Eduardo Mendoza és un dels meus autors preferits. Domina la narració com pocs, i manipula tant el vocabulari com la narració amb una flexibilitat que molts pocs són capaços d’aconseguir.
Jo divideixo la seva obra de ficció en tres grans vessants. Per una banda, les seves novel·les més realistes, com La verdad sobre el caso Savolta; per una altra, la narrativa breu de caire melancòlic, com La isla inaudita; i finalment, la narrativa breu en plan de conya, entre les que figuren Sin noticias de Gurb i aquesta darrera entrega del seu talent.
Els que n’heu llegida alguna, ja sabeu de que van les seves històries: protagonista excèntric que es troba desplaçat en l’escenari de l’acció i ha de respondre de manera heròica davant l’adversitat. Adobat amb subtils bromes polítiques i socials i amb acudits escatològics i gens subtils. I contra tot pronòstic, l’heroi desgrana un munt de sabiduria i sentit comú, que acaben desembocant en la resolució de la trama detectivesca.
El asombroso viaje de Pomponio Flato és molt divertida, molt irreverent i molt fàcil de llegir. Se’n fot d’un munt de tòpics i dels best sellers amb pretesa base històrica. I, especialment, humanitza uns personatges sagrats que, ben mirat, guanyen molt en aquesta versió pagana dels miracles a Palestina. I en contra del que molts segurament temieu, els sentiments religiosos no són ofesos en cap moment.
Recomanable pels aficionats a la sàtira i a la irreverència. Contraindicat per dogmàtics i acèrrims del Codi Da Vinci.
Salut i sort,
Ivan.
Actualització: al Miquel també li ha agradat.
8/07/2008 at 3:43 pm
Hola Ivan,
a mi em va anar agradant més conforme avançava. És curiós, perquè no me n’havien parlat gaire bé, però la veritat és que em va agradar bastant. I al record va guanyant.
He llegit molt poc de l’Eduardo Mendoza però “La Ciudad de los Prodigios” és, de lluny, una de les meves novel·les preferides.
Ara m’han deixat “El laberinto de las aceitunas”, a veure que tal. El que tinc ganes de llegir és del tocador de senyores.
8/07/2008 at 5:42 pm
Jo la tinc a la llista dels següents llibres que m’haig de llegir
sóc una fan del Mendoza!!
8/07/2008 at 5:47 pm
Miquel: “La ciudad …” és sensacional, però “La verdad sobre el caso Savolta” és fabulosa. “El laberinto …” és molt bona lectura per l’estiu.
Brie: aprofita ara, que no has de cuidar dels nens del cole
. “Pomponio” és també molt bona elecció per l’estiu.
Salutacions.
9/07/2008 at 8:43 am
El Savolta y La ciudad de los prodigios són les seves millors novel.les, amb molta diferència.
De totes maneres, cal reconèixer que quan fa coses lleugeres i satíriques, com el Gurb o aquesta mateixa del Pomponio, és molt intel.ligent. Cada frase, cada paraula està medida i pesada. És una lectura força fàcil, però una escritura prou difícil.
9/07/2008 at 9:20 am
Les novel·les lleugeres de Mendoza són més irregulars. N’hi ha que estan més que bé (la melancòlica El año del diluvio o l’estiuenca Una comedia ligera) però també n’hi ha que no arriben enlloc, com El último trayecto de Horacio Dos.
Salutacions, Ferran.
10/07/2008 at 4:06 pm
Sí, tens raó; n’hi ha algunes que no son gaire interessants. Però, en general, no és així.