Category Archives: música

Get Lucky

Un grapat de bones cançons de Mark Knopfler, que porta tant de temps sense els Dire Straits que li hauriem d’explicar a la gent més jove que una vegada va haver un grup llegendari.

Mark Knopfler's Get Lucky cover

Ja fa temps que Mark Knopfler va enterrar el grup que li va donar l’èxit de vendes, el nivell econòmic i el reconeixement que ara li permeten embarcar-se només en els projectes que li venen de gust. Amb resultats irregulars, va publicant àlbums farcits de la música que li fa goig, sense necessitat de complaure ni la indústria ni el personatge de guitar hero que el va portar al cim.

A Get Lucky (2009) podem trobar un ventall de registres, però sempre des d’una òptica emotiva i serena i des del personal estil de Knopfler. A l’aire celta de Border Reiver o Piper to the End, i la melangia de Before Gas és fàcil reconèixer traces de Going Home; al blues de You Can’t Beat The House, el southern rock de Cleaning My Gun o el folk de Get Lucky, el seu amor per la música americana; a Hard Shoulder i a Monteleone, el romanticisme que abans va alimentar el Private Dancer que va fer rica la Tina Turner; The Car Was The One, Rememberance Day, i So Far From The Clyde recorden les bones balades dels primers àlbums dels Dire Straits. Onze bones cançons, cap de mediocre i cap d’excel·lent.

Get Lucky és un àlbum on el Knopfler cantant destaca molt més que el guitarrista, amb arranjaments fills de les influències cèltiques, tant irlandeses com americanes, del músic escocès i quedeixa un magnífic regust a l’oïde malgrat que d’onze talls no en destaca cap.

Adient per a treballar un dimecres al matí mentre per la finestra només es veu la pluja. Contraindicat per a ballar un dissabte a la nit de festa.

Salut i sort,
Ivan.

Atom Heart Mother

Com que el Diego A. Manrique va dir què The Endless River li recordava aquest àlbum, vaig decidir tornar-lo a escoltar a veure què.

Pink Floyd: Atom Heart Mother (1970)

I si, hi ha passatges en que les atmòsferes que crea el Rick Wright són semblants, però també n’hi ha d’altres que em remeten a Mike Oldfield o a The Alan Parsons Project. O millor dit, que van influir en aquells dos, tant diferents.

Atom Heart Mother, probablement una de les portades més conegudes del rock, és un bon disc que toca pals molt diferents però manté una coherència de to. Entre la serenor i l’abandonament, els seus cinc talls no demanen l’atenció expressa en cap moment però sempre acompanyen tranquilament, i no h’hi ha dues que siguin semblants. Hi ha algun moment experimental en que et demanes què estan fent (però només moments, això no és l’Ummagumma) però la majoria d’instants són brillants i la durada típica d’un LP se’m fa molt curta.

Hi ha bandes que quan estan buscant el seu estil fan discos acceptables. Els Pink Floyd parien obres menors de qualitat majúscula que et deixen amb ganes de més.

Per si voleu plantejar-vos què hagués passat amb un enregistrament lleugerament diferent, aquí podeu veure una versió orquestral en directe de la suite que dóna nom l’àlbum i aquí la versió en directe del mateix David Gilmour que anys abans havia dit que no li agradava gens aquest disc.

Adient per a acompanyar moments de solitud. Contraindicat per escoltar en companyia de nens.

Salut i sort,
Ivan.