Darrer àlbum dels The Unfinished Sympathy, que continua sent la meva banda favorita.
The Unfinished Sympathy van començar practicant un rock dur amb prou sentit musical i lletres interessants com per a discutir la simplicitat de l’etiqueta. Com Dover, han fet l’evolució des del rock més trallero fins el power pop més comercial, però sense perdre ni l’estil propi, ni deixar de cantar en anglès, ni baixar el llistó de la qualitat.
Avida Dollars, anagrama d’una de les grans patums de la cultura catalana, és un nom que pot fer referència a aquest gir a la recerca de pastures més verdes i l’èxit comercial; però també és el nom d’un àlbum madur, seré, divertit i engrescador, producte d’un grup ja consolidat.
Avida Dollars conté 10 cançons, de les que recomano amb els ulls clucs no menys de quatre: Continental Drift, Homedrunk (la del video), Hooligans in Love i You Are Wrong; i les altres són un farciment prou bo com per no desentonar. L’estil és hereu del pop-rock amb abundància de guitarra elèctrica, a mig camí entre Bon Jovi i Oasis, que barreja la melodia del pop i l’energia del rock.
No sé si la manca de popularitat de The Unfinished Sympathy és producte d’una mala gestió de la seva discogràfica Subterfuge Records, de la manca de pressupost, o que el meu gust és molt extrany, però m’és difícil d’entendre que grups que es queden enmig de tot com The Killers i els Coldplay emplenin estadis i sales consagrades i els barcelonins The Unfinished Sympathy no siguin tant coneguts.
Adient per alegrar i engrescar qualsevol dia. Contraindicat … no em ve al cap, francament.
Salut i sort,
Ivan.
El primer llibre de Miranda July és un recull de contes.
Nadie es más de aquí que tu és un recull d’històries protagonitzades per dones joves, la solitud i el desig d’amor. Les protagonistes són persones aparentment normals, amb vides interiors molt més intenses que no pas les seves existències socials, avorrides i anodines.
M’ha recordat molt i molt el Self Help de Lorrie Moore, però sense arribar a tocar-me per sota la pell en cap moment. Això si, la July en sap molt de descriure escenes suggerents i captivadores. Nadie es más de aquí que tu és fluix en el seu conjunt però té un grapat de moments memorables.
La traducció de Silvia Barbero, tot i que en general correcta, ha emprat termes com estilosa que no m’han acabat d’agradar.
Adient per a descobrir noves veus i nous tons. Contraindicat per a trobar nous móns.
Salut i sort,
Ivan.
Guardava molt bon record de l’adaptació cinematogràfica de la primera novel·la de Michael Crichton, i quan em vaig enterar d’aquesta nova versió no vaig dubtar en aconseguir-la.
L’argument i la resolució són tant apassionants com en la primera versió, i els efectes especials i l’exhibició de parafernàlia tecnològica s’han posat al dia, o sigui que tot el bo es manté. Però es veu que no els quedaven diners per pagar un bon guionista.
I és que The Andromeda Strain queda amb moltes subtrames penjades i hi ha força detalls que no s’expliquen bé. A més, en una història tant densament científica com la que es planteja, has d’anar amb molta cura que els que no són frikis de la ciència-ficció (i la Vio no ho és) no desconnectin.
Dues queixes més: els personatges són totalment estereotipats, no hi ha ni un gram de matís; i les prestacions informàtiques són encara més avançades a la realitat que les de Star Wars.
En resum, que la minisèrie, d’un total de tres hores repartides en dos capítols, és entretinguda però no bona.
Adient pels que es capbussen a la història sense demanar raons. Contraindicat si necessiteu creure el que us expliquen.
Salut i sort,
Ivan.
No sé a la resta de circumscripcions electorals, però a Espanya el resultat de les eleccions europees estava cantat.
D’una banda, una gent que deia que hi ha crisi i que cal fer coses. No explicaven què farien ells, però el que deien era inqüestionable.
D’altra banda, uns que ens plantaven als cartells electorals fotografies en blanc i negre de polítics antipàtics, la majoria d’ells retirats.
Els nens petits, cada cop cal que siguin més petits, s’empassen la història de l’home del sac. Però sempre arriba un moment en que el que, per molt bé que facin la representació, els pares en lloc d’espantar fan riure.
El cap de campanya dels socialistes hauria d’enterar-se que l’electorat ja és adult. I també hauria d’esbrinar si el seu client té cap proposta que poder publicitar.
Salut i sort,
Ivan.
Offside (o Fuera de juego, a la traducció amb que s’ha estrenat a Espanya) és una més que interessant comèdia iraniana.
La trama d’Offside s’explica ràpid: un grup de noies són detingudes per l’exèrcit a l’intentar entrar d’amagat a un partit de futbol. Durant l’espai de temps en que dura la retenció de les noies, assistim a un retrat minimalista i detallat sobre la distinció femenina a l’Iran actual. D’entrada, sembla que els és prohibit entrar als estadis de futbol perquè allà els homes diuen paraules malsonants i això a elles les ofendria.
Tot i el dramatisme que li podem imaginar a la vida real a Teheran, el camí que han escollit el director i guionista Jafar Panahi ha estat el de la comèdia. Comèdia de l’absurd és la política, comèdia simpàtica és aquest film. Pels fanatismes i els polítics demagogs no hi ha pitjor càstic que el retrat fefaent: el ridícul és implacable.
Personatges versemblants, situacions realistes i un guió sense pretensions però també sense forats. Actors i actrius que no semblen professionals però que ho fan la mar de bé. No és necessita més per fer un bon film.
Adient si teniu ganes de visitar un altre món i divertir-vos. Contraindicat si sou de posicions maximalistes.
Salut i sort,
Ivan.
La premsa diu que el darrer treball d’U2 marca el seu retorn al rock. És una manera de dir que sona com els àlbums que publicaven fa una pila d’anys.
El primer que vull dir és que No Line On The Horizon m’ha agradat molt. Onze cançons de les quals una gran majoria m’han agradat molt. El conjunt està produït d’una manera ampulosa, amb orquestracions, seccions de metall, orgue i tot el que calgui per donar una certa sensació de grandesa. Continuen sent U2, no hi ha dubte.
També trobem alguns riffs de guitarra molt bons pel que acostuma a oferir-nos The Edge, molts més cors dels que recordo en la majoria d’àlbums de la banda, i la mateixa veu de sempre de Bono. Hi ha cançons en que va del pal melòdic, a I’ll Go Crazy If I Don’t Go Crazy Tonight juga sincopant la melodia, però bàsicament és el que tothom espera d’ells.
No Line On The Horizon no aporta res novedós al repertori de la banda, sinó que insisteix en camins ja recorreguts. És, per entendre’ns, un àlbum infinitament millor que How To Dismantle An Atomic Bomb, però que no resisteix la comparació amb The Unforgettable Fire i que, això si, ens deixa amb Magnificent la seva millor cançó des de Beautiful Day.
Un altre tema és si a un grup que porta tants anys a la carretera li hem de demanar una mica d’innovació o no.
Adient pels aficionats al rock amb gotes pop. Contraindicat si ja éreu alèrgics als messies irlandesos.
Salut i sort,
Ivan.
Neil Young va actuar per segon cop a Barcelona, al cap de dues décades del seu primer concert. Jo el vaig descobrir precisament arrel de la repercusió mediàtica d’aquella actuació.
L’excusa de la nova gira és la presentació del material de Fork in the Road, però l’artista és ben conscient del que espera el seu públic i va oferir tot el seu repertori clàssic amb només alguna inclusió del darrer treball.
El concert va tenir com a base el repertori més elèctric i rocker de Neil, tot i que li va dedicar també un tram a la vesant lírica i acústica del seu repertori. Juntament amb clàssics absoluts com Old Man, Down by the River, Cinnamon Girl, Heart of Gold o Rockin’ in the Free World, va incloure temes menys coneguts com Mansion on the Hill o Spirit Road. I la banda, on només havia un dels sis que no arribava als seixanta anys, va sonar tant jove, entusiasta i contundent com la que més.
M’agradaria poder-vos transmetre amb paraules el gaudi que ens va portar Neil dissabte, a mi i a molts més, però m’és molt difícil. Seria com explicar perquè la seva música m’emociona gairebé sempre, seria poder racionalitzar perquè les seves composicions toquen la fibra. El que si us puc dir és que amb ell em passa igual que amb El Único de la Fila: en disc està molt i molt bé; però infinitament pitjor de com és en directe. La seva habilitat com a guitarrista, quan la pots apreciar en viu, és impressionant.
Quan portes vint anys esperant un concert poden passar dues coses: l’experiència inoblidable o la decepció més cruel. Afortuadament, va ser el primer.
Salut i sort,
Ivan.
El premi Sant Jordi del 2001 és una novel·la que barreja moltes coses però no arriba enlloc.
No miris enrera, segona novel·la de David Castillo, és un thriller sentimental, amb pretesa càrrega ideològica, amb puntets eròtics, amb una mica de crònica generacional, amb una mica de retrat d’una certa Barcelona, però que acaba no aprofundint en res.
Les diverses trames que planteja són típiques i tòpiques. L’únic que se’n surt del corrent és mesclar-les totes alhora. I també el fet que l’humor i l’actitud del protagonista, vagi canviant de manera poc comprensible durant tota la novel·la. Si això li passa a un personatge, res a dir, però quan la narració és en primera persona afecta i molt a la pròpia estructura narrativa.
En definitiva, que no m’ha agradat gaire i que m’ha deixat amb ganes de llegir alguna cosa millor sobre aquells anarquistes del tardofranquisme.
Adient per consumir llargs viatges en metro. Contraindicat si demaneu obres ben acabades.
Salut i sort,
Ivan.
La segona temporada m’ha agradat més que la primera.
La sèrie es consolida com un drama amb molt d’humor negre, cap tendència a la llàgrima i molta sensibilitat.
Adient pels interessats en històries humanes i personatges creïbles. Contraindicat pels fans de l’estil Almodóvar.
A partir d’aquí, spoilers.
El personatge de David és potser el que ha evolucionat més durant la temporada. Partint d’una primera temporada on era antipàtic, acaba esdevenint el més sensat de tots i amb molts més matisos. En canvi, personatges que tenien molt de potencial, com el de la mare o la germana han tingut un munt de vivències però no els hem vist canviar gens, continuen comportant-se gairebé igual que al començament. I la nòmina de perduts s’ha incrementat de manera notòria: Nate i Keith estan plenament en aquesta categoria, igual que els germans Billy & Brenda, que podrien fundar una ONG per a psiquiatres sense feina.
M’ha sabut greu també que vagi perdent importància el personatge secundari del capellà, tot i que això ho compensa l’aparició de la rabina sexy. El que no m’han acabat d’enganxar són els que es relacionen amb la Claire, tant la Parker com el seu professor, els trobo personatges massa plans. I la trama de la floristeria trobo que també ha quedat esgotada.
Cara a la tercera temporada tinc l’esperança de perdre de vista a la família de Brenda (no hi ha per on agafar a cap d’ells) i trobo molt interessant l’augment de protagonisme que segurament tindrà la família de Federico, tot i que em fa por que es recolzin excessivament en els tòpics sobre els llatins. Em queda la gran incògnita de què passarà amb Keith.
I m’agradaria molt que augmentés el percentatge d’humor negre.
Salut i sort,
Ivan.
El darrer àlbum de Depeche Mode és una banalitat impròpia de la llegenda del grup.
La paraula que més em ve al cap després d’escoltar repetidament Sounds of the Universe és avorriment. No hi ha sorpreses, no hi ha idees noves, no hi ha divertiment.
Si que hi ha algunes cançons que no estan malament (Miles Away, In Sympathy), però abunden les discutibles (Peace, Spacewalker) i fins i tot les que molesten (In Chains, Come Back).
Adient per a fanàtics recalcitrants. Contraindicat en qualsevol altre cas.
Salut i sort,
Ivan.
-
Comentaris Recents
izu a The Remains of the Day (la… jose antonio el de G… a 10 + 1 plaers Francis black a 10 + 1 plaers francis black a This Is The One Ivan a This Is The One blogs
