies al Bunker, però m’esperava un ambient més frenètic a les escenes al carrer. La fotografia de Rainer Klausmann està plena de foscors i d’austeritat, retratant un ambient ombrívol i trist, descarnat. Un treball remarcable i que m’ha recordat molt l’estil de Javier Aguirresarobe.

Perquè apassionant és veure com un munt de gent estava absolutament fanatitzada al darrera d’aquest dictador. A una entrevista al diari Avui, Joachim Fest recorda que durant el setge de Berlin, que només va durar dues setmanes, l’exèrcit alemany va afusellar uns 10.000 desertors. Com pots fer aquesta barbaritat quan ja saps que tot està perdut? I la infermera que es llença a plorar demanant-li al seu Führer que mantingui la Fe i l’Esperança, que si ell ho fa els altres el podran seguir on calgui? Per no parlar de la senyora Goebbels …

A una altra entrevista que recentment ha publicat la revista dominical de La Vanguardia, el senyor Fest afirma que la figura de Hitler li ha demostrat que la maldat habita dins de cada èsser humà, al contrari del que creien els ilustrats. Que l’home, per definició, és dolent.

Aquesta és una d’aquelles pel·lícules que em fa ràbia haver vist doblada. Només les expressions corporals ja fan que afirmi que les interpretacions dels actors són excel·lents. També és molt bona la feina que han fet els actors de doblatge, però m’he quedat amb les ganes d’escoltar la veu dels actors alemanys. Bruno Ganz fa una composició perfecta, plena de matisos i gens caricaturesca. Entre ell i aquell líder torrencial que va retratar Leni Rifensthal a Nuremberg hi ha l’envelliment i el pas de la victòria a la derrota, però durant molta estona vaig pensar verament que estava veient el Hitler de debò.

Seria molt injust no nombrar, ni que fos de passada a d’altres actors. Tots, fins el darrer secundari, ho fan molt bé, però ni ha dos que vull anomenar. Corinna Harfouch i Ulrich Matthes interpreten el matrimoni Goebbels. No saps quin dels dos actors ho fa millor; com no pots decidir quin dels dos personatges era pitjor…

Un darrer avís: aquest film deixa un regust molt amarg. D’acord que perden els dolents, però veus molta maldat i molt fanatisme per enmig. I hi ha un parell d’escenes que t’arriben a l’ànima.

Si visiteu la fitxa a IMDB, podeu trobar molta més informació.

Salut i sort,
Ivan.