Category Archives: música

Todo el mundo ama a Isabel

Ara que la calor apreta, res millor que rock contundent per a que cremi l’adrenalina.

Un dels clàssics de la meva adolescència. Guitarres afilades, posat canalla, lletres simples i tòpiques però resultones, guitarres afilades i un cantant molt limitat però també alhora un frontman impagable van cristal·litzar en una banda emblemàtica i un directe avassagador.

El seu cim va ser el directe que els va catapultar a l’èxit quan ja havien despatxat Sabino Méndez, fundador i compositor de la banda. Queda l’amarg regust de saber què haguès passat sense excessos amb les substàncies psicotròpiques, si el grup s’hagués aguantat durant més temps, i especialment si àlbums tant rodons com Mis problemas con las mujeres o Morir en primavera haguessin existit.

Ara que Manolo García s’ha retrobat amb Los Burros per a tornar a enregistrar el que aleshores no van poder passar de maquetes; que Los Secretos (un quart de segle sense l’Enrique Urquijo) enregistren un àlbum de covers; i que per sota dels 30 anys ningú no coneix Mecano, cal reconèixer que tant el personatge de Loquillo com la música de Los Trogloditas han envellit prou bé. Em sembla a mi.

Salut i sort,
Ivan.

Goodbye, B.B. King

El vaig veure en directe dos cops, fa una pila d’anys, i ambdues va ser sensacional.

La primera, a un Palau dels Esports ple de fum aromàtic, em va deixar meravellat. Tocava després d’altres dues actuacions que ja van ser magnífiques, però ell va pujar encara més el nivell.

Què si, que hi ha la fama, la predisposició a que l’actuació del mite t’agradi, però quan acabes d’escoltar Robert Cray impressionar només amb els tòpics i la fama es fa molt difícil. El públic estava entregat d’entrada, però B.B. King va satisfer les expectatives amb escreix.

La segona, al Velòdrom una nit d’estiu, va ser un d’aquells concerts en que Lucille feia duet amb Gerundina, dins d’una col·laboració que durant una època va ser habitual i molt interessant. Recordo que quan B.B. King arrencava un blues, Raimundo Amador el seguia amb un estil similar; però quan era l’andalús qui engegava una improvisació pròpia, BB el seguia amb un blues més enèrgic. Recordo també que aquell concert, en les parts en que BB actuava sol, em va semblar més mecànic i previsible. Ja no tenia la màgia del primer cop, potser.

Per casa hi ha uns quants enregistraments seus. Incloent algun directe que, per molt interessant que sigui la lectura o molt urgent el que estigui fent, sempre em porta (si estic sol) a practicar el ridícul joc de l’air guitar.

Bon viatge, Mr. King.
Ivan.

Hurricane

Com que avui molta gent estarà parlant de boxa, res millor que posar com apunt musical del dia la que potser és la cançó més famosa sobre un boxador, una història real sobre la qual s’ha fet un film que encara no he vist i s’han escrit un munt d’articles.

Jo una vegada vaig començar a veure, curiositat que té un, aquell famós combat entre Ali i Foreman, i ho vaig deixar còrrer al cap de cinc minuts.

Salut i sort,
Ivan.