Category Archives: televisió

Fall of Eagles

Ara que fa 100 anys de la I Guerra Mundial, he tornat a veure la sèrie amb que la BBC va explicar-la.

Fall of Eagles

Pel 60è aniversari de la Primera Guerra Mundial, la BBC va produir amb quatre canyes una sèrie fabulosa. Partint d’uns guions sensacionals va armar un docudrama on el teatre mostra les interioritats de les tres cases reials que van caure amb el conflicte: els Romanov, els Habsburg i els Hohenzollern.

A La caída de las águilas hi ha poques escenes rodades en exteriors i només un grapat on apareguin figurants. Els efectes visuals es limiten a l’exhibició hàbil de material d’arxiu i filtres de colors i la banda sonora està formada per fragments de música clàssica que no paguen drets d’autor. I naturalment, la producció és impecable, made in BBC. Fa quaranta anys el mercat televisiu era una altra cosa. I el ritme narratiu també. Com ja vaig constatar quan vaig comentar Shogun, s’ha accelerat moltíssim en una generació i a l’espectador d’avui en dia li pot semblar que hi ha massa silencis, quan fa quaranta anys es mastegava la tensió.

A més d’establir les relacions personals com part essencial del flux històric, Fall of Eagles presenta la majoria de la reialesa com adults malcriats per la seva riquesa, plens d’orgull i ofegats en l’opulència. El contrast amb la monarquia britànica que protagonitza el començament del segon capítol és tràgicament immens. Els monarques, escassament preparats pels reptes del govern, es veuen superats per les circumstàncies, patint la seva pròpia visió egocèntrica d’una realitat que no entenen, degut al majúscul desconeixement dels seus propis països.

A banda de les relacions familiars pretesament íntimes i amistoses entre les monarquies austriaca, alemana i russa, Fall of Eagles també senyala explítament altres factors: les tensions identitàries entre austríacs i hongaresos (aquí la sèrie retrocedeix fins mitjans segle XIX); el doble joc de la diplomàcia russa, amb el seu suport als serbis alhora que mantenia aliances simultànies amb francesos, alemanys i austriacs; els interesos estratègics completament contraposats entre els tres imperis; i una manera de pensar que ja era més pròpia del passat que del món que esdevenia.

Però, la part més interessant i on més aprofundeix Fall of Eagles és quan mostra com es va gestant la revolució russa, com Lenin s’incorpora als grups polítics socialdemòcrates i els aprofita per a construir un partit revolucionari des del qual assolir el poder a Rússia. La sèrie exposa la visió de Lenin sobre com aconseguir portar a terme la revolució, amb plantejaments enfocats exclusivament a la victòria, en contrast amb altres socialdemòcrates que persegueixen pactes i reformes, i marxistes portats per la ideologia.

Entre el repartiment podem apreciar el veterà Curt Jürgens en el paper d’Otto von Bismark, i els aleshores novells Tom Conti, John Rhys-Davies, Miriam Margolyes. Però de lluny el gran moment pels fans televisius és veure Patrick Stewart i Paul Eddington negociant com portar a termini la revolució, en una escena que malauradament no he pogut localitzar a internet, tot i que si les fotos dels actors caracteritzats.

Adient per aprendre història fent veure que mires la tele. Contraindicada per a una marató.

Salut i sort,
Ivan.

Peppa Pig

Una grandíssima sèrie de dibuixos animats.

Què li demaneu a una sèrie adreçada a la canalla? El primer, què no els empleni el cervell de porqueria. I resulta que si et poses a mirar dibuixos animats de porqueria en veus molta. Moltes històries on la violència apareix gratuïtament o on l’origen de l’acudit és riure de les desgràcies que li passen a algú, no precisament perquè es porti malament. I crits, un munt de crits.

A Peppa Pig es pot trobar una descripció idealitzada però versemblant del que és la vida pels nens, tant en l’entorn familiar com a la llar d’infants. I un respecte a la diversitat: cada família és una espècie animal diferent i totes conviuen harmoniosament.

La segona és que sigui entretinguda. Les criatures es queden absortes davant la pantalla i no es cansen (fins al cap de molts capítols seguits) de veure què fa Pepa la porqueta. Això no només permet els pares breus interludis de llibertat condicional, sinó també que siguin els nens qui vulguin mirar allò que tu vols que mirin.

I la tercera, que ja posats a veure 3.295.476 vegades (aproximadament) un mateix contingut audiovisual, et faci una mica de gràcia a tu. I els creadors de Peppa Pig han anat incorporant a partir de la tercera temporada segones lectures que poden fer plorar de riure els adults, especialment als que gaudeixin dels acudits sobre guerra de sexes i estereotips de gènere, un tema també tractat molt bé a la sèrie.

És tant bona que sembla sortida d’un dels grans moments d’inspiració de Pixar. I per cert, els doblatges tant català com castellà perden bastant davant l’original anglès.

Adient per a nens de qualsevol edat. Contraindicada pels estirats.

Salut i sort,
Ivan.

Sense intimitat

He localitzat via l’Enrique Dans un molt interessant debat de RTVE. Un Millenium, dirigit per Ramon Colom, sobre el tema de la pèrdua d’intimitat en els temps de les xarxes socials.

Millenium: Sin intimidad

Intentaré aportar alguna pinzellada què no s’ha dit explícitament en el debat.

Primer, què la tecnologia permet fer coses que abans no es podia fer; o més sovint disminueix el cost o la dificultat de fer allò què abans no sortia a compte. En el temps de les càmeres analògiques ningú no li feia la foto al plat cada cop que anava de restaurant i després repartia còpies entre els seus coneguts.

La tecnologia tampoc no crea necessitats. Abans, els qui gaudeixen molt del menjar o dels restaurants el que feien era explicar-te verbalment allò que havien menjat i que tant els havia sorprès o agradat. Les necessitats que crea la tecnologia són més aviat de càrrega de bateries i de finançament de noves compres tecnològiques.

Per tant, el desplaçament en els límits del que es considera admissible explicar públicament, o publicar a internet, l’explico per dos factors: el primer, que ara és més fàcil (menys esforç, menys preu) i era només la dificultat, no la compartició, la que abans no era acceptable.

I el segon, el gran prestigi social que ha assolit el desprendres de capes d’intimitat o privacitat a canvi de poc o no res. Quan arriben els blocs, Facebook i LinkedIn, la societat ja està farta de veure per televisió o a les revistes de paper couxé gent explicant el molt que ha plorat perquè els ha abandonat la parella; fotografies sempre exclusives de personatges que només destaquen perquè apareixen a la premsa rosa explicant el que abans no s’explicava; i veient com la televisió primer i altres empreses després (discoteques, revistes, etc.) emplenen de bitllets les butxaques de gent disposada a exposar-se públicament fent quelcom que abans s’hagués considerat ridícul.

Acabo esmentant que la tecnologia permet però no obliga. Allò de si no ho has publicat a internet no ho has fet, no ha passat, no ha existit… Tot això t’ho diu la gent. Evidentment l’empresa que implementa alguna xarxa social t’estimula a fer-ho, perquè és el seu negoci, però la veritable pressió ve de l’entorn social i és exactament la mateixa pressió que patiem els adolescents de 14 anys de fa una pila d’anys, quan si no portaves unes botes camperes, un jersei Privata i no tenies un no-sé-què, no estaves a la page.

Els que som pares, hem d’aprendre com funcionen les xarxes socials (les informàtiques i les reals) perquè haurem d’ensenyar els nostres fills. I els que no, també, perquè som dins de xarxes socials i hi ha un món informàtic en que aquestes xarxes, volguem o no, parlaran de nosaltres i del nostre món.

Salut i sort,
Ivan.

Nelson Mandela, el jugador nº16

A hores d’ara la història ja és ben coneguda. En John Carlin va escriure-la i el Clint Eastwood la va filmar.

A mí m’ha agradat més aquest documental què va més al gra i no té tantes pretensions. Té l’avantatge que veus les cares dels protagonistes reals i que hi ha imatges d’arxiu d’aquells moments ara fa gairebé vint anys. En contra, hi ha traduccions una mica discutibles.

Adient pels que creuen en els herois. Contraindicat pels qui busquin explicacions profundes.

Salut i sort,
Ivan.