Atleti 2, Barça 1: baixa el soufflé

El partit va estar bé. Si ets aficionat al futbol, aquests partits t’agraden, amb independència de qui acabi guanyant: tots dos equips van a buscar el gol, no es veuen massa marrulleries i hi ha emoció a dojo. A més, els tres gols van ser bonics de veure.
El Barça em va agradar molt a la primera part: movent ràpidament la pilota i no perdent la posició. No va generar moltes oportunitats de gol, però es veia que generava perill i, com que el resultat estava bé, la marxa del partit també. A la segona part sembla que tothom va perdre el cap: es van oblidar de fer servir les bandes (i mira que aquesta setmana ha estat el tema de discussió, degut al Quadrat Màgic del Real Madrid), no van pressionar bé la sortida de pilota de l’Atlético, tots van buscar solucions individuals i Rikjaard no va fer l’únic canvi que era obvi: intercanviar les posicions d’Oleguer i Puyol.
I quan tot es fa malament, el resultat acostuma a ser la derrota. L’Atleti va fer bé allò que sap fer i que havia de fer per guanyar: defensar amb ordre i aprofitar els contracops. El gol de Torres és modèlic, el de Kezman retrata una defensa tova (qui marcava el iugoslau? Segurament l’Home Invisible, com a Torres en el primer gol) i un davanter que com es deia abans sempre té la canya a punt.
Les relliscades defensives són típiques del començament de campeonat i no cal exagerar la seva importància, igual que les decepcionants actuacions d’Edmilson o Ronaldinho, però el fet que el Barça jugués sense cap mena de criteri i que fins i tot no sapigués aplicar conceptes bàsics (jugues contra un menys: obre el camp!) això si que ha d’amoïnar l’equip tècnic.
De l’Atlético em va agradar gairebé tot. Em va semblar un equip molt ordenat i que sap a què juga. No vaig veure cap jugador dolent i si agafen confiança Bianchi pot treure petroli d’aquests jugadors. El tàndem Petrov-Torres em va recordar un parell de jugadors que no van coincidir a les seves etapes blau-granes: Stoichkov-Kluivert.
En resum, hem deixat passar tres punts i l’oportunitat de regalar-li a la premsa de Madrid una setmana fantàstica, però res més; la lliga és llarga i queda molt pernil per tallar.
Salut i sort,
Ivan.