Category Archives: actituds

Responsabilitat

Té tretze anys i ha matat un home. És un assassí?

Doncs la veritat, no m’agradaria estar en la pell de ningú que ho haguès de decidir. Tampoc sembla que hi hagi gaire debat entre els professionals relacionats. Recordo que aquesta qüestió ja va aparèixer als diaris quan aquell esgarrifós cas de tres nens anglesos que van torturar i matar una criatura encara més petita que ells.

I recordo les paraules que va escriure el Fernando Savater a El País, dient una cosa de l’estil que no els podem considerar culpables d’un crim, o sigui responsables, perquè no els considerem prou responsables per a autoritzar-los a conduir un cotxe, posseir un arma, beure alcohol, decidir per si mateixos si han de seguir estudiant o no, o votar, per exemple.

O sigui que no, que legalment no poden ser responsables.

Però, ho són?

Ho pregunto perquè se’m fa difícil creure que la majoria de persones d’edats entre els 10 i 14 anys no siguin conscients del que signifiquen determinats actes. Una cosa és no haver assolit la maduresa (alguns triguem tota la vida si és que arribem algun cop a aquest port) i una altra molt diferent no saber què estàs fent amb un arma a la mà o què pot fer-li aquest arma a una persona. O, per escapar del darrer cas conflictiu, robar cotxes repetidament per a jugar a conduir-los i estimbar-los passant-ho bé; el primer cop puc forçar la imaginació, a partir del segon en són ben conscients del que fan.

Els aficionats a la Història podeu citar el cas de diversos reis i reines que van regnar a edats on ara no els deixarien en teoria ni portar una moto ni sortir de l’escola. Regnar nominalment i en molts casos també efectivament. I els que no naixien a bressols nobles treballaven des que tenien capacitat de bèstia de càrrega.

Aclaro que el que em plentejo és un tema de coneixement, de consciència, de maduresa; no m’interessa tant el tema legal ni les distincions entre assassí i homicida.

Potser, se’m passa la idea pel cap, l’educació que els donem s’ha no només allargat sinó alentit massa. Potser aniria millor si, no ho sé, la canalla madurés més ràpidament. No pas per conveniència legal ni econòmica, sinó per a poder aprofitar i integrar-se millor en el món complex en que vivim.

D’això se li’n diu pensar en veu alta (més aviat negre sobre blanc) sense arribar a cap conclusió.

Salut i sort,
Ivan.

L’infern ja no són els altres

Massa vegades, quan ens assabentem d’una notícia increïble escoltem comentaris que ho expliquen tot d’una manera tant simplista com falsa. Des del sovint estadísticament rebatible “això aquí no passa” fins l’obelixià “aquells estan sonats”.

Vivim cofois en un entorn majoritàriament segur, per molt que exagerin les porteres de la cunyada de l’amiga sobre la seguretat ciutadana, i és per això que tots ens quedem garratibats quan el darrer assassinat en un institut no s’ha perpetrat a un poble desconegut d’un país tant immens i llunyà com els Estats Units, sinó al costat mateix de casa, allà on possiblement hagués anat la teva filla si la vida hagués anat d’una altra manera.

I clar, les excuses fàcils que no demanen esforç ja no serveixen, ja no són els altres els que estan bojos.

Clar que queden moltes altres excuses ben a la mà. Les modernes formes d’oci (films, sèries de televisió i especialment els videojocs) seran criticades a dojo sense parar esment en que barbaritats d’aquesta mena n’ha hagut tota la vida, encara que no en sàpiguem de memòria gaire casos perquè en lloc d’estar estudiant Història hem estat … veient pel·lícules i sèries de televisió, i no tenim cap intenció de matar ningú.

Llegeixo que l’assassí, aquest pobre noi que també serà víctima tota la seva vida del que ha comès com a infant, anava a un centre educatiu on havia dit i repetit les seves inclinacions i intencions violentes. M’ensumo que els seus professors i companys l’avaluaven i el valoraven més com a projecte de professional que sapigués comptar i resoldre problemes pràctics que no pas com a persona amb habilitats socials i coneixements emocionals.

Intueixo que una altra educació és possible. Però aquesta vida ens imposa uns exàmens que cal superar ara mateix, i haurem de preparar-nos per un altre i millor món mentre ens preparem també per sobreviure ara en aquest tant mal parit.

Salut i sort,
Ivan.

El bon gust català

Llegeixo la transcripció parcial d’un col·loqui en que la Terribas, el Basté i el Cuní enraonen sobre el génere de la tertúlia, tant de moda a les ràdios i les televisions avui dia. Ho he trobat a les pàgines d’El País.

I en això que va el Josep Cuní i solta la següent perla:

Jo sempre he posat un sol límit: la desqualificació personal. Primer: no cal. Segon: personalment no m’agrada. Tercer: a l’oient i l’espectador, més enllà que en pugui fer molt safareig, no li agrada, a Catalunya. Hi ha un fet diferencial. Hi ha coses que la nostra audiència no ens perdona, la qual cosa no vol dir que després no vagi a buscar allò que no ens perdona a un canal espanyol. Això també és Catalunya.

I jo trobo que aquesta sentència sobre l’audiència catalana, és a dir sobre els catalans, és molt certa i molt aguda. Perquè, no descobreixo cap secret, hi ha un munt de gent que critica la tertúlia del Pedrerol, o les que feien abans a Intereconomía, i ho fa amb coneixement perquè no se’n perden ni una. A les Terres de l’Ebre el gran èxit de la televisió valenciana, Tómbola, tenia un munt de seguidors, que no deixaven de criticar-lo.

Sabem que el morbo és indigne però ens agrada. Volem anar d’assenyats però som fidels a la rauxa. És només això?

Ho relaciono, tot i sabent que unes coses es governen de cintura cap amunt i altres de cintura cap abaix, amb allò que explica el Sánchez Piñol de la Barcelona assatjada del 1.714: les cases dels prohoms botiflers defensades per les tropes de la Generalitat; nedar i guardar la roba alhora, talent català.

I penso, amb més base intuitiva que no pas empírica, que això és quelcom que als castellans els desagrada molt de nosaltres. Què ells són més d’apostar-ho tot a una, d’anar de cara i cremar les naus al darrere i de criticar els gats que no se sap si pugen o baixen per una escala. Però és clar, tant uns com altres massa vegades guiem la nostra intuició amb mites, i no amb realitats.

No recordo a qui li vaig sentir dir que l’humor català, o millor dit, el gust majoritari a Catalunya del sentit de l’humor, era fill de la ironia de l’humor anglès i de la falla i la traca valencianes. Ambdues potes d’una mateixa cultura. Em sembla una bona anàlisi.

Salut i sort,
Ivan.

Llibreries

Digue’m quina és la teva llibreria, i sabràs com ets.

La meva llibreria era Tartessos, al carrer de la Canuda. El carrer es continua dient igual, però és un altre. No només ha desaparegut Tartessos (cada cop que hi passo veig una botiga diferent al seu lloc), també d’altres comerços que portaven molts anys i molts records. Ara, com arreu de Barcelona i del món sencer, hi ha un munt de franquícies que no et cal anar a buscar enlloc perquè les trobes arreu.

Tartessos era tot el contrari del que són les llibreries d’avui en dia. Suaument il·luminada, amb parets on es podia veure molta blancor acompanyant els prestatges dels llibres, la parella que la portava posava la música que a ells (i casualment a mi també) els agradava: clàssica, new age, una mica de jazz. Els dies que entrava amb una bossa de Discos Castelló sempre em demanaven què hi portava i sovint comentàvem sobre gustos creuats.

L’espai era tubular. Entraves pel diguem-ne carril de la dreta (mirant des de la porta cap al fons del local) i anaves passant per les novetats, la secció de fotografia i cinema, i la narrativa en castellà. Això a la taula d’enmig. Als prestatges que penjaven de la paret hi havia la part d’arquitectura, disseny, etc.

Més enllà hi havia una taula més petita, amb el recull de llibres de poesia, i a banda i banda una mínima exposició fotogràfica. Al final hi havia la secció infantil.

Tornant pel carril de l’esquerra trobàvem la narrativa en català, la filosofia i l’assaig i una part dedicada a llibres d’auto-ajuda i esoterisme que sempre em vaig demanar què hi feia allà. A les parets hi havia un munt de narrativa que, com que no era novetat, el màrqueting ja no valorava, però era on ens esperàven les novel·les d’aquells autors dels que voliem llegir-ne més.

Molts anys vaig començar els dissabtes passant per Tartessos i tornant a casa carregant més llibres dels que podia llegir.

Ara el sector està en crisi, i més en aquest estil d’establiment. El format digital i les economies d’escala impulsades per la globalització afavoreixen altres models de negoci. Però ni les botigues online ni els grans emporis empresarials poden proveir, de la mateixa manera i amb la mateixa cura, aquell servei d’editor i acompanyant que oferia Tartessos i encara continuen oferint tants d’altres.

Fa poc vaig passar amb la meva estimada Gemma per la Fnac. Dos lletraferits es volien distreure mirant portades de llibres i, potser, comprant-ne algun. Li vaig poder senyalar un parell de còmics que ella no coneixia (Maus300) però no vaig trobar res que em cridés l’atenció. Al cap de pocs dies vaig anar-hi a Laie: vaig apuntar un munt de títols per quan s’acosti el meu aniversari. Em va passar el mateix a Altaïr, i segur que m’hagués passat a La Central.

Salut i sort,
Ivan.