Evidentment, els que no són culpables d’haver fet pressupostos amb dèficit, els que no hem aprovat peticions de crèdits de difícil devolució, els que no hem gestionat malament bancs i caixes d’estalvi, no podem demanar perdó per aquests fets i hem d’afrontar les corresponents responsabilitats. Això es desprèn de l’actuació governamental en matèria d’estalviar recursos per a uns i aprovar ajuts per a d’altres.
A la vida és molt important saber qui tens al teu costat i qui tens enfront. Preneu nota.
Una altra magnífica novel·la de Don Mario Vargas Llosa.
Una de les primeres obres mestres del geni peruà, en la que ja podem trobar algunes de les constants que acompanyaran les seves novel·les encara mig segle després. A La casa verde apareixen el conflicte entre la població civilitzada i la indígena, els dilemes i triangles amorosos, la lleialtat i la dignitat com a motors de conducta, la permisivitat amb els vicis de cintura cap abaix, la condemna amb els vicis de cintura cap a dalt, i una bateria de personatges colpidora més enllà de les pàgines.
I l’estil també és ben definit. Vargas Llosa exigeix tribut de paciència, desordenant la narració d’una manera que obliga a una lectura atenta, que reconegui els personatges al cap de quaranta pàgines, intercal·lant quatre línies argumentals en quatre moments diferents, que finalment es revelen complementàries i encaixen mil·limètricament. Les frases són contundents però meloses, una línia crida a la següent i la narració, arrossegada per la potència dels personatges, especialment els femenins, esdevé un torrent inabastable.
A una novel·la on es descriuen maldat, crueltat i poca-vergonyisme (sic) sense fons, trobem molta joia de viure i una reivindicació del carpe diem, del voler aprofitar la vida fins el darrer glop. I la dignitat del que resisteix sabent que té la batalla perduda.
Adient pels que estan disposats a arribar al final del llibre i demanar-se com continuaria la història en una segona part. Contraindicat pels puritans, racistes i gent que jutja els artistes per la seva ideologia.
I és que no paro de trobar, a blocs, a les edicions digitals de diaris generalistes, a còmics, i la veritat, em toca molt els dallonses.
Rebelar té el sentit d’oferir resistència, de sublevar-se. Mentre que revelar el té d’oferir un coneixement nou, ja sigui una informació o, cada cop menys, una imatge impresa a un suport fotogràfic.
En català no trobo tant aquesta falta ortogràfica, potser perquè rebel·lar-se (refusar obediència a una autoritat legítima) és més diferent ortogràficament a revelar.
Qui diu que totes les pelis de superherois han de ser foteses?
Doncs aquí tenim un film que és molt bo. Primer que res, perquè té un guió potent, on van apareixent totes les constants dels còmics de superherois: la fragilitat de les vides privades i l’excepcionalitat què fa que els personatges siguin súpers; les baralles espectaculars; els personatges marcadíssims i arquetípics (la majoria dels dolents) i els més complexes (els bons, és clar). Tot el que passa té una raó i tots els personatges actuen de manera conseqüent.
El director i alhora guionista Matthew Vaughn li ha donat a més un ritme viu però no frenètic. Les diferents intrigues es mouen d’una manera perfecta cap a les seves resolucions i tot acaba encaixant. I els efectes especials estan, aquest cop si, al servei del que es vol explicar i no són l’objectiu principal del film.
I és que, com a totes les bones pel·lícules, hi ha dobles lectures: revenja, desig de ser diferent, necessitat d’autorealització, por al desconegut, ànsia de poder per si mateix, generositat, lleialtat al deure. Res que no haguem vist un munt de vegades, però molt ben presentat i d’una manera molt engrescadora. I la deliciosa ucronia de barrejar un còmic de superherois amb fets històrics i mítics, és clar.
Finalment, les interpretacions són superlatives. X Men: First Class és una pel·lícula de personatges i els actors cumpleixen amb escreix, començant per Kevin Bacon, que composa un dolent deliciós, seguint per January Jones i Jennifer Lawrence que sembla que parlin amb els ulls, un James McAvoy que guanya la comparació amb Patrick Stewart, i acabant amb un Michael Fassbender que lliura un dolent encara millor que el de Bacon. Nota afegida al cameo estelar del gran Michael Ironside.
Adient pels que busquen entreteniment amb substància. Contraindicada pels fanàtics del realisme.
Salut i sort, Ivan.
Actualització: moltes gràcies al Jordi pels comentaris ortogràfics!
L’ona d’indignació ciutadana sobre la classe política que patim no troba cap oferta política articulada a la que adscriure’s, motiu pel qual van florint iniciatives diverses que, partint d’un fet objectiu deriven en propostes benintencionades però discutibles. Reprodueixo un correu electrònic que m’ha arribat per triplicat.
LLEI DE REFORMA DEL CONGRÉS DE 2011 (esmena de la Constitució)
Els diputats seran assalariats només durant el seu mandat. I no tindrà jubilació només pel sol fet d’haver exerici mandat.
Els diputats contribuiran a la Seguretat Social com tothom. El fons de jubilació del Congrès passarà al règim vigent de la Seguretat Social. Els diputats participaran dels beneficis dins del règim de la Seguretat Social exactament igual que la resta de ciutadans. Els fons de jubiliació no es pot fer servir per cap altra finalitat que no sigui aquesta.
Els diputats han de pagar el seu pla de jubiliació, com tota la resta de ciutadans.
Els diputats deixaran de votar el seu propi augment salarial.
Els diputats deixaran la seva assegurança actual de salut i participaran del mateix sistema de salut que la resta de ciutadans.
Els diputats han de complir les mateixes lleis que la resta de ciutadans i estar subjectes, a responsabilitats civils i penals, en l’exercici de la seva activitat política.
Els diputats han de servir a les cambres, no fer carrera. per tant, al complir el mandat (màxim 2 legislatures) cap a casa i a buscar feina.
S’eliminen els salaris vitalicis.
Ara és l’hora de les RETALLADES DEL POBLE. Si estàs d’acord, reenvio a 20 dels teus contactes i demana’ls que mantinguin aquest missatge circulant. Junts podrem.
Algunes preguntes:
Qui determinarà el sou dels diputats? Per extensió, dels càrrecs polítics de les administracions?
Si un ciutadà té el dret de contractar una mútua sanitària, per què no ho pot fer un diputat?
Com protegim la independència d’un diputat? A banda de la temptació d’acceptar suborns, també hi ha el perill que la policia o els jutges li engeguin un procés civil o penal igual que ha passat amb cert jutge i ex-diputat socialista, per motius polítics.
El problema, em temo, és molt més profund i simple. Tenim uns diputats tant maldestres que no han dubtat en exigir sacrificis al poble mentre ells rebutjaven sacrificar ni les engrunes. I ho han fet públicament a l’era de la televisió en els mòbils, twitter i facebook.
El problema és que tenim un sistema polític, consagrat a la Constitución, que consagra els partits polítics com a actors principals, sense demanar els partits cap garantia de bon govern. Això gairebé garantitza que els qui arribin als llocs polítics rellevants, o com diria Alfonso Guerra“los que salen en la foto”, siguin els aparatchik i no els millors.
Sa Majestat ha comès un error greu. Error d’imatge, és clar, perquè de moment ningú no ha dit ni ase ni bèstia sobre com s’ha pagat el safari a Botswana i tothom entén que surt de l’assignació que rep la Casa Real per a exercir les seves funcions de representació d’Espanya arreu del món. Bé, alguns n’han parlat, però sembla (curiosament) que de moment el debat no és aquest.
Però error greu perquè, després d’haver declarat que no podia dormir pensant en l’atur juvenil, ningú no s’empassa que el metge li receptés a Don Joan Carles una cacera africana per alleugerir l’estrès. Tot plegat queda com poc sincer, poc sensible als compatriotes (que no súbdits) que ara mateix patim la crisi, i aquestes són qualitats que s’exigeixen avui en dia als polítics, car difícilment les trobarem.
Però, que ningú no s’equivoqui. Això és una gota, mentre que hi ha tot un barril d’aigua bruta, molt bruta, que li està esclatant al Rei a Mallorca. Curiós també que la indignació esclati per una anècdota i no per una trama de corrupció. Tornem a parlar sobre els valors del país?
De totes formes, entenc que l’afectat és qui ocupa el càrrec actualment i no la institució. Tot i que ara tot són cops, a la que els ànims es calmin una mica (hagi una gran notícia futbolera, per exemple) tothom veurà els avantatges de no rebentar una de les institucions que fins ara rebien millor valoració, tant perquè les altres (Justícia, parlaments, governs, partits polítics) no tenen gaire defensa, com per la por a l’alternativa: la III República presidida per Aznar.
Comentari musical de fa una pila d’anys: quan Ritchie Blackmore va inventar el speed metal amb Kill the King. Grans Rainbow i que Cozy Powell i Ronnie James Dio siguin bé al cel.
Però és que escriure, que m’agrada molt, també em costa. Em demana una serenitat que darrerament em costa molt de trobar. No és tant que falti el temps, com que falti temps de qualitat, crec que ja ho havia comentat un altre cop i no ho tornaria a escriure si no fos per un altre tema.
Hi ha la corrent d’opinió que internet ens farà lliures. Que amb les xarxes socials i les facilitats tecnològiques que ara tenim per a difondre les nostres opinions o per a ensenyar els fets que tenim a la vora, el poble unit vencerà les mentides dels actors que dominen el mercat de la comunicació.
Foteses.
Evidentment que les facilitats tècniques ajudaran, però no és l’arma, és el soldat. Cal gent amb voluntat i hàbil tècnicament (saber escriure, saber emprar un bloc, etc.) que generi els continguts que poden revelar la veritat als que no saben, si. Però també cal que molts estiguin en disposició de tenir l’epifania social i política: que tinguen l’interès per a llegir aquells continguts en lloc de mirar el partit del Barça, que tinguin l’aptitud per entendre la significació del que llegeixen i que posseeixin la voluntat de transmetre aquest nou coneixement. Si creieu que tot això és trivial, mireu els comentaris a qualsevol notícia a qualsevol diari generalista.
Tot això només ens ho pot donar l’educació. La bona educació, que diria Almodóvar. Però ja fa molts anys que va morir Rousseau i que prou que he llegit Chomsky per a entendre per què, si això és tant evident que ho entèn un tanoca com jo, precisament una de les primeres coses que sempre retallen els polítics, és el pressupost d’educació.
Un altre article patrocinat per Bloguzz i, en aquest cas, per Coca-Cola.
Resulta que Coca-Cola introdueix una nova ampolla, que visualment és idèntica a la de plàstic de mig litre a la que ja estàvem acostumats però que en la seva producció només té un 70% de derivats d’hidrocarburs i el 30% restant està fet a base de residus d’origen vegetal. I com que tot el plàstic utilitzat és PET, l’ampolla és 100% reciclable.
De fet, la introducció va començar al 2009, però ara és quan s’engega a Espanya, començant per la meseta.
De Coca-Cola sempre he admirat la seva estratègia de comunicació. De sempre, la seva publicitat m’ha semblat brillant, i diferent. Tant aviat com l’esport va esdevenir un lloc on promocionar-se, es van apuntar i ho van fer recolzant no equips concrets sinó esdeveniments. Potser veureu anuncis de Coca-Cola al Camp Nou, però no veureu equips amb el logo de la marca, de la manera que Pepsi va patrocinar Boca, posem per cas. I quan els gurús van parir el concepte de responsabilitat social corporativa, els d’Atlanta van trigar cinc minuts en decidir que s’havien d’implicar fins el coll en ser (o semblar, què a la televisió és el mateix) els més responsables.
He rebut en aquesta promoció una ampolla del refresc i unes notes que expliquen el compromís amb la sostenibilitat de l’empresa i que el pla és que en un futur ”proper” tota l’ampolla sigui de residus vegetals. No dubto que la introducció d’aquestes ampolles PlantBottle també deu reduir despeses i tenir altres beneficis, que són la finalitat legítima de les empreses, però em sembla molt bé que si a més s’aconsegueixen sense crear o augmentar externalitats nocives com la contaminació una empresa hi pugui presumir.
La cançó sobre l’amistat i el viatge compartit què és la vida, encara que de vegades els camins es separen durant un temps. Sempre que l’escolto, recordo el meu amic Enric.
