Arxiu de la categoria: televisió

Shogun (sèrie TV)

L’enyorança fa del calb home d’abundant melena.

(Proverbi xinès)

Tenia molt bon record d’aquesta sèrie, que recordava emocionant i trepidant, apassionant, i després de llegir la novel·la no he pogut estar-me de revisar-la. Gran error. La llista de coses que m’ha agradat és ben minsa: els decorats i algunes de les actuacions. La resta, un desastre.

En canvi, la llista negra és llarguíssima:

  • Decorats: els vaixells se veuen nous, amb fusta impecablement neta, inversemblant en naus que han creuat mig món;
  • Ritme narratiu: lentíssim, dedicant a escenes de transició molts minuts i a escenes capdals molt poc;
  • Adaptació de la novel·la: horrorosa, eliminant directament la part central del relat, la lluita diplomàtica pel control del Japó, carregant-se personatges, no explicant bé les relacions d’entre ells i fent que algunes situacions i decisions siguin incomprensibles;
  • Explicació de l’entorn cultural japonès: molt pobre, eliminant escenes que a la novel·la expliquen molt bé el concepte del deure i de l’honor, inclús en la derrota;
  • El protagonista: excepte en les escenes romàntiques, no encerta ni una sola expressió facial. Sembla més un turista que s’ha perdut que no pas un corsari en terra hostil.
  • La versió original: en el DVD els personatges japonesos parlen en japonès, però quan el director vol que l’espectador sàpiga què diuen, en lloc d’afegir subtítols el que fan és afegir una veu en anglès que es superposa a la japonesa. Això no ho fan gaire vegades, amb la qual cosa molts diàlegs dels japonesos queden a criteri de la imaginació de l’espectador.

Posats a trobar coses bones, m’ha agradat molt retrobar-me amb Jonathan Rhys-Jones i amb Toshiro Mifune, excelsos tots dos en els seus papers.

Adient per a fer pràctiques de l’idioma, si l’esteu estudiant. Contraindicat si no heu llegit la novel·la.

Salut i sort,
Ivan.

The Sopranos: segona lectura

En aquest article, sense arribar a haver spoilers, parlo de coses que es van descobrint durant la sèrie. Vosaltres mateixos.

Cartell de The Sopranos

Una sèrie sobre la màfia italiana als EUA … no serà un refregit del que hem vist un munt de cops? De cap manera. The Sopranos fuig de New York per a ambientar-se a New Jersey, i els gangsters són cutres, molt més propers als Small Time Crooks de Woody Allen que als fatxendes de Godfellas i ja ni parlem d’altres referències clàssiques. Són gent malvestida i gens elegant, maleducada, que es mouen per impulsos primaris com si fossin nens malcriats amb pistoles a les butxaques.

Anècdota significativa: la majoria d’assassinats que es veuen a The Sopranos són rampells de ràbia i volència, no pas ajustaments de comptes curosament planificats.

Segona anécdota: hi ha diversos capítols on apareixen alusions molt explícites als problemes que té la comunitat italoamericana per treure’s de sobre l’estigma mafiós. La majoria de vegades, veient qui es queixa, la cosa te la seva gracia; d’altres, es una esfereidora metàfora del tancament d’ulls respecte les misèries morals que ens envolten i que no volem admetre que consentim.

Poques coses són tant americanes com la màfia italiana, potser les teràpies en grup, i The Sopranos deixa també aquest àmbit a un nivell de ridícul difícilment superable.

Riute’n de Woody Allen. Els Soprano és un cop de puny a l’ull de la majoria de therapists estadounidencs. Deixant de banda l’interessant del personatge de la psicòloga encarnada per Lorraine Bracco, cap dels tractaments terapèutics que apareixen a la sèrie, i en són uns quants, té èxit. I a més en un dels capítols finals, hi ha un retrat molt dur dels psicòlegs com a professió, a l’escena del sopar professional.

La mítica darrera escena de la sèrie emfatitza el seu caràcter familiar, una escena quotidiana d’una família normal en que el pare de família pertany a un entorn professional gens habitual. El darrer que veiem fer a Tony Soprano és cuidar la seva família. I sobre relacions familiars se’n parla un munt a The Sopranos. Tenim vells als que es deporta a geriàtrics, mares rebutjades, germanes insuportables, joves ni-ni, nenes consentides, … tot el repertori que resulta que no és exclusiu nostre, sinó que al planeta New Jersey mafiós també existeix. És la part més entranyable de la sèrie i potser la menys valorada, però no només ocupa un munt de metratge, sinó que dóna lloc a molts dels millors moments dels Soprano.

Finalment, la policia. Aquests són els bons de debó, no pot ser que els honrats telespectadors empatitzin amb els delinqüents, oi? Doncs els guionistes ho arreglen dibuixant quatre personatges ben definits i mostran escenes de la incansable caçera que hi ha al darrera. A més de l’impagable agent Harris apareixen altres agents del FBI que ens recorden quin és el costat correcte, i algun policia corrupte que dóna color a l’escala de grisos. En aquest punt els guionistes s’han sotmés al dictat implacable de la correcció política, però també han desaprofitat alguna opció més en quant a possibilitats narratives.

Salut i sort,
Ivan.

The Sopranos: la sèrie

Havia llegit repetidament que The Sopranos era la millor sèrie de televisió dels darrers anys, però no creia que fos tant bona com l’he trobada. És senzilla i punyeterament magnífica.

The Sopranos

Per a definir els Soprano ràpidament: és una obra shakesperiana. Sentiments bàsics, primaris, humans fins a la medula, exposats de manera descarnada i amb l’atractiu de l’embocall mafiós i tota la seva tradició feudal, com la dels monarques que ambientaven les tragèdies del gran poeta anglès. Escenari totalment exòtic, ja que no és la màfia cinematogràficament coneguda i glamourosa de Nova York i el padrí coppolià, sinó de la més proletària de New Jersey. Obra total que ens mostra les persones tal com són en la seva globalitat: professionalment, familiarment, íntimament. A molts llocs hem vist somnis inserits durant la narració, però és el primer cop que sabem què somnien els gàngsters.

En els seus 86 episodis d’una hora The Sopranos ha anat evolucionant i canviant de registre dominant. La influència del personatge de la psicoterapeuta interpretada per Lorraine Bracco és la que més exemplifica aquests canvis. Els Soprano comença com la versió dramàtica de Una terapia peligrosa i acaba de manera completament diferent. Per enmig veiem problemes familiars, drames d’adolescents, alguna història romàntica i molt malbaratament de diners, sexe i violència.

Durant sis temporades de The Sopranos l’interès es manté sempre altíssim. Hi ha línies narratives que decauen però d’altres prenen el relleu. Els personatges també es renoven, i sempre hi ha un què passarà ara esperant al darrera la cantonada. Sobre el to de la història, crec que deu més a The Godfellas i a la novel·la negra de Dashiell Hammett i companyia que no pas a The Godfather, però la sèrie és completament original en el sentit que no és una sèrie sobre la màfia; sinó sobre una colla de famílies, els caps de les quals, casualment, treballen com a gàngsters.

I tot amb una producció magnífica, amb escenaris i caracteritzacions totalment creïbles i amb unes interpretacions majestuoses sobre les que parlaré aviat.

Ambició, traició, violència, amor, sexe, guerra, conspiracions, intriga, famílies, humor negre, pasta italiana, i personatges bons, dolents, més dolents, i més dolents encara. Què hi ha més revelador de la natura humana?

Adient per a fanàtics de Shakespeare. Contraindicat per a puritans i ànimes fàcils d’impressionar.

PS: aquest és l’article sense spoilers; en seguiran un parell més sobre els personatges i els millors moments. Allí si, read at your own risk.

Salut i sort,
Ivan.

Once Brothers

Oi que heu escoltat moltes vegades allò de l’important de la Història són les petites històries?

Sempre que surten imatges d’una guerra a televisió, algú diu la frase aquella que el que importa és el que li pass a la gent real, la del carrer. Que la culpa de tot ho tenen els polítics i que el que veiem a la petita pantalla té poc a veure amb la realitat.

Bé, doncs Once Brothers parla d’un parell de nois que eren molt amics fins que el país d’un va entrar en guerra amb el país de l’altre. Com que a més aquests nois eren dos sensacionals jugadors de bàsket, veient Once Brothers veureu un reportatge sobre una extraordinària generació de jugadors. I una història d’esforç i fracàs, d’ilusió i èxit. I també veureu un munt de manipulació. Uns cops comercial; uns altres, política.

Però per sobre de tot veureu una història propera, de gent real amb sentiments reals.

Adient per a sentimentals sense remei. Contraindicada si la bandera marca el nord i el sud.

Salut i sort,
Ivan.

Lost

La sèrie amb més repercusió mediàtica des de X Files ha acabat, i a mi m’ha agradat molt. Aquest és l’article no té spoilers.

Lost

Per a mi Lost és eminentment una sèrie de misteri. El component d’intriga domina sobre la resta de temàtiques. Hi ha aventures, trames íntimes, ciència ficció, conspiracions, romanticisme, génere bèlic i policíac, fantàstic, components místics, i terror. Però sobre tots els altres, hi ha una successió de misteris absorvents i captivadors. Això és el que ha fet que m’hagi seduit una sèrie que quan vaig començar a veure-la em pensava que seria un Lord of the Flies presentat amb atractives dosis d’aventures i insinuacions sexuals.

A partir d’aquesta premisa, els guionistes han creat una colla de personatges antològics. Cadascun responent a uns quants estereotips, cadascun amb un rol clar dins la dinàmica de grups, tots forts externament i dèbils per dins, gairebé tots físicament atractius. I, punt capdal en la sèrie, a tots els anem descobrint a poc a poc, al llarg de totes les temporades de Lost, perquè tots van canviant, que no sempre evolucionant. Un autèntic regal pels actors i actrius.

Amb aquests materials els guionistes de Lost han anat desgranant els esdeveniments d’una manera molt semblant a la dels best-sellers. Cliffhangers sensacionals, igual que feien els escriptors romàntics del XIX, flashbacks i salts endavant, paissatges paradisíacs, cossos atractius i mirades suggerents, han anat elaborant una troca prou liada com per intrigar tothom, i amb elements prou diversos com per interessar també tothom.

La sèrie ha tingut moments baixos i capítols lamentables, cert. Però també ha tingut capítols excel·lents i extraordinaris i el nivell ha estat generalment alt. El temps dirà quants agoserats imitadors tractaran de beure de la seva inspiració i quants productes s’aprofitaran del seu èxit. Però m’atreveixo a apuntar una influència novedosa: Lost és la primera sèrie llarga que funciona com un film, no com una successió de capítols connectats. Fins ara això estava limitat al génere de les mini-sèries, qui sap si algú s’atrevirà a plantejar un altre film per entregues de dos-centes hores. No crec que fos la intenció de J.J. Abrams i veig difícil que algú altre ho intenti.

Si no sabeu a què em refereixo amb això dels productes derivats, podeu fer-li una ullada al bloc dedicat als llibres que apareixen a Lost, què és un bon exemple. També recomano llegir com va començar la sèrie i una molt bona entrevista a la parella de guionistes principals. Als blocs Memorias de un Náufrago i Llegaron para quedarse hi ha bons resums (interpretacions) dels episodis. I a La mesa de luz trobareu un munt d’informació complementària.

Adient pels amants dels trencaclosques, les conspiracions i les aventures. Contraindicat pels que no tinguin paciència o pels que no suportin la gent que canvia de parer.

Salut i sort,
Ivan.

PS: aquest article va ser una de les víctimes de la crisi participativa que vaig esmentar fa un temps, però al final el comparteixo amb vosaltres.