Recordeu aquella llista d’espècies a extingir que havia deixat inacabada?
Podem afegir algunes espècies més:
- Els que no et deixen sortir del tren. L’altre dia una senyora em va empènyer cap a dins del vagó, i això que ella havia d’escalar el mig metre que hi ha entre l’andana i l’esglaó del tren de rodalies, però es veu que és fan de l’actual governador de Califòrnia i ha vist tres-cents milions de vegades els films de Conan …
- Els que arriben tard a les reunions i es dediquen a tocar els dallonses. Si arribes tard, no passa res, ho entenc: jo també tinc una agenda difícil. Però no interrumpeixis el que està parlant i tots els que escoltem soltant la collonada de perdoneu-me, arribo tard, és que m’ha passat tal i tal i fins ara no he pogut arribar. Ja ho veiem!
- Els que, no sé perquè, segueixen interrompent la reunió per a fer-li un exhaustiu resum al nou vingut, mentre els que si que hem arribat d’hora hem de tornar a escoltar el que ja hem escoltat, sense poder avançar, i veient com el que no ha cumplit té premi.
- Venedors d’impressores. Tot un clàssic, però plenament vigent, quelcom sorprenent a les acaballes de la primera década del segle XXI.
- Proveïdors espanyols d’accès a internet, operadores de telecomunicacions, teleoperadores dels serveis d’atenció al client de les grans companyies i, last but not least, empreses que et truquen mitjançant sistemes automàtics un munt de vegades per oferir-te tot de coses que no necessites. Els trobo tant menyspreables que no es mereixen una entrada per cadascun.
Us convido a fer les vostres aportacions a la llista.
Salut i sort,
Ivan.
4/03/2010 at 9:34 pm
El conferenciante sobrado
vas a una conferencia y el ponente en un momento de la exposción suelta :
“Yo no lo se todo , no soy perfecto ”
estos normalmente te han perdonado la vida en varias ocasiones durante la charla y si alguien hace alguna pregunta ellos como prologo de la respuesta sueltan una risita condescendiente.
7/03/2010 at 5:16 pm
No puedo acceder a tu primera lista, pero me gusta el reto de añadir algunos a ésta. Eso sí, antes meditaré y no me dejaré llevar por la verborrea, que lo escrito, escrito queda. Y después todo se puede leer.
7/03/2010 at 6:23 pm
L’enllaç estava malament. Gràcies per avisar, MaryCarmen.
9/03/2010 at 11:14 am
Sumo y sigo:
_ Los que cuando empiezan a hablar, aseguran que “serán breves”.
_ Las que se dirigen a tí con “cariño mío”, “cielo” o “reina”, para hacerse las simpáticas y no te conocen de nada.
9/03/2010 at 4:02 pm
Certament, això de “carinyo” i “digue’m preciosa” no ho suporto!!
Afegeixo la meva: la gent, generalment famílies amb nens o grups d’amics, que es dediquen a ocupar tot l’ample de la vorera sense deixar que els adelantis i que a sobre, van a pas de cargol. Si tingués una metralladora…
9/03/2010 at 10:27 pm
Molt bé Nunu!
Com em podia oblidar d’aquests, que caminen per la ciutat com si estiguessin sols i la resta formessim part del decorat?
Hi ha una subespècie especialment irritable: els que s’incorporen des de l’altra vorera o qualsevol lloc a tota velocitat just davant teu, fotent-te una clavada de nassos, i llavors aminoren la marxa a nivells caravana estiuenca.
El que comenteu la MaryCarmen i tu dels carinyos, els nois no ho patim tant, però us dono la raó.