Category Archives: actituds

Memòria

Vista en sèpia del Portal de l'Àngel de Barcelona, cap el 1914, amb un tramvia circulant davant l'Acadèmia Cots

Gràcies a la Núria descobreixo aquesta foto del Portal de l’Àngel, cap a l’any 1914. Ella comenta l’Acadèmia Cots era al costat del Carrer Santa Anna, i que encara no hi havia Can Jorba.

La Núria i jo som de la mateixa generació, la que no ha vist mai Can Jorba. I tot i així ens hi referim amb comoditat i per nosaltres és un punt concret del mapa de Barcelona. Igual que ho és Can Pistoles, on jo no he vist mai cap western i en canvi si vaig veure un munt de cops el Rubianes.

Crec que altres cops ja he comentat això dels capricis de la memòria. Trobo fantàstica aquesta transmissió d’imaginari entre generacions, que jo consideri propis records que són de segona mà, dels meus pares i la seva colla. I m’imagino que els que han viscut personalment un fet històric de cert dramatisme influeixen d’aquesta manera poc conscient en com l’assimilaran les següents generacions. Teniu per escollir: la Setmana Tràgica, el 14 d’abril, la mort de Carrero Blanco o de Franco, etc.

La millor història de memòria històrica crec que me la va explicar el meu amic Jep quan va tornar de Managua. Es veu que ell li demanava a la gent on era determinat lloc, i la gent li contestaven que ”al lado del edificio de correos” o ”enfrente del mercado central” i tal, perquè allà (fa vint anys, d’això) les adreces amb nom de carrer i número no són costum. El tema és que la gent es referia (encara!) a les ubicacions originals d’aquests edificis, abans del terratrèmol que va sacsejar i aplanar completament la ciutat vint anys abans que ell hi anés.

Viatgem cap el futur, però ens enamora el passat.

Salut i sort,
Ivan.

Bon viatge, Sr. Mendiluce

Llegeixo amb tristesa el traspàs de José María Mendiluce.

No sóc un gran coneixedor de la seva biografia però sempre m’havia semblat una persona honesta i compromesa, de les que s’arromanguen les mànigues per a deixar la casa més endreçada del que la van trobar a l’arribar.

La mena de persones que fan falta i que un país hauria d’estar orgullós de tenir. I no només això: els hauria de facilitar la feina.

Un altre d’aquests és el Jordi Savall, que sembla que ha refet la seva vida després de quedar-se vidu i que ha donat una interviu a El País Semanal on parla amb més seny i sensibilitat que la immensa majoria de gent que apareix cada dia a la televisió o la ràdio.

Són, també, la mena de gent que deixa memòries interessants, tot i que en el cas de Mendiluce, com també lamenta el Pere Vilanova, no les ha publicades, si és les va arribar a escriure.

Bon viatge, Senyor Mendiluce.

Salut i sort,
Ivan.

Empreneduria

Acabo de veure el darrer episodi de la quarta temporada de The Big Bang Theory.

I mirant per internet sobre què més han fet els actors de la sèrie he vist que la Penny acaba de rodar una pel·lícula i he trobat aquest clip que suposo d’alguna cadena local de New Mexico.

I m’ha semblat un bon exemple de les diferents mentalitats que campen pel món. Dubto molt que a Catalunya, algú que es posés a fer una pel·lícula pogués sortir per la televisió i aprofitar una interviu per a oferir la possibilitat de participar-hi econòmicament. O que pensés en fer-ho.

El tema del crowdfunding és força diferent. Primer, que en aquest cas estem veient l’oferiment quan el projecte ja és en marxa; segon, que no es busquen moltíssims micro-aportacions, sinó una o poques grans aportacions.

Salut i sort,
Ivan.

La dictadura de les novetats

Un tema més vell que l’anar a peu: l’atractiu d’allò què és nou.

Els llibreters catalans parlen d’una finestra d’oportunitat d’un mes. Al cap d’un mes, si un llibre no s’ha venut prou, desapareix de les taules de novetats, on gaudeix d’una exposició favorable, i passa amb sort als prestatges i sense sort al magatzem.

La recaptació del primer cap de setmana marca la valoració que se’n farà d’una pel·lícula als EUA.

Ho podeu pensar en el que vulgueu: televisió, llibres, cinema, música… Si no és nou, el seu atractiu de mercat cau en picat.

I en canvi, disposem d’una riquesa incalculable en fons culturals acumulats durant tota la Història, que només cal buscar-los per a poder aprofitar. Cada dia que passa ens queda menys temps per llegir una quantitat extraordinàriament immensa d’obres de fa temps. Tant les que tenim catalogades com les que el pas del temps i la pressió de les novetats han enterrat dins l’oblit.

Paradoxalment, la indústria audiovisual menysprea la creativitat de nous guions i noves fòrmules i aposta per tornar a rodar versions de sèries de televisió i pel·lícules que van funcionar fa temps, quan consideràvem ciència ficció el que ara portem a la butxaca i un acudit que a la Casa Blanca visqués un president negre.

I no només l’audiovisual: tant Marvel com DC han fet ja un munt de noves sèries alternatives dels seus personatges emblemàtics.

La cultura té vocació de risc; però la indústria cultural en té aversió. I hi ha un factor demogràfic inqüestionable: ara mateix hi ha un munt de gent pertanyent al baby boom que té el poder adquisitiu que no tenia quan eren adolescents. La indústria aposta més per la seva nostàlgia revisada que no pas per la recuperació de l’original o per l’apreci pels mateixos gustos però reformulats segons els nous temps.

La qüestió és com poder accedir a tota la massa de cultura acumulada, obtenint informació independent i poder reeditar allò que qui té els drets legals no considera econòmicament atractiu però nosaltres creiem interessant.

No és només un tema cultural. Poder escollir les nostres fonts d’entreteniment i aprenentatge és un tema de democràcia real.

Salut i sort,
Ivan.