Fins el 14 de setembre teniu temps de veure a La Pedrera una més que interessant exposició sobre art japonès.

Tot i que La gran ona de Kanagawa d’Hokusai sigui potser l’estampa més coneguda de l’ukiyo-e, n’hi ha moltes més que també es presenten a La Pedrera, que són tant o més interessants i que tenen molt poc a veure temàticament.

Bàsicament el nom d’ukiyo-e es refereix a un conjunt de tècniques per a realitzar estampes sobre fusta de cirerer, un art que es va desenvolupar al Japó dels segles XVII i XVIII i que va fascinar els cercles artístics europeus del XIX, particularment gent com Van Gogh.

Són estampes delicades i de gran força visual. Amb molt poques linies i menys colors aconsegueixen expressar i transmetre sentiments amb gran intensitat. Tant se val si estem parlant de retrats, de paissatges o de la vida quotidiana. L’interès dels artistes i la moda va anar passant per diferents objectes d’atenció, potser els que aquí han esdevingut més tòpics és el de les estampes eròtiques i les imatges del mont Fuji, però paga la pena veure les altres sèries.

A internet podeu trobar un munt de websites dedicades a l’ukiyo-e. Per una brevíssima introducció al concepte, l’entrada de la wikipedia, ja va prou bé. Si preferiu empapar-vos de les imatges, us recomano aquesta galeria.

El que a mi m’atrau de l’ukiyo-e és la simplicitat del dibuix, la suavitat en la forma. Ni el dibuix ni els colors són agressius. El que em m’agrada és la rotunditat del missatge, el colpidor que arriba a ser la visió de les estampes. Quan veig l’ona d’Hokusai gairebé sento la força amb que impactarà més endavant; quan veig el Fujiyama a les seves estampes, respiro l’aire dels boscos japonesos. Contemplant les escenes de la vida quotidiana d’Hiroshige pots escoltar les seves converses i el soroll del seu treball.

I el que em resulta més fascinant és que els retrats són més aviat caricatures. Fixeu-vos a les cares. Pocs traços realistes, abundància d’estilització, corbes suaus impossibles a fisonomies reals. Però el resultat és un retrat: veus la persona que hi ha al davant. I entens com és. Semblant a les màscares del kabuki.

En comparació, la majoria d’estampes eròtiques, les trobo simplement correctes. Però tot i així, recomano que no us les perdeu.

Adient per a desconnectar durant una bona estona. Contraindicat si l’estiu us obliga a estar a l’aire lliure.

Salut i sort,
Ivan.

L’Antoni Bassas deixa de conduir el programa de ràdio amb més audiència a Catalunya. És una notícia més grossa del que pot semblar a primer cop d’ull.

D’entrada, revisem com funciona l’audiència radiofònica. Amb molta inèrcia. Tot i que els aparells són cada cop més sofisticats i poden memoritzar diferents emisores per tal de poder canviar fàcilment d’emisora, sembla que quan l’oient troba un programa que li agrada, allà s’hi queda. Per tant, el programa matinal és doblement crític per a totes les emisores. No només és el de màxima audiència, sinó que és el que aconsegueix el gruix dels oients que escoltaran l’emissora al llarg del dia.

L’Antoni Bassas no ha fet públic els motius de la seva marxa, només s’ha limitat a comentar que no s’havia posat d’acord amb la nova direcció de Catalunya Ràdio sobre el format del programa per a la propera temporada. El Lluís Foix diu que no creu en complots però no s’empassa l’excusa. I a VilaWeb ho relacionen directament amb la petició del diputat socialista Joan Ferran en que demanava arrencar la crosta nacionalista de TV3 i Catalunya Ràdio. Una declaració que haurien d’haver estat molt més polèmiques del que ho van ser, i que resulta que han esdevingut profètiques. Casualment o causalment?

A banda de la tristesa de perdre una companyia habitual dels meus matins endormiscats, sento una gran preocupació per la llibertat d’expresssió i la informació independent a aquest país. Sembla que ser el número u d’audiència no garanteix l’interès de l’empresa en els teus serveis. D’altres, amb menys audiència (en percentatge) però amb millor premsa i ja alguna sentència condemnatòria a l’esquena, veuen com la seva empresa si que els defensa. La dreta catòlica respectant la llibertat individual dels periodistes i l’esquerra socialista aplicant consignes de partit als mitjans públics? Qui deia que a la vida era molt important tenir bons padrins?

Ara cal veure com continuarà el programa. I si en la propera temporada es noten als mitjans de comunicació de la CCRTV un canvi editorial en determinada direcció. Potser no passarà res; potser ser nacionalista és pitjor que mentir i insultar.

Salut i sort,
Ivan.

Una molt bona pel·lícula (i en van …) de Ridley Scott. Això si, un pèl llarga.

I és que American Gangster se’n va a gairebé les tres hores de metratge, però sense que hagi cap moment en que hagi trobat una escena de mes. El ritme és molt pausat, amb només un parell d’escenes d’acció. La resta és intriga i tensió. L’èmfasi està posat en els personatges, més que en la història. Scott li dedica un bon grapat d’escenes a la vida privada dels protagonistes, per a dibuixar-los millor, en lloc de centrar-se només en la trama policial. Això humanitza un relat negre, sòrdid i violent.

Un film amb una parella protagonista de luxe. Ni Denzel Washington ni Russell Crowe passaran a la història del cinema per l’amplitud del seu registre, però tots dos són eficaços com el que més i broden sengles interpretacions fetes a la seva mida.

Al film li falta una escena culminant, un moment memorable. No hi ha res que falli, és una pel·lícula feta d’una manera impecable, però li manca un punt de genialitat. I, no cal dir-ho, totes les comparacions amb el Godfather de Coppola són exageradíssimes. El personatge i part de la trama tenen un cert paral·lelisme, però el resultat final aquí és simplement bo. Sithwolf opina de manera semblant.

Adient si us agraden les històries d’intriga i conspiracions. Contraindicat si no heu anat abans al bany.

Salut i sort,
Ivan.

Eduardo Mendoza és un dels meus autors preferits. Domina la narració com pocs, i manipula tant el vocabulari com la narració amb una flexibilitat que molts pocs són capaços d’aconseguir.

Jo divideixo la seva obra de ficció en tres grans vessants. Per una banda, les seves novel·les més realistes, com La verdad sobre el caso Savolta; per una altra, la narrativa breu de caire melancòlic, com La isla inaudita; i finalment, la narrativa breu en plan de conya, entre les que figuren Sin noticias de Gurb i aquesta darrera entrega del seu talent.

Els que n’heu llegida alguna, ja sabeu de que van les seves històries: protagonista excèntric que es troba desplaçat en l’escenari de l’acció i ha de respondre de manera heròica davant l’adversitat. Adobat amb subtils bromes polítiques i socials i amb acudits escatològics i gens subtils. I contra tot pronòstic, l’heroi desgrana un munt de sabiduria i sentit comú, que acaben desembocant en la resolució de la trama detectivesca.

El asombroso viaje de Pomponio Flato és molt divertida, molt irreverent i molt fàcil de llegir. Se’n fot d’un munt de tòpics i dels best sellers amb pretesa base històrica. I, especialment, humanitza uns personatges sagrats que, ben mirat, guanyen molt en aquesta versió pagana dels miracles a Palestina. I en contra del que molts segurament temieu, els sentiments religiosos no són ofesos en cap moment.

Recomanable pels aficionats a la sàtira i a la irreverència. Contraindicat per dogmàtics i acèrrims del Codi Da Vinci.

Salut i sort,
Ivan.

Actualització: al Miquel també li ha agradat.

Clarament, no cal tenir sentit comú.

Llegeixo a ELPAÍS.com com un jutge ha dictat una sentència on li dóna la raó a un demandant (el marit) en contra del demandat (France Telecom) perquè li van segrestar les línies telefònica i d’ADSL; però alhora li nega la raó a l’altra demandant (la muller) perquè només ha acreditat el perjudici causat però no que hagi iniciat accions contra la situació.

És a dir, segons el senyor jutge, calia que marit i muller iniciessin dues demandes separades, pagant a dos advocats, obrint dos expedients als jutjats i exigint la cel·lebració de dos judicis.

No penso parlar de la lentitud de la justícia. Ni dels honoraris dels advocats o els elevats costos judicials. Ni de la condició de funcionaris dels jutges. Ni tampoc penso parlar del concepte sentit comú.

Crec que no cal.

Salut i sort,
Ivan.

Llegeixo a El País que ara es cumpleixen 30 anys de la creació d’un videojoc mític: Space Invaders.

Recordo haver jugat a aquest joc a màquines de diversos bars i a una sala de jocs. Situació avui en dia impensable: què fa una criatura de 10 o 12 anys entrant a un bar? Llavors era el lloc on jugar a aquests jocs. Una mica més tard les sales de jocs, habitualment poblades de billars i pinballs, van anar adquirint màquines de videojocs. Una indústria que tot i fer les coses molt bé, ha passat a la història devorada pels competidors que han entrat directament a les llars.

Un dels bars on jo em deixava monedes de vint-i-cinc pessetes (si, era el pleistocé!) és ara un restaurant japonès enfront d’on viu el meu amic Enric; i la sala de jocs (avui li diriem casinet) on vaig aniquilar a legions d’alienígenes una mica més moderns, i que es deia Barça, ara és un concessionari de cotxes.

I la indústria dels jocs per a ordenador és puntera. Mou més diners que Hollywood, tot i que no té el reconeixement que és mereix, ni a nivell econòmic ni artístic. Un videojoc punter demana una gran quantitat de talent: grafistes, guionistes, músics, programadors, professionals que busquin la informació per a contextualitzar el joc de manera convincent, actors que posin les veus i en ocasions els cossos, etc.; i tot això només per la producció, encara no hem parlat de la comercialització.

I és que als jocs d’ordenador ja no només juguen les criatures. Criatures que ara són molt més exigents, per cert.

Els jocs d’avui en dia són tècnicament millors, però sempre valorarem l’ingenu plaer de matar tots els extraterrestres abans no arribin a terra. Si l’enyoreu molt, encara hi podeu jugar amb el vostre ordenador.

Salut i sort,
Ivan.

Lesbiana és un gentilici. Així com la Viquipèdia només anomena l’illa de Lesbos quan parla de l’etimologia del terme lesbiana, el Diccionari de l’Enciclopèdia si que li atorga les primeres accepcions del mot.

Aclarit el doble significat, ara es veu que alguns lesbians, òbviament habitants de Lesbos, estan amoïnats perquè les seves veïnes puguin sofrir malentesos a l’esmentar d’on són. Ho he llegit a El Periódico.

De puritans n’hi ha a totes bandes. De gent que s’avergonyeix del que no és, vull dir. O del que diuen que no són i no volen ser. I que volen prohibir als altres que facin servir l’idioma (ja no parlo de la llengua) de la manera que és més natural, com sempre s’ha fet.

Potser el millor que podriem fer és anomenar les coses pel seu nom. Proposo començar per anomenar intolerants els puritans.

Salut i sort,
Ivan.

L’àlbum de debut d’Adele Adkins (de nom artístic Adele) és una maravellosa enganyifa.

L’àlbum comença prometent una cantautora més, amb Daydreamer. A continuació et sorprén amb una incursió pop, Best for Last, que no té gaire a veure i que puja el nivell d’activitat als altaveus, amb un resultat igual de convincent que en el primer tema. L’engany es consuma en la tercera peça i la meva favorita, Chasing Pavements, on navega d’un estil a l’altre gràcies a la versatilitat de la seva veu. El resultat aquí és fantàstic i l’oient ja ha quedat atrapat.

D’aquí al final trobem covers de Dylan (Make You Feel My Love), pop, R&B, soul, una producció exquisida i una veu inquietant, punyent i afilada, que s’adapta com un guant a unes cançons força dolces però que no embafen en cap moment. Hi ha moments ballables (Right as Rain) i d’altres més íntims (First Love), sincopats (My Same) on suggereix una potencial vena jazzística, passió continguda (Hometown Glory), però sobre tot hi ha cançons lentament melancòliques que de cop i volta s’han animat i et fan bellugar la cama acompanyant el ritme (Tired).

Us deixo el video d’un dels seus singles, Cold Shoulder:

A mi 19 m’ha agradat més que al comentarista de Rolling Stone. He trobat una dotzena de cançons entre bones i excel·lents, el que avui en dia és un tresor.

Adient pels que busquen sorpreses. Contraindicat si creieu que un àlbum ha de ser homogeni i respondre a un únic estil.

Salut i sort,
Ivan.

Pel·lícula sense massa pretensions pensada com a pur entreteniment per a obtenir un gran èxit a taquilla. Prou bona.

La premisa de partida és prou interessant: ajuntar dos personatges, el ric i el sabi, que saben que els queda molt poc temps de vida, per a veure com poden aprofitar el poc temps que els queda. Afegiu-li una parella protagonista estelar, Jack Nicholson i Morgan Freeman i teniu un producte més que prometedor.

Si The Bucket List l’hagués dirigida Scorsese, segurament hagués muntat un drama i hagués exprimit el talent de la parella d’actors buscant escenes elèctriques, de confrontació i el film hagués estat nominat a un parell d’Oscars. Però qui l’ha dirigida és Rob Reiner, un home a qui li agrada fer comèdies amables i pel·lícules d’èxit, o sigui que ens serveix una comèdia molt agradable de veure i que lateralment planteja alguna pregunta interessant.

Tot i així, The Bucket List està molt millor que la majoria d’ensucraments hollywoodencs a favor de la família que ja estem acostumats a patir. Hi ha gags previsibles, n’hi ha de més aconseguits, i hi ha un guió tant previsible com eficaç. Però sobretot hi ha un parell d’actors com n’hi ha pocs que t’apropen la història fins a la pell, humanitzen el relat i emplenen la pantalla.

A mi m’ha agradat molt, més del que m’esperava.

Adient si voleu passar una bona estona sense complicacions. Contraindicat pels fanàtics de Bergman.

Salut i sort,
Ivan.

XIII és una sèrie de còmics d’intriga política i acció obra del guionista Jean Van Hamme i el dibuixant William Vance. Abarca 19 àlbums i el darrer ha estat publicat recentment en castellà.

No és qüestió de desvetllar la trama d’una sèrie en que el thriller i la troca més que embolicada són dos dels principals atractius, però la trilogia cinematogràfica sobre Jason Bourne us pot servir de referència. A XIII, està inspirada en la novel·la de Robert Ludlum, hi ha molta més intriga, més conspiracions, més personatges, més sexe, i molt més misteri fins el final.

Tot i ser fidel a la seva trama conspirativa, XIII ha fet nombroses incursions també en d’altres géneres. Per exemple a Tres relojes de plata (1995) es pot veure un autèntic western combinat amb una història d’immigrants que evoca la saga d’El Padrino. El següent volum, El juicio (1997), s’atreveix amb el subgénere judicial, molt difícil de tractar en el còmic. El oro de Maximiliano (2005) és pur génere d’aventures. El tretzè volum, La investigación (1999), està narrat en format de reportatge gràfic. Serveix per aclarir tot l’embolic de la primera dotzena de volums, per a publicar material inèdit, i per a retre un homenatge no declarat a Bernstein i Woodward.

Per a homenatges, el que se li ret al volum final (2008, El último asalto) a Jean Giraud, que a més es va encarregar de dibuixar i entintar el penúltim volum de la sèrie. En aquest àlbum, La versión irlandesa (2008), hi ha a més un interessantíssim making-of que explica la ingent feina de recerca, documentació i artística que hi ha al darrera d’un comic-book.

Els seguidors deXIII, que ha estat adaptat al videojoc i a una sèrie de televisió, agafem el seu final amb un sabor agredolç. Per una banda hem descobert per fi la veritable identitat del protagonista, i tots els extrems de la trama s’acaben resolent. Per una altra banda, el darrer capítol és potser el més fluix, en part perquè no es podia enrevesar més la història, en part perquè massa històries havien quedat per resoldre en el darrer moment.

A mi XIII m’agrada molt. Pel seu dibuix pulcre, pel seu guió apassionant i emocionant, pels retrats de personatges creïbles involucrats en situacions a primer cop d’ull inversemblants, però que després penses de més grosses en deuen fer. I perquè, com a la vida real, els bons dubten de tot mentre els dolents estan ben segurs del que han de fer.

Indicat pels aficinats tant a les aventures d’espies com a la intriga política. Contraindicat si busqueu tiros y tetas.

Salut i sort,
Ivan.

PS: mantinc la política d’escriure els títols, en aquest cas dels llibres, en l’idioma en que els he llegit; és per això que els títols apareixen tots en castellà, i no en l’original francès, ni he pensat en traduir-els al català.

Avui s’inaugura Mirades Japoneses, tercera exposició que fa la Vio. Com que sóc poc imparcial provaré d’anar al gra i no enrollar-me com tinc costum.

Malauradament, són només vuit fotos les que es penjaran avui al Café Monty. Malauradament, perquè jo que he vist la sèrie complerta sé que falten un munt d’imatges que donen context i completen la visió (necessàriament reduïda) sobre un país fascinant. Però les vuit imatges que podeu veure són molt bones.

A Mirades Japoneses no veureu les imatges més tòpiques. Ni el manga, ni els frikis, ni les selves de neó. Si que veureu un parell de geishes, però ja veureu perquè hi surten. També apreciareu el verd que s’arrapa a un país conegut per la seva tecnologia i no per la seva vegetació exhuberant. I veureu cares i cossos, de persones orgulloses i tranquiles. I trobareu la bellesa en els llocs més insospitats.

La cita (hi ha cava i picadetes) és a les 19:30h. Dir-vos que al Monty (Riera de Sant Miquel, 29 -veieu el mapa al link), a banda de wi-fi de franc hi ha un pantalla panoràmica, que la fotógrafa espera que estigui apagada …

Adient si teniu ganes d’imaginar-vos un país llunyà. Contraindicat si necessiteu respostes immediates.

Salut i sort,
Ivan.

PS: per exprés desig de la Vio, no he inclós cap imatge de l’exposició abans de la inauguració.

Mai no és mal moment per a reivindicar una de les millors bandes de tots els temps. Han entregat alguns dels millors àlbums i de les millors cançons que he escoltat mai, amb The Wall al capdamunt de la meva llista particular de favorits. També són els responsables d’experiments dels quals el millor que es pot trobar és la gosadia d’haver-ho intentat, però qui no explora nous camins no descobreix res.

Del grapat d’obres mestres indiscutibles del seu repertori n’he escollit dues. La primera, Comfortably Numb, conté un solo de guitarra que ell sól ja és un tresor. David Gilmour és un dels que millor partit li han tret a la guitarra elèctrica. Curiositat: a la seva divertida novel·la Are You Experienced? William Sutcliffe escriu alguna cosa com els camps de la Índia són dissenyats per ser contemplats mentre escoltes Comfortably Numb. No li falta raó.

El segon, Wish You Were Here, és un cant a l’amistat i a la futilitat d’altres valors envers l’amistat. És de les peces que m’activen els llagrimals i em fan pensar, vulgui o no, en temps passats i amb gent a la que ja no veig tant sovint com m’agradaria. Aquest enregistrament és del concert Live 8 a Edimburgh, quan es van reunir per tocar després d’una enemistat de més de vint anys.

Si voleu fer un tastet ràpid per la seva trajectòria, el lloc més adient per començar és la seva web oficial.

Salut i sort,
Ivan.

M’he esperat a escriure sobre el tema fins que crec haver trobat el to exacte, sabent que alguna lectora em pot saltar a sobre. A veure si l’encerto.

D’entrada, que la meitat del Gobierno estigui format per senyores, hauria de ser la cosa més normal del món. La meitat de la població ho és (senyora, vull dir), i com que els ministres surten de la població, el més normal és que la meitat (aproximada) dels ministres siguin dones. Oi?

Doncs no. Els ministres els sel·lecciona el President del Govern d’entre els que creu més preparats i als que té més confiança, que acostumen a ser quadres del seu partit polític. Per tant, els ministres (en general, els càrrecs de confiança d’un govern) no seran representatius de la població, sinó de la militància del(s) partit(s) del govern. Fins aquí, tot bé?

El darrer cop que vaig fer una ullada a les estadístiques d’afiliació als diferents partits, el PSOE era líder destacat en presència femenina, que no arribava al 40% ni de lluny. Igual ara m’equivoco, però diria que per trobar bones ministres Zapatero ha hagut d’escarbar una mica més que si només hagués hagut de trobar bons ministres. Per una simple raó estadística, perquè parteixo de la base que el percetatge de "suficientment capacitats" és idèntic pel cas d’homes i de dones. És just que es descartin possibles bons ministres (homes) per tal de poder presumir de més possibles bones ministres (dones)? Sospito que la Chacón dirà que si, i que alguns companys seus socialistes diran que si però pensaran que és una putada per ells.

Perquè el que s’ha fet (a mi m’han de convèncer del contrari) és escollir persones tenint en compte el seu sexe. Precisament allò contrari al que es predica. Jo és que no li veig la gràcia a la discriminació positiva. I les dones tampoc li haurien de veure.

Perquè crec que algú hauria de dir que s’està posant al mateix sac a Magdalena Álvarez i a Donya MªTeresa Fernández de la Vega. I això és com comparar a Harpo Marx amb Robert de Niro, que tots dos són actors però no hi ha res a veure.

A mi no em fa res que la meitat del gabinet sigui femení, però el gest de Rodríguez Zapatero només ha servit (de moment) per a que Berlusconi hagi donat els italians l’enèssim motiu per avergonyir-se del seu Primer Ministre. Ma mare continuarà havent de fer tota la feina de casa; les meves amigues continuaran cobrant un 20% menys (amb sort!) de sou que els seus companys que fan la mateixa feina; les idees que es transmeten a les escoles, per televisió, etc., continuaran sent les mateixes; els empresaris continuaran pensant que una dona en segons quin càrrec comporta un parell de desavantatges; i una noia podrà presumir d’haver estat ministra amb només trenta-un anys, i d’un ministeri (Igualtat) amb el qual no es pot estar en desacord, perquè quedes com un carca i un masclista.

El que pot millorar, i molt, la vida de moltes dones d’aquest país és que es pugui treballar eficaçment i eficientment des de casa. Homes i dones. Això implica internet de banda ampla a cost baix i fiabilitat elevada. Implica noves cultures empresarials, noves organitzacions i noves estructures. Un sistema educatiu que premii prendre i cumplir responsabilitats. També facilitarà molt la conciliació familiar el fet que molts tràmits, tasques, reunions, etc., que s’han de fer avui dia presencialment es puguin resoldre de manera telemàtica. Tornem al punt anterior. Qui ho aconsegueixi, sigui home o dona, li haurà fet un gran servei al país.

Salut i sort,
Ivan.

Encara tinc pendent un article opinant sobre la paritat de dones al govern. I l’he hagut de tornar a deixar al calaix per la bestiesa que ha soltat la flamant Ministra d’Igualtat.

No és el primer cop que algú pateix un excés verbal intentant ser políticament correcte o graciós. Recordo un "jóvenas" de Carmen Romero que també va ser molt comentat. Però hi ha dos temes d’interès, més enllà de la pura anécdota, que parlen de la personalitat de la ministra.

El més important, el fet de no voler reconèixer l’error. Aquesta noia sap que sent dona i tant jove molts periodistes i polítics rivals aniran a per ella. Per tant, hauria d’anar pel món amb una actitud que afavorís que els altres no exagerin encara més les faltes que trobin. Encaparrar-se en el menyspreu a la Gramàtica, fins al punt d’inventar-se una excusa inverosímil, només porta al ridícul més espantós, com molt bé ha escrit en Joaquim Ibarz a La Vanguardia. I a més, la gent perdona els petits errors. Però no la supèrbia, que és pecat capital.

Però el primer va ser el jutjar un substantiu com "poc convenient" pel fet de ser masculí. Sembla ser que aquesta noia està incómoda sent una membre (vull dir una miembro en castellà) d’un partit polític, del Congreso, de la seva comunitat … Per a ser un membre com cal, li haurien de deixar ser miembra. M’imagino que per a estar ben cómoda rebutjarà asseure’s a un sillón, o un sofá, i preferirà una butaca o una silla. No sé si la reenginyeria lingüística arribarà a sol·licitar la feminització del genio (l’artístic, no el mal genio) o la masculinització de la discriminación, la soberbia o la estupidez. Aquells (i aquelles!) que demanen que els substantius genèrics deixin de tenir forma masculina haurien de prendre exemple de Franco, que no va prohibir pas els clavells, tot i que tots eren roigs. La realitat és tossuda i està per sobre de la interpretació ideològica que nosaltres en fem. L’idioma és de les poques coses ben democràtiques que hi ha a la societat. Per molt que els Llicienciats en Dret persisteixin en voler canviar-lo i voler canviar la societat a cops de llei, l’únic que provoca els canvis és el canvi de les mentalitats. L’educació, en femení.

Per últim, una nota sobre el ministeri que ocupa la Bibiana. Hi ha gent, com la diputada Lourdes Muñoz (per cert, companya meva a la FIB) que opina que el Ministerio de Igualdad és bona cosa perquè "necesitábamos más rango para impulsar las políticas de género de forma transversal". Jo discrepo: el que hauria d’haver és una sensibilització transversal pels temes d’igualtat de génere, medi ambient, protecció dels disminuïts físics o psíquics, i tants altres temes que haurien de considerar habitualment els polítics només interessats en les dades macro i els índexs de popularitat.

La senyora Aído, per cert, té un bloc: Amanece en Cádiz.

Salut i sort,
Ivan.

Feia un munt d’anys que la Dolly Parton no apareixia a les primeres planes de les revistes musicals. La darrera notícia que haviem tingut d’ella era l’extraordinari Trio que es va marcar amb la Linda Rondstadt i l’Emmylou Harris.

Durant aquest temps, gent com la Shania Twain i la Faith Hill han ocupat el seu tron al mercat del country-pop americà. Sòn mès joves, sòn atractives, li posen mès canya tant a l’estudi com a l’escenari i el mercat les identifica com a novetats. Dolly Parton sòna a Kenny Rogers, un nom del passat.

Backwoods Barbie no passarà pas a la història pel seu nou repertori. El conjunt és molt previsible i només he trobat destacables la jazzy The Lonesomes i la divertida versiò del Drive Me Crazy dels Fine Young Canivals. Les lletres continuen majoritàriament per la vena romàntica que sempre l’ha caracteritzada. No hi ha cap cançó dolenta, però sóna igual que el que feia fa vint anys. I clar, ara la Parton ja ha complert els 62 i ja no és tant creïble com a noieta engrescadora ni la seva veu arriba tant lluny.

Nogensmenys, la seva veu continua estant en una grandíssima forma. Dicció perfecta i amplíssima gamma de tonalitats són qualitats que no l’han abandonada. Dolly continua suavitzant les arestes amb el seu coll, sense ensucrar ni un milígram de més les cançons. Una lliçó per a les noves generacions de cantants.

En conjunt, un àlbum simplement agradable.

Adient per a classes musicals d’anglès. Contraindicat si esteu esperant sorpreses.

Salut i sort,
Ivan.

Us recomano llegir l’article Coches oficiales y emprendedores al bloc de l’Albert García Pujadas.

Ell es queixa que la Generalitat gasti un munt de diners en cotxes oficials. Com ell, molta gent. Gent que després d’expressar la seva indignació acostuma a acabar la conversa amb un resignat i encara més indignat total, tots fan el mateix.

Hi ha mecanismes de participació directa de la ciutadania al Parlament. Veieu la iniciativa legislativa popular a nivell espanyol, català, o les iniciatives que han arribat al Parlament.

Però la iniciativa popular és molt costosa de gestionar, és molt difícil de canalitzar i està enfocada a l’aprovació de lleis, no al control de l’executiu.

A la nostra democràcia li calen mecanismes més àgils per a permetre que el sentit comú ciutadà arribi als nuclis de govern, obrint així la finestra a aires més frescs i renovadors. I obrint-la també a l’amenaça dels Chikilicuatres de la política, cal dir-ho.

Salut i sort,
Ivan.

Llegeixo a El Periódico que l’Ajuntament de Barcelona està mirant quines opcions jurídiques té per a retirar del mercat un videojoc ambientat a Barcelona. Estem parlant de The Wheelman.

Joan Clos va ascendir a ministre, però es veu que a l’Ajuntament continua havent un forat negre intel·lectual …

Això, o que algú m’expliqui perquè està malament que tres empreses privades americanes facin servir la nostra ciutat com a decorat per a un producte d’entreteniment i cultural que pot ser vist per una amplíssima audiència. Afegim-li els rius de baba que van sortir del consistori barceloní amb el film de Woody Allen (perdona’m Senyor, per fer servir el teu nom per aquestes foteses) després d’haver posat una morterada de diners públics nostres (nostres vull dir recaptats de les nostres butxaques). La situació no pot ser més ridícula.

Segons la regidora d’Educació, el joc és contrari als valors que caracteritzen Barcelona. Es veu que a casa nostra no ens agraden films com El Padrino, Heat o Reservoir Dogs. I la gent no juga a Grand Theft Auto o The Getaway. O potser és que aquesta senyora pretén que aquí no hi ha robatoris, homicidis, ni la gent escup al carrer, i que Chikilicuatre era argentí…

Els números diuen que la indústria dels videojocs mou més diners i té més audiència que el cinema fet a Hollywood. Poca broma. Com a exemple pot valdre un títol molt semblant a The Wheelman, Grand Theft AutoIV, que ja ha tingut uns resultats espectaculars. I l’Ajuntament de Barcelona no vol sortir a la foto.

Si els nostres polítics haguessin nascut a Califòrnia, no haguessin permés que es rodés Bullit. Clar que potser llavors Google, Sun Microsystems o Hewlett-Packard estarien aquí, on som tant avançats, intel·ligents i oberts de ment.

Si us heu quedat amb més ganes de l’extraordinària banda sonora de Lalo Schifrin, passeu-vos per Borra el humo de tu frente.

Salut i sort,
Ivan.

A Basilea hi ha una goril·la femella que li ha posat banyes al seu goril·la mascle. M’entero dels detalls de la premsa del cor zoològica gràcies a El País.

No em posaré a teoritzar sobre si mascles o femelles són més promiscus, sobre la poligàmia (que és el que practiquen els goril·les), perquè no en sé gens ni de psicologia ni d’etologia, però si que apunto que aquest comportament és natural.

Que no l’ha inventat la humanitat, vaja. Per tant, les consideracions morals s’han de relativitzar.

Infidelitat sexual, naturalment. Altre temes, bastant diferents però complementaris, és la infidelitat personal, el trencament de confiança, l’engany i un munt de coses que hi ha al darrera d’anar-te’n al llit amb qui no tocava.

Salut i sort,
Ivan.

És extrany això de llegir una obra de teatre. El text queda despullat i t’apropes més al discurs de l’autor, alhora que perds la vivacitat i les connotacions que li donen els actors.

En el cas de David Mamet, del que a banda de veure en escena o en pantalla he llegit algunes obres, s’afegeix que el text és molt natural. Els diàlegs no són gens recargolats i reprodueixen fidelment la manera d’actuar dels nostres temps. I, tot i que l’acció d’aquesta obra representa que està localitzada fa una pila d’anys, els diàlegs són prou directes. Una mica més de subtilesa, per cert, no hagués estat de més.

Dos cops m’he quedat amb les ganes de veure el muntatge del Teatre Lliure. Ara encara em sap més greu. L’obra és alhora divertida i reflexiva. Apunta cap a temes obvis (l’homosexualitat, les relacions estables de parella) i cap a d’altres (lluita de classes, hipocresia com a eina social, l’afany per diferenciar-se) sempre presents a la sempre interessant obra de Mamet.

Adient pels que us agradi la ironia. Contraindicat si no aprecieu l’esgrima verbal.

Jo és que sóc molt fan del David Mamet.

Salut i sort,
Ivan.

Algun ampostí ha fet aquesta presentació que a mi m’ha arribat per correu electrònic.

Salut i sort,
Ivan.