Els Drive-By Truckers tornen a Lo Bloc amb un molt bon àlbum de rock.
Són tretze les cançons que formen aquest The Big To-Do, i en elles predomina clarament el rock. Si anteriorment m’havien cridat l’atenció per la revitalització del country, amb aquest àlbum els Drive-By Truckers han canviat de vorera i han parit un conjunt molt vital però que poc té a veure amb el génere que els va donar fama inicial.
Superada la primera sorpresa, The Big To-Do ens planta al davant d’una bona col·lecció de cançons, poques sorpreses però molt poques decepcions. És un disc que s’escolta bé i acompanya millor. Vivim temps molt decebedors pels que estimem el rock, un bon àlbum del génere no és com per deixar-lo passar.
Adient per a donar-te canya quan estàs fent alguna feina repetitiva. Contraindicat pels alèrgics a la guitarra elèctrica.
Rock simfònic, rock progressiu, techno-music, new age, ambient, música clàssica, … De quantes formes diferents s’ha etiquetat la música de Mike Oldfield?
A Music of the Spheres es reconeixen totes les constants de la discografia oldfieldiana. Bellesa, complexitat formal, i una certa manca de sentiment. Quan a l’adolescència em vaig fer fan de Mike Oldfield ho vaig fer enlluernat d’una manera diguem-ne racional. Escoltava el Tubular Bells, Crises, i l’Ommadown amb auriculars. Res a veure amb (per posar un exemple) el moviment inconscient que m’inspirava Bob Marley.
Trenta anys més tard Mike Oldfield continua fent un tipus de música molt semblant. Music of the Spheres està intepretat per una orquestra simfònica i un cor, però recorda moltíssim a l’Incantations, la banda sonora de The Killing Fields, i els diferents Tubular Bells que Oldfield ha anat generant durant aquests gairebé quaranta anys.
El qui ha canviat sóc jo. Ara demano més sentiment i ofereixo menys temps i de pitjor qualitat per a escoltar la música. El resultat és que Music of the Spheres m’ha agradat i prou. No m’ha sorprés, ni emocionat, ni trasbalsat, ni entusiasmat.
Adient per a acompanyar la jornada laboral. Contraindicat pels aficionats a anar escoltant cançons soltes de molts àlbums alhora.
Segur que molts de vosaltres recordeu l’acaramelat i ara passat de moda Kenny G. O també un duet britànic que es deien Shakatak. Música pop instrumental amb pretensions de qualitat, prou animat per a atreure el sector més jove, prou dolç com per no espantar el més correcte, música ambiental apropiada per a gairebé qualsevol ambient.
Doncs la Candy Dulfer emplena aquest espai però a més li afegeix unes saboroses dosis d’adrenalina i ritme. És com un Maceo Parker però sense les referències llatines, per entrendre’ns. El mestissatge aquí és d’influències (pop, jazz, funky, una mica de bossa) i sobretot per la barreja entre instruments electrònics i el saxo solista de la Candy Dulfer.
I això pot estar bé? Doncs si. Les balades tenen pocs moments cursis i els talls més rítmics de debó que et fan bellugar-te. La relació entre la saxofonista i el seu acompanyament (bàsicament teclats i la secció rítmica) és equilibrada i això fa que el conjunt tingui trempera en tot moment. Funked Up and Chilled Out no és ni una succesió inacabable de solos ni un àlbum orquestral a l’ús i el seu llarg nom descriu perfectament els dos ànims en que us submergirà successivament.
Adient per acompanyar-vos des del darrera. Contraindicat per a puristes del jazz acústic.
Tot i que ells cantin que mai no és tard per tornar a començar, no m’ha vingut de gust anar a veure els Sopa de Cabra en concert.
Quan estaven en actiu tenien alguna cosa, no puc dir el què, que impedia que me’ls prengués de debó. No eren una banda de rock de debó, anaven de. En canvi, els he trobat molt a faltar durant tots els anys que han passat. He valorat la frescor, la poca-vergonya, les melodies i algunes lletres simples i tòpiques però ben aconseguides.
Dels Sopa em queden un bon grapat de cançons, els records d’un parell de concerts, de tots els cops que els espanyols em van preguntar si el seu nom era una expressió catalana amb algun significat, i l’excel·lent antidepressiu què és el seu himne a l’Empordà, però especialment una grandíssima cançó:
Hi ha diversos motius per a recordar l’excel·lent Total Recall de Paul Verhoeven: un gran entreteniment de començament a final, un espectacle d’efectes visuals, interpretacions prou convincent de dos dels tipus durs paradigmàtics dels noranta, una història molt suggerent basada en un conte de Philip K. Dick, i el que avui us vull comentar, una impressionant banda sonora del gran Jerry Goldsmith.
La peça que tothom identifica de Total Recall és The Dream, que els de C+ han fet servir a les seves retransmissions de futbol. És el resum perfecte del disc, però hi ha molt més. Sopresa, tendresa, emoció, intriga, tensió, confusió … totes les emocions i estats d’ànim estan perfectament reflectits a Total Recall.
D’aquí uns anys algunes bandes sonores de pel·lícules seran considerades com part de la música clàssica del segle XX, i Goldsmith, autor també dels acompanyaments musicals de The Planet of The Apes, Patton o Under Fire, obtindrà el reconeixment al gran compositor que va ser.
Amb Bare Bones la Madeleine Peyroux es desempallega de la pesada càrrega de ser la nova Billie Holiday i comença a explorar nous territoris musicals.
Les catorze cançons que interpreta Madeleine Peyroux a Bare Bones són balades, que van del jazz i el blues a un pop dolç i pausat gens allunyat dels preceptes estètics que fins ara ha conreat aquesta cantant canadenca afincada a Paris. Hi ha una mínima evolució, que no es qüestió ni de perdre ni de cremar el mercat, no cap sorpresa i perfeccionament d’un segell que ja és reconeixible i popular.
Escoltar Bare Bones submergeix en sensacions tant càlides i agradables com quedar-se al llit ben tapat un matí d’hivern. Tant la veu com els arranjaments de la música són el que un pot esperar d’un àlbum de Madeleine Peyroux i la qualitat és sempre molt alta. Curiosament, el parell de peces que sonen més jazz són les dues versions de Leonard Cohen. A banda, les dues cançons estil Holiday, un remanent del passat, encara perfecte, ja molt vist.
Adient pels que busquen música chill out i qualitat alhora. Contraindicat si patiu hipotensió.
Ja fa un parell d’anys que va aparèixer el darrer treball de la Neko Case, o sigui que s’acaben les excuses per no parlar-ne.
La Neko Case (ja en vaig parlar quan va publicar Fox Confessor Brings The Flood) és el que ara és una cantautora, concepte que fa temps representava la Joan Baez, dona i guitarra a pèl, i que ara ha esdevingut el de líders de bandes pop, que deixen obsoleta l’etiqueta de noia cantant en grup de nois gràcies a que elles escriuen les cançons i la seva personalitat. Des de la Mary Chapin Carpenter i la Tracy Chapman a la Norah Jones. Si em suggeriu algun altre nom, us estaré molt agraït.
La Neko Case aconsegueix amb Middle Cyclone formar un conjunt musical variat però homogeni, amb una qualitat prou bona com per a no cansar quan l’escoltes un cop i un altre, però sense aconseguir cap cançó trencadora que recordem especialment.
Com a cantant, la Neko Case demostra ser molt competent en un registre ampli, convincent tant en la distància curta com quan canta semblant que crida, gràcies a una veu dolça, greu, i versàtil.
Adient per a mirar com plou a través de la finestra. Contraindicada per acompanyar la lectura, que la dicció és perfecta i les lletres molt suggerents.
Gràcies a la Carme vaig poder gaudir d’un magnífic concert allà on d’altres només saben banyar-se en xampany.
I és que els TriEZ (Agustí Fernández al piano, Baldo Martínez al contrabaix i Ramon López a la bateria) desenvolupen una proposta que parteix del bon humor i l’amor a la música i transporta al paradís sonor de la improvisació jazzística. Al més pur estil del Keith Jarrett Trio, aquests tres virtuosos s’acoblen perfectament en les seves interpretacions, tant de temes propis com d’estàndards, i captiven l’audiència amb imaginació, intensitat i talent. Totes tres coses, a dojo.
L’única pega que li podem posar a un concert sensacional és la seva curta durada, ja que els TriEZ ben just si van estar hora i mitja sobre l’escenari.
Busqueu el seu enregistrament, totalment recomanable, però sapigueu que el seu directe és moltíssim millor.
