Després de triomfar amb La Plaça del Diamant, la Rodoreda va escriure una altra història intimista i dura, però augmentant molt més ambdues característiques.
A mi El carrer de les Camèlies m’ha semblat una novel·la confusa i no acabada d’arrodonir. El lector ha d’interpretar un munt de coses i això sempre té el risc que es perdi o que no entengui el que l’autor vol transmetre. En qualsevol cas, la història perd força. I mira que l’argument és bo.
Com qualsevol escrit de Mercè Rodoreda, els personatges valen un imperi, el retrat social és lúcid i punyent i les flors, si en sou prou coneixedors, puntuen les escenes. I per sobre de la tristor ambiental sura la voluntat de superar-se i l’optimisme d’acabar aconseguint-ho.
També es nota el que ha canviat el català escrit en el darrer mig segle. Hem perdut (bona pregunta) formalitat i estilisme i guanyat molta velocitat a l’hora de desenvolupar històries.
Sensual como una noche caribeña, perversa como el más amargo despertar, una historia de secretos tan bellos como impuros en la que tentación, pasión y culpa se entrelazan hacia un inevitable destino.
I com que encara no he tingut temps d’encetar-la, fins aquí puc llegir, que deia aquella.
Björn Borg va inundar de suecs les pistes de tennis dels anys vuitanta; vint anys més tard, Stieg Larsson ha convençut els seus compatriotes de deixar de jugar al tennis i posar-se a escriure històries de lladres i serenos.
I de la quantitat sorgeix la qualitat. En Johan Theorin n’és bona mostra. Explica una història de misteri d’una manera clara, pintant personatges que no són el que semblen, creant intrigues i secrets que captiven el lector, i desenvolupant escenes que solidifiquen la cadena cadira-lector-llibre.
A la llista de personatges humans cal afegir l’illa d’Öland, el darrer lloc al que un mediterrani li agradaria passar un l’hivern, però que esdevé no només acollidor sinó fascinant a partir dels memòria i la fantasia de Johan Theorin, que ha tingut la delicadesa i l’encert d’afegir un epíleg en forma de fotografies familiars comentades, on mostra els records que van inspirar la seva imaginació, absolutament deliciós.
La ploma de Theorin és magnífica. No espereu subtileses de literatura amb majúscula, però sí un nervi narratiu ferm, uns crescendos espectaculars quan l’acció s’accelera, i una escena de casa encantada, pur conte de terror, senzillament magistral.
Adient pels interessats en les motivacions dels personatges. Contraindicat (moderadament) pels que busquin un trencaclosques apassionant.
La darrera novel·la de la Isabel Allende és un folletín molt entretingut de llegir.
La isla bajo el mar mostra un retable històric del Carib a les acaballes del segle XVIII i començament del XIX. Seguint la peripècia vital d’una esclava, na Isabel Allende descriu la societat colonial francesa a Haití (que encara no tenia aquest nom) i a Luisiana, que encara no formava part dels EUA.
La novel·la és un fulletó amb un munt d’atractius, però cap no el converteix amb una gran novel·la. Tot és interessant, però tot és molt i molt previsible. Gairebé tot acaba com la majoria de gent volem que acabi, i les sorpreses i els riures són mínims. Això si, es llegeix amb una gran facilitat, perquè com ja he dit totes les trames que apareixen a La isla bajo el mar tenen no només interès sinó que són molt colpidores.
Les línies argumentals són melodramàtiques, per si ho dubtaveu. El rerefons històric, que a mi era la part que més m’atreia, és present i li dóna vigor al conjunt, però de cap manera es pot qualificar La isla bajo el mar de novel·la històrica.
Adient per a aficionats a la novel·la romàntica que vulguin llegir una novel·la històrica. Contraindicada pels que busquin subtilesa.
Si encara dubteu del nivell com a gènere dels còmics, no us perdeu aquest reportatge d’investigació que ocupa més de quatre-centes pàgines.
Notas al pie de Gaza explica dues històries. La primera és un episodi poc conegut poc després de la Crisi de Suez. La segona la formen les vivències de Joe Sacco a Gaza mentre busca testimonis d’aquell novembre del 56.
Tot i que aquest segon eix és repetitiu, no s’arriba a fer pesat en cap moment ja que Sacco l’espolça d’anècdotes quotidianes que permeten fer-se una idea molt aproximada de com és la gent que viu a la franja de Gaza. La humanitat és la nota predominant d’aquesta part del reportatge.
L’altre eix, el que explora dues matances perpetrades durant l’ocupació israeliana, es basa en la recreació dels esdeveniments a partir de les entrevistes. El tractament gràfic per tant és de ficció, ja que no es parteix d’imatges reals. Però el verisme és absolut i el relat té en tot moment un nervi i un domini de la intriga molt accentuats.
El mateix Joe Sacco s’encarrega de matisar i posar en context les declaracions dels diferents testimonis. Apareixen més visions àrabs que no jueves, però no estem al davant d’una obra de propaganda, sinó de periodisme.
Si narrativament l’obra és magnífica, gràficament és millor. El blanc i negre ajuda a posar distància amb els personatges i les escenes (afortunadament en el cas de les més violentes). El dibuix, realista però lleugerament caricaturesc, accentua els trets psicològics dels personatges. I l’ús de diverses tipografies dóna la sensació, tant rara en els còmics, de saber perfectament com estan parlant els personatges.
Notas al pie de Gaza ha obtingut un aclaparador èxit de crítica. Quan va aparèixer l’original en anglès l’any passat va estar a la llista dels 10 llibres del 2.009 del New York Times. Aquest any la molt bona traducció que ha fet en Marc Viaplana l’ha situat a la llista de Babelia pel 2.010. I un periodista expert en el tema com és el Javier Valenzuela ha escrit una crítica més que favorable.
Jo feia molt de temps que no quedava tant impressionat per un llibre. Adverteixo: és dur. Especialment la primera meitat de Notas sobre Gaza, que l’he llegida de mica en mica perquè quedava aclaparat per tanta violència.
Notas al pie de Gaza ha estat publicat per Mondadori dins la seva col·lecció Reservoir Books.
Adient per aprendre sobre la dimensió humana del conflicte. Contraindicat per a finalitats lúdiques.
Continuu sense engrescar-me amb el Paul Auster, però aquest cop la cosa ha estat ben a prop.
La nit de l’Oracle és una novel·la en la qual algú escriu una altra novel·la, partint d’una situació explicada a un relat breu, i dins de la qual intervé una tercera novel·la. Hi ha vàries històries, totes plenes de personatges molt interessants, que ensopeguen unes amb altres, corren en paral·lel, i finalment col·lapsen.
Perquè amb La nit de l’Oracle m’ha passat el mateix que amb Invisible, que m’ha semblat un allioli mal lligat. Després de plantejar situacions apassionants a personatges fascinants, Paul Auster ho deixa caure tot plegat i es desenté de totes les expectatives que tant bé havia creat.
Fins i tot deixa a la meitat una reflexió que em semblava força interessant sobre el procés de creació literari. Totes les dèries que t’agafen quan tens por d’enfrontar-te amb el full en blanc i la teva creativitat, o les que pateixes quan has d’enfrontar-te amb allò que finalment has escrit.
Adient per a passar una estona entretinguda. Contraindicat si no teniu una imaginació prou viva per acabar de lligar la salsa.
Tot i que la contraportada qualifica d’antimilitarista aquesta novel·la de Dino Buzzati, jo crec que parla de sentiments més íntims i més comuns.
El desert dels tàrtars, que he llegit en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre, explica la història de Giovanni Drogo, un jove oficial que dedica tota la seva vida a servir a una fortalesa on no hi ha cap atractiu, ni tant sols per la vida militar, sacrificant tota la resta de coses que hom pot en aquesta vida. Ho fa per a cumplir el seu deure, allò que li han inculcat que és el seu deure, tot i que ni disfruta fent-ho, ni rep cap mena de recompensa. Però té l’esperança que en el futur, tant la seva disciplina com les seves renúncies seran recompensades.
Em penso que el Dino Buzzati, més que criticar el militarisme, el que va fer va ser denunciar el no qüestionament de la veritat oficial. El borreguisme de seguir les consignes oficials renunciant al que la pròpia intució i el sentit comú indiquen què és més adient. El perseguir, en definitiva, la voluntat d’algú altre que s’atorga la defensa de la felicitat col·lectiva, més que no pas la felicitat pròpia. La milícia, paradigma d’organització jeràrquica on no es planteja la contestació a l’ordre rebuda, és per mi la metàfora dels sistemes funcionarials, de partits polítics com els nostres, i totes les estructures on hi ha un bé comú al qual es supedita la conveniència individual.
Per tant, crec que El desert dels tàrtars té més a veure amb Revolutionary Road que no pas amb El gran dictador. A més del fons, té en comú l’aire trist i angoixant, que Buzzati transmet al lector de manera aclaparadora. Val a dir que a la novel·la no li hagués anat gens malament una bona retallada de pàgines, especialment en el tram final, completament previsible i molt feixuc.
Com us podeu imaginar m’ha agradat el missatge, i també m’ha agradat la manera, elegant i sòbria, en que està escrita El desert dels tàrtars.
Adient pels que tenen problemes amb l’autoritat. Contraindicada si us fa il·lusió que Sant Pere us obri les portes del cel.
Simone de Beauvoir va escriure aquest relat fa quaranta anys. En el seu moment igual va ser un impacte, però ara és absurd, perquè els temps han canviat tal com Dylan va avisar i els personatges han envellit terriblement.
La dona trencada és bona literatura. Està escrit amb bon gust i explica maravellosament bé la desintegració moral d’una dona que contempla impotent com el seu marit l’abandona.
A més, també és un clam feminista on Beauvoir denuncia la passivitat a que estaven condemnades les dones a la “moderna i lliberal” França dels feliços 60 i aboga per una actitud molt més decidida.
Aquesta part ideològica és la que ha envellit malament, perquè aquestes situacions ara es porten d’una manera molt diferent. Per cert, que l’altre dia veia un tros de Sor Citroen, just aquell en que una dona es queixa que el seu marit la pega … i clar, enmig d’una comèdia, el tractament és molt lleuger. Una escena que feia de mal veure en els temps que corren.
En definitiva, que em va agradar llegir La dona trencada, però em manca apreciar el seu paper trencador en el context social en que s’inseria.
Adient si us agraden els drames intimistes. Contraindicat si no aguanteu els que els costa decidir-se.
Després de força anys he tornat a llegir la Isabel-Clara Simó.
I és que tot i que tot el que he llegit d’ella (Històries perverses, La salvatge, Una ombra fosca com un núvol de tempesta, La innocent, Dones) m’ha agradat, va arribar un moment en que em resultava repetitiva. Al cap del temps l’he tornada a apreciar en una obra que ja anunciava les mateixes característiques de les que la seguirien.
Julia explica la història d’una alcoiana que es casa per diners a les darreries del segle XIX. Basant-se en un succés real, Isabel-Clara Simó lliga tres components en una novel·la que esdevé molt interessant.
Hi ha la disecció social, tant de la classe obrera afectada per la puixança de l’anarquisme i el socialisme, com de l’alta burgesia que s’enriquia amb la revolució industrial. Hi ha la vicisitud sentimental de l’obrera que es casa amb l’amo (què importants són les paraules!). I, finalment, hi ha el retrat implacable del que era la vida de les dones en aquells temps, per mi la part que origina les millors pàgines del llibre.
Malauradament, Julia no només és la novel·la continguda i allunyada del folletí que l’autora buscava, sinó que és una mica freda. Trobem la violència i la passió característiques de les novel·les de la Isabel-Clara Simó, però l’exposició dels sentiments i de les motivacions és molt parcial, i el resultat queda un pèl desangelat. Sabem el que els personatges acaben fent, i què els sembla el resultat, però desconeixem què esperaven. La implicació emocional del lector queda limitada.
Però tot i que per mi es queda curta, per mi és una gran novel·la. Intelectualment profunda, històricament punyent, vitalment cruel, Julia ens explica d’on venim i què calia molts cops fer per agafar l’ascensor social. Despulla hipocresies i planteja un munt de vegades, de la primera a la darrera pàgina, una pregunta inquietant: tu què haguessis fet?.
Adient per valorar els beneficis de la lluita. Contraindicat si qualsevol temps passat va ser millor.
