De El último mohicano havia llegit l’adaptació en còmic (aquelles entranyables Joyas Literarias Juveniles d’Editorial Bruguera que ara es reediten en tapa dura) i havia vist un parell d’adaptacions cinematogràfiques, la més coneguda la protagonitzada pel Daniel Day Lewis, però encara no havia llegit la novel·la original.
The Last of the Mohicans data del 1.826. Estem parlant de ple periode romàntic, i es nota tant en el fons com en la forma. El llenguatge és generós i elegant, buscant sempre dir les coses de manera bonica, quelcom que sembla que ha deixat de ser un valor, i allargant els moments per a fer més apassionant la narració. El fons és el que avui en dia són els best sellers, una acumulació de géneres i de personatges amb els que es pot sentir interessada i identificada una amplíssima audiència: aventures, paissatges i personatges exòtics, enfrontaments bèlics, història d’amor, i fins i tot contrapunts còmics.
El ritme de The Last of the Mohicans és desconcertant. Oscil·la entre els moments d’acció, frenètics, i els passatges on l’autor aprofita per a parlar d’un país, una gent i uns paissatges, que els seus contemporanis ja enyoren perquè el saben desaparegut. Aspecte que a mi em va sorprendre tenint en compte que aviat farà dos-cents anys del relat. A més, James Fenimore Cooper cita uns coneixements d’etnografia sobre els natius americans que no em pensava que en aquella época estiguessin tant desenvolupats. La visió que es desprén d’ells a la novel·la és molt semblant a la que podeu obtenir veient Dances With Wolves, i allunyada de visions més esquemàtiques amb les que gràcies a Hollywood hem crescut.
The Last of the Mohicans és una aventura trepidant explicada de manera molt pausada; una reivindicació del món natural i dels natius des d’una òptica de superioritat; i una història romàntica on no hi ha petons.
Adient per a assaborir un estil diferent de narració (i de l’idioma anglès). Contraindicat si sou molt impacients.
Salut i sort,
Ivan.
