Arxiu de la categoria: actituds

Amors adolescents

Exercint de pare vaig coincidir a un parc infantil amb un grup de nenes en trànsit d’enamorament.

No és què pugui entendre el seu suís alemany, ni de lluny, sinó què les mirades, les ganyotes, els gestos i l’ànsia amb què observen les pantalles dels seus mòbils, pendents de les reaccions dels seus estimats, són universals. La il·lusió se’ls escapa pels ulls i la cara tota.

L’ànsia no ja per ser estimat, què també, sinó per trobar algú què es deixi estimar. I d’estimar sense reserves, no com després, quan ja en sabem una micona més gràcies a unes quantes cicatrius al cor. La il·lusió infinita barrejada amb el vertígen del territori desconegut, i les inseguretats de cadascú.

Potser si què de vegades sento nostàlgia d’aquella puresa de sentiments, però recordo l’adolescència com una puta merda. Tothom et demana què prenguis decisions, què si ciències o lletres, què sigues assenyat i què aprofitis el temps, quan tu l’únic què vols és sortir-te’n i poder intimar amb aquella noia que a classe s’asseu dues files més endavant.

I em penso què ara és encara pitjor. Més pressió acadèmica, més pressió social per ser cool, més ventall de possibilitats d’elecció i per tant d’error (què caram ha d’escollir un nano als quinze anys què si científic o tecnològic o d’humanitats, quan no sabem quines professions hi haurà d’aquí cinc anys?). I l’únic què amoïna al capullo del Wert i el poca-pena què l’ha posat al càrrec és adoctrinar en religió i suposada història de la pàtria què voldrien haver tingut…

Salut i sort,
Ivan.

Vell

Boca de rec, solitària, vella i gastada, enmig d'una zona ajardinada.

Ja no ets jove. Ni maco. Se’t veu rovellat i descolorit.
I t’han deixat sol. Per alguna cosa déu ser, oi?
Et diuen què els més joves i lluents són molt millors. T’ho diu gent què no et coneix ni t’ha vist treballar, esforçar-te, estar amb altra gent, quan no semblaves tant vell.

I tantmateix, aguantes. I si algun cop fas falta, aquí estàs. I ja veurem si aquests què obren la seva boca amb tanta alegria ho fan tant bé com tu.

El comentari musical el posa Bob Dylan, ja sigui amb veu pròpia o en la dels Rolling Stones.

Salut i sort,
Ivan.
PS: sóc molt fan d’aquesta cançó. Si sabeu d’alguna versió què pagui la pena, ja sabeu: compartiu.

Les eduquen diferent

Alguna vegada hem comentat per aquí el tema de la igualtat de drets entre homes i dones, i jo he defensat tant bé com he pogut, què no és gaire, què això d’imposar quotes de participació per gèneres, o qualsevol típus de límits artificials, és mala idea.

Afortunadament, algú tant impertinent però alhora tant rigurosament lògic com el Xavier Sala i Martín acaba de publicar una nota en què s’explica molt clarament la situació.

La conclusió a la que arriba, gràcies a un estudi d’uns economistes què ell cita, és que la major part de la diferència rau en la diferent educació que rebem. Educació formal a l’escola i educació definitiva amb l’exemple i l’experiència.

Per això sempre m’oposaré a que la meva filla vagi a un col·legi on nens i nenes no rebin la mateixa formació. Vagin plegats a la mateixa classe. Això què fan a alguns col·legis religiosos no és bo. I encara pitjor és què entre tots ho subvencionem.

I com que fins ara nens i nenes han estat educats de manera diferent (aquí), no funcionaran (aquí) mesures que a d’altres llocs han forçat un accelerament del procés. Perquè a d’altres llocs, causalment, fa molts anys què eduquen nens i nenes d’igual manera (i diferent d’aquí). I no és casualment què aquí s’entesten en mantenir les diferències causals.

Salut i sort,
Ivan.

Bola extra: l’estudi què cita el Sala i Martí té miga. Sembla que l’educació més masclista del món, la dels massai, genera els mateixos patrons de comportament què la què s’imparteix als EUA. Hauria de llegir la lletra petita de l’estudi per a dir-ho amb la boca gran, però aquí hi ha material per a la reflexió…

No molesta, no

Foto on es veu un camió aparcat just al pas de vianants i el seu conductor al costat, mirant tranquilament com li faig la foto i com ens hem de desviar per a que poguem creuar el carrer amb un cotxet de nen
El camió estava tranquilament estacionat al pas de vianants què comunica dos segments del carrer Rogent, tot creuant el carrer València, a Barcelona. I com podeu apreciar, el conductor encara era més tranquil.

Em va animar a què fes més fotografies si volia, què a ell no li feia res. Igual que no li feia res què la Vio hagués de fer una volta perquè el cotxet de criatura que portàvem no passava bé per l’espai lliure què havia deixar aquest home tant tranquil.

També som així.

Salut i sort,
Ivan.