Hem de reduir despeses. I eliminar despeses no necessàries. No ho discuteix pas ningú.
Després ve quan la qualificació de necessari no és tant clara, però per això està el debat polític. Per exemple, és necessari retallar els diners per l’educació pública, però no ho és retallar les subvencions a l’educació privada concertada. Això és el criteri del nostre Govern, que jo no entenc, però que respecto.
I el respecto perquè qui mana, ha de manar. Ha de prendre decisions, no com algun panoli que s’ha limitat a posar somriure i talante. Després valorarem les decisions i aplaudirem o criticarem, segons s’escaigui.
Per exemple, el fet que no s’hagi retallat ni un euro de la cel·lebració de la Diada Nacional (no cal dir-li Nacional, ja que és la Diada, no qualsevol altra diada castellera, d’aplecs dansaires o de penyes espanyolistes; però m’ha vingut de gust tocar-li els nassos al racista que governa Badalona) és opinable. Això que si retallessim aquesta despesa retallariem la dignitat nacional … a mi em grinyola.
Però a banda de les decisions hi ha els gestos. Per exemple, si prens la decisió de retallar-li el sou als empleats de tots els catalans (per què la Generalitat no és teva; és nostra, de tots) abans és bo que hagis fet el gest de ser el primer en patir la mateixa o una superior retallada. Del contrari, et poden dir barrut, o fins i tot el nom del porc.
He llegit sobre la decisió, però em temo que no m’he assebentat del gest.
Salut i sort,
Ivan.
