Stephen Frears signa un film tranquil on Judi Dench i Bob Hoskins llueixen com les estrelles que són.
La pel·lícula barreja estils constantment, i es desplaça sense problemes de la comèdia al melodrama i el musical més clàssic, d’una manera molt semblant al que va fer l’any passat De-Lovely amb la biografia de Cole Porter. En tots dos casos, les arestes de la història real han estat llimades i la funció transcorre sense sorpreses. Frears, en altres moments tant àcid, aquí ha desaprofitat una gran ocasió per a criticar la censura i la moral puritana, però hem d’entendre que no estava al davant d’una obra d’autor, sinó que el van contractar per a dirigir, amb competència però sense passió, un encàrrec.
La direcció artística és potser l’aspecte més sorprenent del film. Al costat d’un vestuari candidat a Oscar i uns decorats i atrezzo més que correctes (quin goig veure tants Rolls-Royce junts!) hi ha uns decorats expressament artificials. Un encert, ja que tot el film (la trama, els personatges, els musicals a l’escenari) traspua una certa sensació d’irrealitat.
La parella Hoskins-Dench funciona perfectament, envoltats impecablement d’una bona col·lecció de secundaris. A un film posat al servei d’una star (l’actriu és una de les productores) és d’agraïr que el grau de sobreactuació no excedeixi el just que demana el seu personatge.
En resum, una història amable que proporciona un bon entreteniment.
Salut i sort,
Ivan.
