Però com que jo he passat fa poc pel Lidl armat amb un mòbil amb càmera fotogràfica, aquí us planto una brevíssima reflexió de pa sucat amb oli.

El normal, en la seva accepció de més habitual, és que les etiquetes dels productes a la venda estiguin escrites en la llengua oficial del país. El normal és que un país tingui una llengua. Aquest no és un país normal, però crec que podem acceptar com a normal que les etiquetes estiguin escrites en ambdues llengües oficials. O, tenint en compte que més del noranta-cinc per cent del cens diu que entén suficientment ambdues llengües, fins i tot que estiguin escrites en una de les dues llengües oficials.

Hi ha gent que per raons ideològiques no accepta que cap etiqueta no estigui escrita en la seva llengua oficial preferida. Per què els sembla bé que una etiqueta no estigui escrita en la llengua oficial no preferida és un misteri que encara no ha estat revelat.

També sembla normal, si més no per la gent culta i amb visió de món, que en la situació global i globalitzadora que vivim, les forces (globals) del mercat (que també és global) aconsellen acceptar concessions cap a altres idiomes, tant respectables com el nostre (vull dir el nostre oficial més preferit, òbviament; sobre la respectabilitat de l’altre idioma oficial, considero normal que sigui idèntica a la del primer, tot i que aquest és un punt certament polèmic).

Fins aquí tot clar, oi?

Aleshores, que algú m’expliqui perquè hi ha gent que muntaria el sidral si els paquets que podeu veure a sobre diguessin “suc de pinya” o “harina para hornear pan”.

Serà que jo sóc un nacionalista tancat en mi mateix.

Salut i sort,
Ivan.

El reportatge d’El País defensa que aquests reglaments de civisme no aporten res. I la veritat és que si compleixes la teva obligació legal, no sé quin mèrit té ser educat, que és com sempre s’havia dit el que ara s’anomena civisme.

Al darrera de tot plegat hi ha dues actituds primitivament humanes. L’ànsia del polític per promulgar lleis, demostrant que resol els problemes, quan en realitat l’únic que fa és escriure o signar un paper; i el problemaque encara el policia municipal quan demana algú que no faci quelcom incívic que resulta que no és prohibit a l’ordenança municipal: “qui ho diu que no ho puc fer? puc fer el que vulgui!”.

Al final és qüestió de posar-hi bona voluntat, si n’hi ha.

Salut i sort,
Ivan.

Suposo que per la cancellera és temps d’acabar amb el que la wikipedia anomena políticas voluntaristas (si més no en castellà; per cert la versió anglesa és una mica més complerta). Sembla que no està de moda que les teves preferències polítiques estiguin guiades per la bona voluntat, o potser que algú creu que no hi ha cap camí cap a la convivència de diferents cultures a un mateix estat.

Els elevats índexs d’immigració que hi ha als països més desenvolupats és un símptoma del seu èxit econòmic i social. El que atreu la gent que va nàixer ben lluny a anar-hi a viure aquí és un entorn on hi ha no només millors condicions per a prosperar sinó també per a que els seus fills puguin ser més feliços del que ho serien als seus llocs d’origen.

Però, la renúncia a que tots puguem viure junts mantenint cadascú la seva identitat (llengua, costums, referents culturals) dins d’un mateix marc legal és un símptoma molt dolent del fracàs ideològic, moral i filosòfic que pateixen aquests mateixos països desenvolupats. Per a que estiguem bé resulta que les minories han d’adoptar la identitat cultural majoritària. O todos moros, o todos cristianos. Pel poc que conec d’Història, aquesta dita mai no ens ha portat res de bo. Ni a Espanya, ni a Alemanya, ni a Israel. Enlloc.

Recordo un noi castellà que vaig trobar en un viatge. Ell es definia com a molt tolerant i no tenia cap problema amb la llengua catalana; ara, posar-se a parlar en català davant d’espanyols era de mala educació …

M’imagino que el problema és de contacte. Teòricament, acceptem que hi hagi gent que resi a d’altres déus; si al costat de casa volen posar una mesquita, llavors on anirem a parar. O si la noia del davant a la cua porta un mocador al cap.

Si els valors sobre els que volem basar la nostra convivència no inclouen el respecte a les opinions, creences o costums alienes (o a la seva manca de diners) quina mena de convivència volem preservar? Quins valors tenim realment?

Salut i sort,
Ivan.

Mentre estic cancel·lant la meva T-10, veig que el noi que passa per la porta del costat s’està colant. No resulta gens difícil adonar-se’n perquè està carregant al coll una bossa de gran tamany, i per fer-la passar per la porta ha d’empènyer amb força i fa soroll.

Em giro cap a l’altre costat, on veig un parell de revisors del metro que desvien la mirada i reprenen la seva xerrada amb una empleada del servei de neteja. M’adreço amb ells, no sé encara per quina raó, i i els dic Me parece muy bien que os queráis ahorrar problemas, pero ¿yo qué soy, el gilipollas que paga cada día?

Un va fer veure que no em sentia; l’altre va arronsar les espatlles i em va fer la mirada, indiferent i suficient, del que sap que digui el que digui tot seguirà igual.

A vosaltres us aconsello que pagueu quan aneu amb transport públic. Qui la fa, la paga. Diuen.

Salut i sort,
Ivan.

A mi no m’ha tocat, però he vist uns quants nois i noies que, amb raó, s’han cagat en unes quantes famílies senceres …

S’ha de dir que els basals d’avui eren especialment grans i que estar a dos metres del límit de la vorera no garantia la seguretat en aquest aspecte.

Com podeu veure, hi ha coses que em treuen de pollaguera. Afegiu aquests individus a la meva llista d’espècies amb dret extingir-se (Part I i Part III).

Salut i sort,
Ivan.

El Rodrigo es queixa perquè l’artista ha demanat que la gent s’abstingui de fer soroll durant el concert (ja sabeu: mòbils, tos irreprimible i continuada, …) i també de fer fotografies (el pianista ha estat de baixa gairebé dos anys degut a una malaltia als ulls). En la seva opinió, això és contrari als drets humans dels pagadors d’entrades al voltant dels dos-cents euros.

La meva opinió (i també la d’alguns dels que comenten la seva columna) és que si els artistes tinguessin aquesta actitud més sovint, determinats espectacles tornarien a pagar la pena. El començament del concert de Marlango al Liceu va ser lamentable, igual que recordo els darrers cops que he anat al cinema.

Afegeixo un fet probablement anecdòtic. El mestre Jarrett, segons s’aprecia a la fotografia de l’article (és el de més a l’esquerra), pateix segurament la mateixa afecció que un altre músic que a la seva joventut era negre i va acabar emblanquit.

Salut i sort,
Ivan.

Si bé l’editorial no aprofundeix en el tema, l’article del Manuel-Reyes Mate proporciona un punt de vista que a mi no m’havia passat pel cap, i l’anécdota que va patir una ciutadana a Lleida ilustra l’estat de la tolerància i la bona educació a casa nostra.

Penso que la Política està en crisi. La credibilitat de la professió està sota mínims deguda a una sèrie de raons que inclouen la manca d’honradesa d’alguns polítics destacats, el funcionament jeràrquic i poc democràtic de la immensa majoria de partits, i una aclaparadora manca de qualitat en el planter actual de polítics.

I davant d’aquesta manca de prestigi, alguns polítics han decidit que han de fer alguna cosa. Qui té un martell només veu claus; els informàtics tot ho arreglem amb programes que calculin i ajudin a gestionar, i els que treballen al voltant de les lleis es pensen que legislant, parlant a institucions i escrivint a butlletins oficials, solucionen problemes reals. I si la qüestió porta polèmica, a més surten a la tele.

Però la vida és molt més complexa que tot això i la única llei que sempre es compleix és la de la gravetat. De lladres, assassins i prostitutes n’hi ha hagut sempre, haguessin o no lleis que condemnessin aquestes activitats, i independentment dels càstigs estipulats.

Són les modes, les circumstàncies socials, els exemples d’èxit que veu la gent, i els nivells d’educació i cultura els que han fet que costums com el batre’s en duel a mort, vestir barret, caminar sense camisa a l’estiu, o llençar les escombreries en contenidors especials hagi canviat de normal a obsolet, o a l’inrevés. Les lleis serveixen només per a recolzar la policia davant del jutge quan presenta algú acusat d’infringir l’ordenament cívic que tots mantenim, reflectit en el corpus jurídic.

Tots els pares promulguen lleis que obliguen els nens a no fer això o allò. I tots passen moltíssimes hores al darrera convencent-los per a que no ho facin, independentment de les normes que han instaurat abans. Però quan creixen, si es dediquen a la Política, ho obliden.

Salut i sort,
Ivan.

El bou capllaçat, que normalment es cel·lebra al matí, consisteix en un correbous o encierro en que l’animal va lligat pel cap, amb una corda anusada a cada banya. En la mesura en que el jovent ho creu oportú, la gent estira d’una corda o una altra (o les dues alhora) per a dominar l’animal i evitar que vagi cap a un lloc, per exemple. A mi em sembla que l’animal ha de patir força.

A les tardes de festa major hi ha bous. A una plaça rectangular construida amb carros i cadafalls, es van soltant bous i vaquetes per a que tothom que vulgui les vagi torejant. Hi ha per tant un munt de gent dins la plaça, la majoria l’únic que fan és sortir a la foto i pujar al carro o còrrer quan veuen el bou a menys de vint metres, però sempre n’hi ha que juguen a torero. De vegades es contracta un torero professional, que sense anar vestit de cap manera especial i armat només d’un capot li fa unes quantes passades artístiques al bou.

Als montsianencs els agrada dir que ningú no maltracta ni fa mal al bou, i pel que jo he vist això acostuma a ser cert. De vegades he vist algú llençant-li una llauna de refresc a la bèstia, i algú altre clavant-li un clatellot a aquest brétol, però també he vist vegades que l’agressor ha rebut riallades.

A les nits es cel·lebra el bou embolat, consistent en el mateix que els bous amb l’afegit d’unes torxes enceses que s’adhereixen a les astes dels bous. L’animal no es crema en cap moment, però és presa del pànic.

A mi el bou capllaçat em sembla una bestiesa. I l’embolat tampoc em fa gaire gràcia, però reconec que no es fa mal a l’animal.

Jo no hagués proposat la prohibició, per què igual que el President Montilla, crec que la llibertat d’escollir és un valor superior i que les administracions públiques han de deixar escollir la gent tant com sigui possible.

A més, la festa anava molt de baixa. Hagués estat molt més hàbil (políticament) esperar a que la Monumental tanqués definitivament la porta (José Tomás no donarà tota la corda que el taurinisme català necessitaria per a resucitar) i aleshores potser hagués fet alguna cosa.

Però si creus que el dels bous està malament (ara hi aniré) aquesta postura és arriscada, perquè hi ha el perill que algun geni del màrqueting recuperi el glamour de la festa. D’aquí que la plataforma Prou! hagi aconseguit cent-vuitanta mil signatures (180.000) recolzant la seva iniciativa.

Un cop presentada la Iniciativa Legislativa Popular, un política ha de fer una cosa i té prohibit fer-ne una altra. El que ha de fer és tractar-la amb el màxim respecte, perquè hi ha unes quantes persones que creuen que la principal institució política del país ha de debatre sobre aquell tema. La opinió el país té altres problemes més importants/urgents és d’una falta de consideració terrible amb els ciutadans i amb el sistema democràtic. Per tant, el que de cap manera pot fer un polític, és escaquejar-se de la qüestió, com a fet entre d’altres el Conseller Castells.

Jo hagués votat a favor de la prohibició. Per que jo crec que no hi ha dret a maltractar o matar un animal per divertir-se. Per molta costum que hi tinguem, ni per molts diners que es moguin, ni per molt estètic que els sembli a alguns.

Un cop decidit, cal assumir les conseqüències. Concretament, els empresaris taurins rebran una certa compensació econòmica ja que entre tots (els parlamentaris són representants de tots) els prohibim desenvolupar la seva activitat. Amb aquests diners podran finançar corrides arreu on vulguin. I tots, tant els que estem a una banda o a l’altra de la votació, haurem d’anar pensant en el següent tema polític.

Aquest cop m’ha agradat el seguiment que ha fet El País. Se’ls nota el color de la samarreta, però han publicat opinions de tota mena:

• La descripció del debat i el relat del desenllaç han provat de mostrar les opinions d’uns i d’altres, tot i que trobo que han barrejat (legítimament) l’opinió dels periodistes amb la difusió de la informació.
• Juan Cruz i Lluís Bassets han escrit sengles columnes amb les que estic molt d’acord.
• Com no podia ser d’altra forma, a la resta d’Espanya sembla que s’imposa la intepretació separatista d’aquest debat. Algú tant poc sospitós de catalanisme com Javier Valenzuela posa seny en aquest aspecte, mentre que en Víctor Gómez Pin pixa fora de test de manera lamentabilíssima.
• Entre els articles a favor de l’abolició, destaco els del Francisco González Ledesma i la Ruth Toledano, que titula el seu parafrasejant un famós llibre del Fernando Savater, que signa un (típic seu) dels articles en contra de l’abolició.
• Finalment, les reaccions. De l’esperpèntic Mayor Oreja a l’oportunista Mariano Rajoy i passant per tot el sector taurí, sembla que hi ha gent que no s’ha enterat que hi ha molta gent fora de Catalunya que també està en contra de la fiesta nacional, tot i que no tinguin res en contra de la nació de la festa. A tots ells els recomano la lectura de l’article de l’Antonio Lorca, d’una lucidesa aclaparadora.

Salut i sort,
Ivan.

I demà us diré què em semblen els correbous.

Vosaltres torneu a mirar les fotos que feu? O els videos? Algú ho fa? Qui ho fa? Per què? Crec que la majoria de gent no és que no tingui temps (no ho considera prou important) per a tornar-les a mirar mai, sinó que no té ni temps d’ordenar-les mínimament. I encara menys en els temps de la sobreabundància digital. Però continuem fent fotos i videos, i cada cop més.

Però el passat, i especialment els moments memorables no tornaran mai, ni que els recordem amb intensa nostàlgia. I segurament viurem d’altres moments que també pagaran la pena, moments la majoria dels quals seran inesperats i per tant no quedarà constància gràfica d’ells, però els recordarem (segurament) igual, també amb tendresa, que és la companya inseparable de la nostàlgia.

Capturar imatges boniques o provar d’enregistrar records, en el fons, és profundament pessimista. Pressuposa que en el futur no trobarem cap panorama millor que el que estem intentant guardar a la butxaca. Espero que igual que passa amb les assegurances, sigui un esforç que no calgui.

Salut i sort,
Ivan.

La bandera o l’escut són símbols dels països, que l’identifiquen a la ment de qui els reconeix. Per això hi ha gent que com a manera de protesta crema banderes. Però em refereixo a representar el tarannà, la forma de ser, la cultura, el pensament, la gent del país.

Aquest cap de setmana hem pogut veure diversos exemples de representació. La manifestació que es va viure a Barcelona aspirava a representar el sentiment del país en el moment polític actual; els equips de futbol representaven els seus respectius països al campeonat cel·lebrat a Sudàfrica; i el primer ministre d’Itàlia, exercint el seu càrrec, representa sempre tots els seus compatriotes.

Naturalment, això no vol dir que tots els holandesos siguin ni tramposos ni violents, que els espanyols siguem campions del món, que tots els catalans siguem independentistes, ni molt menys que tots els italians siguin uns impresentables. Però els periodistes públicament i tots en privat fem servir les generalitzacions de manera generosa.

Les estructures polítiques d’abast limitat han estat molt útils en temps històrics en que la capacitat per a conèixer un territori de gran abast, i ja no diguem de gestionar-lo, era encara més limitada. Però les fronteres que han establert no són només polítiques, sinó culturals i mentals. I les primeres cauran malauradament sota la piconadora globalitzadora, mentre que les segones es mantindran mentre aquestes estructures polítiques, o els que es guanyen la vida fent-les servir, puguin convencèr-nos que ser d’aquí és millor que ser d’allà.

Això sí, prefereixo que no em representi Berlusconi.

Salut i sort,

Ivan.

La frontera entre L’Hospitalet i Cornellà és contínua a una banda de carrer, però a l’altra hi ha un descampat just al costat d’una escola equestre, tot plegat un munt d’herbes i plantes molt poc controlades on aquests i d’altres habitants indocumentats han establert la seva llar. I com que el temps era propici, pels de la seva espècie, el meu veí va decidir sortir d’excursió.

Fa goig veure que encara hi ha criatures que (inconscientment?) desafien la seva fragilitat i s’aventuren a gaudir de la vida, allunyats de les tensions, pors i presses que d’altres patim per a superar les amenaces que la natura i la nostra forma de vida ens plantegen dia rere dia.

Però el que més em fa somriure és imaginar-me que, quan entre tots aconseguim extingir-nos com a espècie, hi haurà qui serà capaç de treure partit de manera sàbia de tot el que nosaltres no sabem més que devorar a dentellades, sense mesura ni control, i sense ser conscients del nostre privilegi.

Salut i sort,
Ivan.

Des de fa un temps en el castellà que s’escolta habitualment, tant al carrer com als mitjans de comunicació massius, s’han anat acceptant una sèrie de veus noves que expressen conceptes pels que ja havia termes acceptats. Els exemples que em venen al cap són explosionar (per explotar), el clàssic imprimido (per impreso), influenciar (per influir), i segur que vosaltres en podeu afegir un bon grapat més.

A banda del canvi de significat de puntual, que ara també vol dir concreto.

El català, a més de patir aquest fenòmen, pateix una problemàtica pròpia i més complexa (i difícil).

Però el que volia dir és que no sé què pensar d’aquesta bateria de neologismes. Per una banda, que apareguin noves paraules i noves accepcions per les que ja hi són és bo, símptoma de vitalitat de la llengua i la cultura dels seus parlants que incorporen nous conceptes al seu viure quotidià. Això és el que ha passat tradicionalment: els italians desenvolupen la música i nosaltres els comprem mots com ópera i piano; els angloparlants fan cas a Unamuno i inventen el software i el rock.

Però el que no han inventat és la personalització (customització), ni preveure el que sigui (els forecastejar), ni crec que cartera tingui cap inconvenient respecte el terme portfoli. Segur que em deixo les millors al fons de la memòria.

Però m’amoïnen aquestes incorporacions que no sé si responen al vigor de de la llengua o al seu desconeixment, greu en el cas dels professionals de la comunicació. Aquests neologismes són necessaris? Un neologisme innecessari és dolent? Existeix el concepte de neologisme dolent? Sóc un perepunyetes lingüístic?

Salut i sort,
Ivan.

L’home, en el primer que pensa quan acaba la seva obligació ineludible (la que li aporta la nòmina a final de mes) és en, per fi, passar-s’ho bé. Per això la cerveseta amb els amics, el videojoc, la tele, etc. Poseu l’exemple que primer us vingui al cap.

En canvi a la dona li sobra temps per a buscar-se més feines: domèstiques, formatives, altruistes, etc. Descompto, òbviament, el tenir cura dels infants, què és una feina molt més sensible i un tema apart.

L’home no aspira a convertir ningú a la seva visió del món o manera de veure la vida. Tampoc en cap cas qüestiona mai ni les tasques ni l’assoliment d’objectius en les tasques que realitza la dona, deixant-la que gaudeixi de l’elecció de prioritats que ella ha realitzat.

Eventualment, pot arribar a passar que l’home vegi la necessitat d’algun sacrifici o penitència addicional al que l’obliga el contracte laboral. Deixant de banda l’alçada en centímetres de pols que això pot requerir, no és habitual el fet que l’home faci proselitisme d’activitats com l’actualització d’estats comptables, l’assistència a reunions de veïns o de pares (i mares) d’alumnes, la reparació o configuració d’electrodomèstics o estris de la llar, etc.

La dona no perd oportunitat pel proselitisme, informant detalladament de tots els sacrificis i tasques realitzades pel bé comú i el guany del cel (davant la serena indiferència masculina, allunyada d’aquesta prèdica i escèptica dels avantatges de tant sacrifici) i no dubta en instar el mascle a sumar-se a la seva croada.

Per contra, la dona informa lliurement l’home de qualsevol manca de perfecció en aquesta o qualsevol altra penyora que pugui desviar l’home del seu trànsit cap el cel.

Davant qualsevol elecció per nímia que sigui, com per exemple, escollir la roba interior (ja no diguem de la més aparent) l’home tendeix cap a la seva comoditat (és a dir, la pau interior), mentre la dona valora més l’ascensió al cel (és a dir, l’aprovació d’altri).

O sigui, que no hi ha guerra de sexes, sinó enfrontaments religiosos entre diferents formes de vida.

Segurament aquesta teoria és tant irreal com inútil, però serveix per a prendre’s amb molt millor humor aquests petits drames quotidians. Espero.

Salut i sort,
Ivan.

Bola extra: Hi ha un munt de tribute videos a la parella Kath & Spence. Amunt he deixat el que més m’ha agradat, però aquest amb el Got Scotch? by Marvin Hamlisch, i aquest amb Because You Loved me, també estan molt bé.

Els temps passen de mala manera, i més pels puritans. Avui en dia s’accepten com a normals (i fins i tot es veuen com toves) imatges que fa trenta anys eren inacceptables. Què hagués pensat Maria Luísa Seco de Hannah Montana o Leticia Sabater? Què no s’hagués atrevit a vestir la Rocío Jurado si fos una joveneta d’avui en dia? Què hagués passat entre el censor que li volia tapar l’escot a la Jurado i la Christina Aguilera?

Algun dia aprendrem que la frase “això no pot ser” l’hem de limitar a la Física i les Matemàtiques, i no a les convencions socials?

Salut i sort,
Ivan.

Bonus track: versió en directe de China Girl.

No tinc res en contra de la revisió dels clàssics, però crec que comença a ser urgent una diversificació del cinema televisiu en les vacances de Pasqua.

Perquè si la majoria de la població veu aquests dies com a una oportunitat vacacional, el normal és que les empreses de comunicació i entreteniment també ho facin, oi? Al cap i a la fi, la part de la població que s’involucra directament en les celebracions religioses de manera més penitent, que és aquest el sentit litúrgic de la Pasqua, és una minoria. I amb això no vull ni minimitzar la gran quantitat de gent que ho fa, ni menysprear el sentit religiós, històric i cultural d’aquests ritus, absolutament innegables.

Però fins i tot des d’un punt de vista d’adoctrinament moral, que no crec que hagi de ser el nord de cap cadena de televisió, em sembla exagerada la proliferació de peplums. Hi ha moltes altres pel·lículues que poden portar el missatge de contricció, de penediment per les culpes passades, de propòsit d’esmena, que l’exemple de Crist dóna als catòlics.

Si a L’Hospitalet han pogut una processó làica, no és possible un cicle de cinema làic per Pasqua?

Històries de redempció, com són les de Barrabás o Victor Mature a La Túnica Sagrada, les podem trobar a cabassos. Suggereixo Kolya, història d’un pecador que troba el camí de l’amor per a donar sentit a la seva vida. També podem admirar a Burt Lancaster a El hombre de Alcatraz, o Brad Pitt a Seven Years in Tibet.

Quo Vadis i Ben Hur expliquen històries de lluites contra grans injustícies liderades per conversos, un punt de vista semblant al de Dances With Wolves o Walkyrie. Aparentment allunyades de la Bíblia, aquestes històries no comparteixen valors?

Els deu manaments parla d’una tasca titànica per a salvar el propi poble, més enllà d’immenses dificultats. Proposo Gandhi.

Jesús de Nazaret o The Passion of the Christ expliquen el sacrifici del líder per a portar a terme una missió. Aquí costa trobar exemples on el sacrifici sigui per a salvar la Humanitat. Però això d’assumir el deure fins a les darreres conseqüències, no és el leit motiv de El Alamo o Solo ante el peligro?

En definitiva, que si prescindim de la part purament religiosa, podem trobar un munt d’històries amb una certa pàtina moral (agafada amb pinzes, ho sé) que no entra en conflicte amb la celebració cristiana. I si ens posem a buscar pel·lícules religioses o sobre religió que no parlin directament de la Passió de Crist, també en trobariem un munt.

I no, tampoc crec que La Vida de Brian sigui una opció a tenir en compte.

Salut i sort,
Ivan.

No tinc cap mena d’esperança que em toqui un disbarat de diners que em permeti canviar de vida i dedicar-me a temps complert a les meves aficions. Però jugo, suposo perquè costa poc, perquè hi ha la possibilitat, o per tenir una ínfima esperança que Mr. Marshall arribi. De vegades necessito descansar de la racionalitat.

Però la qüestió és que quan vaig a l’oficina de loteries m’estic com a molt un minut: hola, bona tarda, una aposta per l’euromillones; dos euros; aquí té; adéu, bona tarda; gràcies bona tarda. Algun cop que he tingut la desgraciada idea d’entrar havent-hi algú a la finestreta, m’he apenedit.

Hi ha autèntics professionals del joc. No sé si també de guanyar diners, espero pel seu bé que si. I és un sector on les dones dominen, si és que la mostra que jo he contemplat és prou representativa. Una cosa és gastar-te dos euros, però una altra és la quantitat de gent que veig que va amb llistes de números de loteria, combinacions pels diferents sortejos, i no sé quanta parafernàlia. Els que no som jugadors, ens fem creus.

No recordo de qui és la frase, però qui més la va encertar va ser el que va sentenciar que la loteria és l’impost als que no saben matemàtiques.

Salut i sort,
Ivan.

Enfosquits per les pistes d’esquí de Calgary (una burrada de kilòmetres al nordoest) i sense més que oferir que vastes extensions de pradera i conreus, s’han buscat la vida per atreure un petit bocí del pastís turístic mundial, gràcies al seu nom, que coincideix amb el del lloc d’origen del molt conegut Mr. Spock.

Els habitants d’aquest poble, amb l’ajuntament al capdavant, han convertit el lloc on viuen en poc menys que un parc temàtic dedicat a la popular nissaga d’aventures i ciència-ficció, i a banda de decorar alguns bars i espais públics de motius de Star Trek han obert un museu d’astronomia i organitzen trobades tant de ciencia ficció com d’astronomia. Tot això complementant la seva oferta natural de pesca, esports acuàtics, i turisme rural.

Un poblet enmig del no res ha aconseguit sortir a documentals televisius i que gent d’altres continents que no és trekkie s’adoni de la seva existència. Segur que algunes rutes turístiques que recorren per carretera aquelles extenses planúries fan escala per canviar aigües a Vulcan i no a un altre poble, per així aprofitar i fer un parell de fotografies. I segur que alguns trekkies han allargat un viatge turístic i han aprofitat la visita per participar a alguna de les activitats organtizades.

No els anomeneu frikis, digueu-els agoserats o emprenedors.

Salut i sort,
Ivan.

Però aquest no és un article seriós de la secció d’economia, sinó una bufonada de l’apartat de societat. L’autor, Mauricio Bernal, menysprea la llibertat en que els japonesos sembla que gaudeixen del sexe, i qualifica d’obsessos aquests fetitxistes que “voregen la perversió”. A la seva concepció del món hi ha maneres bones i maneres dolentes d’assolir el plaer.

A mí em sembla un divertiment com un altre, però no li trobo el què. Si que potser [algunes] hostesses et poden animar la imaginació, però crec que té molt més a veure amb el seu somriure, amb que les han seleccionat amb criteris físics (entre d’altres), i en que el seu treball és atendre’t i servir-te, que no pas amb l’uniforme. Ja sabeu el que es diu de la mona i la seda. La següent imatge hauria d’aclarir aquest concepte.

Però em sembla molt bé que qui vulgui li possi un polsim d’imaginació al joc. I no veig que aquesta “perversió” sigui dolenta ni per la salud de qui ho practiqui, ni pel desenvolupament de la societat. No entenc racionalment la crítica subjacent.

I és inqüestionable el volum de gent que té al seu imaginari això de les hostesses de vols. Només calen un parell de cerques a Google per a trobar blocs dedicats al tema i un munt de videos porno ilustratius i conyes al voltant.

De totes maneres, si el tema de les hostesses sembla que dóna per a preus de 2000 euros a les subhastes, què passarà a Tòquio quan tanqui un gran hospital? I si s’entera la Bibiana Aído, promourà subvencions per a senyores que comprin disfresses de butanero als seus senyors?

Per a deixar de dir tonteries, res millor que la Kate Ryan:

Salut i sort,
Ivan.

I em demano què és el que motiva algú capaç d’aprendre un idioma a esforçar-se en aprendre’n un d’artificial, de ficció, igual que l’èlfic o el klingon, en lloc d’un idioma de debó com poden ser el francès, el xinès o el català.

Potser són les ganes de ser diferent, original. Potser és la por de si no aconsegueixes parlar amb un mínim de fluidesa i correcció un idioma real, mentre que un de ficció ningú no sabrà mai que no te n’has sortit. Potser és que el frikisme tira més que no l’ànsia de comunicació. O que els elfs i els alienígenes motiven més que Baudelaire, Li Po o Rodoreda. La qüestió és que hi ha una fracció mínima de població que pren aquesta opció.

En qualsevol cas, reconec que l’encant que pot tenir davant de segons quina trekkie el poder parlar-li en klingon és, en determinats moments, un argument incontestable. Així com el de liderar una colla de fanàtics de tal o qual afició, que emplenen molt més la quotidianitat emocional que no pas la possibilitat de comunicar-te en un futur més o menys llunyà amb gent d’un país que ves a saber si arribaràs o no a conèixer. El gust per viatjar tampoc no està tant extés, i molt menys el de sortir del circuit dels viatges organitzats amb traducció oficial del guia.

I cal també tenir en compte que aquests idiomes ficticis i que s’han dissenyat de manera individual i racional són segurament molt més senzills d’aprendre que no pas aquests invents consensuats democràticament i que portem mil anys en desenvolupament constant i inacabat, que són plens d’excepcions, irregularitats i conjugacions i declinacions que no hi ha altra manera d’aprendre que no sigui l’avorridíssima memorització. Long live the Phrasal Verbs!

Si us voleu endinsar dins els encants de l’idioma na’vi, podeu adreçar-vos a aquesta pàgina d’aprenentatge del na’vi, i trobareu també lliçons en video publicades a Youtube.

De totes maneres, no seré pas jo qui ho critiqui. La Vio es va haver d’esforçar a la botiga del Brittish Museum per treure’m del cap la compra d’un manual per entendre els jeroglífics egipcis. Al final, com diu el Xavier Theros, el que més cal per parlar una llengua són ganes.

Salut i sort,
Ivan.