Category Archives: actituds

The Definitive Book of Body Language

Un manual pràctic per a interpretar els gestos no verbals dels que ens envolten.

Portada del llibre The Definitive Book of Body Language, de Barbara & Allan Pease

L’australià Allan Pease i la seva dona Barbara s’han fet un fart de vendre llibres i fer consultoria de temes al voltant de la venda, la persuasió i l’entendre els altres. Unes vegades amb un enfocament més orientat al món dels negocis, d’altres d’una manera més comercial i accessible al gran públic com quan parlen sobre les diferències de comportament entre homes i dones.

Aquest volum és força interessant si el prens com el que és: una guia d’orientació per a veure en els altres allò que no diuen. Però no és un traductor de gestos, per entendre’ns. Evidentment, no serveix de res sense conèixer el context: diferències culturals, limitacions físiques, estat de salut de l’individu, etc. Però si serveix per a reconèixer diferents gestos típics.

El llibre els explica individualment però alhora adverteix que s’han de considerar sempre en context, dins del repertori de llenguatge corporal que està desplegant la persona, i que en ocasions pot ser contradictori. Aquesta part és molt interessant, tant quan confirma la sabiduria popular i l’experiència pròpia com quan afegeix gestos que fins ara semblaven totalment innocents.

En canvi, The Definitive Book of Body Language no m’ha convençut tant quan ha defensat el recíproc: que adoptant determinades postures, o fent que el nostre interlocutor canvii la seva gesticulació, podem canviar el nostre estat d’ànim o la seva actitud envers nosaltres. Simplement no ho veig prou clar. Però com passava amb la tònica, igual és que no ho he provat prou.

Els Pease recolzen la seva exposició amb un munt de referències de treballs en psicologia, biologia o etologia, però només llistades a l’engrós al final del volum, no pas citant pàgines concretes per a recolzar afirmacions concretes. Tot i així m’ha semblat força seriós, res sospitós de pertànyer al génere d’autoajuda esotèrica.

La lectura de The Definitive Book of Body Language és fàcil i amena; i fins i tot força divertida quan posa exemples de la família reial britànica o de polítics generalment nordamericans.

Adient per a curiosos i personal de ment lògica que no s’explica perquè la gent no fa el que diu ni fa cas del que li diuen. Contraindicat per a creacionistes.

Salut i sort,
Ivan.

Desmantellant la casa

Es veu que a Suïssa no enderroquen les cases; les desmantellen.

Casa amb el teulat de fusta desmuntat i les portes de fusta amuntegades al costat

Es veu que la fusta antiga és molt apreciada i per tant surt a compte anar desfent poc a poc la casa i reciclant tots els materials i components aprofitables, en lloc de simplement enderrocar la casa. La legislació sobre deixalles nocives pel medi ambient és extensa i també ajuda a tirar per aquí.

I l’excavadora que hi podeu veure al davant no és, en contra del que poguessiu pensar, dels obrers que construeixen les noves vivendes just al costat, sinó de la kita que hi ha a la vora.

Salut i sort,
Ivan.

Responsabilitat

Té tretze anys i ha matat un home. És un assassí?

Doncs la veritat, no m’agradaria estar en la pell de ningú que ho haguès de decidir. Tampoc sembla que hi hagi gaire debat entre els professionals relacionats. Recordo que aquesta qüestió ja va aparèixer als diaris quan aquell esgarrifós cas de tres nens anglesos que van torturar i matar una criatura encara més petita que ells.

I recordo les paraules que va escriure el Fernando Savater a El País, dient una cosa de l’estil que no els podem considerar culpables d’un crim, o sigui responsables, perquè no els considerem prou responsables per a autoritzar-los a conduir un cotxe, posseir un arma, beure alcohol, decidir per si mateixos si han de seguir estudiant o no, o votar, per exemple.

O sigui que no, que legalment no poden ser responsables.

Però, ho són?

Ho pregunto perquè se’m fa difícil creure que la majoria de persones d’edats entre els 10 i 14 anys no siguin conscients del que signifiquen determinats actes. Una cosa és no haver assolit la maduresa (alguns triguem tota la vida si és que arribem algun cop a aquest port) i una altra molt diferent no saber què estàs fent amb un arma a la mà o què pot fer-li aquest arma a una persona. O, per escapar del darrer cas conflictiu, robar cotxes repetidament per a jugar a conduir-los i estimbar-los passant-ho bé; el primer cop puc forçar la imaginació, a partir del segon en són ben conscients del que fan.

Els aficionats a la Història podeu citar el cas de diversos reis i reines que van regnar a edats on ara no els deixarien en teoria ni portar una moto ni sortir de l’escola. Regnar nominalment i en molts casos també efectivament. I els que no naixien a bressols nobles treballaven des que tenien capacitat de bèstia de càrrega.

Aclaro que el que em plentejo és un tema de coneixement, de consciència, de maduresa; no m’interessa tant el tema legal ni les distincions entre assassí i homicida.

Potser, se’m passa la idea pel cap, l’educació que els donem s’ha no només allargat sinó alentit massa. Potser aniria millor si, no ho sé, la canalla madurés més ràpidament. No pas per conveniència legal ni econòmica, sinó per a poder aprofitar i integrar-se millor en el món complex en que vivim.

D’això se li’n diu pensar en veu alta (més aviat negre sobre blanc) sense arribar a cap conclusió.

Salut i sort,
Ivan.

L’infern ja no són els altres

Massa vegades, quan ens assabentem d’una notícia increïble escoltem comentaris que ho expliquen tot d’una manera tant simplista com falsa. Des del sovint estadísticament rebatible “això aquí no passa” fins l’obelixià “aquells estan sonats”.

Vivim cofois en un entorn majoritàriament segur, per molt que exagerin les porteres de la cunyada de l’amiga sobre la seguretat ciutadana, i és per això que tots ens quedem garratibats quan el darrer assassinat en un institut no s’ha perpetrat a un poble desconegut d’un país tant immens i llunyà com els Estats Units, sinó al costat mateix de casa, allà on possiblement hagués anat la teva filla si la vida hagués anat d’una altra manera.

I clar, les excuses fàcils que no demanen esforç ja no serveixen, ja no són els altres els que estan bojos.

Clar que queden moltes altres excuses ben a la mà. Les modernes formes d’oci (films, sèries de televisió i especialment els videojocs) seran criticades a dojo sense parar esment en que barbaritats d’aquesta mena n’ha hagut tota la vida, encara que no en sàpiguem de memòria gaire casos perquè en lloc d’estar estudiant Història hem estat … veient pel·lícules i sèries de televisió, i no tenim cap intenció de matar ningú.

Llegeixo que l’assassí, aquest pobre noi que també serà víctima tota la seva vida del que ha comès com a infant, anava a un centre educatiu on havia dit i repetit les seves inclinacions i intencions violentes. M’ensumo que els seus professors i companys l’avaluaven i el valoraven més com a projecte de professional que sapigués comptar i resoldre problemes pràctics que no pas com a persona amb habilitats socials i coneixements emocionals.

Intueixo que una altra educació és possible. Però aquesta vida ens imposa uns exàmens que cal superar ara mateix, i haurem de preparar-nos per un altre i millor món mentre ens preparem també per sobreviure ara en aquest tant mal parit.

Salut i sort,
Ivan.