La quarta temporada de Six Feet Under és molt més fosca que les anteriors, però igualment intensa.
Malauradament, l’humor ha pràcticament desaparegut de la sèrie. Tant l’humor negre com el més quotidià. La sèrie s’ha tornat completament dramàtica i en ocasions fins i tot angoixant. Tant les trames romàntiques com les aparicions del més enllà aporten només girs dramàtics i moments de reflexió, però ni relaxen l’ambient ni serveixen de contrapunt. Els personatges es ressenteixen d’això, i es tornen més plans i menys interessants.
En definitiva, em sembla que el productor ha substituit el guionista catxondo pel guionista sàdic.
Adient per a aficionats als temes trascendentals. Contraindicat per a ànimes compungides.
A partir d’aquí: spoilers.
Sincerament, encara m’interessa saber què passarà amb la família Fisher i els seus coneguts, però començo a estar-hi tip de tant de patiment: aquí pateix tothom i ningú no és feliç.
Claire, que a la tercera temporada havia devorat la sèrie fins a fer-se-la seva, ha esdevingut una joveneta que desaprofita el seu talent en relacions personals que no li aporten res i en foter-se maria fins les orelles per a escapar d’una realitat on no s’hi troba. Ni tant sols és capaç de gaudir de l’experimentació i la cerca, tant artística com íntima.
Keith és l’únic que ha progressat una mica en aquesta temporada, però arrastra les conseqüències del seu affaire amb Zeleste i de compartir la vida amb David, que pobre ha digerit molt malament la terrible experiència del segrest. Aquesta parella, amb els seus alts-i-baixos, continua sent el punt sensat de la família.
El de Nate ja és de traca: no només està perdut sinó que a més s’emporta pel camí l’ex-nòvia, que ja estava prou perduda però havia trobat un company amb qui compartir una vida plena de rareses. Si algú em demana que li expliqui els personatges de Nate o Brenda de debó que em posarà en un compromís, perquè de debó que a banda del seu naufragi permanent no els trobo solta ni volta.
La Ruth i el seu estimat George són senzillament la parella més ostiable de la història de la televisió. No sóc violent i acostumo a empatitzar amb la gent, però de debó que aquesta és la parella més estúpida que m’han posat a la pantalla en molt de temps. I consti que a final de la tercera temporada pensava de manera força diferent.
El canvi més interessant de la temporada ha estat el flashback de Nathaniel pare. Ja no és la figura omnipresent que dominava els pensaments dels altres. La seva mort ja s’ha superat. Però encara queda la de Lisa, reactivada per l’explicació més absurda i el cliffhanger més difícil que podien trobar. Algú es creu de debó la història de l’adulteri? No havien pintat el cunyat com un calçaces?
Al setembre tocarà descobrir la cinquena temporada.
Salut i sort,
Ivan.
