M’he enterat tard, però encara em donarà temps a veure algun dels films que projecten a l’Institut Francès dins del seu cicle d’homenatge a Éric Rohmer.
Éric Rohmer sempre ha fet un cinema que s’acosta més al teatre i la literatura més intimista que no pas als corrents majoritaris del cinema. En les seves pel·lícules no hi ha un argument ben definit on es desenvolupen uns aconteixements, sinó més aviat personatges que reaccionen davant una determinada situació. Personatges que a més no pretenen ser versemblants, sinó representacions de posicions ètiques o morals. És així com veig el seu cinema.
Le genou de Claire ens situa davant d’una escriptora manipuladora, capaç de jugar amb els seus amics només pel seu plaer vouyerista i per inspirar-se; una adolescent insegura que està descobrint l’atracció envers l’altre sexe; un home de trenta-cinc anys a punt de casar-se; i la bella adolescent Claire i el seu genoll. I ens parla de l’amor i les relacions amoroses, del pas del temps i la por a envellir i a que l’amor es marceixi; de l’angoixa de l’enamorament i l’angoixa de témer que ja no ens enamorarem més; i del mal que podem fer per egoïsme a aquells que creiem que estimem.
Temes apassionants que a Rohmer li duren una hora i tres quarts, un pèl massa. Si hagués inclós alguna el·lipsi o hagués suprimit alguna de les anécdotes, hagués expressat el mateix i potser el film haguera envellit millor. Tanmateix, Rohmer sempre és sinònim de bon cinema.
Per cert, els més cinèfils reconeixereu dos noms a la fitxa tècnica: el del fotògraf Néstor Almendros i el del productor Barbet Schroeder.
Us deixo amb una de les escenes culminants del film, gairebé al final. O sigui que si penseu veure-la, vosaltres mateixos.
Salut i sort,
Ivan.
El segon àlbum dels Black Mountain m’ha agradat molt.
Segons la viquipèdia aquesta és una banda de rock psicodèlic. D’acord, però hi ha molt més. A mi el primer que em van recordar va ser el Perfect Strangers dels Deep Purple. Hi ha apunts pop, un munt de passatges instrumentals (digueu-li rock psicodèlic, digueu-li rock simfònic), guitarres i bateria contundents i uns cors que endolceixen el producte final. I, a diferència d’altres, no m’han sonat antiquats.
Una banda a seguir.
Salut i sort,
Ivan.
A mi els westerns m’agraden molt, però aquest em va posar de mala llet.
Gairebé tot en el film està molt bé: actors, producció, l’argument és molt interessant i les escenes d’acció estan ben resoltes. Però en el moment decisiu de la trama (que òbviament no esmentaré) un dels personatges canvia completament: passa a comportar-se d’una manera totalment incongruent amb el personatge que ens han presentat fins aleshores.
I en la meva opinió, això fa que el desenllaç de la pel·lícula no sigui creïble i que Último tren a Yuma, que és com l’han traduida per aquí, esdevingui un producte de sèrie B.
Per a parlar una mica bé, esmentaré el repartiment: tant Russell Crowe com Christian Bale estan molt convincents en papers molt semblant a d’altres papers d’aventurers que els han donat reconeixement; en un paper secundari veiem a la fa un temps molt prometedora Gretchen Mol; i podeu reconèixer el Peter Fonda en un altre paper secundari.
Una autèntica llàstima.
Salut i sort,
Ivan.
Darrerament he llegit la més famosa novel·la de la Montserrat Roig. Està bé, però no m’ha entusiasmat.
El que més m’ha agradat ha estat el retrat de la psicologia de tota una generació. He pogut reconèixer comentaris i maneres de pensar de la generació dels meus pares, posades en context.
Trobo que la novel·la ha envellit malament. En el seu moment igual va sorprendre el seu estil narratiu, però ara ja n’hem llegit un munt de monòlegs interiors i de narracions directes, i el que més pesa és la tristor (més que no melangia) de l’ambient i la narració lenta i pausada.
El temps de les cireres està ambientada a la setmana posterior a l’execució de Salvador Puig i Antich, un esdeveniment del que parla el film Salvador, del que espero parlar-us aviat.
Salut i sort,
Ivan.
Descobreixo gràcies a l’excel·lent blog Highlights que podem escoltar de franc el darrer àlbum de Bob Dylan
No us penso castigar amb una parrafada sobre Dylan, totalment innecessària a aquestes alçades de la pel·lícula. Però si que m’agradaria comentar l’efecte que m’ha causat aquest magnífic disc.
Resulta que és un doble CD amb tot de segones versions i cançons que no s’han arribat a publicar en els seus àlbums oficials dels darrers vint anys. Primera pregunta: a banda de fer àlbums tant bons com Time Out of Mind, Love and Theft, Modern Times o Oh Mercy i protagonitzar diverses gires mundials i continentals, aquest home tenia temps per a fer tot això i deixar-ho guardat?
Segona pregunta: quants músics es deixarien tallar una mà per tenir com a obra això que aquest home ha publicat com a producció marginal?
Són dues preguntes que posen Bob Dylan, sovint menystingut com aquell vell que encara canta de la mateixa manera que va quaranta anys, en la seva real perspectiva.
Per cert, no són preguntes originals. Se’m van acudir el primer cop que vaig escoltar el Tracks de Bruce Springsteen.
A tot això, Tell Tale Signs és un compedi de cançons amb personalitat, que van des del folk fins al rock passant pel blues. Més enllà de les variacions estilístiques, tot sóna a Dylan i no hi ha cap peça de la que m’hagi queixat. En dues hores de música, és moltíssim.
Salut i sort,
Ivan.
Ja hem tornat a la rutina quotidiana. Enrera queden unes vacances, que com sempre s’han fet curtes, durant les quals hem descobert Almería i el Cabo de Gata.
Si no coneixeu la zona, paga la pena que hi feu una visita. La capital de la província té un castell, l’Alcazaba, enorme i amb unes vistes privilegiades. El casc antic ofereix força llocs interessants on prendre tapas i menjar bé a un preu lleugerament inferior que el català, i una catedral peculiar, gens pensada per a donar cabuda a una multitud de feligresos.
Per cert, a Almeria vam gaudir d’un hammam com el que sembla que ara s’ha inaugurat a Barcelona. Una experiència molt recomenable.
Però sense dubtes el més interessant és el parc natural i els poblets que allà hi trobareu. San José és el punt neuràlgic del turisme de la zona. A mi em va semblar un Sitges en miniatura. Molt més recomenable Las Negras, quatre casetes molt ben situades. I millor que els poblets, la seva mar.
Salut i sort,
Ivan.
Lo Bloc interrompeix momentàniament les seves vacances per a compartir amb vosaltres la crònica del concert de The Freedom Jazz Band.
Per una banda, per la necessària inmediatesa de la crònica (teniu temps fins diumenge per a gaudir d’aquest grup), per altra, perquè vull compartir amb vosaltres la satisfacció que La Vanguardia hagi publicat la crònica a la portada de la seva secció digital de cultura.
Salut i sort,
Ivan.
Senyores i senyors, Lo Bloc s’agafa unes merescudes vacances.
Darrerament ja havia baixat una mica el ritme de publicació, i crec que és millor que durant un mes oxigeni el cap i descansi el teclat, per així tornar amb més força en algun moment del mes de setembre.
Ja tinc preparat algun article, i espero que reprenem el contacte amb ganes de compartir idees.
Salut, sort, i bon mes d’agost,
Ivan.
Segon concert del Magic Tour a Barcelona. Grandíssim concert de rock’n'roll. Tres hores elèctriques, un munt d’emocions, i al final un públic entregat i satisfet.
Us explico: la Nunuki va comprar entrades que preu rodó costaven 60 €. El concert va començar amb més de mig hora de retard; el so era horrorós; no va tocar gairebé cap de les seves cançons emblemàtiques; i cap de les que a mi m’agraden especialment. Va pagar la pena? Del tot.
Hi ha quatre camins per a aconseguir un gran concert. La primera és la dels Rolling Stones: per aplastament. Durant dues hores et bombardegen amb cançons on la pitjor només és magnífica; el subtítol ja pot dir la noche de los muertos vivientes, que només per repertori el concert és un èxit. La segona és per ofici: algú que porta un munt d’anys a la carretera, que té un bon repertori i que amb molta dedicació i molt saber escoltar el seu públic sap què ha de fer exactament a cada moment per posar-se’l a la butxaca. Els que heu vist en directe gent com Manolo García o Rosendo sabeu del que parlo. La tercera és la producció: montes un show super-mega-espectacular, cuidant tots els detalls de la producció, posant els millors professionals a tot arreu i allò acaba sortint rodó. Parlem de Madonna o Pink Floyd. (A grans trets; tant Madonna com Pink Floyd tenen repertoris llegendaris, els Stones també tenen ofici …; ja m’enteneu).
Bruce Springsteen va triomfar diumenge la nit per geni. Va prescindir del bo i millor del seu arsenal (The River, Born in the USA, Hungry Heart, Out in the Street, Dancing in the Dark, My Hometown, Glory Days, … no en va tocar ni una). Va arrancar el concert amb 10th Avenue Freeze-Out i va continuar amb Radio Nowhere. Amb aquestes dues ja es va posar el públic a la butxaca després d’haver-nos fet esperar durant gairebé tres quarts d’hora. El concert va continuar durant una hora bona amb cançons del fons d’armari de la banda (Light of day i Working on the highway, per exemple) amb només Darkness at the Edge of Town com un dels grans himnes. I el públic encantat amb una descàrrega d’entrega, de qualitat en la interpretació i de qualitat en les cançons. S’ha de ser molt bo per incendiar el Camp Nou. S’ha de ser molt bo per a fer-ho quan tothom està esperant que ho facis. Bruce va portar el clímax amb Tougher Than The Rest, Murder Incorporated i The Promised Land.
D’allí fins el final, un munt de música, el ritme cardíac pels núvols i la boca oberta en tot moment. Springsteen va tocar la guitarra (fins i tot de solista) molt més que en els altres concerts que l’he vist. I va parlar en català un munt de cops i parrafades llargues (Felip Puig igual diria que sense gaire correcció, però jo ho valoro) com la que va fer per presentar Livin’ in the Future. D’entre les peticions del públic va destacar la d’un noi que portava un rétol lluminós reclamant Goin’ Down, que naturalment va caure. De les que van fer tremolar l’estadi, recordo Badlands.
Als bisos, per fi, van caure Thunder Road, The Rising i Born to Run. Va voler convertir el final del concert amb una festa i van tocar el seu conegut Detroit Medley, Rosalita i la folk American Land, per acabar el concert igual que en aquell històric concert d’Amnistia Internacional, al mateix escenari, barrejant La Bamba i Twist & Shout. Brutal. Im-pres-si-o-nant.
Paga la pena pagar 60 euros en un moment en que encara et pots baixar per internet tota la música (incloent gravacions de concerts) que vulguis? I tant! La sensació del rugit del públic i la banda pujant-te per les cames, transmesa per la pedra de l’estadi; veure com els que serveixen cervesa a les barres passen de tot i comencen a ballar; girar-te i veure tota la graderia del Camp Nou en peu i cantant; notar com tremola el terra perquè tothom està saltant al ritme de la música; veure el mar de 75.000 parells de braços oscil·lant davant teu … i, sobre tota la resta, la música, la banda i el cantant que aconsegueixen que tot això passi.
Salut i sort,
Ivan.
-
Comentaris Recents
MISS TOTEM a Wall-E 
brie a Wall-E 
Ivan a Little Miss Sunshine 
Lil a Little Miss Sunshine 
Lucía a Little Miss Sunshine
