Un tema del que hem parlat de vegades: fins on ha d’arribar la regulació dels comportaments públics.

El reportatge d’El País defensa que aquests reglaments de civisme no aporten res. I la veritat és que si compleixes la teva obligació legal, no sé quin mèrit té ser educat, que és com sempre s’havia dit el que ara s’anomena civisme.

Al darrera de tot plegat hi ha dues actituds primitivament humanes. L’ànsia del polític per promulgar lleis, demostrant que resol els problemes, quan en realitat l’únic que fa és escriure o signar un paper; i el problemaque encara el policia municipal quan demana algú que no faci quelcom incívic que resulta que no és prohibit a l’ordenança municipal: “qui ho diu que no ho puc fer? puc fer el que vulgui!”.

Al final és qüestió de posar-hi bona voluntat, si n’hi ha.

Salut i sort,
Ivan.

Una entitat tant complexa, gran i plural com és un país, es pot representar bé?

La bandera o l’escut són símbols dels països, que l’identifiquen a la ment de qui els reconeix. Per això hi ha gent que com a manera de protesta crema banderes. Però em refereixo a representar el tarannà, la forma de ser, la cultura, el pensament, la gent del país.

Aquest cap de setmana hem pogut veure diversos exemples de representació. La manifestació que es va viure a Barcelona aspirava a representar el sentiment del país en el moment polític actual; els equips de futbol representaven els seus respectius països al campeonat cel·lebrat a Sudàfrica; i el primer ministre d’Itàlia, exercint el seu càrrec, representa sempre tots els seus compatriotes.

Naturalment, això no vol dir que tots els holandesos siguin ni tramposos ni violents, que els espanyols siguem campions del món, que tots els catalans siguem independentistes, ni molt menys que tots els italians siguin uns impresentables. Però els periodistes públicament i tots en privat fem servir les generalitzacions de manera generosa.

Les estructures polítiques d’abast limitat han estat molt útils en temps històrics en que la capacitat per a conèixer un territori de gran abast, i ja no diguem de gestionar-lo, era encara més limitada. Però les fronteres que han establert no són només polítiques, sinó culturals i mentals. I les primeres cauran malauradament sota la piconadora globalitzadora, mentre que les segones es mantindran mentre aquestes estructures polítiques, o els que es guanyen la vida fent-les servir, puguin convencèr-nos que ser d’aquí és millor que ser d’allà.

Això sí, prefereixo que no em representi Berlusconi.

Salut i sort,

Ivan.