La darrera novel·la de la Isabel Allende és un folletín molt entretingut de llegir.
La isla bajo el mar mostra un retable històric del Carib a les acaballes del segle XVIII i començament del XIX. Seguint la peripècia vital d’una esclava, na Isabel Allende descriu la societat colonial francesa a Haití (que encara no tenia aquest nom) i a Luisiana, que encara no formava part dels EUA.
La novel·la és un fulletó amb un munt d’atractius, però cap no el converteix amb una gran novel·la. Tot és interessant, però tot és molt i molt previsible. Gairebé tot acaba com la majoria de gent volem que acabi, i les sorpreses i els riures són mínims. Això si, es llegeix amb una gran facilitat, perquè com ja he dit totes les trames que apareixen a La isla bajo el mar tenen no només interès sinó que són molt colpidores.
Les línies argumentals són melodramàtiques, per si ho dubtaveu. El rerefons històric, que a mi era la part que més m’atreia, és present i li dóna vigor al conjunt, però de cap manera es pot qualificar La isla bajo el mar de novel·la històrica.
Adient per a aficionats a la novel·la romàntica que vulguin llegir una novel·la històrica. Contraindicada pels que busquin subtilesa.
Salut i sort,
Ivan.
4/01/2011 at 10:17 am
Molt bona ressenya, aquestes són les que ajuden a decidir si el llegeixes o no, sense que et vinguin ganes de tallar-te les venes!
4/02/2011 at 9:47 pm
És un folletín, va a lo fàcil i lo comercial i no hi ha cap qualitat literària.
L’Allende col·loca la història en un context històric determinat, però podia haver estat en qualsevol altre lloc i època.
La novel·la està farcida de tòpics i tot i que dibuixa bé els personatges, ho fa sense aprofundir.
A més, no hi ha ni un principi ni un final definits. Si tingués la meitat de pàgines, no ens haguèssim perdut gaire cosa.
Per últim, dóna una mica de mal rollo, perquè l’autora es recrea en les desgràcies i calamitats.
6/02/2011 at 6:27 pm
Tu comentario me parece demasiado ¿indulgente?, después de haberme “tragado” las más de quinientas páginas. Estoy más en la línea de Vio.
Y la lección que aprendí hoy es que no volveré a leer a Isabel, como no sea por prescripción de mi psiquiatra.