Arxiu d'etiquetes: acció

Thor

El génere de superherois ha produit obres de qualitat molt diversa, tant en còmic com des de fa poc al cinema. Thor havia generat unes expectatives que no cumpleix ni de lluny.

Pòster de la pel·lícula Thor

D’entrada jo no veia clara l’operació de traslladar un còmic tant i tant inversemblant com Thor al cinema. El paper, i més quan el dibuix és en blanc i negre, li dóna ample marge a la imaginació per a poder emplenar la distància entre la fantasia que proposen els guionistes i la realitat en que es situa l’acció. Però al cinema has de mostrar imatges realistes i sense caure en el ridícul.

Però quan vaig saber que el Kenneth Branagh comandava el projecte vaig veure el cel. L’èpica d’Henry V, la grandiloqüència d’Otel·lo, la sensibilitat de Peter’s Friends, el sentit de la intriga a Dead Again, i sempre magnífiques interpretacions… Res de res.

Thor té uns quants efectes visuals que fan patxoca però que tampoc no justifiquen el preu de l’entrada. La realitat paral·lela és massa freda, estereotipada i poc matisada ni explicada. La trama és simple, arquetípica i totalment previsible. I no hi ha cap línea de diàleg ni cap escena en les que actors tant solvents com Natalie Portman, Stellan Skarsgaard o Anthony Hopkins puguin treure un mínim de suc. Per a decebre, fins i tot puc dir que es desaprofita l’explotació sexual del cos del marit d’Elsa Pataki. No apareixen ni el romanticisme ni el sentit de l’humor, i l’acció només amb compta-gotes.

Hi ha bones notícies? Un parell d’escenes d’acció (tampoc res de l’altre món) i un altre preview del que pot ser The Avengers. De moment amb l’agent de SHIELD estan construint un personatge deliciós, però també em fa por què pot sortir amb l’exageració de Thor i l’histrionisme de Robert Downey Jr.

Adient per a entretenir la sobretaula d’un diumenge. Contraindicat per a qualsevol interessat en el misticisme escandinau.

Salut i sort,
Ivan.


24: Day 5

Parafrasejant (existeix aquesta paraula?) el capità Kirk, Jack Bauer hauria d’acabar cada temporada de la sèrie dient “un cop més hem salvat la Democràcia i la Llibertat al món!”.

La cinquena temporada de 24 insisteix en una fòrmula exitosa i que crea addicció en els seus seguidors. Els clixés són inamovibles (el traidor, el màrtir, els embolics personals que afecten la feina, la baralla política que s’imposa a la prioritat real, …) però això és com les novel·les atacades per ser best-sellers: si agraden a tanta gent, alguna cosa hi ha, oi?

I al Day 5 de 24 jo trobo una intriga trepidant, escenes d’acció millor resoltes que en temporades anteriors, i personatges amb els que és molt fàcil implicar-se, tant a favor com en contra. Afegiu el món exòtic de la Casa Blanca i el glamour dels gadgets tecnològics. El cocktail és guanyador.

Adient per a devorar vint-i-quatre hores en molts pocs dies davant una pantalla. Contraindicat per a cors sensibles al patiment físic o els Drets Humans.

Salut i sort,
Ivan.


Inception

Una brillant pel·lícula d’acció, embolicada amb una trama de ciència ficció psicològica.

Inception

Com tota obra de ciència ficció, Inception pateix d’una premisa actualment falsa però que potser podria ser possible d’aquí a algun temps: que serà possible endinsar-se en els somnis de la gent. Un cop acceptada aquesta hipòtesi, tenim una trepidant cinta d’acció.

Havia llegit molt sobre l’enrevesat del guió, però opino que s’entén perfectament. Més discutibles són algunes solucions concretes: ¿com es pot trobar algú perdut en el subconscient del somni d’algú altre? Però això no ho discutirem pas ara, primer per no esgarrar cap misteri, segona perquè és accessori.

El que compta és que durant dues hores i mitja Inception no només manté l’interès sinó que no s’allarga massa (potser només a les seqüencies a la neu); que la majoria d’efectes visuals tenen la seva funció narrativa i que dibuixa un grapat de personatges interessantíssims.

Malauradament, el personatge més atraient, que és el de l’encara més atractiva Marion Cotillard és el que queda pitjor explicat, però també és el que desencadena la subtrama psicològica més interessant, la que té a veure amb els remordiments i la seva superació.

Adient pels que creuen que un film d’acció no pot tenir rerafons intelectual. Contraindicat pels que esperin una exhibició interpretativa del Di Caprio. (En canvi alguns dels secundaris si estan a nivell superlatiu.)

Salut i sort,
Ivan.


Salt

Si busqueu un film d’acció per evadir-vos de la suor estiuenca, Salt és molt recomanable.

Angelina Jolie - Salt

Malauradament, a banda de bones persecucions i escenes d’acció no hi ha res més destacable de Salt. L’argument no és gens original (recomano molt més No Way Out i U.S. Marshalls, que parteixen de premises semblants), hi ha escenes que hem vist a d’altres pel·lícules (Die Another Day, per exemple) i el film és molt previsible.

Naturalment el muntatge, els efectes visuals, i tota la part tècnica són impecables, però això no amaga que l’argument tenia més suc del que li han tret i que actors com la mateixa Jolie o el sempre eficaç Liev Schreiber mereixien escenes amb més contingut. El cinema d’acció pot ser insustancial o tenir matisos interessants.

El que si que penso és que com a presentació del personatge aquesta pel·lícula pot funcionar. Si el resultat econòmic és prou bo, no dubteu que el proper estiu veureu una nova entrega de les aventures d’aquesta agent secreta d’elit.

Adient com a pur entreteniment. Contraindicada per a organitzar cap tertúlia al voltant.

Salut i sort,
Ivan.


Iron Man

La Marvel s’està fent d’or amb les adaptacions cinematogràfiques del seu catàleg de superherois. I nosaltres estem gaudint d’una sèrie de films que fa 20 anys eren impossibles perquè no havia els mitjans tècnics necessaris.

Iron Man

Iron Man, com a film d’acció està força bé: entreteniment, molta parafernàlia tècnica, bona fotografia, moments d’humor, bona banda sonora amb música rock a tota castanya i gens de complicacions argumentals innecessàries. A més, ofereix interpretacions prou convincents de quatre bons actors.

En contra, el guió és un pèl massa pla i esquemàtic, i hi ha detalls que podien haver polit molt més, sense necessitat de complicar gens la història ni fer-la menys comercial.

Molt millor que la saga de Superman, però no arriba al nivell del Hulk d’Ang Lee.

Adient per a passar una estona ben entretinguda. Contraindicat si sou aficionats a buscar tres peus al gat.

Salut i sort,
Ivan.


Star Trek XI

Vagi per davant que jo no sóc cap trekkie. Però tot i així veure la preqüela (quin fàstic de paraula!) d’una saga mítica és un caramel massa llaminer com per deixar-lo passar.

Star Trek (2009)

Star Trek XI és una pel·lícula d’acció. L’únic aspecte que té de ciència ficció no el puc explicar sense fer esclatar un spoiler colosal, però si que us puc dir que és un dels clàssics que apareixen al cinèma fantàstic.

Així, cinema d’acció i també buddy movie, perquè el gran atractiu del film és la relació que estableixen Spock i James T. Kirk. Relació que en la sèrie televisiva original era molt més distant i que en els films, ambientats després d’anys de companyonia esdevé molt més íntima. A Star Trek XI s’explica el perquè d’aquesta intimitat, afegint a més escenes que reflecteixen converses que hem presenciat en pel·lícules anteriors (cronològicament posteriors!) i deixant un gran interrogant obert respecte de l’oficial Ojura.

Però aquest dubte respecte d’Ojura (aquí una espectacular Zoe Saldana), igual que un cert canvi en el caràcter de Kirk hauran d’esperar una explicació que segurament trobarem el 2.012, amb una nova entrega de la sèrie amb el mateix repartiment.

Els efectes especials i la producció tota són tant perfectes com hom podia esperar de la marca i de J.J. Abrahams.

Adient no només per a trekkies, sinó també per aficionats a acció, aventures i fantasia. Contraindicat per a mirar en pantalla petita.

Bola extra: Compte! Encara que Hollywood ho presenti així, aquests no són els definitius origens de la saga. Com que ha passat el temps en que els consumidors eren passius, hi ha el projecte Star Trek Origins, que té fins i tot un poètic i ben aconseguit teaser trailer a YouTube.


The Taking of Pelham 123

Tot seguint la recomanació de Miss Mole he vist la nova versió de The Taking of Pelham 123, que és una acceptable pel·lícula d’acció.

A mi la veritat és que m’ha decebut. Guardava molt bon record de la versió protagonitzada per en Walter Matthau i, si bé és cert que el remake no està gens malament, tampoc no millora l’original.

Millors efectes especials, més pressupost, grans actors (els credits s’emplenen de Denzel Washington i John Travolta, però John Turturro i Tony Gandolfino estan immensos) i poca cosa que quedi quan s’ha acabat el film.

Això si, hi ha una molt oportuna reflexió sobre el paper de la borsa en l’economia global. Però aquesta cantonada original del guió queda molt enfosquida pel desenllaç, on hi ha un parell de punts que no veig com explicar-los (i que deixo pels comentaris amb els que ja hagueu vist la pel·li).

The Taking of Pelham 123

Adient per passar una estona molt entretinguda. Contraindicat pels que pateixen claustrofòbia.

A la crítica de Miss Mole trobareu un enllaç per a la versió doblada. I si voleu comparar el trailer modern amb l’original, aquest el podeu trobar aquí.

Salut i sort,
Ivan.


Las crónicas de Riddick

Resulta frustrant la capacitat que tenen les grans empreses per a malbaratar recursos valuosos. Les pel·lícules del personatge de Riddick són un bon exemple.

Las crónicas de Riddick

Pitch Black (any 2000) és una apreciable pel·lícula de sèrie B. La podem relacionar fàcilment amb l’Aliens de James Cameron. Un guió ben estructurat i amb prou interés, personatges convincents i amb actors a l’alçada, i una posta en escena superba. El resultat, un film d’entreteniment que va aconseguir els objectius: rentabilitat econòmica, comprovar que Vin Diesel s’ajustava bé al pesonatge i agradar a crítica i públic.

Un cop superat el test amb gasosa ve quan els magnats de Hollywood decideixen fer el film de debó. Quatre anys més tard es gasten un dineral en efectes especials, decorats i en contractar la Judi Dench com a secundària de luxe, i porten a terme Las crónicas de Riddick.

I aquest film, luxós en la producció i matusser en l’execució, va acabar generant uns magres beneficis per Universal gràcies al videojoc i el DVD. Per què? Ben fàcil de dir: el guió té forats importants, la qual cosa elimina el públic més exigent; la direcció prima l’estètica visual davant la narració, amb la qual cosa decepciona en algunes escenes d’acció; i la música no és prou bona com per convertir bones imatges en grans escenes.

Però per sobre d’aquests detalls, Las crónicas de Riddick falla a l’hora de desenvolupar tant els personatges com el marc on els situa. El que veiem acaba sent un refregit de referents clarament reconeixibles (la tercera Alien, l’univers de Star Wars, entre d’altres) combinats de mala manera, sense aportar cap valor afegit. I com que el públic és exigent, queda decebut.

Adient per a passar una estona entretinguda. Contraindicat si busqueu ciència ficció.

Salut i sort,

Ivan.


Day 4

Quart dia més llarg en la vida de Jack Bauer. Acció per parar un tren.

24 - Quarta temporada

La quarta temporada de 24 continua sota les mateixes premises que els Day 1, Day 2 i Day 3: molta acció, molta intriga, trama molt embolicada amb múltiples subtrames, tant personals com professionals, i eleccions morals si més no molt qüestionables. Però, el nivell del guió trobo que ha baixat força durant aquesta temporada.

A partir d’aquí comentaré el detall i per tant hi haurà spoilers.

El primer que he notat és que el conjunt de personatges han perdut qualitat. Chappelle, Nina Myers i la Sherry Palmer són caràcters molt més forts que Edgar i la nova directora del CTU. I el que feia de xicot de l’Elisha Cuthbeart era un personatge que li plantava cara a Jack, quelcom important. L’Elisha ens posava sovint dels nervis, però … se li perdona. Ara no hi ha ningú a qui perdonar.

La trama d’aquest quart dia és massa brutal. Vull dir: una sola de les amenaces (segrest del Secretari de Defensa; complot per destruir les centrals atòmiques nordamericanes; complot per matar el President; complot per fer detonar un o més míssils nuclears) ja és prou potent i definitiva. La hipòtesi que un grup terrorista vulgui fer totes quatre coses i a més d’una tacada és exageradíssima.

Un altre punt és l’evolució dels personatges principals. Amb el que ha plogut en els tres primers dies, ja haurien d’haver aprés allò de jugar en equip. Doncs no, continuen comportant-se igual que en les tres primeres temporades. Sembla que les seqüeles són només sentimentals. I parlant d’això? Què s’ha fet de la filla de Bauer i el seu xicot? Aquest és un punt penjat de la temporada anterior, però és que dins del Day 4 hi ha personatges que no sabem com acaben: Behrooz i Sam Mitchell, i són prou importants.

En definitiva, que la sèrie està molt bé i és una llàstima que no puleixin el guió un pèl més. No sé per on han tirat les següents tres temporades, però continuar augmentant el ritme em sembla suicida: ni 007 ni Rambo són creïbles, imagineu-vos el seu encreuament.

Adient per passar un cap de setmana absorvit davant una pantalla. Contraindicat si teniu el cor sensible.

Salut i sort,
Ivan.


24: Day 3

Ja he vist la tercera temporada de 24, i a més, com toca: fent un intensiu en tres dies.

Day 3

A la tercera temporada es reconeixen un munt de constants en la sèrie, característiques comunes dels best-sellers ja sia televisius o literaris. A saber: diverses trames argumentals, i de diversa mena (la d’acció, la intriga política, el drama humà , la trama romàntica); protagonisme coral, amb diversos personatges que agafen protagonisme segons el moment narratiu; amenaces de tota mena: armes de destrucció massiva, perill per a vides concretes, disgusts per tothom. Això es garanteix que un públic el més ample possible es pugui sentir identificat.

La tècnica de narrar en temps real emfatitza la part d’acció que té la sèrie, mentre que la intriga queda penalitzada. Hi ha moltes coses que sospites que en el món real es deixarien per l’endemà , però aquí s’han de resoldre ja mateix.

El fet que l’estructura de la sèrie es mantingui fa que aquesta resulti una mica previsible. Però clar, aquí està el talent dels guionistes per a enredar-te un cop i un altre, fent que els primers episodis creguis que "no t’atrapa" però mica en mica agafant-te fort pel coll i no soltant-te.

El resultat de tot plegat són vint-i-quatre episodis emocionants, trepidants i apassionants. Un entreteniment de primera qualitat que es queda a la vora de les produccions cinematogràfiques tipus Bourne, i és que produir vint-i-quatre hores de televisió té una dificultat logística i creativa molt important.

Adient per a esborrar un parell de dies complerts del teu calendari. Contraindicat si tens la targeta d’algun cardiòleg.

Salut i sort,
Ivan.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 139 other followers