Aquesta campanya electoral encara no he escoltat a ningú soltar cap bestiesa sobre els usos lingüístics del país. La nit és jove, potser.
Però com que jo he passat fa poc pel Lidl armat amb un mòbil amb càmera fotogràfica, aquí us planto una brevíssima reflexió de pa sucat amb oli.
El normal, en la seva accepció de més habitual, és que les etiquetes dels productes a la venda estiguin escrites en la llengua oficial del país. El normal és que un país tingui una llengua. Aquest no és un país normal, però crec que podem acceptar com a normal que les etiquetes estiguin escrites en ambdues llengües oficials. O, tenint en compte que més del noranta-cinc per cent del cens diu que entén suficientment ambdues llengües, fins i tot que estiguin escrites en una de les dues llengües oficials.
Hi ha gent que per raons ideològiques no accepta que cap etiqueta no estigui escrita en la seva llengua oficial preferida. Per què els sembla bé que una etiqueta no estigui escrita en la llengua oficial no preferida és un misteri que encara no ha estat revelat.
També sembla normal, si més no per la gent culta i amb visió de món, que en la situació global i globalitzadora que vivim, les forces (globals) del mercat (que també és global) aconsellen acceptar concessions cap a altres idiomes, tant respectables com el nostre (vull dir el nostre oficial més preferit, òbviament; sobre la respectabilitat de l’altre idioma oficial, considero normal que sigui idèntica a la del primer, tot i que aquest és un punt certament polèmic).
Fins aquí tot clar, oi?
Aleshores, que algú m’expliqui perquè hi ha gent que muntaria el sidral si els paquets que podeu veure a sobre diguessin “suc de pinya” o “harina para hornear pan”.
Serà que jo sóc un nacionalista tancat en mi mateix.
Salut i sort,
Ivan.
