War Photographer és un recorregut per la trajectòria del fotògraf Jim Nachtwey, fotògraf de guerra, periodista gràfic i personatge interessant. No és una biografia, no és un making of del seu treball, no és una entrevista, però és totes aquestes coses juntes i una mica més.

El documental mostra les inquietuds i les motivacions d’un dels fotògrafs més coneguts i premiats en el camp del fotoperiodisme. No és un retrat gens complaent, sorgeixen les qüestions sobre l’ètica del seu comportament i hi ha moments en que sembla que el documentalista (o només era la meva interpretació?) dubta de la cordura de Jim Nachtwey.

War Photographer, alhora que ensenya com treballa Nachtwey també mostra allò que ell fotografia: guerra, dolor, pobresa, gana. Ho fa amb la mateixa cruesa que les fotografies de James Nachtwey, sense afegir-li ni sentimentalisme ni cinisme. Com en les bones fotografies, l’espectador té plena capacitat per jutjar el que veu.

Sorprenentment, Jim Nachtwey aconsegueix no només retratar escenes colpidores sinó molts cops a més construir images d’extraordinària i evocadora bellesa. Sorprenentment, per l’entorn en que es mou. War Photographer dóna l’oportunitat a més de descobrir que abans dels mags del Photoshop hi havia (encara hi ha) els mags de la sala de revelat.

War Photographer és un dels tres documentals que Christian Frei ha rodat per la revista Geo. M’apunto de seguida els altres dos perquè no és gens senzill trobar un documental tant apassionat i mesurat sobre un tema tant delicat. Aquí hi ha molt de talent i molta sensibilitat.

Adient per a entendre les complexitats d’una professió intuïda però poc coneguda realment. Contraindicat per a ments simples o cors dèbils.

Salut i sort,
Ivan.

Aquest enregistrament de Bruce ofereix una dotzena de cançons que no assoleix el nivell d’excel·lència que acostumava donar fa uns anys, però que tampoc no constitueix cap taca en la seva reputació. Simplement no sempre és possible construir un gran àlbum i Springsteen ha preferit publicar-ne un de decent abans que no guardar-se’l i veure com al cap d’un temps esdevenia un bootleg molt apreciat.

No hi ha grans sorpreses ni novetats. A Good Eye m’ha semblat detectar una vena metal que no li surt gaire sovint; i a Queen of the Supermarket m’he trobat per un moment recordant els arranjaments de Meat Loaf. A banda d’això m’han agradat especialment Tomorrow Never Knows (de la que Mark Knopfler faria una gran versió), les intenses What Love Can Do i Life Itself, i la reflexiva The Wrestler.

Quanta gent pagaria per patir la mala forma de Bruce!

Adient per gaudir d’una bona estona amb rock sense pretensions. Contraindicat si no sou fans de l’estil Springsteen.

Salut i sort,
Ivan.

I em penso que el que tenia el cap quan va engegar aquest darrer projecte no era la novel·la en si, sinó el posterior guió cinematogràfic. Hi ha un munt de situacions, escenes i descripcions que són totalment visuals. M’imagino perfectament el muntatge final, les caracteritzacions i els escenaris.

Latitudes piratas és excel·lent en el seu plantejament i presentació, però perd pistonada a mesura que avança. Hi ha un parell de punts negres a la trama i una resolució massa ràpida. Amb trempera i que s’escau a l’expectativa creada, però que no respon al mateix talent que ha parit la història. És possible que l’acabés un negre, però en qualsevol cas millor que el que va fer servir l’Ana Rosa Quintana.

El resultat és engrescador i divertit, sense més aspiracions, t’acabes Latitudes piratas en un tres i no res, però sempre ens quedarà el regust amarg de saber que va ser un projecte inacabat del Michael Crichton. I com diu el meu amic Jordi, el del helecho, t’oblides d’ella ràpidament, també.

Friso per veure la pel·lícula, si és que Spielberg l’acaba fent. Segur que serà molt millor que les decebedores seqüeles de Pirates of the Caribbean.

Adient per gaudir despreocupadament de la literatura. Contraindicada pels puritans.

Salut i sort,
Ivan.

Els Lady Antebellum són els darrers en transitar per un camí tan mestís com poc original, convocant tots els que enyoren els millors temps de la Shania Twain i el Garth Brooks. I la indústria ho cel·lebra atorgant un Grammy a millor àlbum de l’any que és tant un premi a un Need You Now indiscutiblement bo com el reconeixement d’una època magra en bona música.

No espereu cap mena de sorpresa, cap aportació excepcional o innovadora, però tampoc no us castigaran amb res infumable. Són també una prova més de la inacabable influència de Bruce Springsteen sobre la música americana i els seus cantants.

Adient per a passar una estona agradable. Contraindicat si les balades o l’ús indiscriminat de l’adjectiu “american” us provoquen urticària.

Salut i sort,
Ivan.

D’entrada jo no veia clara l’operació de traslladar un còmic tant i tant inversemblant com Thor al cinema. El paper, i més quan el dibuix és en blanc i negre, li dóna ample marge a la imaginació per a poder emplenar la distància entre la fantasia que proposen els guionistes i la realitat en que es situa l’acció. Però al cinema has de mostrar imatges realistes i sense caure en el ridícul.

Però quan vaig saber que el Kenneth Branagh comandava el projecte vaig veure el cel. L’èpica d’Henry V, la grandiloqüència d’Otel·lo, la sensibilitat de Peter’s Friends, el sentit de la intriga a Dead Again, i sempre magnífiques interpretacions… Res de res.

Thor té uns quants efectes visuals que fan patxoca però que tampoc no justifiquen el preu de l’entrada. La realitat paral·lela és massa freda, estereotipada i poc matisada ni explicada. La trama és simple, arquetípica i totalment previsible. I no hi ha cap línea de diàleg ni cap escena en les que actors tant solvents com Natalie Portman, Stellan Skarsgaard o Anthony Hopkins puguin treure un mínim de suc. Per a decebre, fins i tot puc dir que es desaprofita l’explotació sexual del cos del marit d’Elsa Pataki. No apareixen ni el romanticisme ni el sentit de l’humor, i l’acció només amb compta-gotes.

Hi ha bones notícies? Un parell d’escenes d’acció (tampoc res de l’altre món) i un altre preview del que pot ser The Avengers. De moment amb l’agent de SHIELD estan construint un personatge deliciós, però també em fa por què pot sortir amb l’exageració de Thor i l’histrionisme de Robert Downey Jr.

Adient per a entretenir la sobretaula d’un diumenge. Contraindicat per a qualsevol interessat en el misticisme escandinau.

Salut i sort,
Ivan.

Durant déu anys els The Unfinished Sympathy m’han semblat el millor del rock espanyol i probablement del millor també a nivell mundial. També cal dir que són temps molt dolents pel génere, però em costa recordar bandes amb cinc àlbums notables en la darrera década.

Dos diumenges seguits enyorant bandes dissoltes. Uf! Clar que millor això que no confiar en les novetats que poden aportar les ressurreccions dels Van Halen originals o els Black Sabbath de l’estrella dels realities Ozzy Osbourne…

Salut i sort,
Ivan.

Las pinturas desaparecidas explica una petita història com a recurs per a explicar una gran història, la del gran robatori d’obres d’art que van perpetrar els nazis… i més gent.

Andriesse Gauke es recolza en les claus del génere negre per a desenvolupar aquesta trama. Però, li falta molt de ritme en l’exposició de la informació. La novel·la esdevé apassionant per la trama, però no pas per la narració, que m’ha resultat excessivament plana i lineal. És possible que el responsable no sigui l’autor, sinó el traductor al castellà, però en qualsevol cas m’ha quedat la idea que si Las pinturas desaparecidas hagués tingut una estructura un pél més sofisticada, amb monólegs interiors, salts en el temps i alguna escena més dinàmica, el resultat hagués estat molt més impactant.

A més, el final de Las pinturas desaparecidas deixa oberts un parell de forats menors, d’aquests que es poden emplenar al davant d’un bon cafè amb d’altres lectors, i un ús molt simple de recursos argumentals que ja han aparegut a moltes altres obres, literàries i cinematogràfiques, sobre el Tercer Reich. M’ha agradat llegir-la, però no buscaré altres obres de l’autor.

Adient per a reflexionar sobre el sentit de la Justícia. Contraindicat pels qui veuen els conflictes en blanc i negre.

Salut i sort,
Ivan.

Són tretze les cançons que formen aquest The Big To-Do, i en elles predomina clarament el rock. Si anteriorment m’havien cridat l’atenció per la revitalització del country, amb aquest àlbum els Drive-By Truckers han canviat de vorera i han parit un conjunt molt vital però que poc té a veure amb el génere que els va donar fama inicial.

Superada la primera sorpresa, The Big To-Do ens planta al davant d’una bona col·lecció de cançons, poques sorpreses però molt poques decepcions. És un disc que s’escolta bé i acompanya millor. Vivim temps molt decebedors pels que estimem el rock, un bon àlbum del génere no és com per deixar-lo passar.

Adient per a donar-te canya quan estàs fent alguna feina repetitiva. Contraindicat pels alèrgics a la guitarra elèctrica.

Salut i sort,
Ivan.

Partint del plantejament clàssic del western, els bons que estan contra la paret s’enfronten als dolents molt més poderosos, Howard Hawks va construir una història amb un encant demoledor. Rio Bravo té un guió on apareixen tots els personatges de l’auca amb tota la col·lecció de tòpics, però els pinta amb amor i prou matisos com per a que els estimem fins la medula: l’heroi (naturalment, John Wayne), l’amic necessitat (Dean Martin), l’amic lleial (Ward Bond), el rebel bo (Ricky Nelson), el vell rondinaire (Walter Brennan), la poca-vergonya però bona (Angie Dickinson), el contrapunt còmic (Carlos y Consuelo) i els dolents dolentíssims (el tanoca i l’intel·ligent).

Un cop aconseguit un repartiment on tothom troba algú amb qui identificar-se, es combinen la trama principal amb tres o quatre que li donen color als personatges i ja tens el best seller. Si a més figura un cantant de moda al que li ofereixes un número musical, l’èxit és inevitable.

Però no tots els èxits esdevenen llegendes. Cal no només l’excel·lència, sinó la màgia. La seducció. L’èpica. L’humor i la tendresa. Calen interpretacions magistrals, al dente. I aquell punt només a l’abast dels grans directors, no passar-se ni un pèl en cap direcció, saber-se quedar al cim, farcint d’escenes inoblidables un film de més de dues hores, puntejant amb comèdia una cinta amb una tensió dramàtica molt alta i integrant estrelles consagradíssimes en personatges que es mouen de manera natural en el fluix narratiu, fent que veiem com passa la història de Chance al davant nostre, no una pel·lícula on John Wayne fa de sheriff.

De fet, els guionistes Jules Furtham i Leigh Brackett eren tant bons que per a cada gir se’ls acudien vàries opcions. Així és com el mateix Howard Hawks va rodar un remake també sensacional (El Dorado) i una magnífica pel·lícula ambientada a la Guerra de Secesió (Rio Lobo).

I si a més comences amb una seqüència inicial absolutament perfecta, possiblement els millors cinc minuts de la història del setè art, cinema mut amb diàlegs parlats amb els ulls, llavors ja t’has guanyat el cel.

Adient. Contraindicada pels que creuen que saben anglès. Stumpy és l’examen definitiu.

Salut i sort,
Ivan.

Va para largo y tampoco me sale lo de hacer un comentario largo y estructurado, cuando pienso algo luego me da palo escribirlo, los post son sin pensar, así salen de chungos.

Això li ho he llegit a un dels meus blocaires de referència (que si ho autoritza diré qui és) contestant una petició de crítica d’un llibre. Em fa pensar sobre una d’aquestes foteses ja sabudes i que en tornem un cop i un altre. Per a què, com, per a qui escrivim un bloc? I en concret, sobre la manera de fer una crítica sobre, per exemple, un llibre.

Jo quan escric gasto més paraules de les que calen. És així, no hi ha volta. M’he d’esforçar molt per anar directe a barraca. En canvi, quan escric en mode professional és a l’inrevés. Als exàmens sempre em deien que m’havia d’allargar més, no fer-ho tant condensat.

Al cap i a la fi, la manera d’escriure també parla de l’autor, no només el contingut. En un bloc personal com és Lo Bloc no em semblaria lògic aparentar el que no sóc. Ja aparento prou que n’entenc de llibres o música, no?

Al final, es tracta de compartir experiències. La meva manera de compartir-les és pensar-me el que diré i llavors dir-ho d’una manera que quan em llegeixi no senti vergonya. I prou.

I em penso que m’ha sortit el que el meu conegut diria què és un article chungo.
Salut i sort,
Ivan.

Algunes de les que més m’agraden són aquestes:

• El loco de la calle, a una actuació per a Televisa amb un playback tant descarat com hortera.
• La piedra redonda, una de les meves favorites.
• Dios de la lluvia, tot i que també podia haver inclós Sara.
• Lapiz y tinta; o Aviones plateados.

Em va saber molt greu no poder-els dir adéu en un concert de comiat.

Salut i sort,
Ivan.

Noi coneix noia, multiplicat per quatre, i només hi ha dues noies. I li afegeixes el glamour de l’alta societat, els rics i elegants. I el vesteixes amb l’elegància personificada, Katharine Hepburn i Cary Grant. I poses enmig a la versió hollywoodenca de l’home corrent per antonomàsia (James Stewart, amb permís del Walter Matthau) per a que l’espectador estigui enmig de tot el sarau, a primera fila per a veure totes les entremaliadures, malifetes i dolenteries que perpetraran els que tenen més fàcil passar per l’ull d’una agulla que entrar al cel. Ningú no es pot resistir a aquest argument, i aquests personatges.

I molt menys quan el projecte cau en mans de Joseph L. Mankiewicz com a productor i George Cukor com a director. Partint de la base de l’obra de teatre amb que la Hepburn va triomfar a Broadway, van parir la que per a molts és la comèdia americana per excel·lència.

The Philadelphia Story, film que va ser impulsat per Katharine Hepburn com a mitjà per a tornar exitosament a Hollywood, no va atorgar-li el segon Oscar a Kate. És a dir, la pel·lícula és tant bona que l’excel·lent Hepburn no és el millor d’ella!

Jo em vaig enamorar de Historias de Filadelfia pels diàlegs afilats i l’humor intel·ligent, però cada cop que l’he tornada a veure, a més de tornar a caure enterra rient, m’adono de més i més detalls sublims. Els que opinen que el bon cinema, o l’art en general, és incompatible amb el divertiment i l’èxit comercial tenen una cita ineludible per a qüestionar aquesta idea. I mai m’he atrevit a mirar el remake musical amb música de Cole Porter.

Adient pels que creuen en el true love. Contraindicat pels que els agrada vestir roba pija.

Salut i sort,
Ivan.

A Music of the Spheres es reconeixen totes les constants de la discografia oldfieldiana. Bellesa, complexitat formal, i una certa manca de sentiment. Quan a l’adolescència em vaig fer fan de Mike Oldfield ho vaig fer enlluernat d’una manera diguem-ne racional. Escoltava el Tubular Bells, Crises, i l’Ommadown amb auriculars. Res a veure amb (per posar un exemple) el moviment inconscient que m’inspirava Bob Marley.

Trenta anys més tard Mike Oldfield continua fent un tipus de música molt semblant. Music of the Spheres està intepretat per una orquestra simfònica i un cor, però recorda moltíssim a l’Incantations, la banda sonora de The Killing Fields, i els diferents Tubular Bells que Oldfield ha anat generant durant aquests gairebé quaranta anys.

El qui ha canviat sóc jo. Ara demano més sentiment i ofereixo menys temps i de pitjor qualitat per a escoltar la música. El resultat és que Music of the Spheres m’ha agradat i prou. No m’ha sorprés, ni emocionat, ni trasbalsat, ni entusiasmat.

Adient per a acompanyar la jornada laboral. Contraindicat pels aficionats a anar escoltant cançons soltes de molts àlbums alhora.

Salut i sort,
Ivan.

Més enllà de si coincideixes ideològicament o no amb el seu punt de vista ideològic, la claredat del seu discurs, la potència de la sàtira, l’enfocament humanista i, especialment, la netedat del seu missatge, el converteixen en la meva opinió en el millor comentarista de l’actualitat que hi ha en aquest país.

Si encara no el coneixeu o voleu aprofundir una mica en la seva obra i el seu pensament, cada dia el podeu seguir a El País, la gent de Nodo50 té una pàgina dedicada a molts dels seus comentaris, i la magnífica revista online Jot Down Cultural Magazine li va fer fa poc una entrevista.

Amb més mala llet i un estil gràfic tant lleig com el del molt enyorat Perich, El Roto ha recopilat alguns dels seus apunts sobre una crisi que ja dura molt i de la que encara no intuim el final. Armat de paper i tinta negra em temo que tindrà més oportunitats de despullar la realitat dels eufemismes políticament correctes.

Adient per a sacsejar el cervell. Contraindicat per a especuladors.

Salut i sort,
Ivan.

Els vasitos m’han agradat, però el disseny de producte és discutible. Us explico. La capsa conté sis vasitos, que són tres parells amb diferents sabors. Per tant, si sou una parella la capsa us anirà bé; però si sou colla i voleu que tothom pugui picar de tot, cal compartir els vasitos. Aviseu per endavant la concurrència. Com a picoteig, cada vasito és prou gran, però si només fas una culleradeta potser et quedes amb ganes de més. La quantitat total de producte és de 200g. Crec que seria més interessant que es comercialitzessin separadament, ja sigui de manera individual o en paquets de 2-3 unitats, i que cadascú es pogués muntar la seva opció preferida.

Com és d’esperar aguanta bé al congelador i té un gust suficientment intens. El rang de sabors és prou ample i donen un toc sofisticat però sense caure en l’extravagància. Arreglao però informal.

Els tres sabors són Salmó amb salsa tzatziki (força bo, però pel meu gust massa predomini del cogombre), Pebrot amb formatge de cabra (què òbviament vaig deixar pels altres, visca Shin Chan) i Chutney de mango i bercoc i pollastre marinat (excel·lent).

Això si, no busqueu informació del producte a la web de La Sirena, perquè no en trobareu. Al seu catàleg de productes no hi és, perquè us aviso que no són aquests. Són els que comenten a Paperblog, Cocinando con gusto i Buscando la Salida.

Adient per a dinars en que vols entretenir els convidats mentre acabes de preparar els plats. Contraindicat pels que creuen que el menjar ha de fumejar.

Salut i sort,
Ivan.

Begut a pèl, l’Elixir de Bacardí no és el meu estil. És un licor càlid, envolvent, que recorda el cafè i la vainilla i te un llarg final alcohòlic i amb un punt cremós, com de vellut.

En canvi, si li afegeixes gel, l’Elixir millora. El gust s’arrodoneix i el tacte és més suau.

Com a base per a crear un cóctel, no està gens malament. La beguda resultant tindrà cos, un punt de dolçor, i textura. Si el que li afegiu porta una mica de gas o és ben sec, la combinació pot ser força interessant.

En qualsevol cas, l’Elixir és de gust intens, per la qual cosa: Adient per a prendre’l després de sopar. Contraindicat pel vermut.

Salut i sort,

Ivan.

Can Bacardí ocupa l’edifici de l’antic mercat, molt maco però molt més petit del que m’esperava. Allà ens van donar una explicació sobre la història de l’empresa i el procés d’elaboració de la seva beguda més emblemàtica, el rom. Amb el pas dels anys Bacardí ha anat adquirint altres empreses i d’altres marques, amb la qual cosa si sou aficionats al vermut o el vodka segurament també sou clients de Bacardí.

L’espai compta amb un munt de fotografies històriques i una decoració que intenta ambientar el visitant a una destileria. Es pot, per exemple, contemplar i emprar un trapiche, l’instrument per a extreure la melaça de la canya de sucre. Com he dit, petit, però suficient.

El més interessant és que es pot tastar el rom en el seu procés d’elaboració. El secret del rom Bacardí Superior és que es la barreja de dues begudes: un alcohol producte d’una sola destil·lació, i que és de gust força semblant a un whisky; i un altre rom producte de cinc destil·lacions, molt més refinat i aromàtic. Però totes dues begudes empalideixen al davant de l’obra final, molt més suau i delicada, un rom que pel meu gust és molt plaent.

El fundador de l’empresa, Don Facundo Bacardí, va ser tot un personatge que va emigrar des de Sitges a Santiago de Cuba a setze anys. Això a la primera meitat del segle XIX. Compareu amb la generació que no pot viure sense Playstation … I el rat-penat que és emblema de la companyia sembla que va ser cosa de la seva dona, Amalia.

Don Facundo disfrutava molt de petar la xerrada amb els seus amics i va decidir crear un licor per a gaudir d’aquestes ocasions. Això és el que avui coneixem com Elixir Bacardí, que també vam tastar i del qual us parlaré aviat.

Però el que la majoria de gent fa no és veure rom, sinó combinats amb rom. Casa Bacardí té un espai cocteleria on ens van servir el millor mojito que he begut a la meva vida (no perdo l’esperança que el Víctor recuperi el video que va enregistrar), un cuba libre recepta original (amb cacao, entre d’altres ingredients) i un altre cóctel fent servir Elixir Bacardí.

Una visita que jo recomano de totes totes.

Adient pels que els agraden les curiositats i les històries interessants. Contraindicat si espereu una llarga visita a un museu.

Per cert, la web de Casa Bacardí és senzillament lamentable. Haurien de penjar de dalt del campanar l’incompetent que ha lliurat un producte tant mal fet. Al costat de l’insensat que l’ha acceptat.

Salut i sort,

Ivan.

Just Eat permet encomanar menjars a restaurants de la teva zona. Tu li dius on vius i ells t’ensenyen un llistat de restaurants que serveixen a domicili a aquesta àrea. Com que vivim a Barcelona ciutat, hi una un munt de restaurants que atenen el nostre codi postal, amb varietat de tipus de cuina i de preus.

Nosaltres vam optar per la cuina japonesa i concretament pel restaurant Sushi Bo. Del servei del restaurant només podem parlar bé: la teca era de qualitat correcta, el preu era ajustat al que vam demanar i l’entrega es va efectuar vint minuts abans dels cinquanta que va anunciar la web al confirmar la comanda.

I de la web també puc parlar bé. La informació es presenta de manera àgil i clara i quan vas a fer la comanda no t’entretenen amb romanços, sinó que pots anar per feina. L’únic inconvenient és que si no has activat cap filtre, per exemple pel tipus de restaurant, el llistat de tots els restaurants abruma una mica.

Salut i sort,
Ivan.

Però, no hem arribat al final del camí. Hem arribat a un punt de no retorn. Ara sabem que, en algun moment, arribarem al final. Perquè, o hi ha una escisió a la ja molt disminuïda i afeblida ETA, o estem al davant d’una negociació on totes dues bandes tenen les cartes marcades.

Per arribar al final cal véncer les resistències d’aquells a qui no els agrada prou aquest final. I cal que les paraules d’avui es tradueixin en fets. I calen més gestos, molt més dolorosos que els que s’han fet fins ara. Per ambdues bandes.

Al final, totes les guerres, regulars i irregulars, acaben igual, amb un parell d’escenificacions. La primera va ser l’altre dia a Donostia, on uns figurants de luxe van donar-li l’excusa a ETA per seure a taula amb una certa dignitat. Ara cal escenificar la rendició del vençut.

Sense voler ser melodramàtic, sempre passa que les bones notícies arriben massa tard per a massa gent. Esperem que qui pot decidir com s’acabarà tot plegat, decideixi acabar-ho aviat i pugui escriure un article com el del Víctor.

Salut i sort,
Ivan.

Malauradament, El sueño del celta és una novel·la molt desapasionada. Els personatges, molts d’ells fascinants, no traspuen vivacitat, semblen objectes d’exposició en un museu més que no éssers vius amb pulsions que provoquen aconteixements un dramatisme inqüestionable.

En part és per la narració des del punt de vista del protagonista. En gairebé cap moment escapem de la visió que té en Roger Casement dels esdeveniments, paissatges i personatges, i això penalitza la profunditat que se’ls pot donar. Però, crec que també hi ha un cert cansament de Vargas Llosa respecte de temes sobre els que ha escrit moltes vegades i que l’apassionen i li desagraden profundament: l’abús de poder, les dictadures, la manca de llibertat, el puritanisme, el nacionalisme. Al d’Arequipa li ha faltat posar la mala llet al servei del seu talent, com si va fer per exemple a La fiesta del chivo, per a parir l’obra descomunal que El sueño del celta podia haver estat.

Potser, continuu especulant, perquè ha fet un exercici de contenció per no caure ni en el melodrama ni en el folletinisme. Recordant les raons per les quals li varen atorgar el Premi Nobel m’adono que el que li ha interessat ha estat, un altre cop, no tant una descripció fascinant d’uns esdeveniments apassionants, sinó documentar la digna i conscient marxa cap a la derrota d’un idealista.

Adient per a posar en context el paper dels intel·lectuals i alguns fenòmens històrics. Contraindicada pels que necessiten una visió simplista de la vida.

Salut i sort,
Ivan.