Estem a poques setmanes que comenci la campanya electoral més llarga i cara del planeta: l’elecció de l’Emperador, és a dir, el President dels Estats Units.
Òbviament el sistema nordamericà té mancances, com tots, però sobre el paper és perfectament democràtic. No només es vota entre els candidats, sinó que els candidats mateixos han de guanyar el dret a ser-ho en altres eleccions, ja siguin primàries o els caucus, semblant al que els partits europeus anomenen congresos.
Em sembla fantàstic deixar a la gent l’elecció directa no només d’aquests candidats sinó també de càrrecs com els membres dels consells escolars dels districtes, fiscals i jutges, etc. Millor patir democràcia contaminada de demagògia que no pas elecció a porta tancada per part d’un comitè selecte influenciat per ves a saber què o qui. El primer perill és públic i transparent; el segon no el veus venir i només t’enteres a través dels llibres d’Història, si hi ha sort, i quan ja és massa tard.
Us deixo també un enllaç a un article d’El País sobre els candidats republicans a la presidència. Resulta curiós que un país que veu clarament el perill que els sacerdots governin potències extrangeres (per exemple, Iran) tingui cada quatre anys candidats sacerdots. Curiós, però no contradictori: In God We Trust, podeu llegir als bitllets de dólar.
Salut i sort,
Ivan.
