El génere de superherois ha produit obres de qualitat molt diversa, tant en còmic com des de fa poc al cinema. Thor havia generat unes expectatives que no cumpleix ni de lluny.
D’entrada jo no veia clara l’operació de traslladar un còmic tant i tant inversemblant com Thor al cinema. El paper, i més quan el dibuix és en blanc i negre, li dóna ample marge a la imaginació per a poder emplenar la distància entre la fantasia que proposen els guionistes i la realitat en que es situa l’acció. Però al cinema has de mostrar imatges realistes i sense caure en el ridícul.
Però quan vaig saber que el Kenneth Branagh comandava el projecte vaig veure el cel. L’èpica d’Henry V, la grandiloqüència d’Otel·lo, la sensibilitat de Peter’s Friends, el sentit de la intriga a Dead Again, i sempre magnífiques interpretacions… Res de res.
Thor té uns quants efectes visuals que fan patxoca però que tampoc no justifiquen el preu de l’entrada. La realitat paral·lela és massa freda, estereotipada i poc matisada ni explicada. La trama és simple, arquetípica i totalment previsible. I no hi ha cap línea de diàleg ni cap escena en les que actors tant solvents com Natalie Portman, Stellan Skarsgaard o Anthony Hopkins puguin treure un mínim de suc. Per a decebre, fins i tot puc dir que es desaprofita l’explotació sexual del cos del marit d’Elsa Pataki. No apareixen ni el romanticisme ni el sentit de l’humor, i l’acció només amb compta-gotes.
Hi ha bones notícies? Un parell d’escenes d’acció (tampoc res de l’altre món) i un altre preview del que pot ser The Avengers. De moment amb l’agent de SHIELD estan construint un personatge deliciós, però també em fa por què pot sortir amb l’exageració de Thor i l’histrionisme de Robert Downey Jr.
Adient per a entretenir la sobretaula d’un diumenge. Contraindicat per a qualsevol interessat en el misticisme escandinau.
Salut i sort,
Ivan.
