Me’ls va descobrir el Mario fa una pila d’anys i no els he seguit la pista com es mereixien, però sempre els he trobat a faltar i m’he demanat com és que aquí no tenien un èxit, o si més no una visibilitat, què si han assolit gent que no els arriba als genolls.
Són Os Paralamas do Sucesso, adients per a alegrar el dia despreocupadament, contraindicats si només espereu els típics tòpics brasilers.
Salut i sort,
Ivan.
Vaig ser batejat, vaig fer la comunió, vaig ser confirmat i culturalment sóc catòlic. Però no hi tinc Fe.
I m’agradaria, però no em surt. Us ho podria intentar d’explicar, però com de costum, El Roto s’explica millor.
Salut i sort,
Ivan.
Les declaracions d’un polític republicà afirmant que els embarassos per violacions són per voluntat divina. em fan pensar en dues coses.
La primera vinculada a la imprescindible reforma democràtica a Espanya. Ja veiem que escollir directament persones, i no com fem aquí escollir partits que han escollit persones, tampoc no et lliura de gent que pensa i diu bestieses de l’alçada d’un campanar. No podem esperar miracles, ni dels polítics, ni dels electors.
La segona em porta a parlar de religió, ja que crec que les paraules del Richard Mourdock no fan referència a cap codi legal ni fan cap consideració moral: “és el que Déu vol”.
Els antics grecs es treien de sobre totes les seves culpes de la mateixa manera: a La Ilíada podem llegir la força de Zeus és la que veritablement esclafava els aqueus sota l’espasa D’Hèctor, o que les deesses eren les que provocaven aquesta o aquella malifeta dels pobres homes, simples eines dels seus capricis. Havia de ser divertit això de poder enganyar una reina per tirar-te-la o atonyinar uns quants per demostar que ets el més fort i viril sense haver d’afrontar cap remordiment. Però es clar, tampoc no tenia cap mèrit ser el més hàbil amb l’espasa o amb la titola: el mèrit i les decisions eren cosa dels déus.
Avui en dia molts creients, no només catòlics, pensen que allò que passa és per voluntat divina, i no es pot anar en contra. Tot i que ells fan tot el que poden per oposar-s’hi a que passin d’altres coses que, per alguna raó, resulta que van contra la voluntat de Déu. És més, es prenen la llibertat d’ocupar el lloc de Déu i emprendre ells les accions correctores que creuen pertinents. Intentar raonar amb lògica la religió és ben complicat.
Però en canvi les lleis si han de tenir una lògica. Els que volem viure d’acord amb L’ordenament jurídic (ni que sigui per canviar-lo) hem de saber què passarà (o pot passar, que els jutges també tenen moltes coses a dir) si complim o infringim la llei. No podem dependre del caprici diví, hem de poder preveure les conseqüències de les nostres accions.
Per tant, millor separar les religions i les legislacions. Deixar les primeres per l’esfera més íntima, i les segones pels àmbits públics. Penso jo.
Salut i sort,
Ivan.
No se li pot negar a l’Artur Mas que va de cara.
Decisions conegudes del seu Govern de la Generalitat:
Quan de petit em van explicar què era una Constitució, vaig entendre que eren les regles del joc. No era una llei final, sinó el marc general per on s’han de moure les lleis més concretes.
Per tant, no és adient intentar colar limitacions a les polítiques que el dia de demà algú cregui que són necessàries o convenients. No em va semblar bé que els del tripartit volguessin fer-ho en un sentit, no em sembla gens bé que PP i PSOE s’ajuntin ara per a fer-ho en un altre sentit.
I molt menys, sense oferir un debat obert i profund sobre el tema. Presentar la suggerència (o ordre?) de la Merkel com una mesura absolutament imprescindible i ineludible és … impresentable.
Dit això, crec que aquesta reforma constitucional no ens afectarà en res pràctic. En aquest país, feta la llei feta la trampa. Els polítics aprovaran pressupostos irreals per cobrir l’expedient i després faran el que ells creuaran convenient.
Angela Merkel hauria de passar més vacances a Mallorca, per entendre això.
Salut i sort,
Ivan.
Com ja vaig dir, el Bryan Ferry ha publicat nou àlbum.
La veritat és que m’ha decebut força. No és que esperi gaire sorpreses d’algú que ja ha complert els seixanta-cinc, però és que el que acaba de lliurar és exactament el mateix que feia fa vint anys. Molt ben fet, això sí.
Podeu escoltar Olympia a la web d’El País. Descobrireu una desena d’elegants cançons pop. Olympia comença amb temes amb ritme i grapa, però mica en mica va caient en una pesada languidesa que avorreix espantosament. Escoltar You Can Dance, Me Oh My o Shameless és molt agradable, però si es recorre l’àlbum de cap a peus totes les cançons sonen igual: mateixos cors femenins, mateixa guitarra, elèctrica, mateixa veu suau, mateixos arranjaments. Impecablement monòton.
Les balades són, sorprenentment en un crooner excel·lentíssim, el pitjor d’Olympia. Salvo Reason or Rhyme gràcies als seus passatges instrumentals presidits per la guitarra inconfusible del David Gilmour. A més de l’ex-Pink Floyd també col·laboren a Olympia el mai prou valorat Nile Rogers i un Brian Eno amb qui el Bryan Ferry fa quaranta anys va trencar peres a Roxy Music. La vida dóna moltes voltes.
Adient per a incondicionals del dandy per excel·lència del pop. Contraindicat per a esperits inquiets.
Salut i sort,
Ivan.
Aquest que veieu a la fotografia és veí del barri on treballo. El meu peu (calço un 42) està posat estratègicament per a que us feu una idea de la mida de l’animal.
La frontera entre L’Hospitalet i Cornellà és contínua a una banda de carrer, però a l’altra hi ha un descampat just al costat d’una escola equestre, tot plegat un munt d’herbes i plantes molt poc controlades on aquests i d’altres habitants indocumentats han establert la seva llar. I com que el temps era propici, pels de la seva espècie, el meu veí va decidir sortir d’excursió.
Fa goig veure que encara hi ha criatures que (inconscientment?) desafien la seva fragilitat i s’aventuren a gaudir de la vida, allunyats de les tensions, pors i presses que d’altres patim per a superar les amenaces que la natura i la nostra forma de vida ens plantegen dia rere dia.
Però el que més em fa somriure és imaginar-me que, quan entre tots aconseguim extingir-nos com a espècie, hi haurà qui serà capaç de treure partit de manera sàbia de tot el que nosaltres no sabem més que devorar a dentellades, sense mesura ni control, i sense ser conscients del nostre privilegi.
Salut i sort,
Ivan.
Algun filòleg entre els lectors? Tinc preocupacions puritano-lingüístiques.
Des de fa un temps en el castellà que s’escolta habitualment, tant al carrer com als mitjans de comunicació massius, s’han anat acceptant una sèrie de veus noves que expressen conceptes pels que ja havia termes acceptats. Els exemples que em venen al cap són explosionar (per explotar), el clàssic imprimido (per impreso), influenciar (per influir), i segur que vosaltres en podeu afegir un bon grapat més.
A banda del canvi de significat de puntual, que ara també vol dir concreto.
El català, a més de patir aquest fenòmen, pateix una problemàtica pròpia i més complexa (i difícil).
Però el que volia dir és que no sé què pensar d’aquesta bateria de neologismes. Per una banda, que apareguin noves paraules i noves accepcions per les que ja hi són és bo, símptoma de vitalitat de la llengua i la cultura dels seus parlants que incorporen nous conceptes al seu viure quotidià. Això és el que ha passat tradicionalment: els italians desenvolupen la música i nosaltres els comprem mots com ópera i piano; els angloparlants fan cas a Unamuno i inventen el software i el rock.
Però el que no han inventat és la personalització (customització), ni preveure el que sigui (els forecastejar), ni crec que cartera tingui cap inconvenient respecte el terme portfoli. Segur que em deixo les millors al fons de la memòria.
Però m’amoïnen aquestes incorporacions que no sé si responen al vigor de de la llengua o al seu desconeixment, greu en el cas dels professionals de la comunicació. Aquests neologismes són necessaris? Un neologisme innecessari és dolent? Existeix el concepte de neologisme dolent? Sóc un perepunyetes lingüístic?
Salut i sort,
Ivan.
Un altre cop gràcies a bloguzz i Random House Mondadori, he rebut el llibre i el kit promocional de Tres tazas de té.
Com que les meves habilitats fotogràfiques són … diguem-ne insòlites, us aclareixo que la bossa escolar és de cotó i que tant els llàpissos com el llapisser són de materials reciclables.
Tres tazas de té narra la peripècia de Greg Mortenson, que enmig del trauma nordamericà pels atemptats de l’onze de setembre es dedica a recaptar fons per a crear escoles no controlades pels talibans a l’Afghanistan i el Pakistan.
Quan llegeixi Tres tazas de té us diré el què del llibre, escrit entre el mateix Mortenson i el David O. Relin, però d’entrada l’esforç humanitari que porta a terme és molt del meu pal i crec que és el que més cal: compartir recursos per a millorar la capacitat dels que menys tenen, per a que tinguin més oportunitats, per a que sàpiguen més, i per a que els que els volen manipular ho tinguin més difícil.
Com que la cua de llibres per llegir és llarga, no el podré llegir immediatament, però espero que si aviat. De moment, us deixo el video promocional de Tres tazas de té:
Salut i sort,
Ivan.
Si, ho heu llegit bé. Fangoria van oferir un concert al Palau de la Música.
Jo tenia l’esperança que, en un escenari tant excepcional, fessin quelcom especial, com un set acústic o versions més íntimes del seu repertori, però Alaska i Nacho Canut van montar un sarao com el que ja van organitzar quan van visitar el Palau Sant Jordi Club.
I per tant el resultat va ser totalment previsible. El públic entregat des del començament, molta música pre-registrada, els dos boys ballant de forma tant exageradament gai com torpe, la guitarrista i Canut amb postures totalment hieràtiques, i Alaska desbocada i desmelenant el públic. Èxit atronador.
Un grup que porta vint anys a la carretera va fer un concert basat en el seu darrer àlbum i amb molt poques cançons d’un passat que és mític al pop espanyol. Tant destacable com que anunciin que es prenen un any sabàtic, renunciant a oferir concerts que saben que serien molt lucratius, qui sap si preparant un nou àlbum.
En qualsevol cas, un concert de Fangoria sempre és una festa divertidíssima.
Salut i sort,
Ivan.
 | francis black on Hamburgueses a Barcelona |
 | p90x workout order o… on Susan Boyle |
 | Ivan on Cerveses artesanes |
 | philipstown on Cerveses artesanes |
| francis black on Xecuencias |
