El último de la fila

Mai no van tenir imitadors, però han tingut molts fills. El primer és mostra de la seva originalitat; el segon de la seva influència.

Algunes de les que més m’agraden són aquestes:

Em va saber molt greu no poder-els dir adéu en un concert de comiat.

Salut i sort,
Ivan.


The Philadelphia Story

Mira que m’agraden les comèdies romàntiques, però cap com The Philadelphia Story.

George Cukor - The Philadelphia Story

Noi coneix noia, multiplicat per quatre, i només hi ha dues noies. I li afegeixes el glamour de l’alta societat, els rics i elegants. I el vesteixes amb l’elegància personificada, Katharine Hepburn i Cary Grant. I poses enmig a la versió hollywoodenca de l’home corrent per antonomàsia (James Stewart, amb permís del Walter Matthau) per a que l’espectador estigui enmig de tot el sarau, a primera fila per a veure totes les entremaliadures, malifetes i dolenteries que perpetraran els que tenen més fàcil passar per l’ull d’una agulla que entrar al cel. Ningú no es pot resistir a aquest argument, i aquests personatges.

I molt menys quan el projecte cau en mans de Joseph L. Mankiewicz com a productor i George Cukor com a director. Partint de la base de l’obra de teatre amb que la Hepburn va triomfar a Broadway, van parir la que per a molts és la comèdia americana per excel·lència.

The Philadelphia Story, film que va ser impulsat per Katharine Hepburn com a mitjà per a tornar exitosament a Hollywood, no va atorgar-li el segon Oscar a Kate. És a dir, la pel·lícula és tant bona que l’excel·lent Hepburn no és el millor d’ella!

Jo em vaig enamorar de Historias de Filadelfia pels diàlegs afilats i l’humor intel·ligent, però cada cop que l’he tornada a veure, a més de tornar a caure enterra rient, m’adono de més i més detalls sublims. Els que opinen que el bon cinema, o l’art en general, és incompatible amb el divertiment i l’èxit comercial tenen una cita ineludible per a qüestionar aquesta idea. I mai m’he atrevit a mirar el remake musical amb música de Cole Porter.

Adient pels que creuen en el true love. Contraindicat pels que els agrada vestir roba pija.

Salut i sort,
Ivan.


Music of the Spheres

Rock simfònic, rock progressiu, techno-music, new age, ambient, música clàssica, … De quantes formes diferents s’ha etiquetat la música de Mike Oldfield?

A Music of the Spheres es reconeixen totes les constants de la discografia oldfieldiana. Bellesa, complexitat formal, i una certa manca de sentiment. Quan a l’adolescència em vaig fer fan de Mike Oldfield ho vaig fer enlluernat d’una manera diguem-ne racional. Escoltava el Tubular Bells, Crises, i l’Ommadown amb auriculars. Res a veure amb (per posar un exemple) el moviment inconscient que m’inspirava Bob Marley.

Trenta anys més tard Mike Oldfield continua fent un tipus de música molt semblant. Music of the Spheres està intepretat per una orquestra simfònica i un cor, però recorda moltíssim a l’Incantations, la banda sonora de The Killing Fields, i els diferents Tubular Bells que Oldfield ha anat generant durant aquests gairebé quaranta anys.

El qui ha canviat sóc jo. Ara demano més sentiment i ofereixo menys temps i de pitjor qualitat per a escoltar la música. El resultat és que Music of the Spheres m’ha agradat i prou. No m’ha sorprés, ni emocionat, ni trasbalsat, ni entusiasmat.

Adient per a acompanyar la jornada laboral. Contraindicat pels aficionats a anar escoltant cançons soltes de molts àlbums alhora.

Salut i sort,
Ivan.


Viñetas para una crisis

Ja fa molt de temps que El Roto ha esdevingut una referència diaria imprescindible que mai no em canso de recomenar.

Portada de Viñetas para una crisis, de El Roto

Més enllà de si coincideixes ideològicament o no amb el seu punt de vista ideològic, la claredat del seu discurs, la potència de la sàtira, l’enfocament humanista i, especialment, la netedat del seu missatge, el converteixen en la meva opinió en el millor comentarista de l’actualitat que hi ha en aquest país.

Si encara no el coneixeu o voleu aprofundir una mica en la seva obra i el seu pensament, cada dia el podeu seguir a El País, la gent de Nodo50 té una pàgina dedicada a molts dels seus comentaris, i la magnífica revista online Jot Down Cultural Magazine li va fer fa poc una entrevista.

Amb més mala llet i un estil gràfic tant lleig com el del molt enyorat Perich, El Roto ha recopilat alguns dels seus apunts sobre una crisi que ja dura molt i de la que encara no intuim el final. Armat de paper i tinta negra em temo que tindrà més oportunitats de despullar la realitat dels eufemismes políticament correctes.

Adient per a sacsejar el cervell. Contraindicat per a especuladors.

Salut i sort,
Ivan.


Vasitos Gourmet Premium

Gràcies a Bloguzz hem provat a casa els Vasitos Gourmet de La Sirena.

Packaging dels Vasitos Gourmet Premium de La Sirena

Els vasitos m’han agradat, però el disseny de producte és discutible. Us explico. La capsa conté sis vasitos, que són tres parells amb diferents sabors. Per tant, si sou una parella la capsa us anirà bé; però si sou colla i voleu que tothom pugui picar de tot, cal compartir els vasitos. Aviseu per endavant la concurrència. Com a picoteig, cada vasito és prou gran, però si només fas una culleradeta potser et quedes amb ganes de més. La quantitat total de producte és de 200g. Crec que seria més interessant que es comercialitzessin separadament, ja sigui de manera individual o en paquets de 2-3 unitats, i que cadascú es pogués muntar la seva opció preferida.

Com és d’esperar aguanta bé al congelador i té un gust suficientment intens. El rang de sabors és prou ample i donen un toc sofisticat però sense caure en l’extravagància. Arreglao però informal.

Els tres sabors són Salmó amb salsa tzatziki (força bo, però pel meu gust massa predomini del cogombre), Pebrot amb formatge de cabra (què òbviament vaig deixar pels altres, visca Shin Chan) i Chutney de mango i bercoc i pollastre marinat (excel·lent).

Això si, no busqueu informació del producte a la web de La Sirena, perquè no en trobareu. Al seu catàleg de productes no hi és, perquè us aviso que no són aquests. Són els que comenten a Paperblog, Cocinando con gusto i Buscando la Salida.

Adient per a dinars en que vols entretenir els convidats mentre acabes de preparar els plats. Contraindicat pels que creuen que el menjar ha de fumejar.

Salut i sort,
Ivan.


L’elixir de Bacardí

Em quedava pendent fer algun comentari sobre el producte que recupera la casa Bacardí, que per això ens va convidar uns quants a visitar Can Bacardí a Sitges.

Ampolla d'Elixir Bacardí

Begut a pèl, l’Elixir de Bacardí no és el meu estil. És un licor càlid, envolvent, que recorda el cafè i la vainilla i te un llarg final alcohòlic i amb un punt cremós, com de vellut.

En canvi, si li afegeixes gel, l’Elixir millora. El gust s’arrodoneix i el tacte és més suau.

Com a base per a crear un cóctel, no està gens malament. La beguda resultant tindrà cos, un punt de dolçor, i textura. Si el que li afegiu porta una mica de gas o és ben sec, la combinació pot ser força interessant.

En qualsevol cas, l’Elixir és de gust intens, per la qual cosa: Adient per a prendre’l després de sopar. Contraindicat pel vermut.

Salut i sort,

Ivan.


Casa Bacardí, a Sitges

Via Bloguzz em va arribar la invitació per visitar Can Bacardí a Sitges. Una visita que, si teniu oportunitat, paga la pena.

Foto de la façana de Casa Bacardí a Sitges

Can Bacardí ocupa l’edifici de l’antic mercat, molt maco però molt més petit del que m’esperava. Allà ens van donar una explicació sobre la història de l’empresa i el procés d’elaboració de la seva beguda més emblemàtica, el rom. Amb el pas dels anys Bacardí ha anat adquirint altres empreses i d’altres marques, amb la qual cosa si sou aficionats al vermut o el vodka segurament també sou clients de Bacardí.

L’espai compta amb un munt de fotografies històriques i una decoració que intenta ambientar el visitant a una destileria. Es pot, per exemple, contemplar i emprar un trapiche, l’instrument per a extreure la melaça de la canya de sucre. Com he dit, petit, però suficient.

El més interessant és que es pot tastar el rom en el seu procés d’elaboració. El secret del rom Bacardí Superior és que es la barreja de dues begudes: un alcohol producte d’una sola destil·lació, i que és de gust força semblant a un whisky; i un altre rom producte de cinc destil·lacions, molt més refinat i aromàtic. Però totes dues begudes empalideixen al davant de l’obra final, molt més suau i delicada, un rom que pel meu gust és molt plaent.

El fundador de l’empresa, Don Facundo Bacardí, va ser tot un personatge que va emigrar des de Sitges a Santiago de Cuba a setze anys. Això a la primera meitat del segle XIX. Compareu amb la generació que no pot viure sense Playstation … I el rat-penat que és emblema de la companyia sembla que va ser cosa de la seva dona, Amalia.

Don Facundo disfrutava molt de petar la xerrada amb els seus amics i va decidir crear un licor per a gaudir d’aquestes ocasions. Això és el que avui coneixem com Elixir Bacardí, que també vam tastar i del qual us parlaré aviat.

Però el que la majoria de gent fa no és veure rom, sinó combinats amb rom. Casa Bacardí té un espai cocteleria on ens van servir el millor mojito que he begut a la meva vida (no perdo l’esperança que el Víctor recuperi el video que va enregistrar), un cuba libre recepta original (amb cacao, entre d’altres ingredients) i un altre cóctel fent servir Elixir Bacardí.

Una visita que jo recomano de totes totes.

Adient pels que els agraden les curiositats i les històries interessants. Contraindicat si espereu una llarga visita a un museu.

Per cert, la web de Casa Bacardí és senzillament lamentable. Haurien de penjar de dalt del campanar l’incompetent que ha lliurat un producte tant mal fet. Al costat de l’insensat que l’ha acceptat.

Salut i sort,

Ivan.


Just Eat

Gràcies a la gent de Bloguzz hem provat el molt interessant servei Just Eat.

Logo de Just Eat

Just Eat permet encomanar menjars a restaurants de la teva zona. Tu li dius on vius i ells t’ensenyen un llistat de restaurants que serveixen a domicili a aquesta àrea. Com que vivim a Barcelona ciutat, hi una un munt de restaurants que atenen el nostre codi postal, amb varietat de tipus de cuina i de preus.

Nosaltres vam optar per la cuina japonesa i concretament pel restaurant Sushi Bo. Del servei del restaurant només podem parlar bé: la teca era de qualitat correcta, el preu era ajustat al que vam demanar i l’entrega es va efectuar vint minuts abans dels cinquanta que va anunciar la web al confirmar la comanda.

I de la web també puc parlar bé. La informació es presenta de manera àgil i clara i quan vas a fer la comanda no t’entretenen amb romanços, sinó que pots anar per feina. L’únic inconvenient és que si no has activat cap filtre, per exemple pel tipus de restaurant, el llistat de tots els restaurants abruma una mica.

Salut i sort,
Ivan.


Sembla que ara si

Que quedi clar, claríssim, transparent, que m’alegro molt del comunicat d’ETA que avui hem conegut. Mai no haviem llegit d’una manera tant clara que ETA volia deixar la lluita armada.

Però, no hem arribat al final del camí. Hem arribat a un punt de no retorn. Ara sabem que, en algun moment, arribarem al final. Perquè, o hi ha una escisió a la ja molt disminuïda i afeblida ETA, o estem al davant d’una negociació on totes dues bandes tenen les cartes marcades.

Per arribar al final cal véncer les resistències d’aquells a qui no els agrada prou aquest final. I cal que les paraules d’avui es tradueixin en fets. I calen més gestos, molt més dolorosos que els que s’han fet fins ara. Per ambdues bandes.

Al final, totes les guerres, regulars i irregulars, acaben igual, amb un parell d’escenificacions. La primera va ser l’altre dia a Donostia, on uns figurants de luxe van donar-li l’excusa a ETA per seure a taula amb una certa dignitat. Ara cal escenificar la rendició del vençut.

Sense voler ser melodramàtic, sempre passa que les bones notícies arriben massa tard per a massa gent. Esperem que qui pot decidir com s’acabarà tot plegat, decideixi acabar-ho aviat i pugui escriure un article com el del Víctor.

Salut i sort,
Ivan.


El sueño del celta

Roger Casement és un personatge històric. Després de fer-se famòs com a diplomàtic de l’Imperi Britànic va dedicar-se a lluitar per la independència d’Irlanda. I ara és més famós que mai perquè en Vargas Llosa ha novel·lat la seva vida.

Mario Vargas Llosa: El sueño del celta

Malauradament, El sueño del celta és una novel·la molt desapasionada. Els personatges, molts d’ells fascinants, no traspuen vivacitat, semblen objectes d’exposició en un museu més que no éssers vius amb pulsions que provoquen aconteixements un dramatisme inqüestionable.

En part és per la narració des del punt de vista del protagonista. En gairebé cap moment escapem de la visió que té en Roger Casement dels esdeveniments, paissatges i personatges, i això penalitza la profunditat que se’ls pot donar. Però, crec que també hi ha un cert cansament de Vargas Llosa respecte de temes sobre els que ha escrit moltes vegades i que l’apassionen i li desagraden profundament: l’abús de poder, les dictadures, la manca de llibertat, el puritanisme, el nacionalisme. Al d’Arequipa li ha faltat posar la mala llet al servei del seu talent, com si va fer per exemple a La fiesta del chivo, per a parir l’obra descomunal que El sueño del celta podia haver estat.

Potser, continuu especulant, perquè ha fet un exercici de contenció per no caure ni en el melodrama ni en el folletinisme. Recordant les raons per les quals li varen atorgar el Premi Nobel m’adono que el que li ha interessat ha estat, un altre cop, no tant una descripció fascinant d’uns esdeveniments apassionants, sinó documentar la digna i conscient marxa cap a la derrota d’un idealista.

Adient per a posar en context el paper dels intel·lectuals i alguns fenòmens històrics. Contraindicada pels que necessiten una visió simplista de la vida.

Salut i sort,
Ivan.