Lo bloc

Avui s’inaugura Mirades Japoneses, tercera exposició que fa la Vio. Com que sóc poc imparcial provaré d’anar al gra i no enrollar-me com tinc costum.

Malauradament, són només vuit fotos les que es penjaran avui al Café Monty. Malauradament, perquè jo que he vist la sèrie complerta sé que falten un munt d’imatges que donen context i completen la visió (necessàriament reduïda) sobre un país fascinant. Però les vuit imatges que podeu veure són molt bones.

A Mirades Japoneses no veureu les imatges més tòpiques. Ni el manga, ni els frikis, ni les selves de neó. Si que veureu un parell de geishes, però ja veureu perquè hi surten. També apreciareu el verd que s’arrapa a un país conegut per la seva tecnologia i no per la seva vegetació exhuberant. I veureu cares i cossos, de persones orgulloses i tranquiles. I trobareu la bellesa en els llocs més insospitats.

La cita (hi ha cava i picadetes) és a les 19:30h. Dir-vos que al Monty (Riera de Sant Miquel, 29 -veieu el mapa al link), a banda de wi-fi de franc hi ha un pantalla panoràmica, que la fotógrafa espera que estigui apagada …

Adient si teniu ganes d’imaginar-vos un país llunyà. Contraindicat si necessiteu respostes immediates.

Salut i sort,
Ivan.

PS: per exprés desig de la Vio, no he inclós cap imatge de l’exposició abans de la inauguració.

Mai no és mal moment per a reivindicar una de les millors bandes de tots els temps. Han entregat alguns dels millors àlbums i de les millors cançons que he escoltat mai, amb The Wall al capdamunt de la meva llista particular de favorits. També són els responsables d’experiments dels quals el millor que es pot trobar és la gosadia d’haver-ho intentat, però qui no explora nous camins no descobreix res.

Del grapat d’obres mestres indiscutibles del seu repertori n’he escollit dues. La primera, Comfortably Numb, conté un solo de guitarra que ell sól ja és un tresor. David Gilmour és un dels que millor partit li han tret a la guitarra elèctrica. Curiositat: a la seva divertida novel·la Are You Experienced? William Sutcliffe escriu alguna cosa com els camps de la Índia són dissenyats per ser contemplats mentre escoltes Comfortably Numb. No li falta raó.

El segon, Wish You Were Here, és un cant a l’amistat i a la futilitat d’altres valors envers l’amistat. És de les peces que m’activen els llagrimals i em fan pensar, vulgui o no, en temps passats i amb gent a la que ja no veig tant sovint com m’agradaria. Aquest enregistrament és del concert Live 8 a Edimburgh, quan es van reunir per tocar després d’una enemistat de més de vint anys.

Si voleu fer un tastet ràpid per la seva trajectòria, el lloc més adient per començar és la seva web oficial.

Salut i sort,
Ivan.

M’he esperat a escriure sobre el tema fins que crec haver trobat el to exacte, sabent que alguna lectora em pot saltar a sobre. A veure si l’encerto.

D’entrada, que la meitat del Gobierno estigui format per senyores, hauria de ser la cosa més normal del món. La meitat de la població ho és (senyora, vull dir), i com que els ministres surten de la població, el més normal és que la meitat (aproximada) dels ministres siguin dones. Oi?

Doncs no. Els ministres els sel·lecciona el President del Govern d’entre els que creu més preparats i als que té més confiança, que acostumen a ser quadres del seu partit polític. Per tant, els ministres (en general, els càrrecs de confiança d’un govern) no seran representatius de la població, sinó de la militància del(s) partit(s) del govern. Fins aquí, tot bé?

El darrer cop que vaig fer una ullada a les estadístiques d’afiliació als diferents partits, el PSOE era líder destacat en presència femenina, que no arribava al 40% ni de lluny. Igual ara m’equivoco, però diria que per trobar bones ministres Zapatero ha hagut d’escarbar una mica més que si només hagués hagut de trobar bons ministres. Per una simple raó estadística, perquè parteixo de la base que el percetatge de "suficientment capacitats" és idèntic pel cas d’homes i de dones. És just que es descartin possibles bons ministres (homes) per tal de poder presumir de més possibles bones ministres (dones)? Sospito que la Chacón dirà que si, i que alguns companys seus socialistes diran que si però pensaran que és una putada per ells.

Perquè el que s’ha fet (a mi m’han de convèncer del contrari) és escollir persones tenint en compte el seu sexe. Precisament allò contrari al que es predica. Jo és que no li veig la gràcia a la discriminació positiva. I les dones tampoc li haurien de veure.

Perquè crec que algú hauria de dir que s’està posant al mateix sac a Magdalena Álvarez i a Donya MªTeresa Fernández de la Vega. I això és com comparar a Harpo Marx amb Robert de Niro, que tots dos són actors però no hi ha res a veure.

A mi no em fa res que la meitat del gabinet sigui femení, però el gest de Rodríguez Zapatero només ha servit (de moment) per a que Berlusconi hagi donat els italians l’enèssim motiu per avergonyir-se del seu Primer Ministre. Ma mare continuarà havent de fer tota la feina de casa; les meves amigues continuaran cobrant un 20% menys (amb sort!) de sou que els seus companys que fan la mateixa feina; les idees que es transmeten a les escoles, per televisió, etc., continuaran sent les mateixes; els empresaris continuaran pensant que una dona en segons quin càrrec comporta un parell de desavantatges; i una noia podrà presumir d’haver estat ministra amb només trenta-un anys, i d’un ministeri (Igualtat) amb el qual no es pot estar en desacord, perquè quedes com un carca i un masclista.

El que pot millorar, i molt, la vida de moltes dones d’aquest país és que es pugui treballar eficaçment i eficientment des de casa. Homes i dones. Això implica internet de banda ampla a cost baix i fiabilitat elevada. Implica noves cultures empresarials, noves organitzacions i noves estructures. Un sistema educatiu que premii prendre i cumplir responsabilitats. També facilitarà molt la conciliació familiar el fet que molts tràmits, tasques, reunions, etc., que s’han de fer avui dia presencialment es puguin resoldre de manera telemàtica. Tornem al punt anterior. Qui ho aconsegueixi, sigui home o dona, li haurà fet un gran servei al país.

Salut i sort,
Ivan.

Encara tinc pendent un article opinant sobre la paritat de dones al govern. I l’he hagut de tornar a deixar al calaix per la bestiesa que ha soltat la flamant Ministra d’Igualtat.

No és el primer cop que algú pateix un excés verbal intentant ser políticament correcte o graciós. Recordo un "jóvenas" de Carmen Romero que també va ser molt comentat. Però hi ha dos temes d’interès, més enllà de la pura anécdota, que parlen de la personalitat de la ministra.

El més important, el fet de no voler reconèixer l’error. Aquesta noia sap que sent dona i tant jove molts periodistes i polítics rivals aniran a per ella. Per tant, hauria d’anar pel món amb una actitud que afavorís que els altres no exagerin encara més les faltes que trobin. Encaparrar-se en el menyspreu a la Gramàtica, fins al punt d’inventar-se una excusa inverosímil, només porta al ridícul més espantós, com molt bé ha escrit en Joaquim Ibarz a La Vanguardia. I a més, la gent perdona els petits errors. Però no la supèrbia, que és pecat capital.

Però el primer va ser el jutjar un substantiu com "poc convenient" pel fet de ser masculí. Sembla ser que aquesta noia està incómoda sent una membre (vull dir una miembro en castellà) d’un partit polític, del Congreso, de la seva comunitat … Per a ser un membre com cal, li haurien de deixar ser miembra. M’imagino que per a estar ben cómoda rebutjarà asseure’s a un sillón, o un sofá, i preferirà una butaca o una silla. No sé si la reenginyeria lingüística arribarà a sol·licitar la feminització del genio (l’artístic, no el mal genio) o la masculinització de la discriminación, la soberbia o la estupidez. Aquells (i aquelles!) que demanen que els substantius genèrics deixin de tenir forma masculina haurien de prendre exemple de Franco, que no va prohibir pas els clavells, tot i que tots eren roigs. La realitat és tossuda i està per sobre de la interpretació ideològica que nosaltres en fem. L’idioma és de les poques coses ben democràtiques que hi ha a la societat. Per molt que els Llicienciats en Dret persisteixin en voler canviar-lo i voler canviar la societat a cops de llei, l’únic que provoca els canvis és el canvi de les mentalitats. L’educació, en femení.

Per últim, una nota sobre el ministeri que ocupa la Bibiana. Hi ha gent, com la diputada Lourdes Muñoz (per cert, companya meva a la FIB) que opina que el Ministerio de Igualdad és bona cosa perquè "necesitábamos más rango para impulsar las políticas de género de forma transversal". Jo discrepo: el que hauria d’haver és una sensibilització transversal pels temes d’igualtat de génere, medi ambient, protecció dels disminuïts físics o psíquics, i tants altres temes que haurien de considerar habitualment els polítics només interessats en les dades macro i els índexs de popularitat.

La senyora Aído, per cert, té un bloc: Amanece en Cádiz.

Salut i sort,
Ivan.

Feia un munt d’anys que la Dolly Parton no apareixia a les primeres planes de les revistes musicals. La darrera notícia que haviem tingut d’ella era l’extraordinari Trio que es va marcar amb la Linda Rondstadt i l’Emmylou Harris.

Durant aquest temps, gent com la Shania Twain i la Faith Hill han ocupat el seu tron al mercat del country-pop americà. Sòn mès joves, sòn atractives, li posen mès canya tant a l’estudi com a l’escenari i el mercat les identifica com a novetats. Dolly Parton sòna a Kenny Rogers, un nom del passat.

Backwoods Barbie no passarà pas a la història pel seu nou repertori. El conjunt és molt previsible i només he trobat destacables la jazzy The Lonesomes i la divertida versiò del Drive Me Crazy dels Fine Young Canivals. Les lletres continuen majoritàriament per la vena romàntica que sempre l’ha caracteritzada. No hi ha cap cançó dolenta, però sóna igual que el que feia fa vint anys. I clar, ara la Parton ja ha complert els 62 i ja no és tant creïble com a noieta engrescadora ni la seva veu arriba tant lluny.

Nogensmenys, la seva veu continua estant en una grandíssima forma. Dicció perfecta i amplíssima gamma de tonalitats són qualitats que no l’han abandonada. Dolly continua suavitzant les arestes amb el seu coll, sense ensucrar ni un milígram de més les cançons. Una lliçó per a les noves generacions de cantants.

En conjunt, un àlbum simplement agradable.

Adient per a classes musicals d’anglès. Contraindicat si esteu esperant sorpreses.

Salut i sort,
Ivan.

Us recomano llegir l’article Coches oficiales y emprendedores al bloc de l’Albert García Pujadas.

Ell es queixa que la Generalitat gasti un munt de diners en cotxes oficials. Com ell, molta gent. Gent que després d’expressar la seva indignació acostuma a acabar la conversa amb un resignat i encara més indignat total, tots fan el mateix.

Hi ha mecanismes de participació directa de la ciutadania al Parlament. Veieu la iniciativa legislativa popular a nivell espanyol, català, o les iniciatives que han arribat al Parlament.

Però la iniciativa popular és molt costosa de gestionar, és molt difícil de canalitzar i està enfocada a l’aprovació de lleis, no al control de l’executiu.

A la nostra democràcia li calen mecanismes més àgils per a permetre que el sentit comú ciutadà arribi als nuclis de govern, obrint així la finestra a aires més frescs i renovadors. I obrint-la també a l’amenaça dels Chikilicuatres de la política, cal dir-ho.

Salut i sort,
Ivan.

Llegeixo a El Periódico que l’Ajuntament de Barcelona està mirant quines opcions jurídiques té per a retirar del mercat un videojoc ambientat a Barcelona. Estem parlant de The Wheelman.

Joan Clos va ascendir a ministre, però es veu que a l’Ajuntament continua havent un forat negre intel·lectual …

Això, o que algú m’expliqui perquè està malament que tres empreses privades americanes facin servir la nostra ciutat com a decorat per a un producte d’entreteniment i cultural que pot ser vist per una amplíssima audiència. Afegim-li els rius de baba que van sortir del consistori barceloní amb el film de Woody Allen (perdona’m Senyor, per fer servir el teu nom per aquestes foteses) després d’haver posat una morterada de diners públics nostres (nostres vull dir recaptats de les nostres butxaques). La situació no pot ser més ridícula.

Segons la regidora d’Educació, el joc és contrari als valors que caracteritzen Barcelona. Es veu que a casa nostra no ens agraden films com El Padrino, Heat o Reservoir Dogs. I la gent no juga a Grand Theft Auto o The Getaway. O potser és que aquesta senyora pretén que aquí no hi ha robatoris, homicidis, ni la gent escup al carrer, i que Chikilicuatre era argentí…

Els números diuen que la indústria dels videojocs mou més diners i té més audiència que el cinema fet a Hollywood. Poca broma. Com a exemple pot valdre un títol molt semblant a The Wheelman, Grand Theft AutoIV, que ja ha tingut uns resultats espectaculars. I l’Ajuntament de Barcelona no vol sortir a la foto.

Si els nostres polítics haguessin nascut a Califòrnia, no haguessin permés que es rodés Bullit. Clar que potser llavors Google, Sun Microsystems o Hewlett-Packard estarien aquí, on som tant avançats, intel·ligents i oberts de ment.

Si us heu quedat amb més ganes de l’extraordinària banda sonora de Lalo Schifrin, passeu-vos per Borra el humo de tu frente.

Salut i sort,
Ivan.

A Basilea hi ha una goril·la femella que li ha posat banyes al seu goril·la mascle. M’entero dels detalls de la premsa del cor zoològica gràcies a El País.

No em posaré a teoritzar sobre si mascles o femelles són més promiscus, sobre la poligàmia (que és el que practiquen els goril·les), perquè no en sé gens ni de psicologia ni d’etologia, però si que apunto que aquest comportament és natural.

Que no l’ha inventat la humanitat, vaja. Per tant, les consideracions morals s’han de relativitzar.

Infidelitat sexual, naturalment. Altre temes, bastant diferents però complementaris, és la infidelitat personal, el trencament de confiança, l’engany i un munt de coses que hi ha al darrera d’anar-te’n al llit amb qui no tocava.

Salut i sort,
Ivan.

És extrany això de llegir una obra de teatre. El text queda despullat i t’apropes més al discurs de l’autor, alhora que perds la vivacitat i les connotacions que li donen els actors.

En el cas de David Mamet, del que a banda de veure en escena o en pantalla he llegit algunes obres, s’afegeix que el text és molt natural. Els diàlegs no són gens recargolats i reprodueixen fidelment la manera d’actuar dels nostres temps. I, tot i que l’acció d’aquesta obra representa que està localitzada fa una pila d’anys, els diàlegs són prou directes. Una mica més de subtilesa, per cert, no hagués estat de més.

Dos cops m’he quedat amb les ganes de veure el muntatge del Teatre Lliure. Ara encara em sap més greu. L’obra és alhora divertida i reflexiva. Apunta cap a temes obvis (l’homosexualitat, les relacions estables de parella) i cap a d’altres (lluita de classes, hipocresia com a eina social, l’afany per diferenciar-se) sempre presents a la sempre interessant obra de Mamet.

Adient pels que us agradi la ironia. Contraindicat si no aprecieu l’esgrima verbal.

Jo és que sóc molt fan del David Mamet.

Salut i sort,
Ivan.

Algun ampostí ha fet aquesta presentació que a mi m’ha arribat per correu electrònic.

Salut i sort,
Ivan.