Retallades

Hem de reduir despeses. I eliminar despeses no necessàries. No ho discuteix pas ningú.

Després ve quan la qualificació de necessari no és tant clara, però per això està el debat polític. Per exemple, és necessari retallar els diners per l’educació pública, però no ho és retallar les subvencions a l’educació privada concertada. Això és el criteri del nostre Govern, que jo no entenc, però que respecto.

I el respecto perquè qui mana, ha de manar. Ha de prendre decisions, no com algun panoli que s’ha limitat a posar somriure i talante. Després valorarem les decisions i aplaudirem o criticarem, segons s’escaigui.

Per exemple, el fet que no s’hagi retallat ni un euro de la cel·lebració de la Diada Nacional (no cal dir-li Nacional, ja que és la Diada, no qualsevol altra diada castellera, d’aplecs dansaires o de penyes espanyolistes; però m’ha vingut de gust tocar-li els nassos al racista que governa Badalona) és opinable. Això que si retallessim aquesta despesa retallariem la dignitat nacional … a mi em grinyola.

Però a banda de les decisions hi ha els gestos. Per exemple, si prens la decisió de retallar-li el sou als empleats de tots els catalans (per què la Generalitat no és teva; és nostra, de tots) abans és bo que hagis fet el gest de ser el primer en patir la mateixa o una superior retallada. Del contrari, et poden dir barrut, o fins i tot el nom del porc.

He llegit sobre la decisió, però em temo que no m’he assebentat del gest.

Salut i sort,
Ivan.

 


The Private Life of Sherlock Holmes

Billy Wilder va quadrar el cercle, parodiant un personatge mític i aconseguint que els seus fans siguin defensors acèrrims de la seva revisió del personatge. Fracàs comercial i obra mutilada des del mateix començament, és nogensmenys una comèdia d’altíssim nivell i d’un enginy aclaparador. I el concert per a violí de Miklós Rozsa, una altra maravella en sí mateixa.

The Private Life of Sherlock Holmes

En una època on els estudis tracten desesperadament de rendibilitzar el seu fons d’armari és molt extrany que encara no hagi aparegut la comercialització d’una versió extesa d’aquest film. Originalment estava concebut com quatre episodis, dels quals només s’han inclós a la versió estrenada al cinema el segon i el quart, per a fer que la pel·lícula fos més curta i comercial. De totes maneres, La vida privada de Sherlock Holmes és llarga i no va tenir gaire èxit en la seva estrena. A l’igual que en el cas de The Princess Bride, un escàs èxit en primer moment però una llarga vida com a film de culte.

Si una paraula defineix The Private Life of Sherlock Holmes és equilibri. Equilibri entre comèdia i intriga; entre l’elegància victoriana i la irreverència del Sherlock Holmes que composa un magistral Robert Stephens; entre la simplicitat del Dr. Watson de Colin Blakely i la sofisticació d’una fascinant Geneviève Page; entre la sobrietat de Christopher Lee com a Mycroft Holmes i l’histrionisme de Tamara Toumanova com a diva de la dansa.

Em va costar anys i panys, però gràcies a internet i a pesar de la SGAE vaig aconseguir escoltar la maravellosa banda sonora de Miklós Rozsa, que parteix de un concert per a violí que va composar a la seva joventut i que Billy Wilder havia escoltat en un concert a Viena gairebé quaranta anys abans de rodar The Private Life of Sherlock Holmes.

I un dels millors epílegs que s’han rodat mai.

Adient per a fanàtics de Sherlock Holmes, pels que odien Sherlock Holmes, i pels aficionats a la comèdia o a les històries de detectius. Contraindicada només per a gent sense bon gust ni sentit de l’humor.

Salut i sort,
Ivan.


Funked Up and Chilled Out

Un molt bon disc de jazz mestís.

Candy Dulfer - Funked Up and Chilled Out

Segur que molts de vosaltres recordeu l’acaramelat i ara passat de moda Kenny G. O també un duet britànic que es deien Shakatak. Música pop instrumental amb pretensions de qualitat, prou animat per a atreure el sector més jove, prou dolç com per no espantar el més correcte, música ambiental apropiada per a gairebé qualsevol ambient.

Doncs la Candy Dulfer emplena aquest espai però a més li afegeix unes saboroses dosis d’adrenalina i ritme. És com un Maceo Parker però sense les referències llatines, per entrendre’ns. El mestissatge aquí és d’influències (pop, jazz, funky, una mica de bossa) i sobretot per la barreja entre instruments electrònics i el saxo solista de la Candy Dulfer.

I això pot estar bé? Doncs si. Les balades tenen pocs moments cursis i els talls més rítmics de debó que et fan bellugar-te. La relació entre la saxofonista i el seu acompanyament (bàsicament teclats i la secció rítmica) és equilibrada i això fa que el conjunt tingui trempera en tot moment. Funked Up and Chilled Out no és ni una succesió inacabable de solos ni un àlbum orquestral a l’ús i el seu llarg nom descriu perfectament els dos ànims en que us submergirà successivament.

Adient per acompanyar-vos des del darrera. Contraindicat per a puristes del jazz acústic.

Salut i sort,
Ivan.


Petits desastres de planificació

Algú sap què cal estudiar per a planificar rutes d’autobusos, o de serveis de neteja?

Com que està plovent a bots i barrals, en lloc de caminar durant deu minuts decideixo agafar l’autobús, camí del parc empresarial on treballo. Expressió curiosa, parc empresarial.

Són les vuit i molt pocs minuts del matí. Mentre sóc a la parada, veig com l’autobús espera pacientment, durant més de cinc minuts, que el cotxe de neteja d’escombraries faci la seva feina. És un carrer d’un sol carril i fins que els de la neteja no troben un espai on apartar-se l’autobús no pot avançar. Si algú entén per què els de la neteja han de fer el recorregut en hores coincidents amb les del transport públic (de fet, al començament del desplaçament massiu als llocs de treball) que m’ho expliqui.

Ja posats, també tinc curiositat per a saber quin sentit té fer servir la mànega d’aire a pressió un dia de pluja …

La parada anterior al parc és al davant d’un descampat, a uns dos-cents metres del lloc on treballem uns quants centenars de persones, i lluny de qualsevol altre lloc. La parada posterior al parc és a uns cent metres, just sota la ronda, lluny de qualsevol lloc.

El concepte optimització hauria d’estar més de moda en temps de crisi.

Salut i sort,
Ivan.


Sopa de Cabra

Tot i que ells cantin que mai no és tard per tornar a començar, no m’ha vingut de gust anar a veure els Sopa de Cabra en concert.

Quan estaven en actiu tenien alguna cosa, no puc dir el què, que impedia que me’ls prengués de debó. No eren una banda de rock de debó, anaven de. En canvi, els he trobat molt a faltar durant tots els anys que han passat. He valorat la frescor, la poca-vergonya, les melodies i algunes lletres simples i tòpiques però ben aconseguides.

Dels Sopa em queden un bon grapat de cançons, els records d’un parell de concerts, de tots els cops que els espanyols em van preguntar si el seu nom era una expressió catalana amb algun significat, i l’excel·lent antidepressiu què és el seu himne a l’Empordà, però especialment una grandíssima cançó:

Salut i sort,
Ivan.

Bola extra: el cover acústic d’Amaral.


Las cien voces del diablo

Ja us vaig dir què gràcies a Bloguzz he tingut l’oportunitat de llegir aquesta novel·la. Ara puc afegir que m’ha agradat molt.

Ana Cabrera Vivanco - Las cien voces del diablo

Com ja sospitava, Las cien voces del diablo té un munt de paral·lelismes amb un altre best seller escrit per una dona i ambientat en el Carib i que no em va agradar gens. Però és una novel·la molt millor resolta, crec jo que gràcies a que les seves pretensions són molt més mundanes i es limita a allò què és esencial en una novel·la: entretenir i suggerir.

Las cien voces del diablo és una novel·la eròtico-romàntica ambientada a la Cuba que acaba d’alliberar-se d’Espanya. Té un repartiment coral en que el protagonisme va movent-se d’un cercle de personatges a un altre. És interessant perquè fent servir la tècnica de la narració per part d’un tercer omniscient l’Ana Cabrera Vivanco va movent l’eix narratiu fent que el centre de l’acció no estigui massa temps sobre un mateix personatge. No hi ha una trama definida explícitament sinó que els esdeveniment van succeïnt-se de manera natural i al final tot forma una història amb sentit.

Renuncio per tant a resumir l’argument en una frase o paràgraf, perquè no faria altra cosa que enganyar-vos. Un cop he acabat Las cien voces del diablo m’adono que el personatge central, el que fa de palanca per la major part de la narració, és Jacinto; que està narrada des del punt de vista de Teodoro i d’Horacio (però no amb les seves veus); que els dos personatges amb més importància (aquests mels callo) només tenen sentit a partir d’altres dos personatges; i que pel camí han quedat vàries línies argumentals que podien haver emplenat per si soles una novel·la. Una de Barbara Cartland o Corín Tellado, per a que us feu una idea.

Però havent-hi molt de rosa, Las cien voces del diablo és una novel·la més eròtica que no romàntica. La majoria de literatura eròtica és de baixa estopa i no passa de ser més que un recull de descripcions gimnàstiques de gent en pilota picada. Pero Las cien voces del diablo parla de sentiments, de sensacions i de l’efecte que tenen sobre els personatges. Ho fa d’una manera planera, directa i educada (ni barroera, ni formal, ni elegant), tant respectuosa amb els personatges com amb els lectors, i viu l’amor i el sexe d’una manera hedonista i enfrontada al puritanisme i la hipocresia de l’època i la societat en que està ambientada.

Adient per a entretenir una setmana d’estiu. Contraindicada si busqueu profunditats formals o morals.

Salut i sort,
Ivan.


Sense màscara

No se li pot negar a l’Artur Mas que va de cara.

Decisions conegudes del seu Govern de la Generalitat:

  1. Retallar el pressupost de la sanitat pública.
  2. Retallar les prestacions socials dels que més les necessiten.
  3. Mantenir el pressupost de la cel·lebració de la Diada. En la mateixa notícia es comenta que el Conseller Homs considera que augmentar els impostos dels rics fóra una mesura només “estètica”.
Paral·lelament, el grup parlamentari de Convergència i Unió no ha votat (en cap sentit) la proposta del canvi constitucional per a limitar les polítiques econòmiques amb la conya del dèficit zero.
Podeu acusar el que volgueu els convergents. Però no de populisme econòmic.

La princesa prometida

El conte. La princesa i el pirata, la dama i el vagabund, comèdia i aventures, ingenuitat intel·ligent. I una altra banda sonora maravellosa, de Mark Knopfler.

La princesa prometida

Escrivint el bloc m’adono que em repeteixo moltíssim. Que les raons que fan que vàries pel·lícules m’agradin són les mateixes, per exemple. Avui torno a esmentar que la història és molt senzilla però alhora el guió està molt ben afinat, que els personatges estan perfectament arrodonits, la perfecció tècnica de la producció i els detalls encantadors hàbilment escampats. I és que tot això és a dojo a The Princess Bride.

I a més, la màgia. Per què un munt de pel·lícules amb aquests mateixos ingredients no arriben al nivell de film de culte que té La princesa prometida. O directament fracassen. I si a més la pel·lícula té una aparença infantil, ja no cal que us digui res més.

Aquest és el film que ha marcat la filmografia de tot el seu repartiment. A Vizzini l’hem vist de secundari amb Woody Allen, Cary Elwes ho va fer millor a Twister, i la Robin Wright era encara més fascinant a State of Grace, però tothom associa els seus rostres a La princesa prometida. I més que ningú, a qui va marcar és a Mandy Patinkin:

-¿Y si os doy mi palabra de español?
-No, gracias, conozco demasiado a los españoles.
-¿Cómo conseguir que os fieis de mi?
-No se me ocurre nada.
-Juro por el alma de mi padre, Domingo Montoya, que llegareis con vida a la cima.
-Lanzadme la cuerda.

En canvi, Rob Reiner té una filmografia prou interessant com per a que La princesa prometida sigui només un èxit més. Un dels directors als que estic atent a veure què fan, tot i que Reiner porta uns anys entregant obres menors.

Acabo dient que la banda sonora de Mark Knopfler és excel·lent a la pantalla, però escoltada com a música no trobo que funcioni. I la cançó de Mink DeVille pels crèdits finals és espantosa.

Salut i sort,
Ivan.

PS: aquesta és d’aquelles pel·lícules que si veig en versió doblada, com el primer cop, quan em vaig enamorar d’ella.


Les regles del joc

Quan de petit em van explicar què era una Constitució, vaig entendre que eren les regles del joc. No era una llei final, sinó el marc general per on s’han de moure les lleis més concretes.

Per tant, no és adient intentar colar limitacions a les polítiques que el dia de demà algú cregui que són necessàries o convenients. No em va semblar bé que els del tripartit volguessin fer-ho en un sentit, no em sembla gens bé que PP i PSOE s’ajuntin ara per a fer-ho en un altre sentit.

I molt menys, sense oferir un debat obert i profund sobre el tema. Presentar la suggerència (o ordre?) de la Merkel com una mesura absolutament imprescindible i ineludible és … impresentable.

Dit això, crec que aquesta reforma constitucional no ens afectarà en res pràctic. En aquest país, feta la llei feta la trampa. Els polítics aprovaran pressupostos irreals per cobrir l’expedient i després faran el que ells creuaran convenient.

Angela Merkel hauria de passar més vacances a Mallorca, per entendre això.

Salut i sort,

Ivan.


Nadie es mejor que otro

El títol complert del volum inclou la frase Cuatro asuntos de Bevilacqua, que aclara que el que tenim entre mans són quatre casos breus protagonitzats pel picoleto psicòleg i la seva fidel ajudant, la caporal Chamorro.

Nadie vale más que otro. Cuatro asuntos de Bevilacqua

En el próleg, en Lorenzo Silva explica el que a mi em costava verbalitzar, que l’encant d’aquesta parella de detectius made in Spain rau en la quotidianitat dels seus afers, en la vulgar grandesa dels sentiments i pulsions humanes que ens mouen a tots, i que a alguns motiven a matar a d’altres.

Tots quatre contes van ser publicats originalment com a relats d’estiu a El País i a El Mundo, i efectivament són un breu i excel·lent entreteniment estival.

Adient per a entusiastes de la misèria humana. Contraindicat pels que busquin enigmes insondables.

Salut i sort,
Ivan.