Arxiu de la categoria: música

Speak Now World Tour

Què hi ha més engrescador que la música adreçada als adolescents? Òbviament, un àlbum en directe d’un concert amb tot de teenagers cridant.

Portada de l'àlbum de Taylor Swift Speak Now World Tour

La Taylor Swift està triomfant seguint les passes de cantants com Sheryl Crow, Jewel o Faith Hill. Els referents ens diuen el que podem esperar de la seva música: barreja comercialment assenyada de géneres populars, balades molt ensucrades, melodies simples, ritmes molt vius i cap ni una excentricitat.

A la fòrmula la senyoreta Swift li afegeix una veu acceptable i un cant net. Les seves composicions són senzilles i directes, parlen d’experiències majoritàriament romàntiques amb les que el seu públic s’identifica o entén fàcilment i li afegeix més pebre que la Sheryl, menys sucre que la Faith (això és fàcil, d’acord) i un repertori molt més pla que la Jewel. En resum, la versió estadounidenca, femenina i formal dels Hombres G.

Speak Now World Tour sóna molt bé. Entreté força i no hi ha gaire parlaments que destorbin. Això sí, les mescles han afavorit ¿massa? els xiscles entusiastes del públic. Portada per la força del directe el pop s’apropa al rock i el country queda reduït a la mínima expressió. La primera part de l’àlbum és molt més canyera i després arriben el set acústic i els homenatges als referents californians, especialment una versió molt bona del clàssic de Kim Carnes Bette Davis Eyes.

També, veient el que s’ha publicat a Youtube, la noia té una escenificació molt i molt quica.

Els referents també assenyalen el que pot esperar la Taylor Swift a la seva carrera: baixades als inferns de les vendes baixes i l’escassa popularitat, esfereidorament vertiginoses quan vens dels cims de vendes i la ubiqüitat als mitjans de comunicació. L’èxit comercial és tant llaminer com efímer.

Adient per acompanyar el viatge cap a la platja. Contraindicat si el concepte àlbum en directe us transporta mentalment a Köln o el Japó.

Salut i sort,
Ivan.


Working on a Dream

Hi ha una raça de rockers que no enganyen, que sempre et donen el que esperes, el mateix. Independentment de la seva qualitat o tendència estilística, gent com Rosendo, John Mellencamp, els AC/DC, J.J. Cale o també The Boss.

Portada de l'àlbum de Bruce Springsteen Working on a Dream

Aquest enregistrament de Bruce ofereix una dotzena de cançons que no assoleix el nivell d’excel·lència que acostumava donar fa uns anys, però que tampoc no constitueix cap taca en la seva reputació. Simplement no sempre és possible construir un gran àlbum i Springsteen ha preferit publicar-ne un de decent abans que no guardar-se’l i veure com al cap d’un temps esdevenia un bootleg molt apreciat.

No hi ha grans sorpreses ni novetats. A Good Eye m’ha semblat detectar una vena metal que no li surt gaire sovint; i a Queen of the Supermarket m’he trobat per un moment recordant els arranjaments de Meat Loaf. A banda d’això m’han agradat especialment Tomorrow Never Knows (de la que Mark Knopfler faria una gran versió), les intenses What Love Can Do i Life Itself, i la reflexiva The Wrestler.

Quanta gent pagaria per patir la mala forma de Bruce!

Adient per gaudir d’una bona estona amb rock sense pretensions. Contraindicat si no sou fans de l’estil Springsteen.

Salut i sort,
Ivan.


Need You Now

Des que els Eagles van establir el récord de Bob Beamon de discs venuts, la indústria musical ha sabut com vendre música com a xurros: barreja equilibrada de country, rock i pop, ensucrada per a que li agradi als que segueixen les recomanacions de 40 principales i semblants, i amb totes les arestes llimades per a que no molesti ningú.

Portada del disc Need You Now, de Lady Antebellum

Els Lady Antebellum són els darrers en transitar per un camí tan mestís com poc original, convocant tots els que enyoren els millors temps de la Shania Twain i el Garth Brooks. I la indústria ho cel·lebra atorgant un Grammy a millor àlbum de l’any que és tant un premi a un Need You Now indiscutiblement bo com el reconeixement d’una època magra en bona música.

No espereu cap mena de sorpresa, cap aportació excepcional o innovadora, però tampoc no us castigaran amb res infumable. Són també una prova més de la inacabable influència de Bruce Springsteen sobre la música americana i els seus cantants.

Adient per a passar una estona agradable. Contraindicat si les balades o l’ús indiscriminat de l’adjectiu “american” us provoquen urticària.

Salut i sort,
Ivan.


The Unfinished Sympathy

Un article que en el seu moment no vaig escriure i que avui si que publico és aquest acomiadament a una banda que ha mort sense haver arribat a explotar.

Durant déu anys els The Unfinished Sympathy m’han semblat el millor del rock espanyol i probablement del millor també a nivell mundial. També cal dir que són temps molt dolents pel génere, però em costa recordar bandes amb cinc àlbums notables en la darrera década.

Dos diumenges seguits enyorant bandes dissoltes. Uf! Clar que millor això que no confiar en les novetats que poden aportar les ressurreccions dels Van Halen originals o els Black Sabbath de l’estrella dels realities Ozzy Osbourne

Salut i sort,
Ivan.


The Big To-Do

Els Drive-By Truckers tornen a Lo Bloc amb un molt bon àlbum de rock.

Portada de l'àlbum The Big To-Do, dels Drive-By Truckers.

Són tretze les cançons que formen aquest The Big To-Do, i en elles predomina clarament el rock. Si anteriorment m’havien cridat l’atenció per la revitalització del country, amb aquest àlbum els Drive-By Truckers han canviat de vorera i han parit un conjunt molt vital però que poc té a veure amb el génere que els va donar fama inicial.

Superada la primera sorpresa, The Big To-Do ens planta al davant d’una bona col·lecció de cançons, poques sorpreses però molt poques decepcions. És un disc que s’escolta bé i acompanya millor. Vivim temps molt decebedors pels que estimem el rock, un bon àlbum del génere no és com per deixar-lo passar.

Adient per a donar-te canya quan estàs fent alguna feina repetitiva. Contraindicat pels alèrgics a la guitarra elèctrica.

Salut i sort,
Ivan.


El último de la fila

Mai no van tenir imitadors, però han tingut molts fills. El primer és mostra de la seva originalitat; el segon de la seva influència.

Algunes de les que més m’agraden són aquestes:

Em va saber molt greu no poder-els dir adéu en un concert de comiat.

Salut i sort,
Ivan.


Music of the Spheres

Rock simfònic, rock progressiu, techno-music, new age, ambient, música clàssica, … De quantes formes diferents s’ha etiquetat la música de Mike Oldfield?

A Music of the Spheres es reconeixen totes les constants de la discografia oldfieldiana. Bellesa, complexitat formal, i una certa manca de sentiment. Quan a l’adolescència em vaig fer fan de Mike Oldfield ho vaig fer enlluernat d’una manera diguem-ne racional. Escoltava el Tubular Bells, Crises, i l’Ommadown amb auriculars. Res a veure amb (per posar un exemple) el moviment inconscient que m’inspirava Bob Marley.

Trenta anys més tard Mike Oldfield continua fent un tipus de música molt semblant. Music of the Spheres està intepretat per una orquestra simfònica i un cor, però recorda moltíssim a l’Incantations, la banda sonora de The Killing Fields, i els diferents Tubular Bells que Oldfield ha anat generant durant aquests gairebé quaranta anys.

El qui ha canviat sóc jo. Ara demano més sentiment i ofereixo menys temps i de pitjor qualitat per a escoltar la música. El resultat és que Music of the Spheres m’ha agradat i prou. No m’ha sorprés, ni emocionat, ni trasbalsat, ni entusiasmat.

Adient per a acompanyar la jornada laboral. Contraindicat pels aficionats a anar escoltant cançons soltes de molts àlbums alhora.

Salut i sort,
Ivan.


Funked Up and Chilled Out

Un molt bon disc de jazz mestís.

Candy Dulfer - Funked Up and Chilled Out

Segur que molts de vosaltres recordeu l’acaramelat i ara passat de moda Kenny G. O també un duet britànic que es deien Shakatak. Música pop instrumental amb pretensions de qualitat, prou animat per a atreure el sector més jove, prou dolç com per no espantar el més correcte, música ambiental apropiada per a gairebé qualsevol ambient.

Doncs la Candy Dulfer emplena aquest espai però a més li afegeix unes saboroses dosis d’adrenalina i ritme. És com un Maceo Parker però sense les referències llatines, per entrendre’ns. El mestissatge aquí és d’influències (pop, jazz, funky, una mica de bossa) i sobretot per la barreja entre instruments electrònics i el saxo solista de la Candy Dulfer.

I això pot estar bé? Doncs si. Les balades tenen pocs moments cursis i els talls més rítmics de debó que et fan bellugar-te. La relació entre la saxofonista i el seu acompanyament (bàsicament teclats i la secció rítmica) és equilibrada i això fa que el conjunt tingui trempera en tot moment. Funked Up and Chilled Out no és ni una succesió inacabable de solos ni un àlbum orquestral a l’ús i el seu llarg nom descriu perfectament els dos ànims en que us submergirà successivament.

Adient per acompanyar-vos des del darrera. Contraindicat per a puristes del jazz acústic.

Salut i sort,
Ivan.


Sopa de Cabra

Tot i que ells cantin que mai no és tard per tornar a començar, no m’ha vingut de gust anar a veure els Sopa de Cabra en concert.

Quan estaven en actiu tenien alguna cosa, no puc dir el què, que impedia que me’ls prengués de debó. No eren una banda de rock de debó, anaven de. En canvi, els he trobat molt a faltar durant tots els anys que han passat. He valorat la frescor, la poca-vergonya, les melodies i algunes lletres simples i tòpiques però ben aconseguides.

Dels Sopa em queden un bon grapat de cançons, els records d’un parell de concerts, de tots els cops que els espanyols em van preguntar si el seu nom era una expressió catalana amb algun significat, i l’excel·lent antidepressiu què és el seu himne a l’Empordà, però especialment una grandíssima cançó:

Salut i sort,
Ivan.

Bola extra: el cover acústic d’Amaral.


Total Recall

Hi ha diversos motius per a recordar l’excel·lent Total Recall de Paul Verhoeven: un gran entreteniment de començament a final, un espectacle d’efectes visuals, interpretacions prou convincent de dos dels tipus durs paradigmàtics dels noranta, una història molt suggerent basada en un conte de Philip K. Dick, i el que avui us vull comentar, una impressionant banda sonora del gran Jerry Goldsmith.
La peça que tothom identifica de Total Recall és The Dream, que els de C+ han fet servir a les seves retransmissions de futbol. És el resum perfecte del disc, però hi ha molt més. Sopresa, tendresa, emoció, intriga, tensió, confusió … totes les emocions i estats d’ànim estan perfectament reflectits a Total Recall.

D’aquí uns anys algunes bandes sonores de pel·lícules seran considerades com part de la música clàssica del segle XX, i Goldsmith, autor també dels acompanyaments musicals de The Planet of The Apes, Patton o Under Fire, obtindrà el reconeixment al gran compositor que va ser.