Una pel·lícula on en prop de dues hores no passa gairebé res, pot o ser un complert avorriment o una obra mestra de poesia visual. Still Walking està molt més a prop del segon extrem que del primer.

De drames familiars intimistes a ben segur que n’haureu vist molts, però de tant ben rodats i tant sensibles com aquest, és difícil. Generalment una pel·lícula (o una novel·la, o qualsevol construcció narrativa) parteix d’un conflicte, d’una premisa que suposa una crisi a partir de la qual es desencadenen els esdeveniments dramàtics que capturen el nostre interès.

No sé com s’ho ha fet Hirokazu Kodeeda però el cas és que amb un punt de partida mínim construeix una disecció lúcida i sense embuts de la institució familiar. De tot el que representa la família, que es diu aviat.

I en contra del que us pugueu imaginar, Still Walking no és té discurs localista centrat en el Japó actual, sinó ben universal.

Adient per alimentar converses i diàlegs interiors. Contraindicada per a fanàtics de la paella de la mama.

Abans no feien pel·lícules com les d’ara!

Salut i sort,

Ivan.

La primera cosa que em ve al cap a l’hora de parlar sobre Los santos inocentes és que em sembla mentida que parli del passat recent del país al que visc.

Delibes escriu sobre la vida dels jornalers a un cortijo extremeny a mitjans dels anys seixanta. Una mica abans del meu naixement, si faig cas del llibre, hi havia a Extremadura un règim feudal on els propietaris tenien dret a gairebé tot i els serfs tenien tots els deures.

Com que desconec aquella realitat, no m’és possible saber si la novel·la retrata la situació de manera realista o exagerada. És una sospita que tinc perquè uns personatges són molt bons i els altres molt dolents, sense gaires matisos. En qualsevol cas, la càrrega ideològica és clara i parteix d’una persona que coneix perfectament l’escenari, ja que ha estat un grandíssim aficionat a la caça.

La caça és un dels temes predominants de la novel·la. No només domina l’acció sinó també el llenguatge, emprant tota la riquesa del lèxic cinegètic i zoològic a l’abast de Delibes. Els que som de ciutat necessitem un diccionari a la vora per a entendre els detalls de moltes escenes del llibre.

La novel·la m’ha deixat un regust amarg, tant com la història i els personatges, accentuat pel fet que el dolent de la història es digui com jo (Segon cop que em passa: també a Mujeres al borde de un ataque de nervios), i molta curiositat per aprendre més sobre aquella época i per veure el film de Mario Camus.

Adient si aprecieu un llibre molt ben escrit i amb cura amb l’idioma. Contraindicat si voleu acció trepidant.

Salut i sort,
Ivan.

Vaig descobrir la Marisa Monte a començament dels 90, quan els diaris van escriure sobre ella arrel del seu debut al Grec.

Les crítiques, tant sobre el seu primer disc com sobre la seva veu, eren fabuloses, i no vaig deixar passar gaire temps abans no em vaig comprar el seu primer compacte MM, que per mi és encara el més atrevit musicalment parlant.

Des d’aleshores he seguit la seva carrera amb passió. La música de Marisa Monte sempre m’ha canviat l’ànim a millor i sempre m’ha semblat prou bona com per recomenar-la sense gaire dubtes. Ara ja no és tant divertida com quan Carlinhos Brown participava en la composició i arrenjaments, però a canvi a guanyat en subtilesa i matisos.

El més recent de la seva discografia és un video i CD recopilatoris, Infinito ao meu redor, que recull la seva darrera gira mundial, d’on surt la cançó Universo ao meu redor que heu pogut gaudir més amunt, i també apareix Infinito particular, que us permet passar del registre més pop de l’anterior al més brasiler; amb Beija Eu entendreu perquè tothom que la coneix parla en termes dolços d’ella; i amb Não é Fácil mostra perquè m’emociona tant.

Si hi ha una cosa que jo faig rematadament malament és ballar. Però quan escolto Balança Pema no puc evitar posar-me a ballar peti qui peti.

Tinc moltes ganes de tornar a gaudir d’un concert de la Marisa Monte.

Salut i sort,
Ivan.

Si hi ha un col·lectiu professional contra el que tinc un prejudici advers, sense cap mena de dubte és el dels taxistes de Barcelona.

La Nit de Sant Joan, es caracteritza perquè hi ha un munt de gent que necessita transport, de la qual un percentatge elevat no pensa en conduir, ja sigui per cansament o per consum alcohòlic. Tot i que el metro funcioni, sembla una nit propícia pels taxis, oi?

Doncs resulta que per alguna raó el taxista que ens va fer el servei ens va cobrar un suplement de tres euros. Ell va ser honest, ens ho va advertir just quan vam pujar al cotxe. "A més del suplement nocturn de dos euros, hi ha el d’aquesta nit que és de tres". Del total de 12 que vam pagar per la carrera, cinc eren per la cara.

Jo continuu sense saber perquè les maletes han de pagar també passatge, tot i que ni parlen ni la majoria de cops les carrega el taxista. O perquè des que arriba l’AVE, a l’estació de Sants s’aplica un altre recàrrec. O perquè, si és un servei públic, moltes nits els taxistes només porten a qui els dóna la gana i a d’altres ens deixen esperant al carrer sense donar-nos explicacions a banda del "no m’interessa".

De debó, competència lliure JA.

Salut i sort,
Ivan.

No és una sèrie de televisió, però possiblement ho serà. De moment és una websèrie, que té webisodes d’uns tres minuts de durada, emmagatzemats a DailyMotion, un servei competidor del YouTube.

La web de la sèrie és www.conpelosenlalengua.com, i [AQUÍ] podeu trobar una interessant entrevista als seus creadors.

La primera temporada de la sèrie presenta les tribulacions sexuals de tres personatges arquetípics: el noi i la noia que que volen perdre la virginitat, i un homosexual que necessita un periode d’abstinència.

Els episodis van entre els moderadament divertits i els francament hilarants, conformant una sèrie descaradament divertida i molt recomanable. Grollera? No m’ho ha semblat pas, però hi ha gent que creu que mamada és una paraulota.

Adient si vols marcro entreteniment en micro temps. Contraindicat per a puritans i remilgades.

Salut i sort,
Ivan.

Chris Carter ha traït la magnífica criatura que va parir tot dirigint un film d’allò més vulgar.

X-Files: I Want to Believe no és més que un episodi més de la sèrie televisiva, allargat de manera innecessària perque un film queda malament que duri menys de 80 minuts. Al guió li falta trempera, a la narració li manca ritme, i l’espectador troba a faltar alguna pista que li digui què se n’ha fet dels seus personatges favorits durant el periode que va entre el final de la sèrie i aquesta nova aventura.

En definitiva, X-Files: I Want to Believe és una molt decepcionant seqüela de la sèrie, i com a pel·lícula independent, és vulgar, més pròpia d’un Estrenos TV que de la gran pantalla.

Adient per a completar la col·lecció. Contraindicat si no sou fanàtics de la sèrie.

Salut i sort,
Ivan.

A hores d’ara segur que tots us heu assabentat que a Mataró els mossos han tancat uns quants tallers tèxtils on s’explotava laboralment immigrants il·legals.

Ahir diversos mitjans de comunicació recollien la reacció dels presumptes esclaus: no foteu que ens deixareu sense feina pel fet de treballar més que vosaltres. No ho han dit amb aquestes paraules, però han parlat de diferències culturals, de la situació molt més dura i difícil al seu país d’origen i també, que posats a fixar-se en comportaments abusius, podien mirar als que presten diners en lloc dels que ofereixen feina. Ho expliquen el Diari de Tarragona i El Periódico.

Diferències culturals a banda (jo diria més aviat hàbits coneguts) comença a ser no recurrent sinó quotidià plantejar-se la vigència del model econòmic capitalista. Si heu fet algun curs d’Economia segur que us ho han explicat: al començament la gent bescanviava béns, però això era poc pràctic i no permetia el progrés. A l’inventar-se la moneda es va facilitar tant el comerç com l’estalvi; i amb els diversos avenços tecnològics s’han pogut desenvolupar nous mercats. Està clar.

Però la base teòrica de tota l’economia de mercat, el guany és proporcional a la feina feta, continua sent el mateix que fa milers d’anys. Mentre que les circumstàncies han canviat molt, les necessitats personals són d’altres, etc. Caldria una revisió? Apunto dos temes.

El primer, l’ús dels recursos. Ja sé que econòmicament és més eficient fabricar un nou aparell abans que no reparar el que ja tens, però no em volgueu fer entendre que no és una bestiesa. No és millor canviar de parella que resoldre les diferències conjugals; la matèria primera no es recupera; hi ha un munt d’esforç malaguanyat. Aquí hi ha quelcom que grinyola.

El segon, reivindicar la figura d’Adam Smith, el pare teòric de l’Economia. No era precisament un contable, sinó més aviat un humanista amoïnat i molt pels problemes de la gent, i que va deixar moltes cites en que mostra el seu escepticisme sobre la mentalitat habitual dels que fan negocis, entre elles aquella que una reunió de banquers és un perill més gran que un exèrcit armat aproximant-se.

Calen filòsofs. Urgentment.

Salut i sort,
Ivan.

La penúltima entrega de la saga Sherlock Holmes de Frogwares és una esplèndida aventura gràfica.

En aquesta ocasió el guió enfronta en Sherlock i el seu fidel Dr. Watson a Arsène Lupin, que ha decidit passar-se per Londres per a deixar en ridícul Scotland Yard i treure un bon botí de passada.

És una aventura molt lúdica, on hi ha un munt de jocs d’enginy i l’esperit de joc i de misteri està present del primer al darrer moment. Només hi ha un punt on el guió grinyola (un petó;ja ho veureu quan arribeu) i la jugabilitat és força elevada.

Això si, dos avisos: a la versió espanyola hi ha un gravíssim error a una traducció, que impideix la correcta solució d’un dels enigmes. A banda d’aquest punt, el joc és difícil. Si ha de ser la vostra primera aventura gràfica, millor busqueu una altra amb la que entrenar-vos.

Els grafismes són preciosos, reproduint de manera fidelíssima alguns dels escenaris més emblemàtics de Londres, com la Torre o el British Museum. La Vio va estar-hi no fa gaire va tornar amb fotos que són idèntiques a determinades pantalles del joc.

Adient si disfruteu trencant-vos la closca contra una paret. Contraindicat si busqueu entreteniment ràpid i lleuger.

Salut i sort,
Ivan.

Darrer àlbum dels The Unfinished Sympathy, que continua sent la meva banda favorita.

The Unfinished Sympathy van començar practicant un rock dur amb prou sentit musical i lletres interessants com per a discutir la simplicitat de l’etiqueta. Com Dover, han fet l’evolució des del rock més trallero fins el power pop més comercial, però sense perdre ni l’estil propi, ni deixar de cantar en anglès, ni baixar el llistó de la qualitat.

Avida Dollars, anagrama d’una de les grans patums de la cultura catalana, és un nom que pot fer referència a aquest gir a la recerca de pastures més verdes i l’èxit comercial; però també és el nom d’un àlbum madur, seré, divertit i engrescador, producte d’un grup ja consolidat.

Avida Dollars conté 10 cançons, de les que recomano amb els ulls clucs no menys de quatre: Continental Drift, Homedrunk (la del video), Hooligans in Love i You Are Wrong; i les altres són un farciment prou bo com per no desentonar. L’estil és hereu del pop-rock amb abundància de guitarra elèctrica, a mig camí entre Bon Jovi i Oasis, que barreja la melodia del pop i l’energia del rock.

No sé si la manca de popularitat de The Unfinished Sympathy és producte d’una mala gestió de la seva discogràfica Subterfuge Records, de la manca de pressupost, o que el meu gust és molt extrany, però m’és difícil d’entendre que grups que es queden enmig de tot com The Killers i els Coldplay emplenin estadis i sales consagrades i els barcelonins The Unfinished Sympathy no siguin tant coneguts.

Adient per alegrar i engrescar qualsevol dia. Contraindicat … no em ve al cap, francament.

Salut i sort,
Ivan.

El primer llibre de Miranda July és un recull de contes.

Nadie es más de aquí que tu és un recull d’històries protagonitzades per dones joves, la solitud i el desig d’amor. Les protagonistes són persones aparentment normals, amb vides interiors molt més intenses que no pas les seves existències socials, avorrides i anodines.

M’ha recordat molt i molt el Self Help de Lorrie Moore, però sense arribar a tocar-me per sota la pell en cap moment. Això si, la July en sap molt de descriure escenes suggerents i captivadores. Nadie es más de aquí que tu és fluix en el seu conjunt però té un grapat de moments memorables.

La traducció de Silvia Barbero, tot i que en general correcta, ha emprat termes com estilosa que no m’han acabat d’agradar.

Adient per a descobrir noves veus i nous tons. Contraindicat per a trobar nous móns.

Salut i sort,
Ivan.

Guardava molt bon record de l’adaptació cinematogràfica de la primera novel·la de Michael Crichton, i quan em vaig enterar d’aquesta nova versió no vaig dubtar en aconseguir-la.

L’argument i la resolució són tant apassionants com en la primera versió, i els efectes especials i l’exhibició de parafernàlia tecnològica s’han posat al dia, o sigui que tot el bo es manté. Però es veu que no els quedaven diners per pagar un bon guionista.

I és que The Andromeda Strain queda amb moltes subtrames penjades i hi ha força detalls que no s’expliquen bé. A més, en una història tant densament científica com la que es planteja, has d’anar amb molta cura que els que no són frikis de la ciència-ficció (i la Vio no ho és) no desconnectin.

Dues queixes més: els personatges són totalment estereotipats, no hi ha ni un gram de matís; i les prestacions informàtiques són encara més avançades a la realitat que les de Star Wars.

En resum, que la minisèrie, d’un total de tres hores repartides en dos capítols, és entretinguda però no bona.

Adient pels que es capbussen a la història sense demanar raons. Contraindicat si necessiteu creure el que us expliquen.

Salut i sort,
Ivan.

No sé a la resta de circumscripcions electorals, però a Espanya el resultat de les eleccions europees estava cantat.

D’una banda, una gent que deia que hi ha crisi i que cal fer coses. No explicaven què farien ells, però el que deien era inqüestionable.

D’altra banda, uns que ens plantaven als cartells electorals fotografies en blanc i negre de polítics antipàtics, la majoria d’ells retirats.

Els nens petits, cada cop cal que siguin més petits, s’empassen la història de l’home del sac. Però sempre arriba un moment en que el que, per molt bé que facin la representació, els pares en lloc d’espantar fan riure.

El cap de campanya dels socialistes hauria d’enterar-se que l’electorat ja és adult. I també hauria d’esbrinar si el seu client té cap proposta que poder publicitar.

Salut i sort,
Ivan.

Offside (o Fuera de juego, a la traducció amb que s’ha estrenat a Espanya) és una més que interessant comèdia iraniana.

La trama d’Offside s’explica ràpid: un grup de noies són detingudes per l’exèrcit a l’intentar entrar d’amagat a un partit de futbol. Durant l’espai de temps en que dura la retenció de les noies, assistim a un retrat minimalista i detallat sobre la distinció femenina a l’Iran actual. D’entrada, sembla que els és prohibit entrar als estadis de futbol perquè allà els homes diuen paraules malsonants i això a elles les ofendria.

Tot i el dramatisme que li podem imaginar a la vida real a Teheran, el camí que han escollit el director i guionista Jafar Panahi ha estat el de la comèdia. Comèdia de l’absurd és la política, comèdia simpàtica és aquest film. Pels fanatismes i els polítics demagogs no hi ha pitjor càstic que el retrat fefaent: el ridícul és implacable.

Personatges versemblants, situacions realistes i un guió sense pretensions però també sense forats. Actors i actrius que no semblen professionals però que ho fan la mar de bé. No és necessita més per fer un bon film.

Adient si teniu ganes de visitar un altre món i divertir-vos. Contraindicat si sou de posicions maximalistes.

Salut i sort,
Ivan.

La premsa diu que el darrer treball d’U2 marca el seu retorn al rock. És una manera de dir que sona com els àlbums que publicaven fa una pila d’anys.

El primer que vull dir és que No Line On The Horizon m’ha agradat molt. Onze cançons de les quals una gran majoria m’han agradat molt. El conjunt està produït d’una manera ampulosa, amb orquestracions, seccions de metall, orgue i tot el que calgui per donar una certa sensació de grandesa. Continuen sent U2, no hi ha dubte.

També trobem alguns riffs de guitarra molt bons pel que acostuma a oferir-nos The Edge, molts més cors dels que recordo en la majoria d’àlbums de la banda, i la mateixa veu de sempre de Bono. Hi ha cançons en que va del pal melòdic, a I’ll Go Crazy If I Don’t Go Crazy Tonight juga sincopant la melodia, però bàsicament és el que tothom espera d’ells.

No Line On The Horizon no aporta res novedós al repertori de la banda, sinó que insisteix en camins ja recorreguts. És, per entendre’ns, un àlbum infinitament millor que How To Dismantle An Atomic Bomb, però que no resisteix la comparació amb The Unforgettable Fire i que, això si, ens deixa amb Magnificent la seva millor cançó des de Beautiful Day.

Un altre tema és si a un grup que porta tants anys a la carretera li hem de demanar una mica d’innovació o no.

Adient pels aficionats al rock amb gotes pop. Contraindicat si ja éreu alèrgics als messies irlandesos.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young va actuar per segon cop a Barcelona, al cap de dues décades del seu primer concert. Jo el vaig descobrir precisament arrel de la repercusió mediàtica d’aquella actuació.

L’excusa de la nova gira és la presentació del material de Fork in the Road, però l’artista és ben conscient del que espera el seu públic i va oferir tot el seu repertori clàssic amb només alguna inclusió del darrer treball.

El concert va tenir com a base el repertori més elèctric i rocker de Neil, tot i que li va dedicar també un tram a la vesant lírica i acústica del seu repertori. Juntament amb clàssics absoluts com Old Man, Down by the River, Cinnamon Girl, Heart of Gold o Rockin’ in the Free World, va incloure temes menys coneguts com Mansion on the Hill o Spirit Road. I la banda, on només havia un dels sis que no arribava als seixanta anys, va sonar tant jove, entusiasta i contundent com la que més.

M’agradaria poder-vos transmetre amb paraules el gaudi que ens va portar Neil dissabte, a mi i a molts més, però m’és molt difícil. Seria com explicar perquè la seva música m’emociona gairebé sempre, seria poder racionalitzar perquè les seves composicions toquen la fibra. El que si us puc dir és que amb ell em passa igual que amb El Único de la Fila: en disc està molt i molt bé; però infinitament pitjor de com és en directe. La seva habilitat com a guitarrista, quan la pots apreciar en viu, és impressionant.

Quan portes vint anys esperant un concert poden passar dues coses: l’experiència inoblidable o la decepció més cruel. Afortuadament, va ser el primer.

Salut i sort,
Ivan.

El premi Sant Jordi del 2001 és una novel·la que barreja moltes coses però no arriba enlloc.

No miris enrera, segona novel·la de David Castillo, és un thriller sentimental, amb pretesa càrrega ideològica, amb puntets eròtics, amb una mica de crònica generacional, amb una mica de retrat d’una certa Barcelona, però que acaba no aprofundint en res.

Les diverses trames que planteja són típiques i tòpiques. L’únic que se’n surt del corrent és mesclar-les totes alhora. I també el fet que l’humor i l’actitud del protagonista, vagi canviant de manera poc comprensible durant tota la novel·la. Si això li passa a un personatge, res a dir, però quan la narració és en primera persona afecta i molt a la pròpia estructura narrativa.

En definitiva, que no m’ha agradat gaire i que m’ha deixat amb ganes de llegir alguna cosa millor sobre aquells anarquistes del tardofranquisme.

Adient per consumir llargs viatges en metro. Contraindicat si demaneu obres ben acabades.

Salut i sort,
Ivan.

La segona temporada m’ha agradat més que la primera.

La sèrie es consolida com un drama amb molt d’humor negre, cap tendència a la llàgrima i molta sensibilitat.

Adient pels interessats en històries humanes i personatges creïbles. Contraindicat pels fans de l’estil Almodóvar.

A partir d’aquí, spoilers.

El personatge de David és potser el que ha evolucionat més durant la temporada. Partint d’una primera temporada on era antipàtic, acaba esdevenint el més sensat de tots i amb molts més matisos. En canvi, personatges que tenien molt de potencial, com el de la mare o la germana han tingut un munt de vivències però no els hem vist canviar gens, continuen comportant-se gairebé igual que al començament. I la nòmina de perduts s’ha incrementat de manera notòria: Nate i Keith estan plenament en aquesta categoria, igual que els germans Billy & Brenda, que podrien fundar una ONG per a psiquiatres sense feina.

M’ha sabut greu també que vagi perdent importància el personatge secundari del capellà, tot i que això ho compensa l’aparició de la rabina sexy. El que no m’han acabat d’enganxar són els que es relacionen amb la Claire, tant la Parker com el seu professor, els trobo personatges massa plans. I la trama de la floristeria trobo que també ha quedat esgotada.

Cara a la tercera temporada tinc l’esperança de perdre de vista a la família de Brenda (no hi ha per on agafar a cap d’ells) i trobo molt interessant l’augment de protagonisme que segurament tindrà la família de Federico, tot i que em fa por que es recolzin excessivament en els tòpics sobre els llatins. Em queda la gran incògnita de què passarà amb Keith.

I m’agradaria molt que augmentés el percentatge d’humor negre.

Salut i sort,
Ivan.

El darrer àlbum de Depeche Mode és una banalitat impròpia de la llegenda del grup.

La paraula que més em ve al cap després d’escoltar repetidament Sounds of the Universe és avorriment. No hi ha sorpreses, no hi ha idees noves, no hi ha divertiment.

Si que hi ha algunes cançons que no estan malament (Miles Away, In Sympathy), però abunden les discutibles (Peace, Spacewalker) i fins i tot les que molesten (In Chains, Come Back).

Adient per a fanàtics recalcitrants. Contraindicat en qualsevol altre cas.

Salut i sort,
Ivan.