Els Arctic Monkeys són un grup guitarrero, veu crua, bateria contundent. En resum: de garatge.
Aquesta banda ha sortit als diaris més per la campanya de marketing via internet que no pas per la seva qualitat musical. Resulta que primer han regalat la música, deixant que la gent es descarregui els fitxers MP3 de franc; quan la gent ja sabia de què anaven aleshores han fet concerts; i quan el boca-orella ha difós l’èxit que han tingut han venut més d’un milió de còpies del seu primer àlbum. Ho explica El Periódico en aquest article.
La única diferència que jo li veig a Arctic Monkeys respecte de la majoria de grups d’amics que assatgen al garatge del pare d’un, és un mínim sentit del ritme que no tenen la majoria de grups de garatge. Fan una música que no és ben be ballable però que convida a moure’t. Divertida, fresca; no emprenyada i rabiosa. En part, és gràcies a la capacitat del seu cantant d’anar entonant la lletra a una velocitat endiablada sense que es deixi d’entendre.
Ens queda per apreciar el seu directe, que va passar pel Razzmatazz barceloní abans de les seves milionàries vendes i, naturalment, només va congregar els quatre malalts de rock que aguanten fins a les tres del matí per veure una banda que no coneix ningú. Si continuen escrivint cançons com Bet You Look Good On The Dancefloor i When The Sun Goes Down, en tindrem l’oportunitat.
Naturalment, no seran mai uns Stones. Ells miren a Dr. Feelgood i gent com el nostre Rosendo, que amb qutre duros i una canya de birra t’ho fan passar molt bé durant dues hores. Perquè demanar més?
Salut i sort,
Ivan.
Arctic Monkeys
Whatever People Say I Am That’s What I Am Not
Domino, 2006
