Category Archives: televisió

Sense intimitat

He localitzat via l’Enrique Dans un molt interessant debat de RTVE. Un Millenium, dirigit per Ramon Colom, sobre el tema de la pèrdua d’intimitat en els temps de les xarxes socials.

Millenium: Sin intimidad

Intentaré aportar alguna pinzellada què no s’ha dit explícitament en el debat.

Primer, què la tecnologia permet fer coses que abans no es podia fer; o més sovint disminueix el cost o la dificultat de fer allò què abans no sortia a compte. En el temps de les càmeres analògiques ningú no li feia la foto al plat cada cop que anava de restaurant i després repartia còpies entre els seus coneguts.

La tecnologia tampoc no crea necessitats. Abans, els qui gaudeixen molt del menjar o dels restaurants el que feien era explicar-te verbalment allò que havien menjat i que tant els havia sorprès o agradat. Les necessitats que crea la tecnologia són més aviat de càrrega de bateries i de finançament de noves compres tecnològiques.

Per tant, el desplaçament en els límits del que es considera admissible explicar públicament, o publicar a internet, l’explico per dos factors: el primer, que ara és més fàcil (menys esforç, menys preu) i era només la dificultat, no la compartició, la que abans no era acceptable.

I el segon, el gran prestigi social que ha assolit el desprendres de capes d’intimitat o privacitat a canvi de poc o no res. Quan arriben els blocs, Facebook i LinkedIn, la societat ja està farta de veure per televisió o a les revistes de paper couxé gent explicant el molt que ha plorat perquè els ha abandonat la parella; fotografies sempre exclusives de personatges que només destaquen perquè apareixen a la premsa rosa explicant el que abans no s’explicava; i veient com la televisió primer i altres empreses després (discoteques, revistes, etc.) emplenen de bitllets les butxaques de gent disposada a exposar-se públicament fent quelcom que abans s’hagués considerat ridícul.

Acabo esmentant que la tecnologia permet però no obliga. Allò de si no ho has publicat a internet no ho has fet, no ha passat, no ha existit… Tot això t’ho diu la gent. Evidentment l’empresa que implementa alguna xarxa social t’estimula a fer-ho, perquè és el seu negoci, però la veritable pressió ve de l’entorn social i és exactament la mateixa pressió que patiem els adolescents de 14 anys de fa una pila d’anys, quan si no portaves unes botes camperes, un jersei Privata i no tenies un no-sé-què, no estaves a la page.

Els que som pares, hem d’aprendre com funcionen les xarxes socials (les informàtiques i les reals) perquè haurem d’ensenyar els nostres fills. I els que no, també, perquè som dins de xarxes socials i hi ha un món informàtic en que aquestes xarxes, volguem o no, parlaran de nosaltres i del nostre món.

Salut i sort,
Ivan.

Nelson Mandela, el jugador nº16

A hores d’ara la història ja és ben coneguda. En John Carlin va escriure-la i el Clint Eastwood la va filmar.

A mí m’ha agradat més aquest documental què va més al gra i no té tantes pretensions. Té l’avantatge que veus les cares dels protagonistes reals i que hi ha imatges d’arxiu d’aquells moments ara fa gairebé vint anys. En contra, hi ha traduccions una mica discutibles.

Adient pels que creuen en els herois. Contraindicat pels qui busquin explicacions profundes.

Salut i sort,
Ivan.

Fracàs mediàtic

A resultes de les eleccions europees s’han volgut extreure moltes conclusions polítiques, penso que en general arriscades. En canvi, no he llegit cap análisi en clau mediàtica.

I és que per mi el més rellevant és el fracàs de les emisores televisives d’extrema dreta. No només no han aconseguit que VOX tregui ni un sol eurodiputat, és que són els que han trencat la barrera d’entrada a un nou rival polític. Si no haguessin contractat com a tertulià a un noi amb una cua l’establishment polític segurament s’hagués pogut repartir un grapat d’escons més a Estrasburg.

Les audiències (menys) i les opinions publicades (més) han atorgat durant un llarg temps una gran importància a determinats debats televisius. Espais on es suposa que la reflexió, l’argumentació i el contrast han de ser apassionants. A la pràctica s’escolten molts crits, moltes desqualificacions, pocs arguments i encara menys raonaments. I un no acabar d’interrupcions i mala educació.

Però, ara queda palés què l’audiència els mira d’una manera semblant a com jo mirava els pallassos del circ. I això, quan els que apareixen són persones amb estudis i professions serioses, per molt què siguin bons donant espectacle, em sembla patètic.

És dolent que el nivell sigui tant baix, però és encara pitjor que tota una generació cregui que això és debatre. Els que de petits vam veure el Balbín moderant La Clave no podem estar d’acord. No és qüestió només de defensar la qualitat a televisió, és què afecta a la vida política del país. I afegeixo què m’agrada molt el plantejament totalment diferent del Cuní a 8tv, ara que ha deixat la vena d’espectacle peixater què compartia amb la Rahola.

Debatre és una activitata essencial a una democràcia. Espero que a les escoles els més joves n’aprenguin, perquè milloraria molt el país.

Salut i sort,
Ivan.

Homeland, 3a temporada

Un cop més, una gran sèrie.

Homeland Season 3 Poster

La tercera temporada de Homeland tanca el cercle. Els guionistes donen sortida als personatges, s’enllesteixen les incògnites i els únics interrogants què queden són els típics què s’haurà fet de tal personatge típic de qualsevol ficció. I ho fa a més d’una manera versemblant i respectuosa amb els personatges.

Destaco d’aquesta tercera temporada el pols narratiu, el domini del ritme i l’exposició d’informació. Els primers capítols són molt pausats, de caire íntim i que serveixen per a establir de manera clara i rotunda els antecedents de l’acció i l’estat mental dels personatges. La trama familiar dels Brody ajudarà més tard a entendre perquè dos personatges prenen les accions què prenen.

Però hi ha un moment en que es desencadena l’acció i aleshores el ritme és trepidant, sent una sèrie d’intriga i no d’acció (res a veure amb 24, aquí l’èmfasi són les conspiracions). I tot i què alguns detalls continuen grinyolant, entenc què és més important fer una narració clara i què s’entengui en el moment què no pas buscar un 100% de realisme.

Adient pels aficionats als trencaclosques psicològics. Contraindicat si patiu molt amb la crueltat o el patiment aliens.

Salut i sort,
Ivan.