Arxiu d'etiquetes: actituds

Etiquetes

Aquesta campanya electoral encara no he escoltat a ningú soltar cap bestiesa sobre els usos lingüístics del país. La nit és jove, potser.

Però com que jo he passat fa poc pel Lidl armat amb un mòbil amb càmera fotogràfica, aquí us planto una brevíssima reflexió de pa sucat amb oli.

El normal, en la seva accepció de més habitual, és que les etiquetes dels productes a la venda estiguin escrites en la llengua oficial del país. El normal és que un país tingui una llengua. Aquest no és un país normal, però crec que podem acceptar com a normal que les etiquetes estiguin escrites en ambdues llengües oficials. O, tenint en compte que més del noranta-cinc per cent del cens diu que entén suficientment ambdues llengües, fins i tot que estiguin escrites en una de les dues llengües oficials.

Hi ha gent que per raons ideològiques no accepta que cap etiqueta no estigui escrita en la seva llengua oficial preferida. Per què els sembla bé que una etiqueta no estigui escrita en la llengua oficial no preferida és un misteri que encara no ha estat revelat.

També sembla normal, si més no per la gent culta i amb visió de món, que en la situació global i globalitzadora que vivim, les forces (globals) del mercat (que també és global) aconsellen acceptar concessions cap a altres idiomes, tant respectables com el nostre (vull dir el nostre oficial més preferit, òbviament; sobre la respectabilitat de l’altre idioma oficial, considero normal que sigui idèntica a la del primer, tot i que aquest és un punt certament polèmic).

Fins aquí tot clar, oi?
Tetra-brik etiquetat com Sumo de Ananás
Tetra-bricks etiquetats en anglès i alemany

Aleshores, que algú m’expliqui perquè hi ha gent que muntaria el sidral si els paquets que podeu veure a sobre diguessin “suc de pinya” o “harina para hornear pan”.

Serà que jo sóc un nacionalista tancat en mi mateix.

Salut i sort,
Ivan.


Normatives cíviques

Un tema del que hem parlat de vegades: fins on ha d’arribar la regulació dels comportaments públics.

El reportatge d’El País defensa que aquests reglaments de civisme no aporten res. I la veritat és que si compleixes la teva obligació legal, no sé quin mèrit té ser educat, que és com sempre s’havia dit el que ara s’anomena civisme.

Al darrera de tot plegat hi ha dues actituds primitivament humanes. L’ànsia del polític per promulgar lleis, demostrant que resol els problemes, quan en realitat l’únic que fa és escriure o signar un paper; i el problemaque encara el policia municipal quan demana algú que no faci quelcom incívic que resulta que no és prohibit a l’ordenança municipal: “qui ho diu que no ho puc fer? puc fer el que vulgui!”.

Al final és qüestió de posar-hi bona voluntat, si n’hi ha.

Salut i sort,
Ivan.


Multiculturalitat en perill

L’Angela Merkel ha proclamat que el multiculturalisme ha fracassat, si més no a Alemanya.

Suposo que per la cancellera és temps d’acabar amb el que la wikipedia anomena políticas voluntaristas (si més no en castellà; per cert la versió anglesa és una mica més complerta). Sembla que no està de moda que les teves preferències polítiques estiguin guiades per la bona voluntat, o potser que algú creu que no hi ha cap camí cap a la convivència de diferents cultures a un mateix estat.

Els elevats índexs d’immigració que hi ha als països més desenvolupats és un símptoma del seu èxit econòmic i social. El que atreu la gent que va nàixer ben lluny a anar-hi a viure aquí és un entorn on hi ha no només millors condicions per a prosperar sinó també per a que els seus fills puguin ser més feliços del que ho serien als seus llocs d’origen.

Però, la renúncia a que tots puguem viure junts mantenint cadascú la seva identitat (llengua, costums, referents culturals) dins d’un mateix marc legal és un símptoma molt dolent del fracàs ideològic, moral i filosòfic que pateixen aquests mateixos països desenvolupats. Per a que estiguem bé resulta que les minories han d’adoptar la identitat cultural majoritària. O todos moros, o todos cristianos. Pel poc que conec d’Història, aquesta dita mai no ens ha portat res de bo. Ni a Espanya, ni a Alemanya, ni a Israel. Enlloc.

Recordo un noi castellà que vaig trobar en un viatge. Ell es definia com a molt tolerant i no tenia cap problema amb la llengua catalana; ara, posar-se a parlar en català davant d’espanyols era de mala educació …

M’imagino que el problema és de contacte. Teòricament, acceptem que hi hagi gent que resi a d’altres déus; si al costat de casa volen posar una mesquita, llavors on anirem a parar. O si la noia del davant a la cua porta un mocador al cap.

Si els valors sobre els que volem basar la nostra convivència no inclouen el respecte a les opinions, creences o costums alienes (o a la seva manca de diners) quina mena de convivència volem preservar? Quins valors tenim realment?

Salut i sort,
Ivan.


Qui la fa, la paga

Dijous 21 d’octubre, quarts de dotze del migdia, estació de metro de Santa Eulàlia.

Mentre estic cancel·lant la meva T-10, veig que el noi que passa per la porta del costat s’està colant. No resulta gens difícil adonar-se’n perquè està carregant al coll una bossa de gran tamany, i per fer-la passar per la porta ha d’empènyer amb força i fa soroll.

Em giro cap a l’altre costat, on veig un parell de revisors del metro que desvien la mirada i reprenen la seva xerrada amb una empleada del servei de neteja. M’adreço amb ells, no sé encara per quina raó, i i els dic Me parece muy bien que os queráis ahorrar problemas, pero ¿yo qué soy, el gilipollas que paga cada día?

Un va fer veure que no em sentia; l’altre va arronsar les espatlles i em va fer la mirada, indiferent i suficient, del que sap que digui el que digui tot seguirà igual.

A vosaltres us aconsello que pagueu quan aneu amb transport públic. Qui la fa, la paga. Diuen.

Salut i sort,
Ivan.


Definició de fill de puta

Aquell conductor que, mentre està caient una impressionant tromba d’aigua a la Meridiana, es diverteix passant per sobre dels tolls, ben a la vora de la vorera, tant ràpid com pot per així ruixar de dalt a baix els que esperen sota la pluja per creuar el carrer.

A mi no m’ha tocat, però he vist uns quants nois i noies que, amb raó, s’han cagat en unes quantes famílies senceres …

S’ha de dir que els basals d’avui eren especialment grans i que estar a dos metres del límit de la vorera no garantia la seguretat en aquest aspecte.

Com podeu veure, hi ha coses que em treuen de pollaguera. Afegiu aquests individus a la meva llista d’espècies amb dret extingir-se (Part I i Part III).

Salut i sort,
Ivan.


Concerts

Llegeixo a El País una curiosa crítica del Rodrigo Carrizo Couto a les condicions que imposa el meu admiradíssim Keith Jarrett.

El Rodrigo es queixa perquè l’artista ha demanat que la gent s’abstingui de fer soroll durant el concert (ja sabeu: mòbils, tos irreprimible i continuada, …) i també de fer fotografies (el pianista ha estat de baixa gairebé dos anys degut a una malaltia als ulls). En la seva opinió, això és contrari als drets humans dels pagadors d’entrades al voltant dels dos-cents euros.

La meva opinió (i també la d’alguns dels que comenten la seva columna) és que si els artistes tinguessin aquesta actitud més sovint, determinats espectacles tornarien a pagar la pena. El començament del concert de Marlango al Liceu va ser lamentable, igual que recordo els darrers cops que he anat al cinema.

Afegeixo un fet probablement anecdòtic. El mestre Jarrett, segons s’aprecia a la fotografia de l’article (és el de més a l’esquerra), pateix segurament la mateixa afecció que un altre músic que a la seva joventut era negre i va acabar emblanquit.

Salut i sort,
Ivan.


Llibertat i prohibicions

El Periódico proposa una reflexió interessant sobre la tendència actual a voler que les lleis solucionin totes les situacions que ens disguesten, prohibint tot allò que no ens agrada que passi.

Si bé l’editorial no aprofundeix en el tema, l’article del Manuel-Reyes Mate proporciona un punt de vista que a mi no m’havia passat pel cap, i l’anécdota que va patir una ciutadana a Lleida ilustra l’estat de la tolerància i la bona educació a casa nostra.

Penso que la Política està en crisi. La credibilitat de la professió està sota mínims deguda a una sèrie de raons que inclouen la manca d’honradesa d’alguns polítics destacats, el funcionament jeràrquic i poc democràtic de la immensa majoria de partits, i una aclaparadora manca de qualitat en el planter actual de polítics.

I davant d’aquesta manca de prestigi, alguns polítics han decidit que han de fer alguna cosa. Qui té un martell només veu claus; els informàtics tot ho arreglem amb programes que calculin i ajudin a gestionar, i els que treballen al voltant de les lleis es pensen que legislant, parlant a institucions i escrivint a butlletins oficials, solucionen problemes reals. I si la qüestió porta polèmica, a més surten a la tele.

Però la vida és molt més complexa que tot això i la única llei que sempre es compleix és la de la gravetat. De lladres, assassins i prostitutes n’hi ha hagut sempre, haguessin o no lleis que condemnessin aquestes activitats, i independentment dels càstigs estipulats.

Són les modes, les circumstàncies socials, els exemples d’èxit que veu la gent, i els nivells d’educació i cultura els que han fet que costums com el batre’s en duel a mort, vestir barret, caminar sense camisa a l’estiu, o llençar les escombreries en contenidors especials hagi canviat de normal a obsolet, o a l’inrevés. Les lleis serveixen només per a recolzar la policia davant del jutge quan presenta algú acusat d’infringir l’ordenament cívic que tots mantenim, reflectit en el corpus jurídic.

Tots els pares promulguen lleis que obliguen els nens a no fer això o allò. I tots passen moltíssimes hores al darrera convencent-los per a que no ho facin, independentment de les normes que han instaurat abans. Però quan creixen, si es dediquen a la Política, ho obliden.

Salut i sort,
Ivan.


Correbous

Us explico el que jo he vist a Sant Carles de la Ràpita i voltants.

El bou capllaçat, que normalment es cel·lebra al matí, consisteix en un correbous o encierro en que l’animal va lligat pel cap, amb una corda anusada a cada banya. En la mesura en que el jovent ho creu oportú, la gent estira d’una corda o una altra (o les dues alhora) per a dominar l’animal i evitar que vagi cap a un lloc, per exemple. A mi em sembla que l’animal ha de patir força.

A les tardes de festa major hi ha bous. A una plaça rectangular construida amb carros i cadafalls, es van soltant bous i vaquetes per a que tothom que vulgui les vagi torejant. Hi ha per tant un munt de gent dins la plaça, la majoria l’únic que fan és sortir a la foto i pujar al carro o còrrer quan veuen el bou a menys de vint metres, però sempre n’hi ha que juguen a torero. De vegades es contracta un torero professional, que sense anar vestit de cap manera especial i armat només d’un capot li fa unes quantes passades artístiques al bou.

Als montsianencs els agrada dir que ningú no maltracta ni fa mal al bou, i pel que jo he vist això acostuma a ser cert. De vegades he vist algú llençant-li una llauna de refresc a la bèstia, i algú altre clavant-li un clatellot a aquest brétol, però també he vist vegades que l’agressor ha rebut riallades.

A les nits es cel·lebra el bou embolat, consistent en el mateix que els bous amb l’afegit d’unes torxes enceses que s’adhereixen a les astes dels bous. L’animal no es crema en cap moment, però és presa del pànic.

A mi el bou capllaçat em sembla una bestiesa. I l’embolat tampoc em fa gaire gràcia, però reconec que no es fa mal a l’animal.

Salut i sort,
Ivan.


Prou de bous

Al final ha hagut fumata negra i s’ha aprovat la prohibició de cel·lebrar corrides de bous a Catalunya. El tema dóna per a molts debats i la majoria molt complexes, o sigui que ja que si no puc ser breu, aniré al gra.

Jo no hagués proposat la prohibició, per què igual que el President Montilla, crec que la llibertat d’escollir és un valor superior i que les administracions públiques han de deixar escollir la gent tant com sigui possible.

A més, la festa anava molt de baixa. Hagués estat molt més hàbil (políticament) esperar a que la Monumental tanqués definitivament la porta (José Tomás no donarà tota la corda que el taurinisme català necessitaria per a resucitar) i aleshores potser hagués fet alguna cosa.

Però si creus que el dels bous està malament (ara hi aniré) aquesta postura és arriscada, perquè hi ha el perill que algun geni del màrqueting recuperi el glamour de la festa. D’aquí que la plataforma Prou! hagi aconseguit cent-vuitanta mil signatures (180.000) recolzant la seva iniciativa.

Un cop presentada la Iniciativa Legislativa Popular, un política ha de fer una cosa i té prohibit fer-ne una altra. El que ha de fer és tractar-la amb el màxim respecte, perquè hi ha unes quantes persones que creuen que la principal institució política del país ha de debatre sobre aquell tema. La opinió el país té altres problemes més importants/urgents és d’una falta de consideració terrible amb els ciutadans i amb el sistema democràtic. Per tant, el que de cap manera pot fer un polític, és escaquejar-se de la qüestió, com a fet entre d’altres el Conseller Castells.

Jo hagués votat a favor de la prohibició. Per que jo crec que no hi ha dret a maltractar o matar un animal per divertir-se. Per molta costum que hi tinguem, ni per molts diners que es moguin, ni per molt estètic que els sembli a alguns.

Un cop decidit, cal assumir les conseqüències. Concretament, els empresaris taurins rebran una certa compensació econòmica ja que entre tots (els parlamentaris són representants de tots) els prohibim desenvolupar la seva activitat. Amb aquests diners podran finançar corrides arreu on vulguin. I tots, tant els que estem a una banda o a l’altra de la votació, haurem d’anar pensant en el següent tema polític.

Aquest cop m’ha agradat el seguiment que ha fet El País. Se’ls nota el color de la samarreta, però han publicat opinions de tota mena:

  • La descripció del debat i el relat del desenllaç han provat de mostrar les opinions d’uns i d’altres, tot i que trobo que han barrejat (legítimament) l’opinió dels periodistes amb la difusió de la informació.
  • Juan Cruz i Lluís Bassets han escrit sengles columnes amb les que estic molt d’acord.
  • Com no podia ser d’altra forma, a la resta d’Espanya sembla que s’imposa la intepretació separatista d’aquest debat. Algú tant poc sospitós de catalanisme com Javier Valenzuela posa seny en aquest aspecte, mentre que en Víctor Gómez Pin pixa fora de test de manera lamentabilíssima.
  • Entre els articles a favor de l’abolició, destaco els del Francisco González Ledesma i la Ruth Toledano, que titula el seu parafrasejant un famós llibre del Fernando Savater, que signa un (típic seu) dels articles en contra de l’abolició.
  • Finalment, les reaccions. De l’esperpèntic Mayor Oreja a l’oportunista Mariano Rajoy i passant per tot el sector taurí, sembla que hi ha gent que no s’ha enterat que hi ha molta gent fora de Catalunya que també està en contra de la fiesta nacional, tot i que no tinguin res en contra de la nació de la festa. A tots ells els recomano la lectura de l’article de l’Antonio Lorca, d’una lucidesa aclaparadora.

Salut i sort,
Ivan.

I demà us diré què em semblen els correbous.


Memòria oblidada

No sé vosaltres, jo sóc dels que acostumo a fer fotos en els viatges. I en els esdeveniments especials. O més aviat la que ho fa és la Vio, que en això em dóna unes quantes voltes. Tenim una enorme col·lecció de fotos que mai no mirem.

Vosaltres torneu a mirar les fotos que feu? O els videos? Algú ho fa? Qui ho fa? Per què? Crec que la majoria de gent no és que no tingui temps (no ho considera prou important) per a tornar-les a mirar mai, sinó que no té ni temps d’ordenar-les mínimament. I encara menys en els temps de la sobreabundància digital. Però continuem fent fotos i videos, i cada cop més.

Però el passat, i especialment els moments memorables no tornaran mai, ni que els recordem amb intensa nostàlgia. I segurament viurem d’altres moments que també pagaran la pena, moments la majoria dels quals seran inesperats i per tant no quedarà constància gràfica d’ells, però els recordarem (segurament) igual, també amb tendresa, que és la companya inseparable de la nostàlgia.

Capturar imatges boniques o provar d’enregistrar records, en el fons, és profundament pessimista. Pressuposa que en el futur no trobarem cap panorama millor que el que estem intentant guardar a la butxaca. Espero que igual que passa amb les assegurances, sigui un esforç que no calgui.

Salut i sort,
Ivan.