http://lobloc.net/2006/01/24/brokeback-mountain/ Crec que paga la pena comentar-ho, abans que ho oblidi. Sun, 03 Jun 2012 12:18:58 +0000 hourly 1 http://wordpress.com/ http://lobloc.net/2006/01/24/brokeback-mountain/#comment-8 Thu, 02 Feb 2006 13:20:18 +0000 http://loblogdivan.wordpress.com/2006/01/24/brokeback-mountain/#comment-8 Doncs jo no vaig agafar els moments d’humor que tu esmentes. Ja en parlarem.
Una de les coses que més em van agradar del film, com a tu, és que tracta la història d’amor amb total naturalitat, sense fer cap tractament especial per a homosexuals. Una traducció de la història a heterosexual no demanaria més que molt petits retocs de situacions concretes.

]]> http://lobloc.net/2006/01/24/brokeback-mountain/#comment-4333 Thu, 02 Feb 2006 13:20:00 +0000 http://loblogdivan.wordpress.com/2006/01/24/brokeback-mountain/#comment-4333 Doncs jo no vaig agafar els moments d’humor que tu esmentes. Ja en parlarem.
Una de les coses que més em van agradar del film, com a tu, és que tracta la història d’amor amb total naturalitat, sense fer cap tractament especial per a homosexuals. Una traducció de la història a heterosexual no demanaria més que molt petits retocs de situacions concretes.

]]> http://lobloc.net/2006/01/24/brokeback-mountain/#comment-6 Thu, 02 Feb 2006 07:45:30 +0000 http://loblogdivan.wordpress.com/2006/01/24/brokeback-mountain/#comment-6 És delicat anar a veure una película sobre la qual t’has creat grans expectatives, perque corres el risc d’endur-te una gran –o mitjana- decepció. No ha estat el cas de Brokeback Mountain. Ja fa quasi 24 hores desde el seu visionat, i encara sento una fibladeta de pena quan hi penso.
La història, no per clàssica, deixa d’afectar-te, per intensa i emotiva. Dos personatges fortament enamorats (que siguin del mateix sexe és totalment indiferent) forçats per la societat i la estretor moral a viure el seu amor furtivament i esporàdica (sóna fatal, però en català es diu així, que hi farem). És la història de “Romeo y Julieta”, repetida un cop i un altre en cinema i literatura, vista sota una nova llum.
Haig de discrepar en quant a la manca d’humor, la pel.lícula està esquitxada de subtils pinzellades humorístiques que es deixen caure en els diàlegs dels dos protagonistes principals. És un humor solapat, discret, que sembla no atrevir-se a despuntar, perque no és una pel.lícula per riure, obviament. Tampoc puc coincidir en que no hi hagi cap gir dramàtic important, per mí la escena d’una de les escapades “d’amants” a la vora d’un riu, ja en la maduresa dels protagonistes i després de molts anys d’amagar-se i dissimular amb vides postisses, marca un punt d’inflexió important en la pel.lícula, que a partir d’allà es precipita cap al final. Em va conmoure profundament adonar-me de com tots dos s’aferren al record de l’únic temps realment feliç que han tingut en la seva vida, el que van compartir en la solitud de les muntanyes, i realment vaig sentir el dolor de la pèrdua, del que podia haver estat i no va ser, de la impotència. Per a mí, és aquesta la escena clau de la pel.lícula.
Per no redundar en el que ja s’ha dit, només comentaré que tant el Jack, amb la seva frescura i desimboltura, com el Heath Ledger, molt més contingut, torturat i complicat, donen un recital interpretatiu i resulten totalment convincents. I crec que no diré res més, perque ja se m’esta posant un nus a la gola…
P.d. Afegeixo un altre tema musical que la meva orella va ser capaç de detectar: “Devils right hand”, de l’inconmensurable Steve Earle.

]]> http://lobloc.net/2006/01/24/brokeback-mountain/#comment-4331 Thu, 02 Feb 2006 07:45:00 +0000 http://loblogdivan.wordpress.com/2006/01/24/brokeback-mountain/#comment-4331 És delicat anar a veure una película sobre la qual t’has creat grans expectatives, perque corres el risc d’endur-te una gran –o mitjana- decepció. No ha estat el cas de Brokeback Mountain. Ja fa quasi 24 hores desde el seu visionat, i encara sento una fibladeta de pena quan hi penso.
La història, no per clàssica, deixa d’afectar-te, per intensa i emotiva. Dos personatges fortament enamorats (que siguin del mateix sexe és totalment indiferent) forçats per la societat i la estretor moral a viure el seu amor furtivament i esporàdica (sóna fatal, però en català es diu així, que hi farem). És la història de “Romeo y Julieta”, repetida un cop i un altre en cinema i literatura, vista sota una nova llum.
Haig de discrepar en quant a la manca d’humor, la pel.lícula està esquitxada de subtils pinzellades humorístiques que es deixen caure en els diàlegs dels dos protagonistes principals. És un humor solapat, discret, que sembla no atrevir-se a despuntar, perque no és una pel.lícula per riure, obviament. Tampoc puc coincidir en que no hi hagi cap gir dramàtic important, per mí la escena d’una de les escapades “d’amants” a la vora d’un riu, ja en la maduresa dels protagonistes i després de molts anys d’amagar-se i dissimular amb vides postisses, marca un punt d’inflexió important en la pel.lícula, que a partir d’allà es precipita cap al final. Em va conmoure profundament adonar-me de com tots dos s’aferren al record de l’únic temps realment feliç que han tingut en la seva vida, el que van compartir en la solitud de les muntanyes, i realment vaig sentir el dolor de la pèrdua, del que podia haver estat i no va ser, de la impotència. Per a mí, és aquesta la escena clau de la pel.lícula.
Per no redundar en el que ja s’ha dit, només comentaré que tant el Jack, amb la seva frescura i desimboltura, com el Heath Ledger, molt més contingut, torturat i complicat, donen un recital interpretatiu i resulten totalment convincents. I crec que no diré res més, perque ja se m’esta posant un nus a la gola…
P.d. Afegeixo un altre tema musical que la meva orella va ser capaç de detectar: “Devils right hand”, de l’inconmensurable Steve Earle.

]]>