Category Archives: actituds

Llibreries

Digue’m quina és la teva llibreria, i sabràs com ets.

La meva llibreria era Tartessos, al carrer de la Canuda. El carrer es continua dient igual, però és un altre. No només ha desaparegut Tartessos (cada cop que hi passo veig una botiga diferent al seu lloc), també d’altres comerços que portaven molts anys i molts records. Ara, com arreu de Barcelona i del món sencer, hi ha un munt de franquícies que no et cal anar a buscar enlloc perquè les trobes arreu.

Tartessos era tot el contrari del que són les llibreries d’avui en dia. Suaument il·luminada, amb parets on es podia veure molta blancor acompanyant els prestatges dels llibres, la parella que la portava posava la música que a ells (i casualment a mi també) els agradava: clàssica, new age, una mica de jazz. Els dies que entrava amb una bossa de Discos Castelló sempre em demanaven què hi portava i sovint comentàvem sobre gustos creuats.

L’espai era tubular. Entraves pel diguem-ne carril de la dreta (mirant des de la porta cap al fons del local) i anaves passant per les novetats, la secció de fotografia i cinema, i la narrativa en castellà. Això a la taula d’enmig. Als prestatges que penjaven de la paret hi havia la part d’arquitectura, disseny, etc.

Més enllà hi havia una taula més petita, amb el recull de llibres de poesia, i a banda i banda una mínima exposició fotogràfica. Al final hi havia la secció infantil.

Tornant pel carril de l’esquerra trobàvem la narrativa en català, la filosofia i l’assaig i una part dedicada a llibres d’auto-ajuda i esoterisme que sempre em vaig demanar què hi feia allà. A les parets hi havia un munt de narrativa que, com que no era novetat, el màrqueting ja no valorava, però era on ens esperàven les novel·les d’aquells autors dels que voliem llegir-ne més.

Molts anys vaig començar els dissabtes passant per Tartessos i tornant a casa carregant més llibres dels que podia llegir.

Ara el sector està en crisi, i més en aquest estil d’establiment. El format digital i les economies d’escala impulsades per la globalització afavoreixen altres models de negoci. Però ni les botigues online ni els grans emporis empresarials poden proveir, de la mateixa manera i amb la mateixa cura, aquell servei d’editor i acompanyant que oferia Tartessos i encara continuen oferint tants d’altres.

Fa poc vaig passar amb la meva estimada Gemma per la Fnac. Dos lletraferits es volien distreure mirant portades de llibres i, potser, comprant-ne algun. Li vaig poder senyalar un parell de còmics que ella no coneixia (Maus300) però no vaig trobar res que em cridés l’atenció. Al cap de pocs dies vaig anar-hi a Laie: vaig apuntar un munt de títols per quan s’acosti el meu aniversari. Em va passar el mateix a Altaïr, i segur que m’hagués passat a La Central.

Salut i sort,
Ivan.

L’esquerda

Ja queda ben poc per a assolir els objectius d’aquest any!

l'esquerda

Enhorabona si teniu tot de marques verdes a la llista. I si no, no patiu. Penseu que aquesta roca té el seu destí escrit des de fa temps, i que no hi ha pressa. L’esquerda, m’ho van explicar a classe de geologia, és implacable. Cada nit aprofitarà la humitat i el fred per guanyar una mica més de terreny a la roca. I tot i què uns tenien pressa per a que es trenqués durant el 2014, i d’altres esperen que passi quelcom que impedeixi definitivament el trencament, la natura seguirà el seu curs i el conflicte es resoldrà amb la divisió amical, deixarà d’haver-hi fregament, de la roca.

Paciència, que no conformisme, per l’any que aviat començarà. Un bon desig que segurament ens haguès desitjat el Joan Barril.

Salut i sort,
Ivan.

Mandra de pensar

L’amic Alfred ha esmentat a Facebook un tema interessant. Potser recordeu la notícia aquella de l’adolescent què presumptament havia guanyat una fortuna invertint a borsa a les estones lliures a l’institut.

Igual que La Vanguardia, un munt de diaris van citar l’article de New York Magazine que ho va explicar. El País, per exemple. Però resulta que no era veritat. Ho expliquen, també per exemple, els d’Expansión.

Deia l’Alfred que

Ahir vaig llegir que aquesta historia era falsa. Avui, la versió falsa, que signa en Peirón, ocupa mitja pàgina a La Vanguardia. Funcionem, potser no en queda una altra, a base de copiar i refregir. I d’altra banda, si tot el que és fals, o quasi fals, s’haguès de caure de les pàgines, quedarien les ofertes d’olles i ganivets de cuina i poca cosa més. I amb això no vull menysprear els bons articles, que n’hi ha. Com els d’en Poch, a LV.

De petit tenia un respecte reverencial per la professió de periodista. Després ho vaig deixar còrrer pensant que la informàtica oferia més possibilitats, no només econòmiques, de realització. I ara estic veient que enmig d’una profunda crisi de model de negoci i quan la demanda d’informació de qualitat és màxima, el promig de la qualitat ha caigut en picat.

Però al darrera d’aquest error hi ha més. Hi ha la recerca de mites molt estimats en temps de crisi: els miracles laics, la loteria merescuda del geni, l’exemple a seguir. En temps de crisi hi ha un munt de gurús que es guanyen diners anunciant la bona nova del secret de l’èxit, quan precisament el que ens caracteritza és el neguit de la desorientació i no saber ni què volem, ni què hauriem de voler, ni molt menys què caram és l’èxit.

Hi ha un mal molt extés avui dia i què fa molt de mal: la mandra intel·lectual. Quan la pressa entra per la porta, l’anàlisi crítica salta per la finestra. L’Alfred ha compartit un altre exemple, també de La Vanguardia i en context científic, què dibuixa molt clarament l’esforç què cal emprar a l’explicar realitats complexes.

Salut i sort,
Ivan.

Amors platònics

Si vols algú què t’estimi, compra’t un gosset.

Home, no cal ser tant materialista. Si vols un amor perfecte, imagína-te’l.

Els amors platònics són els únics què mai no et deceben. Sense anar més lluny jo fa moltíssims anys què mantinc una relació estable, plaent i platònica amb l’Emma Suárez. Mai no ens discutim, no tenim problemes financers ni logístics, sempre estem d’acord i, fins i tot, em deixa què de tant en tant quedi pel meu compte amb la Monica Belucci. També platònicament, és clar.

Com què som lluny, l’un a la caverna i l’altra a la pradera, el company i per tant la relació també, queden idealitzats, permanentment perfectes, sense la contaminació de la quotidianitat i del test of time. Amor sense consumar, no només en el sentit bíblic, en definitiva. Ombra d’amor veritable.

Un dia li vaig sentir dir a la Maruja Torres què “polvo que dejas pasar, polvo que pierdes”. Escollir, equivocar-te o no, patir. És el preu per poder gaudir. És la vida.

Salut i sort,
Ivan.