Las pinturas desaparecidas

L’expert en art Andriesse Gauke ha escrit una novel·la negra irregular.

Portada de Las pinturas desaparecidas, de l'Andriesse Gauke

Las pinturas desaparecidas explica una petita història com a recurs per a explicar una gran història, la del gran robatori d’obres d’art que van perpetrar els nazis… i més gent.

Andriesse Gauke es recolza en les claus del génere negre per a desenvolupar aquesta trama. Però, li falta molt de ritme en l’exposició de la informació. La novel·la esdevé apassionant per la trama, però no pas per la narració, que m’ha resultat excessivament plana i lineal. És possible que el responsable no sigui l’autor, sinó el traductor al castellà, però en qualsevol cas m’ha quedat la idea que si Las pinturas desaparecidas hagués tingut una estructura un pél més sofisticada, amb monólegs interiors, salts en el temps i alguna escena més dinàmica, el resultat hagués estat molt més impactant.

A més, el final de Las pinturas desaparecidas deixa oberts un parell de forats menors, d’aquests que es poden emplenar al davant d’un bon cafè amb d’altres lectors, i un ús molt simple de recursos argumentals que ja han aparegut a moltes altres obres, literàries i cinematogràfiques, sobre el Tercer Reich. M’ha agradat llegir-la, però no buscaré altres obres de l’autor.

Adient per a reflexionar sobre el sentit de la Justícia. Contraindicat pels qui veuen els conflictes en blanc i negre.

Salut i sort,
Ivan.


The Big To-Do

Els Drive-By Truckers tornen a Lo Bloc amb un molt bon àlbum de rock.

Portada de l'àlbum The Big To-Do, dels Drive-By Truckers.

Són tretze les cançons que formen aquest The Big To-Do, i en elles predomina clarament el rock. Si anteriorment m’havien cridat l’atenció per la revitalització del country, amb aquest àlbum els Drive-By Truckers han canviat de vorera i han parit un conjunt molt vital però que poc té a veure amb el génere que els va donar fama inicial.

Superada la primera sorpresa, The Big To-Do ens planta al davant d’una bona col·lecció de cançons, poques sorpreses però molt poques decepcions. És un disc que s’escolta bé i acompanya millor. Vivim temps molt decebedors pels que estimem el rock, un bon àlbum del génere no és com per deixar-lo passar.

Adient per a donar-te canya quan estàs fent alguna feina repetitiva. Contraindicat pels alèrgics a la guitarra elèctrica.

Salut i sort,
Ivan.


Rio Bravo

No és només un dels cims del western. És un dels cims del cinema. Ho té tot. I ja us en vaig parlar un altre cop.

Howard Hawks - Rio Bravo

Partint del plantejament clàssic del western, els bons que estan contra la paret s’enfronten als dolents molt més poderosos, Howard Hawks va construir una història amb un encant demoledor. Rio Bravo té un guió on apareixen tots els personatges de l’auca amb tota la col·lecció de tòpics, però els pinta amb amor i prou matisos com per a que els estimem fins la medula: l’heroi (naturalment, John Wayne), l’amic necessitat (Dean Martin), l’amic lleial (Ward Bond), el rebel bo (Ricky Nelson), el vell rondinaire (Walter Brennan), la poca-vergonya però bona (Angie Dickinson), el contrapunt còmic (Carlos y Consuelo) i els dolents dolentíssims (el tanoca i l’intel·ligent).

Un cop aconseguit un repartiment on tothom troba algú amb qui identificar-se, es combinen la trama principal amb tres o quatre que li donen color als personatges i ja tens el best seller. Si a més figura un cantant de moda al que li ofereixes un número musical, l’èxit és inevitable.

Però no tots els èxits esdevenen llegendes. Cal no només l’excel·lència, sinó la màgia. La seducció. L’èpica. L’humor i la tendresa. Calen interpretacions magistrals, al dente. I aquell punt només a l’abast dels grans directors, no passar-se ni un pèl en cap direcció, saber-se quedar al cim, farcint d’escenes inoblidables un film de més de dues hores, puntejant amb comèdia una cinta amb una tensió dramàtica molt alta i integrant estrelles consagradíssimes en personatges que es mouen de manera natural en el fluix narratiu, fent que veiem com passa la història de Chance al davant nostre, no una pel·lícula on John Wayne fa de sheriff.

De fet, els guionistes Jules Furtham i Leigh Brackett eren tant bons que per a cada gir se’ls acudien vàries opcions. Així és com el mateix Howard Hawks va rodar un remake també sensacional (El Dorado) i una magnífica pel·lícula ambientada a la Guerra de Secesió (Rio Lobo).

I si a més comences amb una seqüència inicial absolutament perfecta, possiblement els millors cinc minuts de la història del setè art, cinema mut amb diàlegs parlats amb els ulls, llavors ja t’has guanyat el cel.

Adient. Contraindicada pels que creuen que saben anglès. Stumpy és l’examen definitiu.

Salut i sort,
Ivan.


Escriure un bloc

Va para largo y tampoco me sale lo de hacer un comentario largo y estructurado, cuando pienso algo luego me da palo escribirlo, los post son sin pensar, así salen de chungos.

Això li ho he llegit a un dels meus blocaires de referència (que si ho autoritza diré qui és) contestant una petició de crítica d’un llibre. Em fa pensar sobre una d’aquestes foteses ja sabudes i que en tornem un cop i un altre. Per a què, com, per a qui escrivim un bloc? I en concret, sobre la manera de fer una crítica sobre, per exemple, un llibre.

Jo quan escric gasto més paraules de les que calen. És així, no hi ha volta. M’he d’esforçar molt per anar directe a barraca. En canvi, quan escric en mode professional és a l’inrevés. Als exàmens sempre em deien que m’havia d’allargar més, no fer-ho tant condensat.

Al cap i a la fi, la manera d’escriure també parla de l’autor, no només el contingut. En un bloc personal com és Lo Bloc no em semblaria lògic aparentar el que no sóc. Ja aparento prou que n’entenc de llibres o música, no?

Al final, es tracta de compartir experiències. La meva manera de compartir-les és pensar-me el que diré i llavors dir-ho d’una manera que quan em llegeixi no senti vergonya. I prou.

I em penso que m’ha sortit el que el meu conegut diria què és un article chungo.
Salut i sort,
Ivan.


El último de la fila

Mai no van tenir imitadors, però han tingut molts fills. El primer és mostra de la seva originalitat; el segon de la seva influència.

Algunes de les que més m’agraden són aquestes:

Em va saber molt greu no poder-els dir adéu en un concert de comiat.

Salut i sort,
Ivan.


The Philadelphia Story

Mira que m’agraden les comèdies romàntiques, però cap com The Philadelphia Story.

George Cukor - The Philadelphia Story

Noi coneix noia, multiplicat per quatre, i només hi ha dues noies. I li afegeixes el glamour de l’alta societat, els rics i elegants. I el vesteixes amb l’elegància personificada, Katharine Hepburn i Cary Grant. I poses enmig a la versió hollywoodenca de l’home corrent per antonomàsia (James Stewart, amb permís del Walter Matthau) per a que l’espectador estigui enmig de tot el sarau, a primera fila per a veure totes les entremaliadures, malifetes i dolenteries que perpetraran els que tenen més fàcil passar per l’ull d’una agulla que entrar al cel. Ningú no es pot resistir a aquest argument, i aquests personatges.

I molt menys quan el projecte cau en mans de Joseph L. Mankiewicz com a productor i George Cukor com a director. Partint de la base de l’obra de teatre amb que la Hepburn va triomfar a Broadway, van parir la que per a molts és la comèdia americana per excel·lència.

The Philadelphia Story, film que va ser impulsat per Katharine Hepburn com a mitjà per a tornar exitosament a Hollywood, no va atorgar-li el segon Oscar a Kate. És a dir, la pel·lícula és tant bona que l’excel·lent Hepburn no és el millor d’ella!

Jo em vaig enamorar de Historias de Filadelfia pels diàlegs afilats i l’humor intel·ligent, però cada cop que l’he tornada a veure, a més de tornar a caure enterra rient, m’adono de més i més detalls sublims. Els que opinen que el bon cinema, o l’art en general, és incompatible amb el divertiment i l’èxit comercial tenen una cita ineludible per a qüestionar aquesta idea. I mai m’he atrevit a mirar el remake musical amb música de Cole Porter.

Adient pels que creuen en el true love. Contraindicat pels que els agrada vestir roba pija.

Salut i sort,
Ivan.


Music of the Spheres

Rock simfònic, rock progressiu, techno-music, new age, ambient, música clàssica, … De quantes formes diferents s’ha etiquetat la música de Mike Oldfield?

A Music of the Spheres es reconeixen totes les constants de la discografia oldfieldiana. Bellesa, complexitat formal, i una certa manca de sentiment. Quan a l’adolescència em vaig fer fan de Mike Oldfield ho vaig fer enlluernat d’una manera diguem-ne racional. Escoltava el Tubular Bells, Crises, i l’Ommadown amb auriculars. Res a veure amb (per posar un exemple) el moviment inconscient que m’inspirava Bob Marley.

Trenta anys més tard Mike Oldfield continua fent un tipus de música molt semblant. Music of the Spheres està intepretat per una orquestra simfònica i un cor, però recorda moltíssim a l’Incantations, la banda sonora de The Killing Fields, i els diferents Tubular Bells que Oldfield ha anat generant durant aquests gairebé quaranta anys.

El qui ha canviat sóc jo. Ara demano més sentiment i ofereixo menys temps i de pitjor qualitat per a escoltar la música. El resultat és que Music of the Spheres m’ha agradat i prou. No m’ha sorprés, ni emocionat, ni trasbalsat, ni entusiasmat.

Adient per a acompanyar la jornada laboral. Contraindicat pels aficionats a anar escoltant cançons soltes de molts àlbums alhora.

Salut i sort,
Ivan.


Viñetas para una crisis

Ja fa molt de temps que El Roto ha esdevingut una referència diaria imprescindible que mai no em canso de recomenar.

Portada de Viñetas para una crisis, de El Roto

Més enllà de si coincideixes ideològicament o no amb el seu punt de vista ideològic, la claredat del seu discurs, la potència de la sàtira, l’enfocament humanista i, especialment, la netedat del seu missatge, el converteixen en la meva opinió en el millor comentarista de l’actualitat que hi ha en aquest país.

Si encara no el coneixeu o voleu aprofundir una mica en la seva obra i el seu pensament, cada dia el podeu seguir a El País, la gent de Nodo50 té una pàgina dedicada a molts dels seus comentaris, i la magnífica revista online Jot Down Cultural Magazine li va fer fa poc una entrevista.

Amb més mala llet i un estil gràfic tant lleig com el del molt enyorat Perich, El Roto ha recopilat alguns dels seus apunts sobre una crisi que ja dura molt i de la que encara no intuim el final. Armat de paper i tinta negra em temo que tindrà més oportunitats de despullar la realitat dels eufemismes políticament correctes.

Adient per a sacsejar el cervell. Contraindicat per a especuladors.

Salut i sort,
Ivan.


Vasitos Gourmet Premium

Gràcies a Bloguzz hem provat a casa els Vasitos Gourmet de La Sirena.

Packaging dels Vasitos Gourmet Premium de La Sirena

Els vasitos m’han agradat, però el disseny de producte és discutible. Us explico. La capsa conté sis vasitos, que són tres parells amb diferents sabors. Per tant, si sou una parella la capsa us anirà bé; però si sou colla i voleu que tothom pugui picar de tot, cal compartir els vasitos. Aviseu per endavant la concurrència. Com a picoteig, cada vasito és prou gran, però si només fas una culleradeta potser et quedes amb ganes de més. La quantitat total de producte és de 200g. Crec que seria més interessant que es comercialitzessin separadament, ja sigui de manera individual o en paquets de 2-3 unitats, i que cadascú es pogués muntar la seva opció preferida.

Com és d’esperar aguanta bé al congelador i té un gust suficientment intens. El rang de sabors és prou ample i donen un toc sofisticat però sense caure en l’extravagància. Arreglao però informal.

Els tres sabors són Salmó amb salsa tzatziki (força bo, però pel meu gust massa predomini del cogombre), Pebrot amb formatge de cabra (què òbviament vaig deixar pels altres, visca Shin Chan) i Chutney de mango i bercoc i pollastre marinat (excel·lent).

Això si, no busqueu informació del producte a la web de La Sirena, perquè no en trobareu. Al seu catàleg de productes no hi és, perquè us aviso que no són aquests. Són els que comenten a Paperblog, Cocinando con gusto i Buscando la Salida.

Adient per a dinars en que vols entretenir els convidats mentre acabes de preparar els plats. Contraindicat pels que creuen que el menjar ha de fumejar.

Salut i sort,
Ivan.


L’elixir de Bacardí

Em quedava pendent fer algun comentari sobre el producte que recupera la casa Bacardí, que per això ens va convidar uns quants a visitar Can Bacardí a Sitges.

Ampolla d'Elixir Bacardí

Begut a pèl, l’Elixir de Bacardí no és el meu estil. És un licor càlid, envolvent, que recorda el cafè i la vainilla i te un llarg final alcohòlic i amb un punt cremós, com de vellut.

En canvi, si li afegeixes gel, l’Elixir millora. El gust s’arrodoneix i el tacte és més suau.

Com a base per a crear un cóctel, no està gens malament. La beguda resultant tindrà cos, un punt de dolçor, i textura. Si el que li afegiu porta una mica de gas o és ben sec, la combinació pot ser força interessant.

En qualsevol cas, l’Elixir és de gust intens, per la qual cosa: Adient per a prendre’l després de sopar. Contraindicat pel vermut.

Salut i sort,

Ivan.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers