Arxiu d'etiquetes: actituds

Representar un país

Una entitat tant complexa, gran i plural com és un país, es pot representar bé?

La bandera o l’escut són símbols dels països, que l’identifiquen a la ment de qui els reconeix. Per això hi ha gent que com a manera de protesta crema banderes. Però em refereixo a representar el tarannà, la forma de ser, la cultura, el pensament, la gent del país.

Aquest cap de setmana hem pogut veure diversos exemples de representació. La manifestació que es va viure a Barcelona aspirava a representar el sentiment del país en el moment polític actual; els equips de futbol representaven els seus respectius països al campeonat cel·lebrat a Sudàfrica; i el primer ministre d’Itàlia, exercint el seu càrrec, representa sempre tots els seus compatriotes.

Naturalment, això no vol dir que tots els holandesos siguin ni tramposos ni violents, que els espanyols siguem campions del món, que tots els catalans siguem independentistes, ni molt menys que tots els italians siguin uns impresentables. Però els periodistes públicament i tots en privat fem servir les generalitzacions de manera generosa.

Les estructures polítiques d’abast limitat han estat molt útils en temps històrics en que la capacitat per a conèixer un territori de gran abast, i ja no diguem de gestionar-lo, era encara més limitada. Però les fronteres que han establert no són només polítiques, sinó culturals i mentals. I les primeres cauran malauradament sota la piconadora globalitzadora, mentre que les segones es mantindran mentre aquestes estructures polítiques, o els que es guanyen la vida fent-les servir, puguin convencèr-nos que ser d’aquí és millor que ser d’allà.

Això sí, prefereixo que no em representi Berlusconi.

Salut i sort,

Ivan.


Excursió per Cornellà

Aquest que veieu a la fotografia és veí del barri on treballo. El meu peu (calço un 42) està posat estratègicament per a que us feu una idea de la mida de l’animal.

Un cargol d'uns déu centímetres al costat del meu peu dret, sobre el carrer mullat.

La frontera entre L’Hospitalet i Cornellà és contínua a una banda de carrer, però a l’altra hi ha un descampat just al costat d’una escola equestre, tot plegat un munt d’herbes i plantes molt poc controlades on aquests i d’altres habitants indocumentats han establert la seva llar. I com que el temps era propici, pels de la seva espècie, el meu veí va decidir sortir d’excursió.

Fa goig veure que encara hi ha criatures que (inconscientment?) desafien la seva fragilitat i s’aventuren a gaudir de la vida, allunyats de les tensions, pors i presses que d’altres patim per a superar les amenaces que la natura i la nostra forma de vida ens plantegen dia rere dia.

Però el que més em fa somriure és imaginar-me que, quan entre tots aconseguim extingir-nos com a espècie, hi haurà qui serà capaç de treure partit de manera sàbia de tot el que nosaltres no sabem més que devorar a dentellades, sense mesura ni control, i sense ser conscients del nostre privilegi.

Salut i sort,
Ivan.


Neologismes

Algun filòleg entre els lectors? Tinc preocupacions puritano-lingüístiques.

Des de fa un temps en el castellà que s’escolta habitualment, tant al carrer com als mitjans de comunicació massius, s’han anat acceptant una sèrie de veus noves que expressen conceptes pels que ja havia termes acceptats. Els exemples que em venen al cap són explosionar (per explotar), el clàssic imprimido (per impreso), influenciar (per influir), i segur que vosaltres en podeu afegir un bon grapat més.

A banda del canvi de significat de puntual, que ara també vol dir concreto.

El català, a més de patir aquest fenòmen, pateix una problemàtica pròpia i més complexa (i difícil).

Però el que volia dir és que no sé què pensar d’aquesta bateria de neologismes. Per una banda, que apareguin noves paraules i noves accepcions per les que ja hi són és bo, símptoma de vitalitat de la llengua i la cultura dels seus parlants que incorporen nous conceptes al seu viure quotidià. Això és el que ha passat tradicionalment: els italians desenvolupen la música i nosaltres els comprem mots com ópera i piano; els angloparlants fan cas a Unamuno i inventen el software i el rock.

Però el que no han inventat és la personalització (customització), ni preveure el que sigui (els forecastejar), ni crec que cartera tingui cap inconvenient respecte el terme portfoli. Segur que em deixo les millors al fons de la memòria.

Però m’amoïnen aquestes incorporacions que no sé si responen al vigor de de la llengua o al seu desconeixment, greu en el cas dels professionals de la comunicació. Aquests neologismes són necessaris? Un neologisme innecessari és dolent? Existeix el concepte de neologisme dolent? Sóc un perepunyetes lingüístic?

Salut i sort,
Ivan.


Homes budistes, dones catòliques

Les dones són catòliques; els homes som budistes. Generalizando, que es gerundio.

ehratas - Guerra de Sexos

L’home, en el primer que pensa quan acaba la seva obligació ineludible (la que li aporta la nòmina a final de mes) és en, per fi, passar-s’ho bé. Per això la cerveseta amb els amics, el videojoc, la tele, etc. Poseu l’exemple que primer us vingui al cap.

En canvi a la dona li sobra temps per a buscar-se més feines: domèstiques, formatives, altruistes, etc. Descompto, òbviament, el tenir cura dels infants, què és una feina molt més sensible i un tema apart.

L’home no aspira a convertir ningú a la seva visió del món o manera de veure la vida. Tampoc en cap cas qüestiona mai ni les tasques ni l’assoliment d’objectius en les tasques que realitza la dona, deixant-la que gaudeixi de l’elecció de prioritats que ella ha realitzat.

Eventualment, pot arribar a passar que l’home vegi la necessitat d’algun sacrifici o penitència addicional al que l’obliga el contracte laboral. Deixant de banda l’alçada en centímetres de pols que això pot requerir, no és habitual el fet que l’home faci proselitisme d’activitats com l’actualització d’estats comptables, l’assistència a reunions de veïns o de pares (i mares) d’alumnes, la reparació o configuració d’electrodomèstics o estris de la llar, etc.

La dona no perd oportunitat pel proselitisme, informant detalladament de tots els sacrificis i tasques realitzades pel bé comú i el guany del cel (davant la serena indiferència masculina, allunyada d’aquesta prèdica i escèptica dels avantatges de tant sacrifici) i no dubta en instar el mascle a sumar-se a la seva croada.

Per contra, la dona informa lliurement l’home de qualsevol manca de perfecció en aquesta o qualsevol altra penyora que pugui desviar l’home del seu trànsit cap el cel.

Davant qualsevol elecció per nímia que sigui, com per exemple, escollir la roba interior (ja no diguem de la més aparent) l’home tendeix cap a la seva comoditat (és a dir, la pau interior), mentre la dona valora més l’ascensió al cel (és a dir, l’aprovació d’altri).

O sigui, que no hi ha guerra de sexes, sinó enfrontaments religiosos entre diferents formes de vida.

Segurament aquesta teoria és tant irreal com inútil, però serveix per a prendre’s amb molt millor humor aquests petits drames quotidians. Espero.

Salut i sort,
Ivan.

Bola extra: Hi ha un munt de tribute videos a la parella Kath & Spence. Amunt he deixat el que més m’ha agradat, però aquest amb el Got Scotch? by Marvin Hamlisch, i aquest amb Because You Loved me, també estan molt bé.


China Girl

Cada cop que escolto aquesta cançó del David Bowie penso el mateix: i pensar que la BBC va censurar el videoclip quan va sortir al mercat!

Els temps passen de mala manera, i més pels puritans. Avui en dia s’accepten com a normals (i fins i tot es veuen com toves) imatges que fa trenta anys eren inacceptables. Què hagués pensat Maria Luísa Seco de Hannah Montana o Leticia Sabater? Què no s’hagués atrevit a vestir la Rocío Jurado si fos una joveneta d’avui en dia? Què hagués passat entre el censor que li volia tapar l’escot a la Jurado i la Christina Aguilera?

Algun dia aprendrem que la frase “això no pot ser” l’hem de limitar a la Física i les Matemàtiques, i no a les convencions socials?

Salut i sort,
Ivan.

Bonus track: versió en directe de China Girl.


Cinema de Pasqua

Que aixequin la mà els que en els darrers dies han tornat a veure Ben Hur o Quo Vadis.

No tinc res en contra de la revisió dels clàssics, però crec que comença a ser urgent una diversificació del cinema televisiu en les vacances de Pasqua.

Perquè si la majoria de la població veu aquests dies com a una oportunitat vacacional, el normal és que les empreses de comunicació i entreteniment també ho facin, oi? Al cap i a la fi, la part de la població que s’involucra directament en les celebracions religioses de manera més penitent, que és aquest el sentit litúrgic de la Pasqua, és una minoria. I amb això no vull ni minimitzar la gran quantitat de gent que ho fa, ni menysprear el sentit religiós, històric i cultural d’aquests ritus, absolutament innegables.

Però fins i tot des d’un punt de vista d’adoctrinament moral, que no crec que hagi de ser el nord de cap cadena de televisió, em sembla exagerada la proliferació de peplums. Hi ha moltes altres pel·lículues que poden portar el missatge de contricció, de penediment per les culpes passades, de propòsit d’esmena, que l’exemple de Crist dóna als catòlics.

Si a L’Hospitalet han pogut una processó làica, no és possible un cicle de cinema làic per Pasqua?

Històries de redempció, com són les de Barrabás o Victor Mature a La Túnica Sagrada, les podem trobar a cabassos. Suggereixo Kolya, història d’un pecador que troba el camí de l’amor per a donar sentit a la seva vida. També podem admirar a Burt Lancaster a El hombre de Alcatraz, o Brad Pitt a Seven Years in Tibet.

Quo Vadis i Ben Hur expliquen històries de lluites contra grans injustícies liderades per conversos, un punt de vista semblant al de Dances With Wolves o Walkyrie. Aparentment allunyades de la Bíblia, aquestes històries no comparteixen valors?

Els deu manaments parla d’una tasca titànica per a salvar el propi poble, més enllà d’immenses dificultats. Proposo Gandhi.

Jesús de Nazaret o The Passion of the Christ expliquen el sacrifici del líder per a portar a terme una missió. Aquí costa trobar exemples on el sacrifici sigui per a salvar la Humanitat. Però això d’assumir el deure fins a les darreres conseqüències, no és el leit motiv de El Alamo o Solo ante el peligro?

En definitiva, que si prescindim de la part purament religiosa, podem trobar un munt d’històries amb una certa pàtina moral (agafada amb pinzes, ho sé) que no entra en conflicte amb la celebració cristiana. I si ens posem a buscar pel·lícules religioses o sobre religió que no parlin directament de la Passió de Crist, també en trobariem un munt.

I no, tampoc crec que La Vida de Brian sigui una opció a tenir en compte.

Salut i sort,
Ivan.


Loteria

Ho confesso: sóc jugador habitual de la loteria. Concretament, de l’Euro Millones.

No tinc cap mena d’esperança que em toqui un disbarat de diners que em permeti canviar de vida i dedicar-me a temps complert a les meves aficions. Però jugo, suposo perquè costa poc, perquè hi ha la possibilitat, o per tenir una ínfima esperança que Mr. Marshall arribi. De vegades necessito descansar de la racionalitat.

Però la qüestió és que quan vaig a l’oficina de loteries m’estic com a molt un minut: hola, bona tarda, una aposta per l’euromillones; dos euros; aquí té; adéu, bona tarda; gràcies bona tarda. Algun cop que he tingut la desgraciada idea d’entrar havent-hi algú a la finestreta, m’he apenedit.

Hi ha autèntics professionals del joc. No sé si també de guanyar diners, espero pel seu bé que si. I és un sector on les dones dominen, si és que la mostra que jo he contemplat és prou representativa. Una cosa és gastar-te dos euros, però una altra és la quantitat de gent que veig que va amb llistes de números de loteria, combinacions pels diferents sortejos, i no sé quanta parafernàlia. Els que no som jugadors, ens fem creus.

No recordo de qui és la frase, però qui més la va encertar va ser el que va sentenciar que la loteria és l’impost als que no saben matemàtiques.

Acudit de Forges sobre un senyor que ha jugat un munt de bitllets i no li ha tocat res

Salut i sort,
Ivan.


Vulcan

Vulcan és un poble d’uns dos mil habitants al Canadà que ha aconseguit sortir al mapa.

Vulcan - Center St.

Enfosquits per les pistes d’esquí de Calgary (una burrada de kilòmetres al nordoest) i sense més que oferir que vastes extensions de pradera i conreus, s’han buscat la vida per atreure un petit bocí del pastís turístic mundial, gràcies al seu nom, que coincideix amb el del lloc d’origen del molt conegut Mr. Spock.

Els habitants d’aquest poble, amb l’ajuntament al capdavant, han convertit el lloc on viuen en poc menys que un parc temàtic dedicat a la popular nissaga d’aventures i ciència-ficció, i a banda de decorar alguns bars i espais públics de motius de Star Trek han obert un museu d’astronomia i organitzen trobades tant de ciencia ficció com d’astronomia. Tot això complementant la seva oferta natural de pesca, esports acuàtics, i turisme rural.

Un poblet enmig del no res ha aconseguit sortir a documentals televisius i que gent d’altres continents que no és trekkie s’adoni de la seva existència. Segur que algunes rutes turístiques que recorren per carretera aquelles extenses planúries fan escala per canviar aigües a Vulcan i no a un altre poble, per així aprofitar i fer un parell de fotografies. I segur que alguns trekkies han allargat un viatge turístic i han aprofitat la visita per participar a alguna de les activitats organtizades.

Vulcan, Alberta, Canada

No els anomeneu frikis, digueu-els agoserats o emprenedors.

Salut i sort,
Ivan.


Fetitx: Hostesses de vol

Llegeixo a El Periódico que l’acomiadament massiu d’hostesses de vol japoneses pot revolucionar el mercat negre de roba fetitx al Japó.

Però aquest no és un article seriós de la secció d’economia, sinó una bufonada de l’apartat de societat. L’autor, Mauricio Bernal, menysprea la llibertat en que els japonesos sembla que gaudeixen del sexe, i qualifica d’obsessos aquests fetitxistes que “voregen la perversió”. A la seva concepció del món hi ha maneres bones i maneres dolentes d’assolir el plaer.

A mí em sembla un divertiment com un altre, però no li trobo el què. Si que potser [algunes] hostesses et poden animar la imaginació, però crec que té molt més a veure amb el seu somriure, amb que les han seleccionat amb criteris físics (entre d’altres), i en que el seu treball és atendre’t i servir-te, que no pas amb l’uniforme. Ja sabeu el que es diu de la mona i la seda. La següent imatge hauria d’aclarir aquest concepte.

Però em sembla molt bé que qui vulgui li possi un polsim d’imaginació al joc. I no veig que aquesta “perversió” sigui dolenta ni per la salud de qui ho practiqui, ni pel desenvolupament de la societat. No entenc racionalment la crítica subjacent.

I és inqüestionable el volum de gent que té al seu imaginari això de les hostesses de vols. Només calen un parell de cerques a Google per a trobar blocs dedicats al tema i un munt de videos porno ilustratius i conyes al voltant.

De totes maneres, si el tema de les hostesses sembla que dóna per a preus de 2000 euros a les subhastes, què passarà a Tòquio quan tanqui un gran hospital? I si s’entera la Bibiana Aído, promourà subvencions per a senyores que comprin disfresses de butanero als seus senyors?

Per a deixar de dir tonteries, res millor que la Kate Ryan:

Salut i sort,
Ivan.


Na’vi

Llegeixo a El País que ja es poden trobar websites escrits en la llengua Na’vi, inventada expressament pel film Avatar.

I em demano què és el que motiva algú capaç d’aprendre un idioma a esforçar-se en aprendre’n un d’artificial, de ficció, igual que l’èlfic o el klingon, en lloc d’un idioma de debó com poden ser el francès, el xinès o el català.

Potser són les ganes de ser diferent, original. Potser és la por de si no aconsegueixes parlar amb un mínim de fluidesa i correcció un idioma real, mentre que un de ficció ningú no sabrà mai que no te n’has sortit. Potser és que el frikisme tira més que no l’ànsia de comunicació. O que els elfs i els alienígenes motiven més que Baudelaire, Li Po o Rodoreda. La qüestió és que hi ha una fracció mínima de població que pren aquesta opció.

En qualsevol cas, reconec que l’encant que pot tenir davant de segons quina trekkie el poder parlar-li en klingon és, en determinats moments, un argument incontestable. Així com el de liderar una colla de fanàtics de tal o qual afició, que emplenen molt més la quotidianitat emocional que no pas la possibilitat de comunicar-te en un futur més o menys llunyà amb gent d’un país que ves a saber si arribaràs o no a conèixer. El gust per viatjar tampoc no està tant extés, i molt menys el de sortir del circuit dels viatges organitzats amb traducció oficial del guia.

I cal també tenir en compte que aquests idiomes ficticis i que s’han dissenyat de manera individual i racional són segurament molt més senzills d’aprendre que no pas aquests invents consensuats democràticament i que portem mil anys en desenvolupament constant i inacabat, que són plens d’excepcions, irregularitats i conjugacions i declinacions que no hi ha altra manera d’aprendre que no sigui l’avorridíssima memorització. Long live the Phrasal Verbs!

Si us voleu endinsar dins els encants de l’idioma na’vi, podeu adreçar-vos a aquesta pàgina d’aprenentatge del na’vi, i trobareu també lliçons en video publicades a Youtube.

De totes maneres, no seré pas jo qui ho critiqui. La Vio es va haver d’esforçar a la botiga del Brittish Museum per treure’m del cap la compra d’un manual per entendre els jeroglífics egipcis. Al final, com diu el Xavier Theros, el que més cal per parlar una llengua són ganes.

Salut i sort,
Ivan.