Arxiu de la categoria: Uncategorized

The Wolf of Wall Street

Di Caprio en bona forma, l’Scorsese rutinari i un grapat de secundaris de molta volada.

Pòster de The Wolf of Wall Street

The Wolf of Wall Street està basada en tot el llibre autobiogràfic de Jordan Belfort, què està basat en el què va passar realment: una colla d’espavilats es van fer rics a costa d’un munt d’ingenus. Us sóna de res la trama? Res de política, però. Un munt de capitalisme descarnat, cap mena d’ètica, i un munt d’excessos hedonistes i de trencar els límits a l’hora de gaudir de la vida a tope.  Sembla què Scorsesse hagi volgut creuar dues pel·lícules d’Oliver Stone: The Doors i Wall Street.

El resultat què ha aconseguit és bo però no excel·lent. Hi ha un munt d’escenes magnífiques. Martin Scosese sempre ha excel·lit en la direcció d’actors i en elaborar seqüències en què la música acompanya l’acció sense necessitat de cap diàleg. Aquí a més s’aprofita de l’aire irreal de la història (què sabem què és veritable però què costa de creure) i l’accentua amb escenes en què el protagonista s’adreça directament a l’audiència. Si, Martin també és un gran admirador de Woody. Però també hi ha un grapat d’escenes què s’allarguen massa i així el film acaba durant tres hores. I tres hores, encara que siguen de bon cinema, és molt de temps.

Cinquè cop que Leonardo es queda a la vora de l’Oscar i va camí de replicar la carrera de Paul Newman. Aquí torna a estar sensacional, alternant histrionisme, subtilesa i talent per la comèdia. Em costa molt nomenar altres actors de la seva generació què aguantin la comparació.

I això què a The Wolf of Wall Street l’acompanyament és tremendament bo. Començant pel Matthew McConaughey, els per mi fins ara desconeguts Jonah Hill i Kenneth Choi, i arribant a l’entranyable Rob Reiner. Curiositat: la terna de directors què fan d’actors es completa amb Jon Favreau i Spike Jonze.

A mi m’ha agradat força, especialment el fet què converteix una història molt dramàtica en una comèdia slapstick d’allò més seriosa. Ah, i si us agrada veure noies despullades, us en fareu un tip.

Adient pels que fan llistes de coses que farien si els toquès la loteria. Contraindicada si teniu una peixera al menjador de casa.

Salut i sort,
Ivan.

L’obra social dels bancs

L'obra social dels bancs

El Brossa hagués dit què això és un poema visual, jo ho veig com una metàfora dels temps què corren, en que un munt de fantasies cauen i queden com les parets interiors d’aquella exposició, nues i sense explicació possible per als què entraven a buscar respostes.

Al costat dues noies miraven un mapa buscant on anar-hi, tant de bo les porti a bon termini.

Salut i sort,
Ivan.

Ójala que llueva café en el campo

Juan Luís Guerra va arribar com un cicló, quan a Amèrica Llatina ja feia anys què era una megaestrella, va tenir el seu temps d’èxit multitudinari, i ara sembla què a Espanya ha estat oblidat en favor d’altres intèrprets més joves.

Curiós com les preferències del públic poden ser tant volubles. La moda és mala consellera, opino.
En qualsevol cas i amb la què està caient, Ójala que llueva café en el campo.

Salut i sort,
Ivan.

Uma brasileira

Me’ls va descobrir el Mario fa una pila d’anys i no els he seguit la pista com es mereixien, però sempre els he trobat a faltar i m’he demanat com és que aquí no tenien un èxit, o si més no una visibilitat, què si han assolit gent que no els arriba als genolls.

Són Os Paralamas do Sucesso, adients per a alegrar el dia despreocupadament, contraindicats si només espereu els típics tòpics brasilers.

Salut i sort,
Ivan.