Category Archives: actituds

Memòria heretada

Us és familiar algun lloc on, no només no heu estat mai, sinó què ja no existia quan vosaltres vau nàixer? Segur què si.

apeadero-passeig-gracia

El que veieu a la fotografia és l’apeadero del Passeig de Gràcia, que he trobat gràcies a la gent de Barcelona Desapareguda.

Lloc del que jo m’en recordo gràcies a mon pare, què m’explicava coses d’aquest lloc que per a mi sempre ha estat una estació sota terra. De fet, vaig descobrir que tenia un passat a la llum del dia llegint un reportatge -segurament a La Vanguardia- en que parlava de l’apeadero “que más tarde se tragó la tierra“. Jo era un marrec i vaig demanar mon pare quan havia hagut un terratrèmol a Barcelona…

Trobo meravellós això de la memòria heretada. És el què, en sentit molt més ampli, ens permet crèixer com a societat, recolzar-nos en l’experiència d’aquells que ja no hi són, aprendre i fer servir el seu llegat com a palanca per arribar més lluny. Standing on the shoulders of giants, va dir Newton. I no em refereixo només a llegat intel·lectual o material, també en sentiments i acceptació del món.

Gràcies a això, no ens és el mateix què fer durant la breu vida: tot i què igualment morirem, generosament invertim part del nostre temps en llegar quelcom valuós als nostres hereus. Generalitzant molt generosament, és clar.

L’expressió memòria històrica la trobo en canvi deplorable. Semànticament redundant, i políticament capciosa.

El cas més extraordinari què he sentit a parlar de memòria heretada és el de Managua. Conec gent que va anar-hi com a cooperants durant els anys 90. Com a molts pobles petits d’aquí, a Managua per dir-te on és quelcom en lloc d’emprar l’adreça fan servir llocs públics coneguts com a referència. “És al costat de cal tintorer”. Però a Managua encara perviuen els punts de referència anteriors al terratrèmol del 72. I molts llocs els van reconstruir a noves seus allunyades de les originals…

Salut i sort,
Ivan.