Arxiu de la categoria: música

The Six Partitas

No sóc dels concerts de piano, però aquesta interpretació del Vladimir Ashkenazy de les 6 suites de Johann Sebastian Bach m’ha acompanyat darrerament mentre treballava.

I m’ha agradat. Música serena, amb moments d’alegria i d’altres de recolliment. I digui el què digui el Savall, prefereixo el piano al clavicèmbal.

Piqueu a la imatge per escoltar el disc.

Adient pels qui volen concentrar-se. Contraindicat pels què cerquen música què motivi.

Salut i sort,
Ivan.

A Celt in the Cotton Club

Si pregunteu per una negra irlandesa, Guiness ja no és la única resposta possible.

Portada de l'àlbum A Celt in the Cotton Club, de Tara O'Grady

La Tara O’Grady camina per les avingudes què abans han transitat Billie HolidayElla Fitzgerald o més recentment Madeleine Peyroux.  Un jazz a estones molt divertit, a estones melancòlic, però què sempre toca fibres interiors.

Ho fa recolzada en la seva veu càlida però a diferència d’altres cantants és prou intel·ligent per a respectar el gènere i aprofitar l’excel·lent acompanyament què li proporciona la seva banda. És solista amb veu negra però no un forat negre d’atenció.

I a més, feia molt de temps què no m’agradava tant la portada d’un disc. Si voleu podeu escoltar-ne cinc cançons amb Spotify.

Adient per acompanyar una xocolata desfeta una tarda de dissabte. Contraindicat si no us agrada com sonen els metalls.

Salut i sort,
Ivan.

Queen

Tenen fans i detractors, com totes, i un munt de bandes i intérprets què han agafat influències d’ells. Però no ha hagut ningú què gosés imitar-los. Una de les millors bandes de rock de tots els temps.

Un bateria mediocre però què composava èxits comercials a dojo; un baix eficaç què, diuen, donava l’equilibir i evitaba les anades d’olla de la parella creativa; una de les millors guitarres del rock, què destacava en les cançons més líriques i convencia en les més tralleres. I Freddie. No només un cantant superb, també un personatge carismàtic i un showman inigualable. Un entertainer amb vocació de tenor i posat a cantant de masses. El frontman definitiu.

La selecció què he posat a la llista anterior és tant personal com discutible. Però el què fa de Queen una banda de nivell estratosfèric és què, prescindint d’aquella llista de cançons en puc preparar una altra què també els hagués situat a qualsevol enciclopèdia musical del segle XX.

Si dieu què una playlist és com un frankenstein musical, teniu raó, però em venia de gust. També podeu gaudir de la seva actuació a aquell Live Aid (25 minuts) què va inaugurar la moda dels concerts benèfics o del seu concert a l’estadi de Wembley l’any 86 (gairebé dues hores), possiblement els seus cims escèncis enregistrats. I si us quedeu igual és què no sou nens.

Adient per a hedonistes. Contraindicat per a ortodoxes de les classificacions fàcils.

Salut i sort,
Ivan.

Bill Withers

Avui em ve de gust recordar el gran Bill Withers, un d’aquells músics què mai no apareixen a cap llista de grans, de millors, de més venedors, però què quan escoltes les seves cançons et demanes de qui són i què més ha fet.

Si us ve de gust descobrir un interpret notable i un compositor excel·lent aquí teniu una actuació seva de mig hora per la BBC. Les cançons paguen la pena i els comentaris del mateix Bill Withers tenen el mateix interès.

Altrament sempre us podeu quedar amb la seva cançó més coneguda, Ain’t No Sunshine, què ha estat versionada per gent com Joe Cocker, Nancy Sinatra, Sting (acompanyat de David Sanborn), Sabrina Starke, i la grandíssima Eva Cassidy. [Només he trobat el clip d'un recopilatori de vint cançons -Ain't No Sunshine és la sisena- però cullera, paga moltíssim la pena.]

Adient pels què aprecien l’encant de les arrugues de l’ànima. Contraindicat pels què necessiten facilitats i ritmes ballables.

Salut i sort,
Ivan.

Nostàlgia?

Diumenge vaig escoltar un concert de Simon & Garfunkel, el què van donar a començament dels 80 al Central Park. I una pila d’altra música del passat, com ja sabeu.

Allò ja era un retrobament nostàlgic, feia una pila d’anys què no tocaven junts. Això meu és nostàlgia de la nostàlgia? O què són ja uns clàssics?

En un moment en què la quantitat de música què es publica en un any (ja no parlo de l’acumulació històrica) és més gran què la què dóna temps a escoltar en tota una vida, quin sentit té l’etiqueta “novetats musicals”?

Bola extra: veure un concert de The Rolling Stones és nostàlgia de les pel·lícules de zombies o és què van signar un pacte com el de Dorian Gray?

Salut i sort,
Ivan.