Mon pare de sempre ha tingut cactus a casa, perquè li agraden i perquè són fàcils de mantenir.

Però, l’interès per aquest tipus de jardineria no li arriba fins a saber quina espècie és la que té a la seva terrassa. Com podeu veure les flors són molt maques, i també efímeres: floreixen només durant un dia, i no ho fan pas sovint, només en moments de molta calor o d’un augment molt pronunciat de temperatura, com hem tingut aquesta setmana passada.

Si algú de vosaltres sap com es diu aquest cactus o la seva flor, esteu formalment convidats a un cafè o una cervesa, com preferiu.

Salut i sort,
Ivan.

I qui fa trampes per a guanyar un congrès regional d’un partit, les pot fer per a ser el candidat a la presidència d’un govern, i les pot fer per a que els seus amics guanyin més diners. Perquè aquests amics saben el què ha fet abans i no convé que s’enfadin. Perquè és un trampós.

Ara el que cal saber és, no només si al PP de Balears volen escollir un trampós per a dirigir-los, que també, sinó si estan disposats a compartir la intimitat i l’esforç de la lluita política amb tramposos. I això diu molt de la gent.

Malauradament, de tramposos n’hi ha a totes bandes i a cap banda no volen ser els primers en treure-se’ls de sobre.

Bola extra: curiosos els contactes dels quadres del PP. També podia haver estat que s’afiliessin al partit de forma massiva els treballadors d’una correduria d’assegurances, d’un taller mecànic o d’una agència immobiliària. Però potser no hagués estat notícia. O potser és que el canvi de model productiu del país … millor deixem-ho.

Salut i sort,
Ivan.

Si li doneu una oportunitat trobareu onze cançons molt ben cantades i millor embolicades. Un àlbum dolç amb un aire lànguid que convida al relaxament i una actualització de gèneres passats. Hi ha moments en que trobem rock o folk, però n’hi ha molts en que sembla que estiguem escoltant la banda sonora d’un film dels 50, només falta que entrin Bogart i Bacall per la porta i demanin un parell de Martinis.

Adient per acompanyar un sopar romàntic. Contraindicat si heu d’entretenir adolescents inquiets.

Salut i sort,
Ivan.

Tenim una història romàntica protagonitzada per gent jove (els personatges més que els actors), on el riure apareix només ocasionalment però el somriure t’acompanya durant tota la cinta. Diàleg, diàleg i més diàleg. Situacions quotidianes, versemblants, perfectament reconeixibles. Ànimes que es despullen a la pantalla i que et fan pensar en què fas i què fa la gent. Ja us ho he dit, en dues paraules: Éric Rohmer.

Deixant de banda el petit detall que vaig sortir del cinema volent atonyinar les dues noies protagonistes (la bleda i l’estúpida) el film em va agradar moltíssim. És clar perquè m’agrada Rohmer, que encara és més radical que Woody Allen en la seva proposta. Aquí no trobareu acudits enginyosos ni tocs fantàstics ni tampoc la Scarlett, només enginy intel·lectual: idees i sentiments.

Adient per a organitzar una bona tertúlia. Contraindicat si sou fans de Chuck Norris.

Salut i sort,
Ivan.

Homeland està basada en una sèrie israeliana, un origen d’on crec molt més probable la premisa argumental: un presoner de guerra torna a casa convertit en un cavall de Troia. O no. Amb aquesta història la indústria audiovisual americana podia haver perpetrat qualsevol disbarat on apareguessin Bruce Willis o Mark Wahlberg, però aquest cop ha hagut sort.

Homeland és lenta i trepidant. Exaspera veure passar el temps mica en mica, sabent que allà dins hi ha un munt de novetats que estan passant. Homeland és íntima i global alhora. Parla de les persones, i en parla de ben a prop, i parla de problemes d’abast mundial. A Homeland es succeeixen les converses a crits amb els diàlegs xiuxiuejats. La capçalera és a ritme de jazz, igual que la narració dels fets. En definitiva, Homeland sembla real com la vida.

I si Homeland és tant viva ho és en una grandíssima part per uns actors impressionants. La Claire Danes simplement se’n surt, interpretant dues persones en un mateix rol de manera més que convincent; Damian Lewis afegeix nous matisos a l’adjectiu inquietant; David Harewood acollona de dolent i maquiavèlic que sembla; Amy Hargreaves és impagable donant el contrapunt humà a tot el món de l’espionatge; Morena Baccarin està perfecta en un paper absolutament ambigu; i un irreconeixible Mandi Patinkin és el mentor perfecte i el perfecte mentor (personatge). I tots ells envoltats d’un núvol de secundaris impressionant.

Finalment, un comentari sobre el to ideològic. Molt més neutre del que hom espera d’una empresa estadounidenca que crea opinió i factura un munt de diners, nedant i guardant la roba amb tota correcció política, suggerint arguments per a tots els gustos i no confirmant-ne cap. Al cap i a la fi, el seu és un producte d’entreteniment.

Ja friso esperant la segona temporada de Homeland.

Adient per a amants d’intrigues, conspiracions i trames geopolítiques. Contraindicada si no voleu haver d’estar concentrats durant dotze episodis d’una hora.

Salut i sort,
Ivan.

Vae Victis és un latinajo que serveix per donar-li nom a la sèrie de quinze volums que amb guió de Simon Rocca i ilustracions de Jean-Yves Mitton dramatitzen la Guerra de les Gàl·lies. El punt de vista és el d’un personatge fictici, una noia anomenada Àmbar o Boadicae, que correspondria a la mare de la històrica reina Budicca. Personatges històrics i imaginaris es van relacionant durant tot el relat.

Malauradament, aquesta elecció de protagnista (ai, la correcció política!) provoca que el guió sigui molt fluix, o millor dit, molt poc creïble. No és que no haguessin reines poderoses a aquella època, però les que ho eren només els feien cas a la cort. En canvi, a l’heroïna de Vae Victis! la respecten, la valoren i s’enamoren d’ella en les més diverses situacions i gent que, diguem-ne, no és gens sospitosa de manca de masclisme.

Afegiu-li un parell de debilitats inimaginables en Juli Cèsar, el paper fonamental de l’amor romàntic a una història situada abans de Crist, i alguns altres petits disbarats, i ja teniu una història malaguanyada. Si en lloc de la Gàl·lia haguessin situat la història a un regne imaginari (à la Tolkien) la cosa s’aguantaria molt millor. Però el problema de fons és que a la trena de trames de Vae Victis! li manca equilibri. Hi ha volums en que domina la narració de les campanyes bèliques, n’hi ha que són històries d’aventures o amb un cert misteri, i d’altres del génere romàntic, però cap no acaba de lligar.

La part gràfica, en canvi, excel·leix. Detalls i rostres apareixen en tot el seu esplendor i si manquessin els diàlegs moltes escenes es podrien entendre només per les expressions facials. I hi ha un munt de vinyetes espectaculars, mostrant paissatges, desplegaments de tropes o grans batalles.

Adient pels admiradors del génere d’espasa i aventura. Contraindicat si heu llegit els Diaris de la Conquesta de les Gàl·lies.
Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.

Ja que no podia ser James Bond, el Tom Cruise va decidir ser Ethan Hunt i està tenint un èxit indiscutible amb la franquícia de Mission Impossible. Envoltat de gent tant solvent com Brad Bird i J.J. Abrams en aquesta quarta entrega de la sèrie ha construit un film d’acció pràcticament immaculat. Persecucions, baralles, exhibicions tecnològiques, efectes visuals superlatius, tocs d’humor ben escollits i un parell de noies espectaculars. El que hom podia esperar, molt ben plantat.

Si per alguna banda peta Mission Impossible: Ghost Protocol és al parell d’escenes on hi ha la part de drama humà. Ni els actors són prou àgils per canviar de registre, ni els guionistes han sabut ser mínimament originals. Quan una pel·lícula és una concatenació d’esquemes, al final acaba fent-se previsible. També, hi ha una baula de la trama què és hilarantment ridícula, però això també li passa a James Bond, oi?

Adient per a passar una bona tarda. Contraindicat si patiu vertigen.

Salut i sort,
Ivan.

I el producte que entrega no està gens malament. Hi ha caçons més ballables i rítmiques i també el grapat habitual de balades. Falta, però, un single definitiu que arrossegui la gent a la botiga o a la pista de ball.

Adient per animar l’ànim una estona. Contraindicat si demaneu emocions intenses.

Salut i sort,
Ivan.

I també, com deia el Francis, la ideologia que pot tenir és indiferent: tant de mal ha fet ell com els d’Al Qaeda que ell diu que combat ( i, alhora, admira professionalment).

Arriba un punt en que les paraules no són suficients. Espero que el condemnin com un assassí perfectament conscient del que estava fent.

Salut i sort,
Ivan.

Evidentment, els que no són culpables d’haver fet pressupostos amb dèficit, els que no hem aprovat peticions de crèdits de difícil devolució, els que no hem gestionat malament bancs i caixes d’estalvi, no podem demanar perdó per aquests fets i hem d’afrontar les corresponents responsabilitats. Això es desprèn de l’actuació governamental en matèria d’estalviar recursos per a uns i aprovar ajuts per a d’altres.

A la vida és molt important saber qui tens al teu costat i qui tens enfront. Preneu nota.

Salut i sort,
Ivan.

Una de les primeres obres mestres del geni peruà, en la que ja podem trobar algunes de les constants que acompanyaran les seves novel·les encara mig segle després. A La casa verde apareixen el conflicte entre la població civilitzada i la indígena, els dilemes i triangles amorosos, la lleialtat i la dignitat com a motors de conducta, la permisivitat amb els vicis de cintura cap abaix, la condemna amb els vicis de cintura cap a dalt, i una bateria de personatges colpidora més enllà de les pàgines.

I l’estil també és ben definit. Vargas Llosa exigeix tribut de paciència, desordenant la narració d’una manera que obliga a una lectura atenta, que reconegui els personatges al cap de quaranta pàgines, intercal·lant quatre línies argumentals en quatre moments diferents, que finalment es revelen complementàries i encaixen mil·limètricament. Les frases són contundents però meloses, una línia crida a la següent i la narració, arrossegada per la potència dels personatges, especialment els femenins, esdevé un torrent inabastable.

A una novel·la on es descriuen maldat, crueltat i poca-vergonyisme (sic) sense fons, trobem molta joia de viure i una reivindicació del carpe diem, del voler aprofitar la vida fins el darrer glop. I la dignitat del que resisteix sabent que té la batalla perduda.

Adient pels que estan disposats a arribar al final del llibre i demanar-se com continuaria la història en una segona part. Contraindicat pels puritans, racistes i gent que jutja els artistes per la seva ideologia.

Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.

I és que no paro de trobar, a blocs, a les edicions digitals de diaris generalistes, a còmics, i la veritat, em toca molt els dallonses.

Rebelar té el sentit d’oferir resistència, de sublevar-se. Mentre que revelar el té d’oferir un coneixement nou, ja sigui una informació o, cada cop menys, una imatge impresa a un suport fotogràfic.

En català no trobo tant aquesta falta ortogràfica, potser perquè rebel·lar-se (refusar obediència a una autoritat legítima) és més diferent ortogràficament a revelar.

Per cert, a SoftCatalà, a més del traductor, també tenen un bon corrector.

I ja posats: jo creia que bajenada estava ben dit, però no ho trobo al diccionari. Algú em pot revelar el meu error?

Salut i sort,
Ivan.

Doncs aquí tenim un film que és molt bo. Primer que res, perquè té un guió potent, on van apareixent totes les constants dels còmics de superherois: la fragilitat de les vides privades i l’excepcionalitat què fa que els personatges siguin súpers; les baralles espectaculars; els personatges marcadíssims i arquetípics (la majoria dels dolents) i els més complexes (els bons, és clar). Tot el que passa té una raó i tots els personatges actuen de manera conseqüent.

El director i alhora guionista Matthew Vaughn li ha donat a més un ritme viu però no frenètic. Les diferents intrigues es mouen d’una manera perfecta cap a les seves resolucions i tot acaba encaixant. I els efectes especials estan, aquest cop si, al servei del que es vol explicar i no són l’objectiu principal del film.

I és que, com a totes les bones pel·lícules, hi ha dobles lectures: revenja, desig de ser diferent, necessitat d’autorealització, por al desconegut, ànsia de poder per si mateix, generositat, lleialtat al deure. Res que no haguem vist un munt de vegades, però molt ben presentat i d’una manera molt engrescadora. I la deliciosa ucronia de barrejar un còmic de superherois amb fets històrics i mítics, és clar.

Finalment, les interpretacions són superlatives. X Men: First Class és una pel·lícula de personatges i els actors cumpleixen amb escreix, començant per Kevin Bacon, que composa un dolent deliciós, seguint per January Jones i Jennifer Lawrence que sembla que parlin amb els ulls, un James McAvoy que guanya la comparació amb Patrick Stewart, i acabant amb un Michael Fassbender que lliura un dolent encara millor que el de Bacon. Nota afegida al cameo estelar del gran Michael Ironside.

Adient pels que busquen entreteniment amb substància. Contraindicada pels fanàtics del realisme.

Salut i sort,
Ivan.

Actualització: moltes gràcies al Jordi pels comentaris ortogràfics!

LLEI DE REFORMA DEL CONGRÉS DE 2011 (esmena de la Constitució)

1. Els diputats seran assalariats només durant el seu mandat. I no tindrà jubilació només pel sol fet d’haver exerici mandat.
2. Els diputats contribuiran a la Seguretat Social com tothom. El fons de jubilació del Congrès passarà al règim vigent de la Seguretat Social. Els diputats participaran dels beneficis dins del règim de la Seguretat Social exactament igual que la resta de ciutadans. Els fons de jubiliació no es pot fer servir per cap altra finalitat que no sigui aquesta.
3. Els diputats han de pagar el seu pla de jubiliació, com tota la resta de ciutadans.
4. Els diputats deixaran de votar el seu propi augment salarial.
5. Els diputats deixaran la seva assegurança actual de salut i participaran del mateix sistema de salut que la resta de ciutadans.
6. Els diputats han de complir les mateixes lleis que la resta de ciutadans i estar subjectes, a responsabilitats civils i penals, en l’exercici de la seva activitat política.
7. Els diputats han de servir a les cambres, no fer carrera. per tant, al complir el mandat (màxim 2 legislatures) cap a casa i a buscar feina.
8. S’eliminen els salaris vitalicis.

Ara és l’hora de les RETALLADES DEL POBLE. Si estàs d’acord, reenvio a 20 dels teus contactes i demana’ls que mantinguin aquest missatge circulant. Junts podrem.

Algunes preguntes:

• Qui determinarà el sou dels diputats? Per extensió, dels càrrecs polítics de les administracions?
• Si un ciutadà té el dret de contractar una mútua sanitària, per què no ho pot fer un diputat?
• Com protegim la independència d’un diputat? A banda de la temptació d’acceptar suborns, també hi ha el perill que la policia o els jutges li engeguin un procés civil o penal igual que ha passat amb cert jutge i ex-diputat socialista, per motius polítics.

El problema, em temo, és molt més profund i simple. Tenim uns diputats tant maldestres que no han dubtat en exigir sacrificis al poble mentre ells rebutjaven sacrificar ni les engrunes. I ho han fet públicament a l’era de la televisió en els mòbils, twitter i facebook.

El problema és que tenim un sistema polític, consagrat a la Constitución, que consagra els partits polítics com a actors principals, sense demanar els partits cap garantia de bon govern. Això gairebé garantitza que els qui arribin als llocs polítics rellevants, o com diria Alfonso Guerra “los que salen en la foto”, siguin els aparatchik i no els millors.

Salut i sort,

Ivan.

Però error greu perquè, després d’haver declarat que no podia dormir pensant en l’atur juvenil, ningú no s’empassa que el metge li receptés a Don Joan Carles una cacera africana per alleugerir l’estrès. Tot plegat queda com poc sincer, poc sensible als compatriotes (que no súbdits) que ara mateix patim la crisi, i aquestes són qualitats que s’exigeixen avui en dia als polítics, car difícilment les trobarem.

Però, que ningú no s’equivoqui. Això és una gota, mentre que hi ha tot un barril d’aigua bruta, molt bruta, que li està esclatant al Rei a Mallorca. Curiós també que la indignació esclati per una anècdota i no per una trama de corrupció. Tornem a parlar sobre els valors del país?

De totes formes, entenc que l’afectat és qui ocupa el càrrec actualment i no la institució. Tot i que ara tot són cops, a la que els ànims es calmin una mica (hagi una gran notícia futbolera, per exemple) tothom veurà els avantatges de no rebentar una de les institucions que fins ara rebien millor valoració, tant perquè les altres (Justícia, parlaments, governs, partits polítics) no tenen gaire defensa, com per la por a l’alternativa: la III República presidida per Aznar.

Comentari musical de fa una pila d’anys: quan Ritchie Blackmore va inventar el speed metal amb Kill the King. Grans Rainbow i que Cozy Powell i Ronnie James Dio siguin bé al cel.

Salut i sort,
Ivan.

Però és que escriure, que m’agrada molt, també em costa. Em demana una serenitat que darrerament em costa molt de trobar. No és tant que falti el temps, com que falti temps de qualitat, crec que ja ho havia comentat un altre cop i no ho tornaria a escriure si no fos per un altre tema.

Hi ha la corrent d’opinió que internet ens farà lliures. Que amb les xarxes socials i les facilitats tecnològiques que ara tenim per a difondre les nostres opinions o per a ensenyar els fets que tenim a la vora, el poble unit vencerà les mentides dels actors que dominen el mercat de la comunicació.

Foteses.

Evidentment que les facilitats tècniques ajudaran, però no és l’arma, és el soldat. Cal gent amb voluntat i hàbil tècnicament (saber escriure, saber emprar un bloc, etc.) que generi els continguts que poden revelar la veritat als que no saben, si. Però també cal que molts estiguin en disposició de tenir l’epifania social i política: que tinguen l’interès per a llegir aquells continguts en lloc de mirar el partit del Barça, que tinguin l’aptitud per entendre la significació del que llegeixen i que posseeixin la voluntat de transmetre aquest nou coneixement. Si creieu que tot això és trivial, mireu els comentaris a qualsevol notícia a qualsevol diari generalista.

Tot això només ens ho pot donar l’educació. La bona educació, que diria Almodóvar. Però ja fa molts anys que va morir Rousseau i que prou que he llegit Chomsky per a entendre per què, si això és tant evident que ho entèn un tanoca com jo, precisament una de les primeres coses que sempre retallen els polítics, és el pressupost d’educació.

Salut i sort,

Ivan

Resulta que Coca-Cola introdueix una nova ampolla, que visualment és idèntica a la de plàstic de mig litre a la que ja estàvem acostumats però que en la seva producció només té un 70% de derivats d’hidrocarburs i el 30% restant està fet a base de residus d’origen vegetal. I com que tot el plàstic utilitzat és PET, l’ampolla és 100% reciclable.

De fet, la introducció va començar al 2009, però ara és quan s’engega a Espanya, començant per la meseta.

De Coca-Cola sempre he admirat la seva estratègia de comunicació. De sempre, la seva publicitat m’ha semblat brillant, i diferent. Tant aviat com l’esport va esdevenir un lloc on promocionar-se, es van apuntar i ho van fer recolzant no equips concrets sinó esdeveniments. Potser veureu anuncis de Coca-Cola al Camp Nou, però no veureu equips amb el logo de la marca, de la manera que Pepsi va patrocinar Boca, posem per cas. I quan els gurús van parir el concepte de responsabilitat social corporativa, els d’Atlanta van trigar cinc minuts en decidir que s’havien d’implicar fins el coll en ser (o semblar, què a la televisió és el mateix) els més responsables.

He rebut en aquesta promoció una ampolla del refresc i unes notes que expliquen el compromís amb la sostenibilitat de l’empresa i que el pla és que en un futur ”proper” tota l’ampolla sigui de residus vegetals. No dubto que la introducció d’aquestes ampolles PlantBottle també deu reduir despeses i tenir altres beneficis, que són la finalitat legítima de les empreses, però em sembla molt bé que si a més s’aconsegueixen sense crear o augmentar externalitats nocives com la contaminació una empresa hi pugui presumir.

Salut i sort,
Ivan.

La cançó sobre l’amistat i el viatge compartit què és la vida, encara que de vegades els camins es separen durant un temps. Sempre que l’escolto, recordo el meu amic Enric.

Igual preferiu aquesta versió acústica del David Gilmour, la del darrer cop que la banda es va reunir, o bé escoltar l’àlbum Wish You Were Here sencer de Pink Floyd.

Salut i sort,
Ivan.