Category Archives: música

Concerto for Group and Orchestra

Una obra magnífica, un àlbum sensacional.

Portada de l'àlbum Concerto for Group and Orchestra, de Deep Purple

Per principi, sóc escèptic dels intents declarats de barrejar dos móns musicals diferents. La majoria de cops acostumen a sortir pastiches amorfs, obres sense quallar on hi ha els ingredients de dues tradicions, però només una ànima. Crec què acostumen a sortir millor propostes obertes de ment on, fent una obra d’un génere, incorpores recursos i influències d’altres. Per entendre’ns, trobo més rodó el resultat d’una secció de corda a Eleanor Rigby que no pas els duets d’estrella de l’òpera i estrella del rock.

Aquest Concerto for Group and Orchestra és una obra genuina, filla d’una època en que es valorava l’experimentació i d’un compositor que bevia de fonts molt diverses. He tornat a escoltar l’enregistrament de la première del 1.969 al Royal Albert Hall, aquest cop en una edició àlbum doble on s’afegeix un primer disc amb tres peces clàssiques de Deep Purple, l’engrescadora Hush, i les trencadores i magistrals Wring That Neck i Child in Time.

Pel que fa al Concerto en si, trobo que igual que a Days of Future Passed, hi ha poca integració entre el grup rock i l’orquestra simfònica, són escassos els moments en que podem sentir alhora un solista de Deep Purple acompanyat per l’orquestra, o una secció de l’orquestra com un element més del grup. En canvi, hi ha molt diàleg entre els dos cossos musicals.

De la partitura orquestral, no sé si gràcies a Jon Lord o a Malcolm Arnold, m’ha semblat trobar traces dels meus admiradíssims Stravinsky i Miklos Rozsa, que es combinen amb els passatges on el pop seixanter, amb influències del blues i d’allò què una mica més tard popularitzaria Burt Bacharach, forma un conjunt captivador. És un concert vivaç, provocador, punyent, enèrgic, que un cop escoltat et deixa bon regust i ganes de repetir, sabent que per enmig t’has perdut algun matís important.

La part més increïble del Concerto for Group and Orchestra és que després de la seva representació el 1.970 a Los Angeles es va perdre la partitura i quan van voler enregistrar-lo un altre cop el 2.011 van haver de demanar un músic què escoltant i veient l’enregistrament original tornés a escriure-la. Per cert que a la nova versió podeu trobar el Bruce Dickinson d’Iron Maiden, entre d’altres.

Adient pels curiosos que no els fa res tastar els plats exòtics i picants. Contraindicats per chill-outs, lounge bars i Paris cafès.

Salut i sort,
Ivan.

U2: Songs of Innocence

La primera vegada que el vaig escoltar em va semblar molt fluix; però a mesura que l’he anat assaborint, m’ha agradat més i més.

U2: Songs of Innocence

No espereu cap novetat en el darrer àlbum dels U2. Continuen gaudint dels mateixos talents i les mateixes febleses de sempre. No trobareu tampoc cap cançó trencadora ni que faci pinta d’arribar a ser emblemàtica dins del seu repertori. I de fet, la que van triar com a single, The miracle (of Joey Ramone), m’ha semblat de les menys inspirades del disc.

Però totes les cançons de Sons of Innocence, poc o molt, funcionen. Es deixen escoltar agradosament i acabes reconeixent que tens al cap dues o tres tonades de l’àlbum. Especialment, allà on no hi posen gaire barroquisme a la producció. Potser haurien de tornar als orígens no només en les lletres, però hem admetre que això de composar cançons es fa més complicat amb l’edat.

Songs of Innocence acaba tenint un nivell prou notable, curiosament en les cançons que apareixen al segon CD de l’edició comercial. A mi m’ha agradat especialment California (There Is No End To Love) però hi ha força moments remarcables. Inclús alguna peça on m’ha semblat estar escoltant pop dels 80, no del que feien ells, sinó del que es feia aleshores al Regne Unit, més tranquil. I és que els U2 s’han fet més tranquils.

Adient pels admiradors de Coldplay. Contraindicat si necessiteu emocions fortes.

Salut i sort,
Ivan.

Nacha Pop

Sempre he odiat la frase “els vuitanta van fer molt de mal”. Però hem de ser sincers i encara que tinguem records molt tendres d’aquella època, molta música i moltes coses que ja no fem, reconeguem que els video-clips dels vuitanta són un génere que dóna per a molts riures. Ja vaig esmentar en el seu moment els Dr. Hook i el seu When You’re In Love With a Beautiful Woman.

Avui li toca el torn a Nacha Pop, que va signar una cançó enganxosa, ballable i engrescadora però es va deixar entabanar per a perpetrar un clip promocional que fereix sensibilitats estètiques i políticament correctes.

Per no deixar mal de boca, enllaço dos directes: el de la magnètica Asustado estoy i el d’una versió festiva i amb orquestra de la també romàntica La chica de ayer.

Salut i sort,
Ivan.